diumenge, 16 de març de 2008

Contra el cànon

Hi ha coses que et fan sentir un bitxo raro. Per exemple, jo no paro de sorprendre'm quan em trobo amb gent que diu que se n'ha de saber de música.

Ho diuen músics, periodistes, afeccionats a la música més avantguardista, mestres, polítics, i també persones que no hi tenen vinculació directa, tots ho tenen clar: se n'ha de saber de música, no qualsevol en pot parlar, cal tenir educació musical, parlen d'excel.lència i d'experts en detectar-la... a què es refereixen?

Parlar de "saber de música" em sona com parlar de "saber de menjar". Què cal saber? Potser sí que podem especialitzar el nostre coneixement sobre el menjar per cuidar la nostra salut o per trobar nous plaers gustatius. Però tots en sabem de menjar. Com de música.

Saber de música és saber escoltar. Reconèixer música que et provoca alguna mena de plaer, coneixement o sensació vital, això és el que cal. De fet no cal ni "saber-ho". Si funciona, potser està bé, encara que no en siguis conscient. És inversemblant pensar que en un món tan impregnat de música com aquest hi hagi algú que no estableixi aquesta relació. L'entorn educa, per bé o per mal, en això com en altres coses.

Jo crec que només la música pot ensenyar-nos sobre música. El coneixement musical només es pot adquirir escoltant. Deixar que el cervell vagi fent les seves connexions i tregui profit dels sons que li arriben. La resta, aprendre noms d'artistes, dominar un instrument, saber amb quines idees s'ha composat, interpretar conceptualment la sofisticació d'un ritme, relacionar-ho amb un entorn,... és un altre coneixement.

Vist així, es pot ensenyar música? Penso que només l'afecte hi pot afegir algun valor. Quan sents música acompanyat o te l'ha proposat algú potser hi ha un plus d'atenció que et fa més receptiu i sensible. Per això prefereixo, per exemple, els programes radiofònics amb locutor que els que no en tenen.

Així, quan es diu que manca educació musical, coincideixo en l'enunciat, però em temo que no en el contingut. L'educació hauria de ser alliberadora. Posar en qüestió tots els cànons, facilitar el des-aprenentatge de segons què, transmetre'ns confiança en la nostra capacitat per sentir, permetre'ns escoltar de tot. Enlloc d'això, em temo que molts pensen només en actualitzar o canviar el cànon.

dimecres, 5 de març de 2008

Que els votin

Vagi per endavant que sóc un noi molt ben educat, que sempre m'he cregut que votar a les eleccions és un acte de responsabilitat, que sempre ho he fet a partits que m'han semblat d'esquerra, i que en els moments de màxima decepció la he manifestada votant en blanc.

Dit això, vull advertir als responsables de campanya del partit socialista i als auto-erigits en "representants de la cultura" per la ocasió -per totes les ocasions- que em sento ofès per les seves posades en escena. Si, si,.... em refereixo a aquestes trobades de la candidata amb el noi del poble sec, el representant de l'empresa teatral més exitosa (en diners) i el representant de la SGAE, per comunicar que "la cultura" votarà això. I als actes equivalents a Madrid.

Què signifiquen en aquestes eleccions aquests numerets? Ho podia entendre quan la guerra d'Irak era pel mig. Em sentís representat o no, li podia veure sentit al fet que la cultura i la inteligencia es posessin al costat dels que refusaven aquella arbitrarietat. Però, què vol dir ara? És un suport a una política cultural? A quina? És un suport a alguna acció real que demostri que hi ha sensibilitat per la cultura? A quina? És un suport a alguna política que pensi en la cultura d'alguna manera diferent a "allò que fan els auto-anomenats artistes" i a "allò que fa la auto-denominada indústria cultural"?

Com que no tinc resposta coherent a aquests dubtes, temo que tingui raó la dreta (si, si,... encara que siguin xungos poden tenir raó alguna vegada,...) quan diu que té a veure amb el cànon digital recolzat pels socialistes. I, estigui d'acord amb el cànon o no, em sembla que és de mal gust i poc cultural manifestar un suport per una pura qüestió crematística. És un comportament força similar al de l'església catòlica amb la dreta, que sap que defensarà millor els seus interessos de poder terrenal. Potser és tot un símbol de que cada partit té la seva església. I també de l'afany d'aquests "representants de la cultura" en exercir el mateix segrest sobre la cultura que l'església exerceix sobre els pobres cristians creients. I a mi no m'agrada la cultura entesa com una qüestió de clan, i encara menys si el jerarquitzen arbitràriament. Deixo "la cultura" i em passo al futbol!

Aprofito la ocasió per manifestar que no trobo cap partit amb una visió sobre la cultura que fugi d'aquesta idea instrumental i manipuladora. Cada u ho fa a la seva manera. I per una persona com jo, que creu que la cultura (no els artistes i la indústria, que són importants, però només en són uns agents: la cultura, la de tots) té una funció important a l'hora d'articular i cohesionar la societat -tant com l'urbanisme o l'economia-, això és un problema a l'hora de decidir el vot.