dimecres, 7 de novembre de 2007

De pel.lícules

Tot just surto de l'In-Edit, el festival de cine documental musical, una gran ocasió per veure i sentir la música d'una altra manera. Com que tinc aquesta mania classificadora, m'ha donat per agrupar dos tipus de pel.lícules que he vist.

Al primer grup hi ha pel.lícules relacionades amb música negra, com l'excelent "Made in Jamaica", o "On the rumba river". Ens parlen de realitats socials molt crues i desoladores. La de Jamaica, un dels llocs on hi ha més assassinats del mon, i on la cultura de l'esclavatge ha deixat petjada profunda, i la de Kinshasa, al Congo, on el colonialisme sembla haver desarmat els recursos que una comunitat té per créixer per ella mateixa. I també ens parlen de la música com element de cohesió i lluita, i d'expressió de sentiments com la ràbia, el dolor i, si pot ser, l'alegria. En qualsevol cas, la música per sortir enfora.

Al segon, hi ha els documentals sobre Scott Walker i Glenn Gould. Personatges blancs i del mon occidental que viatgen cap a l'interior d'ells mateixos, cap a l'inconscient, cap a zones obscures, a la recerca d'un coneixement que només poden expressar amb música. Viatges molt intensos que voregen la bogeria. Impressiona la determinació i la claredat amb la que aquests artistes assumeixen el seu itinerari.

Les diferències són clares, però també hi ha similituds, no sé si ho diré prou bé, en la manera que els músics realitzen els seus camins, tractant de saltar l'espai entre el lloc on són i el lloc on volen arribar. Sembla estrany igualar-ho, per què l'entorn dels uns és molt més amable i acomodat que el dels altres, però crec que és així. Endins o enfora, benestants o no, el repte i l'actitud tenen quelcom de comú.

Això em fa pensar en com els científics diuen que la natura necessita que hi hagi irregularitats, coses asimètriques, per a què l'evolució continuï. O, d'altres que diuen que la bellesa d'un rostre humà -i la bellesa en general- mai està en la simetria. O en un amic que em deia que una mica d'infelicitat és necessària per viure. Que la gent massa estable li sembla morta. (I que ningú entengui que justifico la misèria i explotació, que no és això).

I, canviant de tema, però seguint amb pel.lícules, aquests dies no paro de pensar en com em va impressionar, i també emprenyar, durant els anys vuitanta, que de cop i volta molts fans de Godard, Bergman i Passolini, es van entusiasmar amb "La guerra de les galàxies" i "Indiana Jones" com a relleu estètic. Ho van fer amb el mateix fervor de convers que abans havien anat a cinemes d'art i assaig, que ara van passar a oblidar. Amb la mateixa convicció que es van tornar "realistes" enlloc d'"idealistes". Hi penso, per què crec que la Barcelona "emprenedora" i no obstant anímicament encallada que vivim, té alguna cosa a veure amb aquella conversió i, sobretot, amb aquell fervor.

dimecres, 24 d’octubre de 2007

Com escolto música?

A casa meva sempre sonava música. Al meu pare l'hi agradava posar la ràdio -emissores musicals a la FM-, i quan no, hi havia un fil musical freqüent, posant un vinil rera l'altre. Crec que la base de la meva educació musical es aquesta. Ho és pel que fa als gustos musicals, per què el fet d'haver escoltat molta música clàssica segur que està a la base de que en el seu moment m'arribéssin King Crimson o Brian Eno, i més tard John Zorn (i pel mig, potser per portar la contrària, un cert gust per la música que sonés banal, o per exemple per la base cinematogràfica en la música de Gainsbourg, Morricone i Benjamin Biolay). Però la influència també es troba en la forma d'escoltar. També ara m'agrada tenir música a tota hora i, enfront dels fans dels auriculars, no concebo forma més plaentera que la música ocupant l'espai a través de l'aire.

En els darrers temps, he practicat amb gust l'audició continuada des del meu ordinador, fent sel.lecció aleatòria de tot el que hi tinc. Ja sabeu, posar l'itunes, i deixar que l'ordinador vagi triant i posant música. El salt continu entre gèneres i intèrprets em sembla un joc molt agradable.

No obstant, ara he parat. He tornar al CD. Torno a tenir ganes de que hi hagi un moment de silenci entre un disc i un altre. I també de triar. Més enllà d'una qüestió de gust i de canvi en la moda dels meus costums, en aquest canvi, també hi han influït algunes reflexions. Parlant en una d'aquestes tertúlies que fem, la que anava sobre música i poder, la Carmen Pardo ens va convidar a pensar en l'audició continuada com una nova tendència en la vida moderna, una altra forma -com la televisió- d'entrar en un estat emocional sense massa reflexió que afavoreix la calma personal i social, i potser la passivitat política i el creixement personal estancat. També preparant tertúlies, algú va parlar de com el fet de tenir música continuadament pot ser una manera de no saber viure la pròpia sol.litud.

Potser hi ha quelcom de victorià -ja saps, aquella disciplina moralista i exagerada- en aquesta proposta, potser sí que les necessiti aquestes campanes protectores emocionals, de tant en tant, però durant una temporadeta, he decidit tornar a l'audició interrompuda.

dijous, 13 de setembre de 2007

Compassos

A mi em sembla que una conversa ideal és aquella en la que l'intercanvi entre els que parlen va fluint en una dansa en que un i altre fan les seves aportacions de manera alterna, combinant cada u el que procedeix del mon propi i l'atenció al de l'interlocutor. Precisa d'un ritme, i, quan funciona, la compenetració amb l'altre -o els altres- té una força superior a cada una de les coses que es diuen. De fet, quan funciona, la teva capacitat de dir es multiplica i se t'ocorren coses que no et sortirien en un monòleg.

Sobre això, es clar, hi ha moltes variacions. A vegades l'encaix entre dos que parlen és desequilibrat, però funciona, per què un té moltes ganes de dir, i l'altre un bon moment o motivació per escoltar. O, el contrari, hi ha moltes converses que no funcionen per què el que vols o et volen dir és massa dens o surt amb massa força per què s'encaixi, i es pugui inaugurar aquest ritme comú.

Vist així, una conversa banal, en la que el que el contingut no té una importància cabdal, té més probabilitats de funcionar que una conversa d'idees denses, o en la que hi ha molt en joc. Les implicacions personals tenen menys presència, i no dificulten la cadència.

Això, en el fons és molt musical. En música també hi ha la recerca de la compenetració mútua, i també es donen les diverses possibilitats de desequilibri que esmentava.

El ritme bàsic facilita les coses. Si és senzill i troba la seva correspondència amb les pulsacions del cor, l'encaix pot ser automàtic. Si a més la lletra toca un dels dos o tres temes universals, i ho fa amb expressions d'aquelles que responen al mínim vocabulari denominador comú, la cosa està garantida.

Però també hi ha possibilitats més complexes. Hi ha mons personals més difícils de compartir, i batecs no menys reals, però que tenim més amagats. També hi ha egos artístics sense mesura que creuen que el seu mon es suficient per arrossegar als demés, sense cap condiment. I construccions i costums que poden dificultar les coses. En aquest darrer cas, penso en com totes les convencions que compartim sobre com ha de circular la música -les lleis d'un concert, els cànons estètics, les sol.lucions tècniques,... - delimiten el que és possible i el que no.

divendres, 11 de maig de 2007

dimarts, 1 de maig de 2007

Crits

Un músic ens ha enviat a Nativa un missatge enfurismat, queixant-se de que no hem parat prou atenció atenció als seus missatges i al seu concert. Li he dit que no arribem a cobrir un 10% de les coses que hauríem d'atendre.
En un mon on la realització personal és tant important com en el nostre, hi ha una sobre-demanda de reconeixement, i uns actius molt inferiors per respondre amb atenció. Tots demanem que ens mirin i tenim poca energia per escoltar als qui ens reclamen. Els músics són uns bons representants d'aquesta situació, hi ha més gent que fa música que capacitat per escoltar-la, i, en ocasions, enlloc de seduir amb les seves cançons hi ha músics que agredeixen amb les seves queixes per a que ens fixem en ells.

dilluns, 16 d’abril de 2007

Binomi qüestionat

El 19 de març passat va tenir lloc el Fòrum d'Indigestió que organitzem cada any. Aquest cop, excepcionalment, vaig decidir fer una intervenció, cosa que em va donar alguns maldecaps, tant per la dificultat en concretar bé el seu contingut, com per què em qüestionava la conveniència de fer de presentador i ponent a l'hora. No obstant, estic força content del que vaig "construir". Crec que el seu contingut no va tenir gaire impacte, ja sigui per les meves limitacions a l'hora d'exposar, o per què proposava un aparent punt mig que per mi no ho és. Per aprofitar la feina feta, aquí deixo el text del que vaig dir.

L’objectiu de la meva intervenció és posar en qüestió un binomi que fem servir habitualment, i que fonamenta accions polítiques i actituds que a vegades assumim.
Es tracta, dit a la brava, de la distinció entre alta i baixa cultura. Vull parlar en contra de la distinció, i no a favor de cap de les dues.
Per fer-ho pretenc seguir el fil d’un llibret “El desprecio de las masas”, d’un autor, Sloterdijck, que vaig començar a conèixer l’any passat aquí, al fòrum, gràcies a la intervenció de Martí Perramon.
En aquest llibret aquest autor –com d’altres- diu que el projecte de l’home modern, aquesta idea que va començar durant el Renaixement, va prendre cos el segle XVIII, i es desenvolupa fins l’actualitat, conté un doble encàrrec difícil de resoldre.
D’una banda ens posa al centre com a individus, i s’ens demana que desenvolupem el nostre projecte personal, que siguem nosaltres mateixos, que siguem diferents.
De l’altra, ens diu que tots som iguals, que tots els principis de l’església i de la noblesa que en el passat havien fonamentat les diferències entre els homes no tenen sentit. Aquesta idea igualitària que és el principi de la democràcia.
Segons com ho pensem, aquest doble encàrrec és de difícil sol.lució: Com podem ser únics i diferents i a l’hora entendre’ns com a iguals als demés?
És un conflicte i tensió que es manté durant tot el desenvolupament de la modernitat.
Segons Sloterdijck aquest conflicte ha tendit a resoldre’s en favor de la idea igualitarista, relegant el projecte personal a l’àmbit íntim. La diferència en la nostra societat si no pot ser assimilada és castigada.
Des d’aquesta idea s’explica per exemple l’enigma de com una persona no especialment intel.ligent va poder arribar a president dels EEUU.
Aquella part de gregari que tots tenim, busca persones “normals” o inclús una mica inferiors per governar i castiga per exemple, un polític que sembli intel.lectual.
L’art també reflecteix aquest conflicte, i si des d’aquí mirem la distinció entre alta i baixa cultura, trobarem que d’una banda el que s’anomena alta cultura podria ser portadora d’aquest projecte en favor de la diferència, de posar en relleu allò que ens fa diferents, i la cultura de masses allò que ens fa iguals.
El problema és que la una, l’alta cultura ho fa des de l’esperit de clan, des de la reminiscència d’aquella noblesa que s’auto-justificava pel sol fet de ser-ho.
I que l’altra, la cultura de masses ho fa des de la igualació, la eliminació de la la diferència, la recerca del mínim comú denominador.
Contra el que a vegades diem, és difícil de preveure que el mercat trobi respostes. El mercat treballa de comú acord amb la cultura de masses i no en contra. La Operación Triunfo que converteix en herois a persones “normals” amb missatges nuls treballaria contra-corrent i contra els seus interessos, si premiés la diferència. Crec inclús que no és cert que la indústria hagi ajudat a créixer a aquells artistes que encara considerem singulars. La lògica de la cultura de masses fa molt que no ens projecta cap gran artista. I la prova està en aquesta mena de retorn als vells rockers al que assistim, a artistes gairebé anteriors a la indústria.
Segons Sloterdijk, hi ha molt poca gent que sigui crítica amb les masses, i és un pas necessari per buscar respostes.
Cap de les dues visions –alta i baixa cultura- ens aporta una sol.lució de síntesi al conflicte de com ser diferents i a l’hora iguals. De com viure d’una altra manera la diferència.
Què es pot fer? No ho sé, però jo crec que està clar que una concepció de la cultura que mantingui la distància entre un concepte qüestionable d’alta cultura i la cultura de masses no aporten cap sol.lució.
Jo penso que sobretot entre els qui ens belluguem en l’àmbit de les músiques populars hi ha gent que està més a prop de buscar aquesta síntesi. Artistes, gestors, inclús públic, que busca en una direcció diferent. Gent que no vol jugar a la divisió de la cultura d’elit, per què sí, ni al de la cultura de masses homogeneïtzadora. Que busca un discurs propi sense tancar-se en un castell sagrat i aïllat. Per posar exemples immediats, penso en els Standstill, en el Joan Saura, que és un samplerista, que pot fer les coses més estranyes, però a l’hora no s’autorevesteix d’aquesta actitud solemne que tenen els sampleristes de I el Xavier Baró, el Miguel Poveda,....
Bé, si tingués 5 minuts més trobaria arguments per posar en qüestió això que ara defenso,... però sí.
També penso que hi ha gestors que estan més aprop que d’altres en aquesta necessària recerca de respostes des de l’art. Al llibret es defensa una actitud, la realització “d’exercicis d’admiració”, que contraposa a la recerca d’art que respongui a cap mena de cànon. L’exercici d’entendre el que proposa l’artista, “admirant” la diferència, encara que resulti incòmoda, enlloc de cercant la coincidència.
Bé, ningú és sant i pur, però penso que és important que busquem i ens afirmem en aquesta part de nosaltres que treballa per viure d’una altra manera la diferència, i tractem d’esquivar aquelles temptacions que també tenim de tancar-nos en castells de suposada noblesa aïllada, i auto-justificada, o de buscar la homogeneïtat per fer contents als gregaris.
I també, molt important, que ens afirmem col.lectivament, no només individualment, en aquest espai que no és ni alta ni baixa cultura.

diumenge, 4 de març de 2007

L'excel.lència. (Què redimonis deu ser?).

No sé si ho haureu vist, recentment s'ha posat de moda en l'àmbit de la política i la gestió culturals, parlar d'excel.lència per referir-se a una categoria d'art elevada, desitjable i a protegir. A mi, m'inspira força recel, la parauleta. No fa tant, era un mot que es fèia servir per revestir d'autoritat a aquell qui potser no la tenia prou justificada per si mateix. Busco a internet, i em trobo un munt de referències a l'excel.lència en diversos àmbits, però de manera dominant en el món empresarial, per qualificar a la forma correcta, superior, i superlativa de gestionar les coses. Ah! Ja ho veig: també en cultura es busca aquesta idea de "les coses ben fetes".

Acceptant provisionalment el concepte, sé que no estic d'acord amb la idea d'excel.lència aplicada a l'art d'alguns. Els he sentit defensar autors que jo, des de la cultura mitjaneta que m'han donat estudis, lectures, pel.lícules, relacions, músiques i intel.ligència, no sé veure pròxims a Shakespeare, Bach, Proust o Homer. En canvi, estaria disposat a defensar altres obres que probablement estan lluny dels paràmetres d'aquests "popes" de la cultura.

En conseqüència, dubto de la objectivitat del concepte. Penso que l'art ho és quan comunica, i això sempre depèn dels dos costats del flux. Hi ha, per exemple, artistes actuals molt "cultes" però també molt críptics, que han perdut la seva capacitat de comunicar. I, mirant el passat, estimo molts dels valors artístics comuns de la nostra cultura occidental, però em sento incapaç d'assegurar la seva utilitat per tothom i en tot moment. Hi ha obres reconegudes, que guanyen o perden presència al nostre món en funció de modes o preocupacions canviants, i em sembla normal.

Sospito que alguns dels defensors del concepte ho fan per trobar una autoritat que no els hi atorga l'acceptació de la seva obra. També suposo que el concepte té èxit en l'àmbit polític per què és còmode donar per fet que existeix aquest valor consensuat. I els gestors i tècnics també estarien encantats que la seva feina fos una ciència irrefutable!

Lluny d'aquesta creença, em sembla més valent defensar des de l'acceptació de la diversitat, una determinada opció cultural, i el risc que hi hagi altres idees d'allò que pot ser excel.lent que s'hi contraposin. Assumir la incertesa. L'excel.lència només o pot ser en relació a uns objectius o valors. Parlar d'excel.lència en termes absoluts em sembla una altra forma de donar per vàlid el pensament únic.

dimecres, 10 de gener de 2007

Trío!: Bauman, Montaigne i Le Carré.

He començat el llibre "Vida líquida", del sociòleg Zygmunt Bauman. El principi del llibre em fa pensar. Posa en qüestió els beneficis de la idea d'individualitat en la que tots, aquí, hem estat educats. "Sigues tu mateix!", ens diuen i assumim. I l'autor diu que en certa mesura, això ens fa a tots iguals, per què el fet de preocupar-se de similar manera de la realització d'aquesta idea, equipara força els nostres comportaments i ens fa homogenis enlloc de més diversos.

Recentment he llegit alguns assajos de Montaigne. M'hi va portar una entrevista a Vicent Alonso, que l'ha traduït al català. Allà es parlava de la influència de Montaigne, entre d'altres, sobre Josep Pla. Dels dos, a mi m'interessa molt la seva capacitat i disposició per parlar de tot i de qualsevol cosa. I, entre l'entrevista i la lectura directa, he entès també que, més enllà de la seva saviesa, el que permetia a Montaigne parlar de tot era pensar que no hi ha més certesa que la d'allò que tu vius. Es veu que Pla diu a "El quadern gris", que el pensador francès tenia una idea molt precisa de la insignificant posició de l'home sobre la terra. Si parteixes de la humilitat d'acceptar aquesta limitació en el teu coneixement, també obtens llicència per dir el que penses sobre qualsevol cosa. Una perspectiva ben diferent a la del saber especialitzat, que dona per fet que tots podem saber sobre una única cosa, i sobre aquesta tenir alguna mena de veritat exclusiva.

També m'he acabat una novel.la de John Le Carré, "Amigos absolutos". Fascinant, absorvent i terrorífica. Crec que ha impregnat de cert pessimisme els meus dies d'hivern. Com fan les novel.les d'espíes, t'explica el que pot estar passant al teu costat sense que tu ho vegis. Però, més enllà d'això, també m'ha arribat la figura del seu personatge principal, Mundy, que, més enllà del seu pas pels serveis d'espionatge, intenta reconstruir la seva vida tres o quatre vegades en versions força diferents, en un mon en que no es pot agafar a res (la vida líquida de Bauman?).