divendres, 26 de setembre de 2008

Qui administra els nostres plaers? (Segur que algú em diu que penso massa,..)

He descobert el Bicing. El servei em sembla una idea magnífica. T'estalvia l'enfarragosa tasca de lligar la teva bicicleta o pujar-la a casa. I la pesantor d'anar-la a buscar on l'havies deixat si no et va bé. De fet, a l'inrevés del que diuen alguns, em sembla un bon exemple de com un servei col.lectiu pot augmentar la teva llibertat individual.

Als dos dies d'anar comunicant el meu entusiasme amb l'invent, algú em va parlar de Clear Channel, l'empresa americana a qui l'Ajuntament de Barcelona ha encarregat la gestió de la idea. Una recerca ràpida per internet (per exemple a la wikipedia en anglès, o al New York Times) corrobora que es dediquen a la publicitat, tenen una poderosa xarxa de 1200 emissores radiofòniques a EEUU... i també els seus vincles amb el president Bush i la militància activa amb les idees conservadores de l'empresa. Va ser especialment sonat el cas de la censura al grup Dixie Chicks per haver manifestat la seva oposició a Bush per la guerra d'Irak.

La informació no em va deixar indiferent. Vaig pensar que el nostre ajuntament hauria de ser curós a l'hora de decidir en qui delega les bones idees, encara que ho facin a bon preu.

Anant una mica més lluny, Clear Channel està relacionada amb Live Nation, una empresa dedicada a la música en viu en expansió que, per exemple, va comprar Gamerco, la productora de concerts més important d'Espanya. Un conegut ens va parlar del temor que hi ha en algunes sales de petit i mig format angleses pel poder que està concentrant Live Nation. Temor per què la dinàmica que està desenvolupant -que aquí alguna premsa ha saludat com "un nou model en el negoci musical", amb aquella alegria que desperten les coses noves pel fet de ser-ho- les està limitant en la seva autonomia de programació, al tenir força per imposar noms i condicions.

També s'ha parlat de la seva política de compra de festivals -si, tu,... hi ha festivals que es venen-, per poder-los fer servir com a suport publicitari. Imagina’t-ho: tot el romanticisme associat als festivals en mans d'una empresa només preocupada per què la publicitat del recinte funcioni. Per fi, invertirem les prioritats: la música al servei de la publicitat.

Ens hauríem de preguntar per la concentració de poder i la ideologia de les empreses en el mon de la cultura? Jo crec que si -el continent fa el contingut- però el fet és que no passa. Aparentment, hi ha molta menys sensibilitat quan es tracta de cultura que quan es tracta de temes com el medi ambient, l’alimentació o inclús la moda. És curiós, un altre exemple, com la ideologia i l'immens poder de l'empresa propietària del myspace són temes que rellisquen als entusiastes artistes, col.lectius, i fans que l'utilitzen. Inclosos, per suposat, els que s'auto-consideren l'alternativa al mainstream. L'instrument és massa seductor per anar amb romanços. L'hedonisme associable a la bicicleta i la música, sembla quedar entorpit per aquestes preguntes. No ens cal veure la ma que belluga el bressol. Fer-ho és espatllar un bon moment.