divendres, 14 de juliol del 2006

Tocar de peus a terra amb Bob Dylan.

Ahir vam anar a veure un concert de Bob Dylan a Perpinyà. El concert no va ser gran cosa: el Dylan estava molt malament de la veu, i el grup era molt funcional. Sense ser un desastre, quedava lluny de ser un gran esdeveniment. Podríem posar-nos catastròfics, i dir que va ser una presa de pel, però mira, avui estem positius, i en farem una lectura òptima.

És sabut que la fama, les projeccions que molta gent ha fet sobre ell, el fet de ser tractat com un mite, han estat una preocupació per Bob Dylan. Sembla que no, però tots el tenim aquest problema, tot i que no en la mateixa mesura. Ens comportem en públic, uns davant més gent, altres davant menys, però tots ho fem. Mostrem una o vàries cares nostres. La gent les llegeix i decideix que som així. I a partir d'aquí, tots tenim un lio per gestionar: si volem que sàpiguen més o no, si ens sentim còmodes amb el que pensen de nosaltres o no, si nosaltres ens creiem el que els demés es creuen de nosaltres o no,.... un lio que afecta la nostra vida pública però també la privada, per què no són dues coses separades. No m'estranya que el Dr Pasavento es plantegi desaparèixer.

Doncs bé, l'actitud del Dylan és la d'un expert en la matèria, i en certa mesura és una lliçó. Fa concerts davant 1500 persones, i així enganya menys, per què el veus d'aprop. No es presenta com una estrella, vesteix com la resta del grup, no ocupa un lloc preeminent. No és que sigui humil, no és que no sapiguem -ell, els músics i nosaltres- qui és i què ha fet,... però no ens permet enlairar-lo gaire. Si està afònic, fa tot el concert afònic, que també pot ser llegit com una manera de recordar-nos que és una persona amb bons dies i mals dies. Ni tant sols les seves cançons poden ser preses com una categoria universal. Ahir eren d'una manera, però avui les canta d'una altra i són unes altres. El que l'altre dia podia ser un himne rabiós, avui potser és una mostra de decepció. Res pot ser anquilosat. Res és etern. Actua com un treballador que fa la seva feina. D'alguna manera, el que fa, és una toma de terra constant pels que el veiem. El que passa és el que passa. Toquem de peus a terra. I no hi ha possibilitat de relacionar-nos amb una fantasia sinó només amb el que fa ell avui.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada