dimecres, 7 de novembre de 2007

De pel.lícules

Tot just surto de l'In-Edit, el festival de cine documental musical, una gran ocasió per veure i sentir la música d'una altra manera. Com que tinc aquesta mania classificadora, m'ha donat per agrupar dos tipus de pel.lícules que he vist.

Al primer grup hi ha pel.lícules relacionades amb música negra, com l'excelent "Made in Jamaica", o "On the rumba river". Ens parlen de realitats socials molt crues i desoladores. La de Jamaica, un dels llocs on hi ha més assassinats del mon, i on la cultura de l'esclavatge ha deixat petjada profunda, i la de Kinshasa, al Congo, on el colonialisme sembla haver desarmat els recursos que una comunitat té per créixer per ella mateixa. I també ens parlen de la música com element de cohesió i lluita, i d'expressió de sentiments com la ràbia, el dolor i, si pot ser, l'alegria. En qualsevol cas, la música per sortir enfora.

Al segon, hi ha els documentals sobre Scott Walker i Glenn Gould. Personatges blancs i del mon occidental que viatgen cap a l'interior d'ells mateixos, cap a l'inconscient, cap a zones obscures, a la recerca d'un coneixement que només poden expressar amb música. Viatges molt intensos que voregen la bogeria. Impressiona la determinació i la claredat amb la que aquests artistes assumeixen el seu itinerari.

Les diferències són clares, però també hi ha similituds, no sé si ho diré prou bé, en la manera que els músics realitzen els seus camins, tractant de saltar l'espai entre el lloc on són i el lloc on volen arribar. Sembla estrany igualar-ho, per què l'entorn dels uns és molt més amable i acomodat que el dels altres, però crec que és així. Endins o enfora, benestants o no, el repte i l'actitud tenen quelcom de comú.

Això em fa pensar en com els científics diuen que la natura necessita que hi hagi irregularitats, coses asimètriques, per a què l'evolució continuï. O, d'altres que diuen que la bellesa d'un rostre humà -i la bellesa en general- mai està en la simetria. O en un amic que em deia que una mica d'infelicitat és necessària per viure. Que la gent massa estable li sembla morta. (I que ningú entengui que justifico la misèria i explotació, que no és això).

I, canviant de tema, però seguint amb pel.lícules, aquests dies no paro de pensar en com em va impressionar, i també emprenyar, durant els anys vuitanta, que de cop i volta molts fans de Godard, Bergman i Passolini, es van entusiasmar amb "La guerra de les galàxies" i "Indiana Jones" com a relleu estètic. Ho van fer amb el mateix fervor de convers que abans havien anat a cinemes d'art i assaig, que ara van passar a oblidar. Amb la mateixa convicció que es van tornar "realistes" enlloc d'"idealistes". Hi penso, per què crec que la Barcelona "emprenedora" i no obstant anímicament encallada que vivim, té alguna cosa a veure amb aquella conversió i, sobretot, amb aquell fervor.