Herois

Des de fa uns dies, he tornat a escoltar David Bowie. Tot va començar per què un dia, mentre esmorzava al bar, el cambrer va posar el "Let's Dance", i em va semblar que sonava la mar de bé. No sé si serien coses de la nostàlgia (de fet, abans no em sonava tant bé), de la re-masterització o de l'aleatorietat de les audicions musicals, que t'agafen com t'agafen. Em recorda a una època en que, en un grup d'adolescents, tots ens sentíem "molt responsables" -coses dels moviments associatius de l'època-, i ens semblava que les discoteques eren una frivolitat. De cop i volta, un artista que alguns -per què inquiets també ho érem- teníem ben considerat es va posar a fer música per ballar, amb la producció d'algú que fins llavors ens semblava "de mal gust" com era el guitarrista de Chic. Per alguns va representar el final de la seva relació amb Bowie. Per altres, el permís per entrar a la discoteca.

Influït per aquest retrobament vaig anar a trobar el disc "Heroes". Em vaig adonar que aquest és un dels discos de la meva vida. La trobada de Robert Fripp, Brian Eno i Bowie en un sol disc, enregistrat a Berlin, amb aquella neta però inquietant portada en blanc i negre, marcaven tot un entorn. Si a més hi sumem l'estranyesa del disc, amb cançons estridents que semblen treure energia de la desesperança, aquells foscos instrumentals, i algun apunt ballable com allò de la vida secreta d'aràbia,... si, a mi em va deixar petjada un disc amb tants ingredients màgics.

D'aquí vaig passar a una recerca a internet, i vaig trobar una fantàstica pel.liculeta recent de la cançó Heroes cantada en un concert, en un fragment al final de la pel.lícula Glastonbury, de Julien Temple. Fantàstica, per què aquí acompanya un gran muntatge d'imatges, que explica com els assistents al festival es senten herois quan hi són.



I, buscant més, vaig trobar blocs (llegendes?) que diuen que aquesta cançó la va escriure Bowie, en una època que fugia de la fama -si, jo m'ho crec que això de la fama és una cosa que porta problemes, i Berlín deuria ser un bon lloc per fugir-ne-, veient dos amants abraçant-se al peu del mur, i pensant que era una heroïcitat estimar-se en aquell món.

Un amic em diu que posar-me a parlar d'això ara és molt retro, però jo no ho entenc per què a mi em va passar fa dues setmanes.

Ponència: Què n'hem de dir de la música els que no en fem?

Ahir vaig participar amb una ponència al II Congrés Internacional de Música a Catalunya. Vaig fer una altra passa en l'intent d'estructurar un discurs que afirmi d'una altra manera el paper de l'oïdor de música en l'acte creatiu. Afirmo que la convenció que l'artista és un ésser individual i lliure que fa el seu treball sol, tendeix a generar art estèril i repetitiu, i configura unes relacions culturals pobres. Que els que escoltem música hauríem de ser entesos d'una manera diferent a la de darrers receptacles de la proposta artística. I que potser ens hauríem d'organitzar d'alguna manera, els que escoltem música per intervenir d'una altra manera en la cultura. És un discurs que formulo com a part d'un procés de recerca, fonamentant-lo en intuïcions i algunes lectures, però que ni molt menys tinc tancat. Crec que el més arriscat és quan tracto d'extreure'n propostes pràctiques. Molta gent accepta i entén la participació en l'acte creatiu de l'oïdor, però quan a partir d'això dius que la música s'hauria "d'organitzar" d'una altra manera (en l'educació, en les polítiques, en la difusió,...) les coses es compliquen.

Alguna cosa així va passar en la xerrada d'ahir, principalment per què hi havia un xoc, si més no aparent, amb la ponència que just abans havia fet el Raul Fernàndez parlant de la introspecció en l'acte creatiu.
El debat però va ser prou ric, va generar interès i controvèrsia, i a mi em va servir per detectar llacunes i carències en el meu discurs.

Quan surts d'aquests actes el cap et bull i descobreixes coses que hauries pogut dir o fer, que no s'et varen ocórrer en el moment. Per exemple, una noia em va demanar si podia posar algun exemple sobre alguna experiència en que s'atribuís aquest rol diferent a l'oïdor, i li vaig dir que no. Després vaig pensar que el que fem a Indigestió, al Club Hipersons, està clarament en aquesta línia. Fem propostes d'actuació als músics diferents al seu treball habitual -com per exemple, tocar sense el seu grup o compartir escenari amb un músic que no coneixien anteriorment-, amb l'expectativa que d'aquí en surti una proposta potser més accidentada, però també més viva. I crec que en aquest cas, adoptem clarament el rol de l'espectador que vol influir en que passin coses diferent.

Un altre exemple, el Raul em va dir que si miréssim les coses com jo dic, un músic com John Zorn no podria fer el seu treball. Vaig respondre que John Zorn és precisament un dels músics que més admiro, però no vaig saber argumentar que el seu treball a partir de la tradició jueva, el seu contacte amb la cultura japonesa, o la seva promiscuïtat a l'hora de relacionar-se amb molt diversos músics el col.loquen a les antípodes de l'artista que només treballa a partir de la seva individualitat. I que no puc creure que el seu treball a partir de la improvisació no inclogui una certa catalització de les energies, no només dels músics que es troben en aquell moment sinó també de la gent que ho estar escoltant.

Com pot ser que no pogués parlar d'aquestes coses que més o menys conec a forns? He pensat que possiblement l'esforç mental per treballar amb idees abstractes que em costa formular, em va allunyar de veure el més evident el que millor conec, el que tinc més a prop. Quines coses té el cap.

Rebel.lions a revisar.

Abans d'ahir, en una xerrada que vam fer per Nativa, vaig tornar a trobar que defensava un llenguatge estrany. Va passar quan posava en qüestió que els esforços de les administracions, els músics i la indústria musical semblaven més destinats a fer funcionar una bona cadena de consum que a una idea centrada en la comunicació i creació.

El moment àlgid del conflicte va venir quan algú va dir que es fan polítiques pensant en els ciutadans, per què es plantegen escoles de música que han de formar públic, i jo vaig afirmar que "formar públic" és posar a la gent en funció de la cadena de consum. Vaig tenir la sensació de que em veien com un il.luminat.

Avui, llegint al suplement Babèlia dedicat al Maig del 68, l'excel.lent introducció de José Luis Pardo, m'he reconciliat una mica amb el món, al veure que el que deia encaixa amb el que diu o ha dit algú. Inclús molts. Amb aquest esperit que segons l'autor hi havia a resistir davant un nou món basat en el desig insatisfet i el consum. Es clar que molts diran que això ja és una batalla perduda. I d'altres direm que o recuperem aquesta batalla o el món es consumirà a si mateix. (Disculpeu-me la èpica)

Darrerament penso que hi ha un divorci massa gran entre els que pensen i els que fan. Pensar en segons quina direcció i a l'hora fer suposa una pressió i contradicció difícil de suportar.

Contra el cànon

Hi ha coses que et fan sentir un bitxo raro. Per exemple, jo no paro de sorprendre'm quan em trobo amb gent que diu que se n'ha de saber de música.

Ho diuen músics, periodistes, afeccionats a la música més avantguardista, mestres, polítics, i també persones que no hi tenen vinculació directa, tots ho tenen clar: se n'ha de saber de música, no qualsevol en pot parlar, cal tenir educació musical, parlen d'excel.lència i d'experts en detectar-la... a què es refereixen?

Parlar de "saber de música" em sona com parlar de "saber de menjar". Què cal saber? Potser sí que podem especialitzar el nostre coneixement sobre el menjar per cuidar la nostra salut o per trobar nous plaers gustatius. Però tots en sabem de menjar. Com de música.

Saber de música és saber escoltar. Reconèixer música que et provoca alguna mena de plaer, coneixement o sensació vital, això és el que cal. De fet no cal ni "saber-ho". Si funciona, potser està bé, encara que no en siguis conscient. És inversemblant pensar que en un món tan impregnat de música com aquest hi hagi algú que no estableixi aquesta relació. L'entorn educa, per bé o per mal, en això com en altres coses.

Jo crec que només la música pot ensenyar-nos sobre música. El coneixement musical només es pot adquirir escoltant. Deixar que el cervell vagi fent les seves connexions i tregui profit dels sons que li arriben. La resta, aprendre noms d'artistes, dominar un instrument, saber amb quines idees s'ha composat, interpretar conceptualment la sofisticació d'un ritme, relacionar-ho amb un entorn,... és un altre coneixement.

Vist així, es pot ensenyar música? Penso que només l'afecte hi pot afegir algun valor. Quan sents música acompanyat o te l'ha proposat algú potser hi ha un plus d'atenció que et fa més receptiu i sensible. Per això prefereixo, per exemple, els programes radiofònics amb locutor que els que no en tenen.

Així, quan es diu que manca educació musical, coincideixo en l'enunciat, però em temo que no en el contingut. L'educació hauria de ser alliberadora. Posar en qüestió tots els cànons, facilitar el des-aprenentatge de segons què, transmetre'ns confiança en la nostra capacitat per sentir, permetre'ns escoltar de tot. Enlloc d'això, em temo que molts pensen només en actualitzar o canviar el cànon.

Que els votin

Vagi per endavant que sóc un noi molt ben educat, que sempre m'he cregut que votar a les eleccions és un acte de responsabilitat, que sempre ho he fet a partits que m'han semblat d'esquerra, i que en els moments de màxima decepció la he manifestada votant en blanc.

Dit això, vull advertir als responsables de campanya del partit socialista i als auto-erigits en "representants de la cultura" per la ocasió -per totes les ocasions- que em sento ofès per les seves posades en escena. Si, si,.... em refereixo a aquestes trobades de la candidata amb el noi del poble sec, el representant de l'empresa teatral més exitosa (en diners) i el representant de la SGAE, per comunicar que "la cultura" votarà això. I als actes equivalents a Madrid.

Què signifiquen en aquestes eleccions aquests numerets? Ho podia entendre quan la guerra d'Irak era pel mig. Em sentís representat o no, li podia veure sentit al fet que la cultura i la inteligencia es posessin al costat dels que refusaven aquella arbitrarietat. Però, què vol dir ara? És un suport a una política cultural? A quina? És un suport a alguna acció real que demostri que hi ha sensibilitat per la cultura? A quina? És un suport a alguna política que pensi en la cultura d'alguna manera diferent a "allò que fan els auto-anomenats artistes" i a "allò que fa la auto-denominada indústria cultural"?

Com que no tinc resposta coherent a aquests dubtes, temo que tingui raó la dreta (si, si,... encara que siguin xungos poden tenir raó alguna vegada,...) quan diu que té a veure amb el cànon digital recolzat pels socialistes. I, estigui d'acord amb el cànon o no, em sembla que és de mal gust i poc cultural manifestar un suport per una pura qüestió crematística. És un comportament força similar al de l'església catòlica amb la dreta, que sap que defensarà millor els seus interessos de poder terrenal. Potser és tot un símbol de que cada partit té la seva església. I també de l'afany d'aquests "representants de la cultura" en exercir el mateix segrest sobre la cultura que l'església exerceix sobre els pobres cristians creients. I a mi no m'agrada la cultura entesa com una qüestió de clan, i encara menys si el jerarquitzen arbitràriament. Deixo "la cultura" i em passo al futbol!

Aprofito la ocasió per manifestar que no trobo cap partit amb una visió sobre la cultura que fugi d'aquesta idea instrumental i manipuladora. Cada u ho fa a la seva manera. I per una persona com jo, que creu que la cultura (no els artistes i la indústria, que són importants, però només en són uns agents: la cultura, la de tots) té una funció important a l'hora d'articular i cohesionar la societat -tant com l'urbanisme o l'economia-, això és un problema a l'hora de decidir el vot.