El dilluns vaig anar veure "Vivre sa Vie", una meravellosa pel.lícula de Godard, que fan als cinemes Renoir. Em va semblar una pel.lícula plena de vida, tot i les seves rareses formals. Molt més que d'altres suposadament més reals. És curiós, fa uns anys hauria posat aquesta pel.lícula al sac de les arriscades intel.lectualment, ara el que em sembla és al costat de les compromeses amb la vida.
En ella, en el moment potser més explícit de la història, hi ha una conversa de Nana, interpretada per Anna Karina, amb el filòsof Brice Parain, interpretat per ell mateix, en que aquest proposa quelcom així com que la vida hauria de consistir en un balanceig entre pensar i viure. Pensar en el sentit de mirar-se la vida des de fora, cosa que, segons diu, només es pot fer prescindint un moment de viure.
Aquests dies d'estiu a la ciutat tenen petits moments per pensar-la (la ciutat) des de fora. Tot i que els moments d'agost en que la ciutat es buida, són molt més difusos que en altres temps, encara existeixen. Fa dues setmanes semblava que la ciutat no es buidaria. La setmana passada sí que va ser així. Avui sembla que es torna a omplir. Potser és que a Gràcia, per on passejo, hi comença a haver ambient d'aquesta festa major tant carregada d'expectativa que s'està organitzant.
El cas és, però, que la setmana passada la ciutat era un lloc en que es podia pensar. En un mateix i també en la ciutat. Pensar o no pensar, que és un dilema, però en qualsevol cas fer-ho sense la pressió d'haver de convèncer o ser convençut pels demés de que cal pensar més o que cal pensar menys.
En algun moment potser vaig dubtar si no era massa trista la ciutat tan buida, però no em va quedar temps per viure-ho, per què només van ser set dies fugissers. Així que ja ho enyoro. Com aquella plaça de la Revolució de fa uns dies, en la que hi havia un serè ambient de "botellon" no massificat amb vuit grupets força silenciosos, de persones bevent assegudes a terra a les dues de la matinada, i gaudint del mínim aire que passava, i en la que avui ja hi ha unes aparatoses infrastructures muntades ocupant l'espai, amb alguna funció la propera setmana, però exercint des d'ara mateix d'element limitador.
Jo crec que la setmana passada era més fàcil pensar i viure que aquesta, i menys que la setmana que ve.
En ella, en el moment potser més explícit de la història, hi ha una conversa de Nana, interpretada per Anna Karina, amb el filòsof Brice Parain, interpretat per ell mateix, en que aquest proposa quelcom així com que la vida hauria de consistir en un balanceig entre pensar i viure. Pensar en el sentit de mirar-se la vida des de fora, cosa que, segons diu, només es pot fer prescindint un moment de viure.
Aquests dies d'estiu a la ciutat tenen petits moments per pensar-la (la ciutat) des de fora. Tot i que els moments d'agost en que la ciutat es buida, són molt més difusos que en altres temps, encara existeixen. Fa dues setmanes semblava que la ciutat no es buidaria. La setmana passada sí que va ser així. Avui sembla que es torna a omplir. Potser és que a Gràcia, per on passejo, hi comença a haver ambient d'aquesta festa major tant carregada d'expectativa que s'està organitzant.
El cas és, però, que la setmana passada la ciutat era un lloc en que es podia pensar. En un mateix i també en la ciutat. Pensar o no pensar, que és un dilema, però en qualsevol cas fer-ho sense la pressió d'haver de convèncer o ser convençut pels demés de que cal pensar més o que cal pensar menys.
En algun moment potser vaig dubtar si no era massa trista la ciutat tan buida, però no em va quedar temps per viure-ho, per què només van ser set dies fugissers. Així que ja ho enyoro. Com aquella plaça de la Revolució de fa uns dies, en la que hi havia un serè ambient de "botellon" no massificat amb vuit grupets força silenciosos, de persones bevent assegudes a terra a les dues de la matinada, i gaudint del mínim aire que passava, i en la que avui ja hi ha unes aparatoses infrastructures muntades ocupant l'espai, amb alguna funció la propera setmana, però exercint des d'ara mateix d'element limitador.
Jo crec que la setmana passada era més fàcil pensar i viure que aquesta, i menys que la setmana que ve.
Una reflexió lúcida i precissa alhora que profunda i encertada.
ResponEliminaUna abraçada,
t.