dijous, 13 de setembre de 2007

Compassos

A mi em sembla que una conversa ideal és aquella en la que l'intercanvi entre els que parlen va fluint en una dansa en que un i altre fan les seves aportacions de manera alterna, combinant cada u el que procedeix del mon propi i l'atenció al de l'interlocutor. Precisa d'un ritme, i, quan funciona, la compenetració amb l'altre -o els altres- té una força superior a cada una de les coses que es diuen. De fet, quan funciona, la teva capacitat de dir es multiplica i se t'ocorren coses que no et sortirien en un monòleg.

Sobre això, es clar, hi ha moltes variacions. A vegades l'encaix entre dos que parlen és desequilibrat, però funciona, per què un té moltes ganes de dir, i l'altre un bon moment o motivació per escoltar. O, el contrari, hi ha moltes converses que no funcionen per què el que vols o et volen dir és massa dens o surt amb massa força per què s'encaixi, i es pugui inaugurar aquest ritme comú.

Vist així, una conversa banal, en la que el que el contingut no té una importància cabdal, té més probabilitats de funcionar que una conversa d'idees denses, o en la que hi ha molt en joc. Les implicacions personals tenen menys presència, i no dificulten la cadència.

Això, en el fons és molt musical. En música també hi ha la recerca de la compenetració mútua, i també es donen les diverses possibilitats de desequilibri que esmentava.

El ritme bàsic facilita les coses. Si és senzill i troba la seva correspondència amb les pulsacions del cor, l'encaix pot ser automàtic. Si a més la lletra toca un dels dos o tres temes universals, i ho fa amb expressions d'aquelles que responen al mínim vocabulari denominador comú, la cosa està garantida.

Però també hi ha possibilitats més complexes. Hi ha mons personals més difícils de compartir, i batecs no menys reals, però que tenim més amagats. També hi ha egos artístics sense mesura que creuen que el seu mon es suficient per arrossegar als demés, sense cap condiment. I construccions i costums que poden dificultar les coses. En aquest darrer cas, penso en com totes les convencions que compartim sobre com ha de circular la música -les lleis d'un concert, els cànons estètics, les sol.lucions tècniques,... - delimiten el que és possible i el que no.