diumenge, 30 de juliol del 2006

La fisica i la musica.

L'altre dia vaig parlar amb un músic que diu que no vol engreixar la llista de músics (amb tendència a engreixar?) que es dediquen a fer música amb un ordinador sobre un escenari. Diu que té ganes de tornar a un instrument més físic i bellugar-se quan actúa.

I de fet, jo em pregunto si es pot prescindir del corporal en la música. Una pregunta estranya per a mi. No fa tant, hauria parlat de sentiments, idees, i potser d'esperit, al referir-me a la música, però no de cossos. I mira que és un oblit prou estúpid, per què aquí està el ball per recordar-nos contínuament el vincle. Tot i que, es clar, alguns, de manera una mica inconscient, a vegades pensem que això no és prou cultural... O, en un altre sentit, els intèrprets d'instruments clàssics -i els cantants!-, també tenen prou clar, que hi ha una duríssima disciplina física a tenir en compte, per aconseguir sons meravellosos.

Si el cos, les emocions i les idees estan tan íntimament vinculats com que un encongiment del pit pot estar relacionat una pena que et guardes, o una mirada desviada amb quelcom que no vols explicar, es fa difícil pensar en una música que expressi aïlladament una idea o un sentiment, sense algun vincle físic i corporal -un moviment, una llàgrima, una contractura,...- en el compositor, en l'intèrpret i en el que l'escolta.

1 comentari:

  1. Hola, avui escric per primera vegada al teu blog. Realment, reflexionar sobre el que dius sobre la física i la música és complicat. Perquè la música solament és física. Però actúa sobre la ment, sobre el cos, sobre les emocions. De fet actúa fins i tot sobre les plantes, els animals i qui sap si sobre les coses inanimades. En nosaltres, en la nostra cultura, jo crec que la música té diverses funcions, però no la biològica bàsica (control efectiu de la dimensió temps). La nostra societat és metafòrica, no s'expressa col·lectivament com d'altres, i el ball aqui té unes altres funcions que, posem, a l'Àfrica. Però la rebem físicament, ens movem o no. No sempre es necessari, penso, bellugar el cos per percebre el ritme de la música, igual que no precissem cantar-la per entendre les lletres. Ara és així, abans no. De fet, fa pocs segles que es llegeix sense pronunciar el que s'està llegint.
    En quant a la part del músic laptopista que vol fer règim, la veritat, a mí el que em preocupa és que no tenim encara eines per saber o identificar o gaudir veritablement de la música que es toca amb un ordinador portàtil en un escenari, a menys que projeccions i altres artificis ens centrin l'atenció. Com a espectador, cansa. Però no m'oblido de l'increïble concert de Monno al LEM, on el laptop tenia una qualitat física tremenda i fins i tot s'usava per acoplar-lo amb un Marshall.
    Són temps extranys, tot canvia molt de pressa per tornar al mateix lloc. Ahir vaig sentir algú que deia: "ahora hay mucha prisa, pero poca puntualidad". Estic d'acord, fins i tot si l'aplico a la història, a la nostra histôria actual: sembla que hi ha molta pressa, però també em dona la sensació de que a l'hora de ser-hi, mai estem. Hi ha gent que diu que el món s'ens queda petit, jo penso que s'ens fa cada cop més gran, som una cultura de paletos que sovint util·litza la bellesa més pura per fer-la troços i construïr-se un xalet del pitjor mal gust...

    Nubla

    ResponElimina