dilluns, 25 de desembre de 2006

Un dia que pensava en l'autoria,...


Recentment, em tornen al cap les meravelloses classes de literatura romànica que, en la meva irregular carrera acadèmica, vaig rebre de Victòria Cirlot. D'elles, tinc molt present una cosa que vaig aprendre. Ens parlava de Chretien de Troyes. Si no ho recordo malament, seguint en part els treballs de George Duby, ens explicava les seves novel.les de cavalleria, i la seva vinculació amb les molt diverses inquietuds del moment. Davant aquells relats -per què en part les classes eren fascinants relats-, jo, que estava molt encaparrat en la llibertat de l'individu i la seva capacitat creadora, em preguntava on quedava l'aportació individual de l'autor si tot estava tan relacionat amb el que li era extern. Chretien de Troyes segons s'ens explicava, havia aconseguit cristalitzar les preocupacions del seu moment, la descoberta d'una nova manera de veure l'amor entre d'altres, en les seves obres, però, on quedava la seva aportació individual? Victòria Cirlot deia que la seva posició defensava malgrat tot el paper de l'individu: el que feia Chretien de Troyes era una aportació individual que difícilment hauria fet un altre de la mateixa manera. I, crec recordar, quan alguna vegada li vaig preguntar si pensava que els temps actuals eren diferents pel que feia al paper de l'autor, em va donar a entendre que ella pensava que no. En aquestes classes jo vaig aprendre a mirar la llibertat d'una altra manera. Amb més humilitat, ja que la llibertat va passar a ser quelcom molt més petit del que jo m'imaginava, i a l'hora, amb molta més admiració, ja que l'aportació d'alguns individus, donant forma a allò que viuen, és única i, en alguns casos genial, per molt condicionada que sigui.