dimecres, 2 de febrer de 2011

"El cansancio de Occidente" i jo

No fa gaire, m'he llegit el llibre "El cansancio de Occidente" (Ediciones Destino. Ancora y Delfín. 1992), un text que recull una conversa entre Rafael Argullol i Eduardo Trias, en la que reflexionen críticament sobre l'evolució de la cultura occidental. Parlen de la cultura en tota la seva amplitud, com a base del sistema polític i de viure que tenim, i d'Europa i la seva relació amb la resta del mon.

Jo ja havia fullejat el llibre fa anys en alguna biblioteca, i recordo d'aquelles lectures superficials que, tot i tenir-hi interès -segurament per què tenia un bon record d'Argullol com a professor-, em sorprenia no poder connectar amb el que s'exposava. Crec que em semblava alarmista. Ara, passats uns anys, m'adono que he canviat de posició i m'identifico amb allò que en el seu moment em va semblar pessimista.

He volgut recollir aquests canvis. Ho resumeixo en dos punts que em semblen significatius: el que diuen sobre el progrés i el que diuen sobre la tècnica.

Progrés. Al llibre, Argullol diu: "Es curioso, en relación a esto, que una de las más grandes críticas al marxismo, totalmente justificada en mi opinión, era que éste hubiera intentado dar sentido a la historia, e incluso lo hubiera defendido "científicamente". Pues bien, prafraseando esta crítica, podría afirmarse que lo que ha hecho el nihilismo -con la máscara de la "razón moderna" a menudo- es fomentar la idea de que la historia sólo podía avanzar en una dirección." I, més endavant: "Lo preocupante es que una civilización empeñada en acomodarse a una "ruta unilateral" tiende a despojarse de todos aquellos ámbitos que le desvían de lo que supone son sus fines prácticos. Y esto incumbe tanto a la esfera de lo moral, con la eliminación de los valores comunitarios y solidarios, cuanto a la esfera de lo trascendente, donde empieza por erradicarse el elemento "sagrado" y acaba por negarse, simplemente, la posibilidad de todo enigma."

Tracto de veurem a mi mateix llegint això fa uns anys, i penso que, tot i que adoptava posicions crítiques, em sentia partícip d'aquesta mena de confiança en el futur i el sentit de la història que posen en qüestió. Malgrat els dubtes, crec que assumia la creença que el futur sempre conduiria cap un mon millor. Podia repetir comentaris d'aquests tant típics com "això és estar endarrerit" o "cal adaptar-se als nous temps" assumint-ne la creença. Crist, Marx i Darwin, ens ho havien fet veure així. També la música pop i l'art, amb tot el seu imaginari d'avançar sempre cap a noves formes.

Ara no m'identifico amb la idea de progrés. Penso, com deixa veure la cita, que n'hi ha molts de futurs possibles, que no està gens clar que triem els millors, i que potser aquesta creença, la idea d'un únic sentit de l'avenç, no ens fa cap bé com a col·lectivitat i forma part dels mecanismes anul·ladors d'una mirada oberta sobre la vida. M'adono de canvis en el meu llenguatge. Ara rarament defensaria res en nom de l'adaptació als nous temps o l'evolució. No obstant, la confrontació entre progressistes i reaccionaris era etimològicament això.

Potser estic repetint quelcom que ja està molt assumit en l'àmbit del pensament, no ho sé, però en cas de ser així, la nostra quotidianitat no ho ha integrat. La confiança en el sentit positiu de l'evolució segueix molt present en la gent i en els missatges que rebem i emetem.

Tecnologia. I això del progrés també està lligat amb la tecnologia, entesa en un sentit ampli que no només es refereix a les eines que inventem sinó també a les formes de raonar i organitzar la vida. Diu Trias: "Ese dispositivo no es sólo lo que llamamos comúnmente "técnica" ni "ciencia". Es un modo de ser, de pensar, de razonar. Su característica principal consiste en remitir siempre, como a su pauta de verdad y de bondad, a la eficacia, a la eficiencia, a la operatividad, a un éxito que se persigue en la relación de los medios y los fines, o de las causas y los efectos: una mentalidad siempre previsora, (...) Pues bien, tal forma de pensar engendra una forma de ser, de existir y de convivir." Una forma de pensar que afecta totes les dimensions: "Tales patrones técnicos presentan múltiples variantes: pueden ser patrones económicos, políticos, expresivos, incluso "artísticos", incluso "filosóficos"."

I aquesta forma de ser, diuen, és banalitzadora: "La tecnología actua sobre el mundo desde una dimensión exclusivamente práctica y a sus efectos avasalladores y uniformizadores habría que añadir otro menos comentado: su capacidad de trivialización. El efecto de la tecnologia es trivializador con respecto a la propia imagen que el hombre tiene de sí mismo." (R.A.) I parlen d'aquest home tecnològic com un nou bàrbar: "En este sentido el bárbaro, para decirlo según una distinción de Walter Benjamin, tiene (o acumula) muchas vivencias, pero carece de experiencia. Pues toda experiencia radica en una apertura a lo verdaderamente ajeno." (E.T.)

Em torno a situar en aquella primera aproximació meva al llibre, i penso que fa uns anys ja podia compartir un refús a les mirades massa tècniques sobre l'art, però, pel que fa a altres àmbits, només recentment sóc sensible a les possibles contraindicacions dels efectes de la tècnica en si mateixa. Per exemple, ara em qüestiono la noció de projecte, entès com un procés de reflexió gairebé mecanicista, integrable en tota mena de feines, i aplicable també a la comunicació, via màrqueting, i fins i tot a la vida en general, com plantegen algunes teràpies de coaching.

D'altra banda, el debat sobre la mentalitat tecnològica ara té una dimensió més gran que l'any 92, amb l'impacte d'internet en la nostra cultura. Una cultura que, com diu Trias, potser està canviant: "Y subsiste, fuera de ello, como algo residual, aquello que toda cultura trata de determinar: todo el remanente de enigma y de misterio que nos rodea, todas aquellas interrogaciones e inquisiciones relativas a lo que Kant llamaba ideas, ideas-enigma, ideas-misterio, relativas al destino y al sentido de la vida humana, relativas a lo sagrado, relativas al misterio del cosmos. La cultura intenta siempre dar cierta tentativa de respuesta (expresiva, religiosa, artística, filosófica) a estas cuestiones. Pero la civilización técnica los descalifica: las considera faltas de sentido, las trivializa, tiende a desconsiderarlas." (llegint això, no puc evitar un pensament una mica irònic cap al discurs majoritari de creadors, gestors i polítics culturals, preguntant-me si parlen de la mateixa cosa quan parlen de cultura).

Segur que quan llegia el llibre em venia al cap allò tan popularitzat dels apocalíptics i integrats de l'Umberto Eco. Una confrontació que amb el pas del temps ja només s'utilitzava per qüestionar als apocalíptics, com aquelles persones crítiques que obstaculitzen el curs de les coses. Doncs bé, hi ha un moment del llibre en que Argullol s'hi refereix dient: "los auténticos apocalípticos son los integrados en el "presentismo", los que insisten machaconamente en que habitamos el mejor de los mundos mientras disimulan los mecanismos de destrucción que alientan en el mundo. La indiscriminada apología del presente acostumbra a derivar en una apología del vacío y, por tanto, en una forma más o menos consciente de encubrimiento del nihilismo."

I si, ara també ho veig així: una actitud vitalista només pot ser crítica, per buscar les escletxes, per petites que siguin, per intentar una forma de viure, viable col.lectivament i més feliç. De fet, la lectura del llibre, que per acabar també parla d'eros i de la relació de l'home amb la natura, m'ha resultat -contràriament a alguns tòpics sobre la intel·lectualitat- del tot estimulant i activadora. M'he sentit acompanyat en pensaments que en la quotidianitat estan subtilment censurats pel nostre estil de vida i empès a assumir la mirada crítica com una defensa de la vida.