dijous, 26 de febrer de 2009

Tornem amb Éluard i Mulder,...

L'ocurrència que vaig penjar, els comentaris del Xavier i el Magnus i un parell de troballes m'impulsen a continuar amb el tema. Si tots els mons estan en aquest, llavors: es poden mirar tots els móns des d'una habitació? És possible viure tots els mons des d'un lloc tancat?

Vila-Matas, al seu article de diumenge passat recull un ric anecdotari sobre el tema: Pascal, dient que la desgràcia del gènere humà consisteix en que l'home no és capaç d'estar quiet en una habitació, el rumor sobre Holderlin, fent-se el boix, Montaigne, algú que "veu" tantes coses del món!, tancat a la seva torre,... Si tots els mons estan en aquest, una possibilitat és buscar-los des de la quietud, enlloc de marejar-se amb el soroll que provoquem els humans.

L'altra troballa és un article de Chesterton, brutal assagista, amb textos que m'admiren per la sàbia destil.lació d'erudició i senzillesa amb que estan escrits, i m'alegren i em transmeten ganes de viure. (Què absurd no haver-lo llegit fins ara per la seva fama de catòlic i conservador! Com si ho poguéssim saber tot d'una persona, partint de les idees que diu que té,.... )

L'article parla dels teatres de putxinelis. Explica que està treballant en una obra i construïnt el teatret, i diu que és molt més difícil que altres empreses suposadament més ambicioses: "Pero, a pesar de que he trabajado más duramente en el teatro de marionetas de lo que nunca he trabajado en ningún artículo, no consigo acabar la obra; parece demasiado complicada para mí. Tengo que interrumpirla y ocuparme en cosas más sencillas, como las biografías de grandes hombres." O bé, referint-se al marc del teatre: "Esa forma fuerte y cuadrada, ese aislamiento del resto del mundo, no es sólo una ayuda, sinó que resulta esencial para la belleza." I també: "Precisamente en la medida en que está limitado podría representarse en él el derrumbe de las ciudades o el desplome de las estrellas. En cambio los grandes teatros se ven obligados a hacer economías porque son grandes". I cap al final conclou: "Los grandes imperios son por necesidad prosaicos, pues componer un gran poema a tan gran escala está más allá de la capacidad del hombre. Tan sólo se pueden representar grandes ideas en espacios muy pequeños".

Tot plegat, sembla explicar que el món es veu millor des d'un forat.

divendres, 20 de febrer de 2009

Llistes de l'any passat. O l'altre!

Suposo que faig una mica tard per publicar això però, com es veurà, també va d'acord amb l'esperit del text.

Llegeixo llistes d'enregistraments i concerts, en que algunes publicacions diuen què ha estat el millor de l'any passat a nivell musical, i fan comentaris sobre les mateixes, i em fan sentir que no estic en aquest mon. Potser és el resultat de no tenir tele.

Portishead, Lori Meyers, Joe Crepúsculo, Sigur Ros, Vetusta Morla, Manel,.... no és que no els conegui, en alguns casos no he sentit el darrer que han fet, però em resulta suficient per dir que si això ha estat el millor de l'any, potser no val la pena fer balanços de l'any d'aquesta mena. Donen la sensació de voler treure aigua d'un pou que es buida més ràpid del que triga en tornar a tenir aigua. A mi em sembla que, una de dos, o bé un any dels actuals no donen gaire de sí, i potser seria més interessant limitar-se a fer les llistes del quinqueni o de la dècada, o bé hi ha material que passa desapercebut pel periodisme musical.

M'és igual. Personalment, em va bé fugir d'aquestes urgències. Si estan passant coses interessants, m'és indiferent ser el primer o el tercer en descobrir-les, compto amb que me n'acabaré assabentant, i que quan m'arribi serà el moment adequat per a mi.

Els meus discos de l'any 2008 són el "Drums And Guns" de Low, editat a principis del 2007 (potser també va ser el meu disc del 2007) i les cantates de Bach, dirigides per Philippe Herreweghe, i editades el 1999, junt amb la Missa en Si menor.



(Aquest vídeo no és la interpretació dirigida per Herreweghe, però serveix per il.lustrar el que dic)



No ho dic per esnobisme, és del tot cert que són les músiques que més m'han impactat i més he repetit durant aquest temps. Si més no, és el que tinc present mentre escric això. El disc de Low, per què també em va arribar per sorpresa la seva actuació al Primavera Sound del 2007, i és un disc que no em canso de repetir, cosa que em passa amb poca música. Les Cantates, per què tot i conèixer i escoltar Bach com a compositor des de fa molt, mai m'havia arribar com ara, i encara menys la música coral i les veus solistes de l'anomenada música clàssica. La seva cadència, sòbria i a l'hora lírica, em provoquen plaer i benestar. Ara sí, ara és el meu moment amb Bach.

No sé si són els millors, no sé si existeix el millor. És el que m'ha servit durant el 2008. Ara que hi penso, potser tenen en comú un aire místic. Doncs deu haver estat el meu any místic, què hi farem.

diumenge, 15 de febrer de 2009

Le détour. Un distret passeig matinal.

Darrerament faig una cosa que no havia fet abans. De tant en tant, em desperto pel matí amb una cançó al cap, la busco a la meva discoteca, la trobo i me la poso. És nou en mi, per què jo no sóc d'aquests que tenen una memòria brutal pels sons i les dades. No funciono així. La acostumo a tenir per altres coses, la memòria.

Forma part de la meva sorpresa l'elecció de les cançons. Les cançons que trio, o, millor dit, les cançons que han decidit instal.larse al meu cap mentre dormia. Busco, com també ho faig per entendre els somnis, el motiu pel qual estan aquí. En ocasions trobo que he escoltat recentment el disc, i hi trobo un cert indici racional. Però aquesta escolta recent no és ni molt menys de la nit anterior, ni la recordo vinculada a un moment especial, així que això només és una pista. Una altra cosa que em crida l'atenció és que no acostuma a ser la primera cançó del disc la que m'ha quedat impresa, sinó alguna d'aquelles que està amagada en una escolta llarga.

La cançó d'aquest matí ha estat Le Détour de Dominique A. La lletra es pot llegir aquí, i sembla trista o nostàlgica, com ho sembla també la música.
Détour ho tradueixen els diccionaris com marrada I si no ho entenc malament tant pot ser una volta que fas per arribar millor a un lloc, com una volta que fas per no arribar-hi. El que en castellà en diuen rodeo.
Regret, la paraula amb que acaba, es pot traduïr per enyorança. I a la cançó el cantant li diu al seu interlocutor (el seu amor? s'ho diu ell mateix?) que no totes les marrades que han fet els hi han produït la mateixa enyorança que aquesta.

A mi, la recerca m'ha produït més alegries que enyorança.
Pel fet d'haver trobat la cançó que tenia al cap.
Per la seva bellesa.
Per haver flipat amb aquest diccionari francès.
I per trobar que hi ha gent que juga fent barreges com aquesta.

divendres, 13 de febrer de 2009

Éluard vs Mulder

Fins que no ho escrigui no pararé. I mira que és una mica tonto,...
Vaig pensar en dues frases que són com dues actituds vitals.
Les vaig aprendre en castellà, per tant les escric en castellà:

"La verdad está ahí fuera" X-Files
"Existen otros mundos pero todos estan en este" Paul Éluard

A mi em sembla que jo estic més a prop de la segona.
I tu?

(per cert, què bonica que és aquesta web dedicada al poeta)