divendres, 25 de desembre de 2009

Els canvis són bons?

Avui tenia ganes d'escriure portant la contrària als que diuen que els canvis són bons. En alguns casos t'ho diuen amics, quan estàs en una mala situació, amb la millor de les intencions. A fi de comptes, el passat és irrecuperable, i encara que pugui ser dubtós o directament fals, dir això és el millor que troben per què afrontis el futur -que és l'únic que et queda-, amb la millor actitud. En altres casos, ho diu qualsevol. "Els canvis són bons" forma part d'una suposada saviesa popular que, partint de creences tan peregrines com les de les religions més fantasioses, ha fet tant o més mal a la humanitat com el que s'atribueix -amb motiu- a aquestes religions. Això sí, des d'una perspectiva suposadament laica. "Els canvis són bons" és també una perversió -o una mala evolució- dels ideals progressistes. No tots els canvis són iguals. Els hi ha bons i els hi ha dolents. O, millor dit, els canvis només són. El progrés -paraula que no té altre valor implícit que "anar endavant"-, no pot ser considerat bo per si mateix. Ja no. Ho pot ser quan la direcció que agafa ens sembla bona. Tots coneixem avenços cap a pitjor.

Però m'aturo aquí en la meva diatriba, per què al llibre que estic llegint, "Esto no es música", de José Luis Pardo, just avui "m'ha tocat" arribar a un fragment (pp 212-213) amb el qual m'he sentit molt identificat, i que dimensiona el que tenia ganes de dir.

"Por mi parte, recuerdo perfectamente que, como millones de infantes del mundo entero (por cuyo llanto inconsolable me creí yo aquel día acompañado), me sentí como un "niño abandonado" cuando me obligaron por primera vez a salir de casa para ir a la escuela: una sensación que, en lo esencial, habría que calificar de acertada, porqué esa partida no es más que el prólogo de todas la salidas en busca de la hazaña, en busca del hegeliano reconocimiento, en busca del propio nombre y de la propia identidad, es decir, en busca de la culpa y de la infelicidad. Ya sé lo que los psicoanalistas dirán de esto: complejo de Edipo mal resuelto, rechazo de la castración, apego patológico a las faldas maternas y denegación del padre, instinto de muerte, nostalgia de la vida intrauterina resimbolizada por el "hogar" (la caverna!); ¿qué pasaría si los niños no abandonasen nunca su hogar para ir a la escuela, al trabajo, etc.? En efecto, nadie haría nunca nada. No habría historia. (...).

Hay historia porque los hombres salen de casa, fundamentalmente para ir a la guerra, aunque luego a eso se le llame también ir a la escuela, ir al trabajo, etc. El niño que consiguiese no abandonar su hogar -cosa que yo, lamentablemente, no conseguí- no haría historia alguna, pero sería feliz. Su felicidad parecería a todo el mundo -y los freudianos no serían más que una vocecilla en ese inmenso coro- injusta, irresponsable, inmadura, insolente, etc. Pero como ninguna de las voces de ese inmenso coro está en condiciones de aportar siquiera la menor prueba a favor de que el niño tenga que salir de casa para hacer historia o aun el menor argumento que ligeramente pueda sugerir que es preferible hacer historia que no hacerla, todas estas voces pueden irse al cuerno y dejar al niño en paz. (...)".

(...., i un dia d'aquests podríem treure conseqüències d'aquesta reflexió, pensant en l'aplicació d'aquesta creença a l'activitat cultural,...)

dissabte, 12 de desembre de 2009

Músics per una cultura lliure?

Si no ho recordo malament, va ser a Lawrence Lessig, creador de les llicències Creative Commons, a qui vaig sentir dir, en una conferència al CCCB, que el necessari canvi en la concepció i regulació dels drets de propietat intel.lectual tindria veritable força i es legitimaria el dia que els creadors es pronunciessin clarament per aquest canvi. Segons va explicar, era el 2005, ja hi ha moviments i associacions d'artistes amb un posicionament clar en aquest sentit, a països com per exemple Holanda.

Em sembla que encara estem lluny de que això passi, en el cas de la música, a Catalunya i Espanya. D'acord, n'estem farts de veure "destacats músics", com Aute i Loquillo aquests dies, dient que la música s'enfonsa, li queden quatre dies i totes aquestes tonteríes, però tampoc hi ha gaire músics que es pronunciïn en un sentit diferent. Per què no hi ha "indies" que s'hi posicionin? Semblaria lògic, no? Si la SGAE, com diuen, només beneficia als més consolidats, si en el fons es tracta dels interessos de les grans editores, com és que no hi ha músics alternatius en rebel.lió, al costat de tots aquests moviments d'internautes tan dinàmics?

El cas és que si parles amb músics -músics que no necessàriament venen tant com aquells-, amb persones vinculades als segells més inquiets i creatius, o inclús amb històrics que continuen bellugant-se en el nostre particular "underground", et diuen, contradient el que acostuma a ser opinió general, que els diners que reben de la SGAE no resulten insignificants. Jo dedueixo que, per poc que sigui, si reben alguna mena de porrateig del que es recauda pel cànon o dels diners dels mitjans de comunicació, és a dir, alguna part de tots aquests diners que la SGAE cobra, sense saber a quines obres corresponen, és possible que acabi resultant un import significatiu, en el marc del que arriben a rebre directament per les seves vendes o pels seus concerts.

Vist així, esperar d'ells un posicionament ferm no és fàcil, primer, per què la seva activitat artística sempre és de difícil viabilitat econòmica, i qüestionar això els sembla qüestionar el poc que tenen, i segon, per què ja fa molt de temps, si més no en el nostre entorn, que els afanys per preservar el propi espai, la individualitat, la independència, i totes aquestes coses, han quedat relegats a les qüestions estètiques, quedant en una situació molt ambigua aquelles idees que suposaven que la independència artística i la de gestió tenen clares correspondècies i són coses estretament vinculades. Aquest vincle s'ha trencat, i són molts els que consideren que la seva independència estètica -suposadament la única important- depèn de que puguin disposar dels màxims diners possibles.

També crec que per donar-se aquesta possible mobilització dels músics hi hauria d'haver una altra mena de relació entre oïdors i músics, una relació més solidària que a aquests els fes sentir-se part d'una comunitat que els recolzarà d'una altra manera, i a la qual volen beneficiar, facilitant l'accés a la seva feina. Tenir aquesta xarxa els faria atrevits. Una altra condició que encara ens queda una mica lluny.

dijous, 26 de novembre de 2009

Demà, Hipersons


No és que tingui moltes ganes de nostàlgia, però fa una mica de pena això d'acabar, demà, el festival Hipersons, en el que he estat involucrat en els 12 darrers anys (a vegades ho oblido, el primer any en vam fer dos). Pleguem amb convenciment pel que fa a la opció vital, de parar de dedicar-li energia. De les diverses coses que fem a Indigestió, és de les que més esforços i recursos demana, i això cansa. Però en realitat, com a projecte, segueix tenint sentit, i és bonic. Si no s'aguanta és per què fins aquí dura, en aquest cas, l'esperit resistent de "m'és igual tot, jo ho segueixo fent". Faltaria una mica més de coixí per què s'aguantés: més gent que vingués cada any, un suport institucional més convençut,.... hi ha coses, però no és suficient. Potser em contradic amb el missatge anterior, i estic reclamant una mica de l'èxit que atacava, pel sosteniment de l'Hipersons. En qualsevol cas, si aquest suport fos prou ampli, les ganes de dedicar energies a altres coses dels qui ho vam començar no serien impediment per la continuïtat del festival. Segur que agafarien el relleu altres persones. I tant feliços de que la cosa continués.

Bé, ja que ens hi posem, dir que ha estat un plaer treballar amb les persones que l'han sostingut i hi han deixat empremta: la meva primera sòcia, la Noemí Rovira, l'Antonio del Moral, co-fundador del festival i qui li va posar el nom, el Robert Gibiaqui, que li va donar solidesa organitzativa, el Marc Lloret, amb qui vam passar una etapa amb millor projecció, i les tres darreres edicions, treballant colze a colze amb la Cristina Tascón, gràcies a la qual vam fer el gir més interessant d'aquesta petita història, aquesta etapa més juganera i compromesa dels darrers temps. Si no fos per ells, la cosa s'hauria acabat abans.

diumenge, 15 de novembre de 2009

Contra l'èxit

Aquí va l'editorial de número 52 de Nativa. Tot i exposar una idea vella, estic segur de no haver-me explicat prou bé. La intenció, però, suposo que és clara: l'èxit, particularment la seva versió mediàtica (per què, com seria l'èxit abans dels mass-media?), s'ha convertit en un d'aquells valors que tenim integrats, a vegades sense ser-ne conscients, que fa que el món sigui com és, i que explica alguns d'aquells comportament bojos que veiem en altres però no en nosaltres. Si des de la cultura hi ha alguna cosa a fer per millorar el món, potser seria bò "re-dissenyar-lo".

CONTRA L'ÈXIT

En un moment de la bonica pel.lícula "The Folk Singer", recentment projectada al festival de cinema documental musical In-Edit, un cantant comentava que quan ell era més jove estava mal vist que els músics fitxessin per grans companyies, i s'els considerava "uns venuts", i que en canvi ara tothom volia això. Les generacions actuals -deia- estan retrocedint el que d'altres havien avançat preservant una determinada manera de fer música, davant del mercat.

És habitual considerar que els qui desconfien de l'èxit són o bé uns envejosos que el voldrien per ells, o bé uns elitistes que només es senten a gust si el que els hi agrada és un privilegi gaudit per pocs. Però hi ha altres motius per desconfiar de l'èxit. Particularment de l'èxit mediàtic, que es diferencia de l'èxit del guapo de la classe, en que a aquest s'el pot tractar de prop i valorar si mereix el seu prestigi.

Tothom ha pogut comprovar alguna vegada com els mitjans tecnològics, que són els que garanteixen la difusió massiva, falsegen la realitat. Qui adopta una postura rara davant d'una càmera de fotos acaba quedant més "natural" que qui no ha forçat res. Per que una veu funcioni per la ràdio ha de ser impostada. La gent que es maquilla en un plató televisiu té una aparença més creïble que qui no s'hi posa res. Hi podríem trobar mil motius més per defensar que la realitat que transmeten els mitjans de masses -aquests que fan possible l'èxit- implica una distorsió i adaptació de l'original.

Els post-moderns diran que totes les realitats són iguals, i que no hi ha autenticitat ni falsedat. També hi haurà qui afirmi que un artista sempre ha d'actuar i "ser fals" per dir alguna cosa i provocar emocions. Jo no estic preparat per debats d'aquesta volada, però si que em permeto afirmar que alguna cosa s'ha perdut darrera aquesta manera de pensar que ho ha envaït tot, i que hi ha realitats que ens permeten conviure millor amb aquest món que d'altres (de la mateixa manera que no és el mateix l'economia especulativa que l'economia basada en la producció, per molt que les dues siguin realitats inventades).

I per què val la pena parlar-ne? La cosa no tindria més importància si no fos més que un divertiment per barallar-nos parlant de quins artistes ens agraden i quins no, però el cas és que el que pensem de l'èxit -per subconscient que sigui- és un motor important de tot el que passa socialment, i també de la manera que tenim de buscar la felicitat individualment. I probablement també és un motor inherent a moltes de les coses que passen que ens escandalitzen.

En definitiva, hi ha altres motius per rebutjar l'èxit, i crec que des de l'activitat cultural hi ha una responsabilitat i una tasca a fer per inventar valors (encara que només sigui una altra idea de l'èxit) que repercuteixin en una vida diferent.

dimecres, 30 de setembre de 2009

Què exagerats que sou, amb Manel.

Què exagerats que sou, amb el grup Manel. Assumeixo que tenen les seves virtuts, però no porto bé la histèrica reacció col.lectiva que causen. En particular, la dels mitjans de comunicació i la d'alguns elements del sector musical. Una frase d'un amic: "aquest any Manel ha salvat l'auto-estima de la indústria musical", em sembla reveladora de com aquestes ganes que hi hagi grans “aconteixements” fan possibles aquestes coses. El que mana és la necessitat compulsiva de trobar un èxit. Penso que això no pot ser bo pel grup, encara que la seva butxaca en surti beneficiada. Els obliga a massa coses: a cantar les mateixes cançons, fer el mateix xou,... Per a mi el que fa interessant un concert és la seva flexibilitat, i ells no han tingut gaire temps per aprendre'n. Segur que tan d'èxit els talla les ales.

La dinàmica no és nova. Va passar amb grups de la movida els anys vuitanta, va passar amb els grups de rock català dels noranta.... La nostra història en va plena de grups valorats abans d'hora, tant com de gent menystinguda i ignorada injustament. Es passa de la ignorància més extrema a la lloança més desmesurada, i, en aquest darrer cas, s'aposta per projectes tendres i s'els situa en llocs excessius. De cop i volta, "apareix" un consens màgic en que ningú no es talla un pel. El show bussines ho demana, però ens hauríem d'inventar una altra manera de funcionar. El creixement artístic demana una altra velocitat, i un altre estil de valoració. Però ja es sap, els matissos donen molta feina i a sobre mai deixen content a ningú.

dijous, 10 de setembre de 2009

Sobre les "xarxes socials"

A mi em van ensenyar que m'havia de malfiar si algun desconegut em regalava caramels a la porta d'una escola. Una mica més tard, quan ja era més gran, em vaig adonar que l'ensenyament havia calat i m'anava bé. Quan un venedor de multi-propietats, desesperat per les meves negatives a les seves brillants ofertes, em va preguntar si no acceptaria un Ferrari si m'el regalessin, li vaig dir que no. Era veritat que no l'acceptaria. El venedor ho va notar, que era veritat, i en aquest moment, quan ho va veure, va deixar-ho per inútil i va claudicar en el seu intent d'engatussar-me.

Doncs bé, ara tinc la sensació que aquest aprenentatge meu, aquesta desconfiança envers el manà caigut del cel i els regals a canvi de res, em deixa al marge d'alguna alegre festa. Per molt que vulgui participar de l'orgia comunitària que mal-anomenen xarxes socials, no ho puc fer, i m'he de quedar sol a la porta de l'envelat.

En primer lloc, dec tenir alguna resta de virus marxista que em fa preguntar-me qui són els propietaris d'aquestes xarxes i per què ho deuen fer. I veig unes empreses multinacionals, totes elles disfressades amb mites fundacionals que parlen de jovenets canviant el món des d'un garatge, que fan negocis amb les nostres dades i cultura. Empreses, això sí, que enlloc de demanar-nos diners per oferir-nos uns serveis, ens demanen que els expliquem els nostres amors, per poder fer negocis amb altres. I em fa por.

Segon, m'ataca la mania anti-gregària que em porta a sospitar quan tothom sembla estar unànimement d'acord amb una cosa. Es parla amb tal entusiasme d'aquestes empreses que gairebé sembla una qüestió religiosa. I se'ls atribueix tal aportació al benestar social que gairebé semblen un bé comú. Trobo que a això que anomenen xarxes socials se'ls atorga la credibilitat, monopoli i poder que abans es donava als estats. Amb la diferència que si Hisenda comerciés amb les nostres dades els tractaríem de corruptes, però a ells, els de les marques que no vull repetir per no fels-hi més propaganda, els hi perdonem tot. I amb la diferència que, per imperfecte que sigui el sistema, envers els governants tenim legitimat per intentar controlar-los i amb els nois del garatge, que ara són amics de senyors amb traje d'executiu, no. Però com que ho fan gratis, es veu que són bons.

Tercer, la funesta mania filològica. Ja no es tracta de defensar que les xarxes socials humanes i les virtuals tenen diferent qualitat, i no poden tenir el mateix nom. No ens entretindrem amb aquestes cursilades, i ens quedarem amb una cosa molt més prosaica. Es tracta de que, ja immersos en les possibilitats d'internet, com bé saben els iniciats en el software lliure, per fer xarxes virtuals no ens calen aquestes webs. Hi ha un munt de recursos per posar en marxa les nostres xarxes socials sense vincular-les a negocis d'altres. Però som així de comodons, i no ens posarem a mirar-ho si ja ens ho fan arregladet. Sense manies. Donar el nom de xarxes socials a aquestes coses em sembla pitjor que atribuir el nom de la coca-cola a tots els refrescos de cola. Potser resulta que com que ja hem oblidat què és una xarxa social, ens resulta indiferent que utilitzin aquests mots del vocabulari per donar glamour al seu comerç.

Per acabar, potser és un problema particular, però encara no m'ha arribat el moment de descobrir una nova proposta artística realment motivadora gràcies a la xarxa. I tampoc he percebut l'impacte global de la revolució, més enllà de la fe col.lectiva i cridanera. Ja que parlem de fe, en això sóc com Sant Tomàs: fins que no ho vegi no ho creuré. I encara no m'ha arribat el moment. El Canto del Loco, Madonna i Coldplay semblen seguir semblant essent els reis de la temporada. Així que no he pogut comprovar des de l'altra banda, la del que escolta, els beneficis de la onada. I això que pertanyo a la part del mon que es connecta cada dia. Si heu trobat alguna perla, no deixeu de fer-m'ho saber,....

dimecres, 19 d’agost de 2009

Una entrevista a La Dinamo

S'ha publicat una entrevista que em va fer el Víctor Lenore per la revista La Dinamo. La podeu llegir aquí.

divendres, 24 de juliol de 2009

Política cultural? Prefereixo que m'expliquin un conte.

He escrit un article sobre política cultural per Nativa 50. No és que n'estigui especialment orgullós, però, per un error d'edició del que jo mateix en sóc responsable, ha sortit força confús el seu missatge. Per això el torno a reproduir aquí. Aquesta versió és més bona.

La principal idea d'aquest article és preguntar-se si hi ha un argument que expliqui per què són necessaris els esforços i inversions en cultura, si la gent que ens dediquem professionalment a la cultura podem resoldre aquest problema que eternament arrosseguem quan expliquem a les nostres famílies a què ens dediquem, si hi ha una bonica història que explicar que convenci sobre la necessitat de conselleries, ministeris, àrees de cultura i institucions culturals, amb el suport de diner públic.
Aquest article no s'havia d'escriure així -el pla era un altre-, i no tinc gens clar si sóc la persona adequada per fer-lo. Des d'Indigestió participem d'una manera o altra de la fireta cultural, i quan parles d'una cosa des de dins és fàcil que la perspectiva no sigui la adequada, el llenguatge massa endogàmic, i la llibertat per dir condicionada. En tot cas, aquí estem.
Literari que és un, parteixo de que les paraules són importants. Que una explicació clara és un compromís. Que quan un explica per què fa les coses, i no només el que fa, és més fàcil adherir-se o no, detectar incoherències entre el que es diu i el que es fa, i contribuir a millorar. Sóc dels que voldrien una història bonica per tenir confiança en el joc. Una aposta per la cultura i per la música que més enllà de traduir-se en el moviment de molts euros donés sentit a unes actuacions impulsades des del poder polític i millor encara si fos un projecte més col.lectiu. Més promeses i menys realitats, que deia aquella pintada. Paraules, i no fets.
Llegeixo al diari que Gilberto Gil va veure refusada una iniciativa seva com a ministre de cultura al Brasil, per què tractava de crear una agència del cinema que el regulés des del punt de vista del bé comú, i va entrar en conflicte amb la indústria. Enyoro que aquí s'expressi un projecte amb aquesta claredat d'idees, i es generi un conflicte d'aquesta mena. Bé, de conflictes n'hi ha hagut alguns. Per exemple, amb el cas del Centre d'Art Santa Mònica, amb les noves mesures per la música del Departament de Cultura, o amb la queixa per l'absència d'un representant del sector musical al Consell de les Arts, però trobo que cap d'ells ha revertit en un debat suficientment interessant, més enllà del conflicte d'interessos particulars.
En ocasions, s'en fa bandera de la manca de discurs. Penso per exemple en les conclusions d'unes recents jornades sobre Fàbriques per a la creació a Barcelona, on es fa gala de no voler un model global. Ser poc clar és una bona manera de no barallar-te amb ningú, però no ajuda a avançar. I encara seria pitjor si la intenció existís però no s'expliqués.
En altres casos, sí que n'hi ha de discursos. La redacció d'aquest article coincideix amb un moment en que l'alcalde de Barcelona està mostrant entusiasme per l'activitat cultural, anunciant per exemple la tercera industrialització de la ciutat a partir del sector audiovisual. No és un fet aïllat. La idea que la cultura pot ser motor de l'economia en la societat del coneixement és un dels arguments que s'expressen amb més freqüència per defensar-ne la inversió. Sovint s'acompanya d'una idea que s'ha posat de moda que entén les ciutats com una mena de gran empresa, i afirma el factor cultural com un dels elements que millorarà la seva producció. Aquí el discurs és una ocasió per manifestar el desacord. De fet, hi ha qui sospita que quan la subordinació a l'economia és molt clara, es perd l'impuls de la cultura. En qualsevol cas, la cultura subordinada a l'economia no és tota la cultura. El relat que busquem hauria de poder defensar la cultura per sí mateixa.
Tampoc és fàcil il.lusionar-se participant de veus crítiques. No es tracta d'apuntar-se al sanbenito de que els polítics són el pitjor, el poder corromp, i tots aquests tòpics. Ni a la demagògia de "si ens ho deixessin fer "a la gent" tot aniria molt millor". No ho penso així. Estic convençut que el mal-anomenat "sector cultural" participem d'aquesta mancança d'una bona història. Quan es fan des de l'àmbit privat els arguments no acostumen a anar més lluny de l'autoafirmació corporativa. Tendeixen a dir que el sector privat (sigui lucratiu o no) fa millor les coses que el públic, per defensar el traspàs de recursos públics al privat, sense entrar en massa detalls de dades o objectius no econòmics. Es parla sense embuts dels interessos del sector cultural, donant per fet que aquest és bo i necessari i sense donar massa explicacions dels beneficis culturals que aporta a la societat. I si ens apropem més a la base -artistes individuals, petits col.lectius,..- la gent no està per floritures en el discurs i té molt clar que la seva tasca és necessària i mereix suport.
La meva sospita, per si no ha quedat clar fins aquí, és que els que pensem que calen accions de suport a la cultura tenim molta feina a fer per explicar quines són aquestes necessitats des d'un punt de vista col.lectiu, per no confondre-les amb polítiques d'altra mena (econòmiques, socials, d'auto-ocupació, turístiques,...), i per no defensar en nom d'una expressió que encara compta amb una imatge noble, el que només són interessos particulars. Manca un discurs cultural que superi el debat sectorial per parlar del bé comú, i que integri una idea de cultura que vagi més enllà de l'activitat artística. Un discurs que no podem fer sols els del sector. Si no el tenim, val la pena que dediquem més esforç a elaborar-lo.
Potser estaria bé acabar recordant que, així com la música existiria encara que no hi hagués SGAE, la cultura també ho faria encara que no existissin els professionals de la cultura: gestors, polítics, artistes, etc. etc. I si no fos així, si la no existència dels professionals la fes desaparèixer, tampoc seria tan greu. Voldria dir que s'hauria convertit en una activitat innecessària.

Agraeixo a en Julian Figueres, l'Esteve León, el Ferran Farré i el Nei Torrell, que m'hagin ajudat a arrencar per fer aquest article. Si ha sortit alguna cosa bona, segur que hi tenen a veure. Si no és així, segur que deu ser que jo no he sabut entomar les seves interessants aportacions.

dissabte, 23 de maig de 2009

Una pel.lícula, i coses de la vida pública i privada.

L'altre dia vaig veure la pel.lícula Unforgiven (Sense Perdó) de Clint Eastwood per segona vegada, després d'uns 15 anys. La vaig trobar molt diferent de com la recordava, cosa que em passa amb freqüència en música i cinema. De l'altra vegada tenia present una història d'anti-herois que vaig veure amb ganes, una pel.lícula fosca de llum, i algunes escenes que em van resultar tedioses. Em feia gràcia que donés la volta als arquetips de les pel.lícules de l'oest, però no em podia identificar amb els personatges.

Aquesta vegada va ser diferent. Sí que va dels enganys de la fama, però ni la vaig veure fosca ni em va avorrir en cap moment. El principal canvi va ser la meva manera d'entendre, o, essent més precís, de sentir, els personatges. Tots tenen febleses i tots aparenten seguretat, però ja no vaig veure només una reflexió sobre el fet d'haver de respondre a la imatge que els demés tenen de nosaltres, un tema evident de la pel.lícula. Hi vaig trobar quelcom potser més profund i difícil d'explicar. Vaig admirar el curtit que cal estar per assumir amb dignitat les pròpies debilitats.

Per exemple, el pistoler que té al darrera tota una llegenda sobre la seva força, habilitat amb les armes i capacitat per obrir-se camí, va desvetllant amb humilitat i poca èpica que això ho feia borratxo, i després el relat dels seus fets ho amplificava tot. I que va ser molt afortunat que la vida domèstica l'apartés d'aquesta via. Ho mostra ara que és vell, i en certa mesura aquest despullament el converteix en una altra mena d'heroi.

Parlant de música, sovint he defensat l'autenticitat del concert en viu, com experiència compartida viva, única i real, pel damunt del disc, en el fons una mena de souvenir d'un viatge que no has fet. No obstant, si em deixo estar de teories, no tinc tant clar si prefereixo el cinema o el teatre, i l'enregistrament o el concert. Tot té el seu paper. En algun lloc he llegit que unes formes -les efímeres, el teatre i el concert- ens conviden més a viure el col.lectiu, mentre que l'enfrontament amb objectes culturals "tancats" ens remet més a la introspecció, que deu ser el que em va passar a mi amb la pel.lícula.

Ara sembla que estan canviant les formes de consumir cultura. Per exemple, escoltar aleatòriament música a la xarxa és diferent que escoltar un disc. Així que, seguint el fil del que deia, ves a saber on quedarà això de la intimitat i el compartit en aquest nou context.

dimecres, 11 de març de 2009

Una renda per viure.

En una recent trobada d'artistes en que reflexionaven sobre les seves necessitats, algú va alertar sobre la contradicció de demanar l'ús d'espais buits per l'activitat artística, quan d'altres els reclamen per viure-hi, una necessitat més bàsica i urgent. Els artistes -així interpreto l'avís, que em va semblar honest i intel.ligent- no poden ser una mena d'aristocràcia que s'alia amb el poder i oculta, embelleix i dissimula els forats de la organització social.

A mi això em fa pensar en una vella i esbojarrada ocurrència meva. El sector cultural s'hauria de prendre seriosament la Renda Bàsica, una proposta mantinguda per alguns economistes, sociòlegs i activistes, que proposa que cada ciutadà rebi una renda, que li permeti cobrir les seves necessitats bàsiques, independentment dels seus ingressos per treballar.

A molts els pot semblar una bogeria, més en temps de crisi, i jo no sóc qui per donar arguments estudiats a fons. Però els qui en defensen la viabilitat i sentit argumenten que el cost d'aquesta renda no estaria excessivament allunyat de la suma de tots el subsidis (d'atur i d'altres prestacions socials que existeixen), i que la diferència entre rebre'l com si fossis una mena d'exclòs social i rebre'l com un dret pel fet de ser ciutadà és fonamental.

Deia que algú dirà que és una bogeria, però potser no ho és tant si ho comparem amb el fet que els estats s'estan gastant quantitats desorbitades de diners per evitar la crisi dels bancs, amb la voluntat, no del tot reeixida, que arribin als ciutadans en forma de préstecs, o que el govern acaba d'aprovar mesures urgents per fer obres que ves a saber si són necessàries, per què hi hagi feina i no es pari el sistema. O el que fan pels cotxes i la moda,... Potser seria millor idea que ens donessin els diners per a que els dediquem al que ens resulta imprescindible per viure. Potser seria una bona manera de moderar la forma de fer créixer el mon desenfrenadament.

Si, es pot dir que és una bogeria, però també ho és, encara que sigui en proporcions molt més petites que als altres exemples, que es gastin diners en subvencionar espectacles que no veurà gaire gent. Si els artistes, i la gent de la cultura en general, reivindiquéssim la Renda Social com un bé per a tothom, i no només una remuneració per la nostra activitat molt lliure, podríem ser uns veritables abanderats del canvi social, estaríem reclamant un recurs que ens permetria dur a terme la nostra acció cultural, i evitaríem caure en el parany de reclamar un suport que pot semblar distingir-nos com a casta privilegiada.

dilluns, 2 de març de 2009

Du Levande. Una película que m'ha agradat.

He vist una pel.lícula que m'ha agradat moltíssim. Es diu Du Levande, el seu director Roy Andesson és suec, i es veu que fa poques pel.lícules (si en vols saber més, el suplement de la Filmoteca ho explica molt bé, com sempre). D'entrada una película d'sketches, i una pel.licula coral, amb molts personatges. Tocs d'humor, surrealisme, escenaris freds,.... però molta tendresa i poesia. Parla de la solitud però també és d'aquelles que et donen ganes de viure. Jo segur que vaig sortir respirant diferent.

Aquí van un parell de vídeos. El primer és el principi de la pel.lícula. Aquesta senyora vol estar sola, però no. El segon, una escena en l'assaig d'una banda -també és una pel.lícula amb molta música-, que coincideix amb una tormenta.



dijous, 26 de febrer de 2009

Tornem amb Éluard i Mulder,...

L'ocurrència que vaig penjar, els comentaris del Xavier i el Magnus i un parell de troballes m'impulsen a continuar amb el tema. Si tots els mons estan en aquest, llavors: es poden mirar tots els móns des d'una habitació? És possible viure tots els mons des d'un lloc tancat?

Vila-Matas, al seu article de diumenge passat recull un ric anecdotari sobre el tema: Pascal, dient que la desgràcia del gènere humà consisteix en que l'home no és capaç d'estar quiet en una habitació, el rumor sobre Holderlin, fent-se el boix, Montaigne, algú que "veu" tantes coses del món!, tancat a la seva torre,... Si tots els mons estan en aquest, una possibilitat és buscar-los des de la quietud, enlloc de marejar-se amb el soroll que provoquem els humans.

L'altra troballa és un article de Chesterton, brutal assagista, amb textos que m'admiren per la sàbia destil.lació d'erudició i senzillesa amb que estan escrits, i m'alegren i em transmeten ganes de viure. (Què absurd no haver-lo llegit fins ara per la seva fama de catòlic i conservador! Com si ho poguéssim saber tot d'una persona, partint de les idees que diu que té,.... )

L'article parla dels teatres de putxinelis. Explica que està treballant en una obra i construïnt el teatret, i diu que és molt més difícil que altres empreses suposadament més ambicioses: "Pero, a pesar de que he trabajado más duramente en el teatro de marionetas de lo que nunca he trabajado en ningún artículo, no consigo acabar la obra; parece demasiado complicada para mí. Tengo que interrumpirla y ocuparme en cosas más sencillas, como las biografías de grandes hombres." O bé, referint-se al marc del teatre: "Esa forma fuerte y cuadrada, ese aislamiento del resto del mundo, no es sólo una ayuda, sinó que resulta esencial para la belleza." I també: "Precisamente en la medida en que está limitado podría representarse en él el derrumbe de las ciudades o el desplome de las estrellas. En cambio los grandes teatros se ven obligados a hacer economías porque son grandes". I cap al final conclou: "Los grandes imperios son por necesidad prosaicos, pues componer un gran poema a tan gran escala está más allá de la capacidad del hombre. Tan sólo se pueden representar grandes ideas en espacios muy pequeños".

Tot plegat, sembla explicar que el món es veu millor des d'un forat.

divendres, 20 de febrer de 2009

Llistes de l'any passat. O l'altre!

Suposo que faig una mica tard per publicar això però, com es veurà, també va d'acord amb l'esperit del text.

Llegeixo llistes d'enregistraments i concerts, en que algunes publicacions diuen què ha estat el millor de l'any passat a nivell musical, i fan comentaris sobre les mateixes, i em fan sentir que no estic en aquest mon. Potser és el resultat de no tenir tele.

Portishead, Lori Meyers, Joe Crepúsculo, Sigur Ros, Vetusta Morla, Manel,.... no és que no els conegui, en alguns casos no he sentit el darrer que han fet, però em resulta suficient per dir que si això ha estat el millor de l'any, potser no val la pena fer balanços de l'any d'aquesta mena. Donen la sensació de voler treure aigua d'un pou que es buida més ràpid del que triga en tornar a tenir aigua. A mi em sembla que, una de dos, o bé un any dels actuals no donen gaire de sí, i potser seria més interessant limitar-se a fer les llistes del quinqueni o de la dècada, o bé hi ha material que passa desapercebut pel periodisme musical.

M'és igual. Personalment, em va bé fugir d'aquestes urgències. Si estan passant coses interessants, m'és indiferent ser el primer o el tercer en descobrir-les, compto amb que me n'acabaré assabentant, i que quan m'arribi serà el moment adequat per a mi.

Els meus discos de l'any 2008 són el "Drums And Guns" de Low, editat a principis del 2007 (potser també va ser el meu disc del 2007) i les cantates de Bach, dirigides per Philippe Herreweghe, i editades el 1999, junt amb la Missa en Si menor.



(Aquest vídeo no és la interpretació dirigida per Herreweghe, però serveix per il.lustrar el que dic)



No ho dic per esnobisme, és del tot cert que són les músiques que més m'han impactat i més he repetit durant aquest temps. Si més no, és el que tinc present mentre escric això. El disc de Low, per què també em va arribar per sorpresa la seva actuació al Primavera Sound del 2007, i és un disc que no em canso de repetir, cosa que em passa amb poca música. Les Cantates, per què tot i conèixer i escoltar Bach com a compositor des de fa molt, mai m'havia arribar com ara, i encara menys la música coral i les veus solistes de l'anomenada música clàssica. La seva cadència, sòbria i a l'hora lírica, em provoquen plaer i benestar. Ara sí, ara és el meu moment amb Bach.

No sé si són els millors, no sé si existeix el millor. És el que m'ha servit durant el 2008. Ara que hi penso, potser tenen en comú un aire místic. Doncs deu haver estat el meu any místic, què hi farem.

diumenge, 15 de febrer de 2009

Le détour. Un distret passeig matinal.

Darrerament faig una cosa que no havia fet abans. De tant en tant, em desperto pel matí amb una cançó al cap, la busco a la meva discoteca, la trobo i me la poso. És nou en mi, per què jo no sóc d'aquests que tenen una memòria brutal pels sons i les dades. No funciono així. La acostumo a tenir per altres coses, la memòria.

Forma part de la meva sorpresa l'elecció de les cançons. Les cançons que trio, o, millor dit, les cançons que han decidit instal.larse al meu cap mentre dormia. Busco, com també ho faig per entendre els somnis, el motiu pel qual estan aquí. En ocasions trobo que he escoltat recentment el disc, i hi trobo un cert indici racional. Però aquesta escolta recent no és ni molt menys de la nit anterior, ni la recordo vinculada a un moment especial, així que això només és una pista. Una altra cosa que em crida l'atenció és que no acostuma a ser la primera cançó del disc la que m'ha quedat impresa, sinó alguna d'aquelles que està amagada en una escolta llarga.

La cançó d'aquest matí ha estat Le Détour de Dominique A. La lletra es pot llegir aquí, i sembla trista o nostàlgica, com ho sembla també la música.
Détour ho tradueixen els diccionaris com marrada I si no ho entenc malament tant pot ser una volta que fas per arribar millor a un lloc, com una volta que fas per no arribar-hi. El que en castellà en diuen rodeo.
Regret, la paraula amb que acaba, es pot traduïr per enyorança. I a la cançó el cantant li diu al seu interlocutor (el seu amor? s'ho diu ell mateix?) que no totes les marrades que han fet els hi han produït la mateixa enyorança que aquesta.

A mi, la recerca m'ha produït més alegries que enyorança.
Pel fet d'haver trobat la cançó que tenia al cap.
Per la seva bellesa.
Per haver flipat amb aquest diccionari francès.
I per trobar que hi ha gent que juga fent barreges com aquesta.

divendres, 13 de febrer de 2009

Éluard vs Mulder

Fins que no ho escrigui no pararé. I mira que és una mica tonto,...
Vaig pensar en dues frases que són com dues actituds vitals.
Les vaig aprendre en castellà, per tant les escric en castellà:

"La verdad está ahí fuera" X-Files
"Existen otros mundos pero todos estan en este" Paul Éluard

A mi em sembla que jo estic més a prop de la segona.
I tu?

(per cert, què bonica que és aquesta web dedicada al poeta)

divendres, 30 de gener de 2009

Què n'hem de dir de la música els que no en fem? (II)

Ja vaig explicar fa temps que havia participat al II Congrés Internacional de Música a Catalunya, amb una ponència una mica "sui generis". Peculiar per què la ponència va ser principalment un camp de proves per contrastar idees que em resulten difícils de formular. Aquest bloc ja reflecteix, suposo, com li he anat donant voltes al tema. Finalment, la organització del congrés em demanava un text, que ha estat la ocasió per tractar de concretar millor. És el text que hi ha a continuació. Si t'interessa, també està editat i recollit al número 47 de Nativa, que hem publicat aquest mes.


QUE N’HEM DE DIR DE LA MÚSICA ELS QUE NO EN FEM?
Jordi Oliveras.

1.- El "problema" de la música.

Sovint es parla de la música com un problema. Hi ha qui lamenta que algunes músiques no siguin prou apreciades. “La gent no té prou inquietud”, es diu.
La queixa pot venir de llocs molt diferents. Es refereix al jazz, la música d'avantguarda, la música clàssica, la cançó, el folc, i fins i tot el pop. La fan tota mena d'amants de la música: músics, compositors, gestors, responsables de discogràfiques, periodistes, mestres,... un ampli ventall. La diversitat dels qui parlen del problema de la música pot resultar sorprenent, i una de les coses curioses és que, tot i dir el mateix, probablement no estarien tots d'acord sobre el que desitgen.
Alguns potser es queixen per motius econòmics, per què els hi va el seu sou o els beneficis. Però això no ho és tot. De manera més desinteressada també es reclama que es produeixin unes situacions de consens, i potser plaer compartit, a l'entorn de la música, que no es donen en molts casos.

Quan s'exposa el problema, es considera que la clau és que el públic no respon. Al nostre païs –es diu- manca cultura musical. La guerra civil, els quaranta anys de dictadura, el caràcter nacional, etc. etc. ens van ubicar en una situació d’endarreriment i aculturalització respecte a altres països occidentals, que encara no hem superat.

Les sol.lucions es busquen en la comunicació i l’educació: cal educació que faci possible que siguin apreciades les músiques que no ho són. Així faríem possibles aquestes situacions que no es donen. I quan es parla d’educació, si no ho interpreto malament, es fa al.lusió a un aprenentatge esforçat i d’acumulació de coneixement, que ens ha de permetre l’accés a totes les músiques. O, en altres casos, es fa al.lusió a l’aprenentatge per a tocar un instrument, substituïnt la disciplina mental per la física. Si més no, a mi em sona així, aquesta música.

Crec que aquest plantejament, que he exposat de forma molt simplificada però que em sembla que descriu correctament el que es diu des de molts àmbits i el que justifica moltes accions, és força discutible. Obeeix a mirades sobre la música i el paper de l’artista molt parcials. Suposant que la música té interès per quelcom semblant al seu potencial comunicatiu, la limitació d’aquest discurs estaria en assumir perspectives massa uni-direccionals, i no d’intercanvi: l’artista i la música són tresors estàtics als que cal accedir, es pensa. Enfront d’això, suposar que la música és un moment de comunicació efímer, implica una altra perspectiva, que dona un altre protagonisme als participants, i suposa una altra manera d’abordar els hipotètics problemes.

Exposats el problema i les precaucions davant del discurs habitual, podem començar a destapar el propòsit d'aquesta ponència. La seva línia argumental consisteix en:
  • Posar en qüestió la suposada línia ascendent de l'accés del públic a la música i defensar que cal fer una lectura en horitzontal en la que músic i públic s'han de buscar mútuament.
  • Posar en qüestió l'aliança entre gestors (públics i privats) i artistes, com a causant de desajustos, i reclamar una altra mena de mediació.
  • Proposar la intervenció del públic, organitzat com a societat civil sensible a la cultura, per articular altres formes de mediació.
Sense ser-ne un expert, em sembla interessant la teoria de sistemes per apropar-se a problemes d’aquesta mena. Del que alguna vegada vaig aprendre, em queda la idea que enlloc de considerar les situacions a la recerca d'una veritat i una mentida, d'una situació correcta i una incorrecta, val la pena observar-les tractant de descobrir quin és el joc que fa estable una situació, quines són les lleis que comparteixen els diferents actors d'un suposat problema per assumir la seva situació, quins són els mecanismes de complementarietat que els fa estar on són.
Partint d'aquestes rudimentàries eines, sorgeixen algunes preguntes sobre el problema que ens plantejàvem:
  1. Podem llegir la situació entre "els preocupats" per la música als que abans fèiem referència i els "despreocupats", com un sistema que manté el seu equilibri. Potser en el fons ja li va bé a tothom estar on està. Als uns comptar amb un coneixement que els fa sentir diferents i amb un rol social propi, i als altres no trencar-se les banyes més del compte per assolir uns plaers estètics que no els fan falta.
  2. També podem posar en qüestió què passa si pensem la trobada a l'entorn de la música -un concert- com un sistema. De fet, ja ho fan els que pensen que un concert no funciona si no hi va la gent, al considerar que falta una peça. Però aquesta apreciació només és econòmica -no és rendible si no es paguen entrades- o referida a l'èxit en la gestió. Pensar un concert com un sistema de comunicació, pot portar-nos més enllà. Per exemple a fer-nos la pregunta sobre quin és el paper del públic en la bona experiència musical, posar en qüestió que sigui un mer receptacle, i proposar que sense la seva presència i reaccions no hi ha música. Com a prova provisional, els que alguna vegada parlem amb músics podem pensar en com els hem sentit a dir milers de vegades com un concert ha estat millor o pitjor en funció de com han percebut al públic. No semblen referir-se només a l’agraïment o no per la seva acollida. Aquesta ha influenciat també la seva pròpia execució a l’hora de tocar.
  3. Finalment, potser té sentit aplicar aquesta perspectiva per a mirar com gestionem la música. Generalitzant, m’atreviria a dir que és un diàleg en el que participen artistes, administracions i indústria, però en el que els ciutadans no implicats en el procés productiu tenen assignat un paper molt petit, el de participar com a consumidors, o, estirant moltíssim, el de comentar el que es produeix (si suposem que la crítica és una veu dels no-implicats, cosa que en la majoria dels casos és molt suposar). En el procés industrial de producció de la música, el contacte directe entre el músic i l'oïdor es limita al concert. En la resta del procés actuen mitjancers diversos que suposadament interpreten la voluntat "del públic".

2.- Com hem arribat fins aquí.

El que estem proposant és revisar els tòpics que acceptem quan parlem de la música “des d’una perspectiva cultural”, en particular en el referent a la forma d’apartar a l’oient del procés, i a l’hora considerar-lo un ignorant que fa difícil que les coses funcionin. Sota el punt de vista d’aquesta exposició, deu haver-hi alguns fonaments ideològics que ens han portat a aquests tòpics.
Ben mirat, l’equilibri que reivindiquem entre artista i públic no deu ser nou. La música popular possiblement va ser entesa d'una manera similar en el passat. Fins hi tot podríem trobar arguments per defensar que Bach es trobava més a prop de pensar que la música funcionava així, que a considerar-se a si mateix una estrella de l'star-system.
Quins podrien ser els motius pels quals hem desplaçat el paper de l'oïdor? Amb tota la precarietat conceptual que caracteritza aquest text, proposem parar atenció a tres aspectes que han contribuït a situar-nos on estem: la idea d'emancipació de l'individu, el sentit del progrés i la comercialització de la música.

L'emancipació de l'individu.

Podem suposar que allò que busquem en la vida social deu tenir les seves repercussions en la nostra vida cultural, i per tant també en la música. La nostra forma d’entendre les relacions entre individu i comunitat, deuen condicionar la nostra aproximació a l'art.
És amb les ciutats i el projecte de la modernitat que canvien les coses. La idea del projecte de vida personal va passar a tenir sentit. La vida individual es va convertir en quelcom a desenvolupar establint distància amb el col.lectiu. En aquest context, sembla lògic que l'artista passés a ser una altra cosa, potser el màxim representant d'aquests anhels de realització personal.
Així, semblaria lògic també que el seu rol explícit passés de ser el catalitzador d'unes inquietuds col.lectives al del desenvolupament d'un projecte artístic particular. I és així també com la idea de "l'artista incomprès" al que el temps ja farà justícia, encara que el seu present sigui miserable, va cobrar sentit.
En el passat sembla ser que la religió o el poder feudal marcaven una altra concepció i organització de les comunitats. Probablement imperava una concepció menys individualista de la vida social, i en aquest context l'artista era entès d'una altra manera.
No proposem un retorn al passat feudal, però sí que hi ha pistes per pensar d'una altra manera la relació entre individu i societat, que impliquin també una altra concepció de l'artista. Per exemple, Todorov, al seu llibre "La vida en común" exposa com hi ha hagut dues tradicions a l'hora de pensar aquesta relació. Una, com un conflicte, i l'altra com una relació complementària. El discurs de la primera potser ha tingut més èxit en la nostra concepció de la vida. La segona diu que no hi ha individu si no hi ha societat. És més, no hi ha llibertat si nó hi ha col.lectiu. Buscant per aquí, podríem trobar algunes claus per repensar l'artista. Potser ens hem equivocat al suposar que la seva llibertat i capacitat expressiva es manifesten millor des de l'estricta individualitat, i, sobretot, potser podem trobar noves claus per fer compatibles l'esperit de recerca que sovint projectem en la música, i la seva vivència col.lectiva.

Procés industrial - idea de música.

Un altre pol que configura la visió actual de la música és la seva producció industrial i comercialització. De fet, cal un esforç considerable per imaginar la música de forma independent als sistemes "d'empaquetament" amb que la coneixem. Es fa difícil pensar en la música sense entendre-la enregistrada o com un espectacle. I és així com una definició com la que fa Félix de Azúa al seu “Diccionario de las Artes”, ens pot resultar sorprenent. La defineix com "l'art de construir el temps mitjançant sons no lingüístics", i partint d'aquesta premisa, fonamenta que només hi ha música en present i quan hi ha execució musical. I defensa que la lectura d'una partitura no és més que una mena de "narració" de sons, de la mateixa manera que en uns plànols els arquitectes poden imaginar un edifici, però no són l'edifici. I que un enregistrament musical és la fotografia d'una música que ja no és viva. El caràcter efímer de la música que implica aquesta concepció topa amb el costum que tenim.
No sembla exagerat afirmar que aquesta idea de la música cosificada enfront la d'experiència efímera, contribueix a dibuixar aquell problema que potser no ho és tant com sembla. Si la música són objectes podem pretendre acumular-los (encara que no els escoltem), i podem plantejar com a repte arribar a tenir-los i entendre'ls tots. Si la música no és més que un instant, i cada instant musical és diferent, són més evidents els nostres límits per poder viure-la tota, i relativa la utilitat d'aquesta empresa. El nostre temps és més limitat que el nostre disc dur.
Igualment, si la música són “coses” que ven algú, podem entendre l’interès d’aquest algú en estimular-nos el delit per poder tenir quants més millor d’aquests objectes. No és res estrany, això que diem. La música passa a formar part del mateix engranatge que qualsevol altre objecte de consum, amb l’únic matís que està envoltada d’aquesta mística que la defineix com un bé espiritual que ens enriqueix, cosa que no passa amb la mateixa intensitat amb la majoria d’objectes que consumim.

Idea de progrés.

Per acabar aquesta llista d’idees que ens han portat on sóm, podem parlar de com la idea de progrés també vesteix d’arguments la vivència actual de la música, convertint-la en una cursa en la que l’artista va suposadament pel davant del seu públic, i convertint en un problema i quelcom desitjable, l’accés de tothom a les zones més avançades d’aquest coneixement,
El món occidental modern participa des de fa uns segles d’aquest sentit de la linealitat del coneixement i de l’organització de la vida cap a cotes cada cop superiors. Una idea de l’avenç que probablement troba la seva expressió màxima en la forma de pensar la ciència. I una idea de l’evolució que suposadament sempre ens apropa cap a situacions millors. Un progrés, per cert, que potser es troba en crisi en l’actualitat, quan es detecten els culs de sac als que ens pot conduïr la seva persecució cega, ja sigui amb els problemes de preservació del planeta, o amb la crisi dels mercats financers.
Doncs bé, és prou evident com la idea de progrés contribueix a suposar una jerarquia en l’activitat musical, i en el seu accés. O millor dit, diverses jerarquies, per què segurament podem trobar diverses ideologies musicals, totes igualment jeràrquiques, que defineixen de maneres diferents què és el que va al davant.
Potser aquestes creences en bens musicals avançats són les que fan possible creure que una música no acceptada sigui problema de l’auditori i no del compositor o intèrpret (i també la idea inversa!), sense considerar que el fracàs, si és que el hi ha, és el des-encontre i no una altra cosa.

3.- Què podríem canviar?

El que tractem de proposar en aquesta exposició és revisar i pensar d'una altra manera el paper del no-implicat en la creació i els processos de producció musical. Una revisió que aniria en les següents direccions:
  • De l'espectador passiu, a l'espectador que igualment pot estar quiet, però amb un paper determinant en l'execució i experiència musical.
  • Del descobridor de suposats nous missatges musicals produïts pel músic, al que rep allò que ja era seu (les seves vivències, el seu món sonor,..) processat per la sensibilitat de l'artista, el qual, vist així, és més un mèdium que un productor.
  • Del consumidor final d'allò que elaboren polítics, artistes, gestors i indústria, al ciutadà actiu que pot jugar un altre rol en la gestió de l'activitat musical.
Un cop formulada aquesta proposta de revisió ens veiem abocats a fer-nos la pregunta sobre què podríem proposar que fos diferent si posem en un lloc més central al espectador. Treure’n conseqüències pràctiques, probablement l’exercici d’imaginació més delicat.
No podem arribar molt lluny. Una resposta fàcil, però no per això menys pertinent, podria ser que si incorporem aquesta perspectiva a les nostres accions, des de qualsevol dels llocs del sistema musical, ja trobarem matisos en les nostres actuacions.
Segurament, podem diferenciar una dimensió més íntima i una altra més social d’aquesta revisió. En la vessant íntima, hi ha possibles variacions en les actituds d’artistes i oidors, que poden tenir mil formes i que no es poden preveure sense ser-hi. En la vessant més àmplia, social i organitzativa, potser sí que podem apuntar alguna idea i línia de treball.

Les noves tecnologies ho permeten.

En primer lloc, val a dir que l’actual revolució en el món de la música, relacionada amb les noves possibilitats tecnològiques, proporciona un marc idoni per recuperar els vincles entre artistes i públic. La xarxa i la digitalització proporcionen possibilitats com el treball de composició compartit, el diàleg durant els processos de creació, la reformulació de l’status de l’artista –entrant en un diàleg més horitzontal-, i moltes altres possibilitats que poden transformar aquesta relació.
No estem segurs però que ja s’estigui actuant en aquesta direcció. Algunes de les coses que passen no semblen massa diferents a la traslació del model antic a les noves possibilitats: una revitalització dels clubs de fans, l’auto-gestió per part de l’artista del seu negoci, l’ús de la xarxa com un nou instrument de propaganda,.... Potser cal més temps, nous impulsos o noves iniciatives per a que aquest potencial transformador sigui aprofitat

Revisar l’educació musical.

Fer-ho des d’una altra perspectiva.
Primer, revisant els continguts. L’objectiu no és promoure bons productors de música. Tampoc potenciar bons consumidors. El conseqüent amb el que proposem té més a veure amb els hàbits, amb la vivència del col.lectiu, amb els valors en general, amb l’objectiu que els individus trobin camins per viure feliços sols i en comunitat, en aquest cas, amb la música pel mig. L’educació musical no és una, hi ha moltes possibilitats diverses. Caldrà veure-les i triar.
Segon, revisant el marc educatiu. L’escola n’és un. Les escoles de música, un altre. Però parlant de música –i potser de qualsevol altra cosa- el poder dels mitjans de comunicació, l’entorn familiar, els espais de lleure i l’entorn urbà en general són tan o més importants.

Els encàrrecs musicals.

Es pot fer música per encàrrec? Evidentment, ja s’en fa. S’encarrega música per publicitat, per cinema, per supermercats, per inauguracions solemnes,... En alguns casos la proposta és gairebé artesanal i funcional. En d’altres, es fa per afegir el prestigi d’un artista a un entorn. En el context del nostre debat, però, potser s’obren altres víes per imaginar encàrrecs musicals. La pregunta és com articular encàrrecs en els que es posen directament en contacte l’oient i les seves inquietuds amb l’artista i les seves.

Espais de creació oberts.

Com hauríen de ser els espais de treball dels músics, per cert coherents amb aquesta idea més inter-activa del fet musical? El discurs predominant tendeix a buscar espais ben aïllats, acústica i físicament. L’electrificació de la música, i les circumstàncies de la vida urbana, accentúen aquesta tendència. Es dona per fet que el natural és que l’activitat musical estigui ben separada entre un procés de “fabricació” a porta tancada, i un altre d’exposició pública.
Tenir en compte un altre paper del no-músic en els processos de creació potser hauria de portar una altra mena d’organització, prioritats i accés en aquests espais públics i privats pensats per facilitar l’activitat creativa.

Organitzacions civils per gestionar la música.

És imprescindible que l’activitat musical sigui gestionada sota la lògica lucrativa? Han de ser necessàriament negocis les organitzacions que editen música, la difonen, organitzen concerts, etc, etc? Sens dubte que hagi estat així ha portat desenvolupaments que no podríem imaginar d’una altra manera, però també és clar que no és la única perspectiva possible. De fet, ja existeixen associacions, circuits alternatius, universitats i altres col.lectius que ho fan. El fet que es faci així suposa una altra relació més directa entre artistes i entorn, i una altra lògica en l’experiència concreta.
Podríem afegir potser que trobem interessant que aquestes possibles organitzacions musicals del tercer sector es desenvolupessin i afirmessin amb un discurs propi, evitant la tendència a ser considerades com el camp de proves i la palanca prèvia per accedir al mercat.

Participació en la política musical des de fora del sector musical.

Per acabar, proposem desenvolupar la idea que la ciutadania cultural hauria d’estar present als espais de decissió de les polítiques culturals relacionades amb la música. Per exemple, per posar un exemple proper, en el futur Consell de les Arts que es promou des de la Generalitat de Catalunya. No és aquesta la tendència dominant, marcada pel discurs que la política cultural ha de ser desenvolupada tenint en compte el que en diuen “els interessos del sector”, oblidant que quan es parla de gestionar cultura es parla de gestionar un patrimoni col.lectiu, que alguns ens oposem a delegar.

Jordi Oliveras
Desembre de 2008

Referències bibliogràfiques:
De Azúa, Félix (2002): Diccionario de las Artes. Barcelona: Anagrama.
Todorov, Tzvetan. (1995): La vida en común, Madrid: Taurus.

dimarts, 27 de gener de 2009

Silenci

(editorial del número 47 de Nativa)

Contra el que pugui semblar, de silencis n'hi ha tants com de músiques. Com recordaven en aquell programa de tv, no tots els silencis són iguals. Hi ha silencis pacífics i els hi ha que amaguen guerra. Hi ha silencis avorrits i silencis per no trencar la màgia. Hi ha silencis plens d'activitat i silencis marcats per la no existència. Hi ha silencis imponents i silencis impotents. Hi ha silencis per resposta, minuts de silenci, silencis administratius, silencis després de l'oratge, silencis per esgotament, silencis que són preludi, silencis ensordidors, silencis que són or, silencis amenaçadors, silencis oportuns, silencis naturals,.....

La web http://elsilencio.com, totalment recomanable en relació al tema, obre amb els següents versos de Kafka: "La queja no tiene sentido / El júbilo es ridículo / Para la felicidad no solamente basta el silencio, sino que es la única posibilidad".

El silenci té bona prèdica i, segons es miri, és lògic, per què en certes parts del món, en les nostres, hi ha molt de soroll. Soroll físic, soroll emocional, i soroll al cap. Volem el que no tenim, i sembla que el silenci ens hauria de compensar. Tot i que sovint això és més una fantasia que una recerca real. La marxa ens pot.

Ara bé, és prou evident que no tots els silencis són igual de positius. Així que, si algú em pregunta si m'agrada el silenci, jo no sé que contestar per què no sé a quin d'ells es refereix, i no tots m'agraden. Nativa, per exemple, va fer un silenci el número passat, i és una cosa de la qual no n'estem especialment orgullosos. De fet, demanem disculpes per aquest fet als qui confieu en nosaltres. Tenim l'esperança que aquest entrebanc, en el futur immediat, repercuteixi en nova vitalitat.

Dit això, i ja es veu que avui vaig i vinc, també em ve de gust proposar, que el fet de que les coses siguin complicades, no ens hauria d'impedir callar de tant en tant, enlloc d'intentar aclarir-les.

dijous, 22 de gener de 2009

Todos somos autores.

Ei! Ja fa díes que ho hauria d'haver penjat, això,... es tracta d'un article que he escrit pel número 269 d'aquest més de gener de la revista Rockdelux. Si algú té la paciència de seguir aquest bloc veurà que segueixo amb temes als que fa temps li dono voltes. Qualsevol comentari de qualsevol mena -polèmic, crític, complaent, superficial,...- serà benvingut.

"Vamos a mirarlo de otra manera. Nos hemos acostumbrado a considerar que el artista es un señor que crea mejor cuanto mejor desarrolla sus cualidades personales y su individualidad.
La meta es algo así como la originalidad. La mejor actitud, la introspección. El mejor entorno, la libertad de expresión, sin interferencia ninguna. Que sea sociable es una sorpresa. Gracias a un arduo trabajo de aislamiento, podrá proporcionarnos los frutos de su búsqueda en forma de canciones.
Visto así, la música es lo que este señor nos ofrece desde su acto de auto-afirmación. Nuestra misión, la de los que oimos música, es recibir su trabajo y aceptarlo o rechazarlo. Somos consumidores. Nuestro trabajo empieza cuando acaba el suyo.

Alrededor de esto, unos son creyentes y otros ateos. Hay los que participan con fervor del juego artístico, y los que dicen que esto no es para ellos, que no saben de música, y que con cuatro propuestas mainstream tienen suficiente para su vida musical. Pero en el fondo, todo el mundo asume estas reglas.

Pues bien, supongamos que el artista no es esto sinó otra cosa, y que la música tampoco es lo que parece. Supongamos, por ejemplo, que lo que hace el músico es catalizar las influencias de su entorno, dar forma musical a algo que se respira en el ambiente. Su trabajo consiste en desarrollar su sensibilidad y habilidades, para captar energías, informaciones y vínculos que están ahi, y devolverlos en forma de música. Él puede ser grande, de acuerdo, pero no existe sin nosotros. Nuestra compañía le es imprescindible, y no sólo para que pasemos por taquilla. Supongamos también que la música no existe si no es interpretada por alguien ante alguien, y que lo demás –grabaciones, partituras, ensayos,...- no són más que sucedáneos, efectos colaterales que funcionan por que nos hacen imaginar el momento musical, pero nada más que esto. Y que por lo tanto un concierto sólo funciona si todos estamos ahí.


Visto así, nuestro papel es distinto. No somos los que “recibimos” las canciones y escogemos o rechazamos como jueces. O no solamente. Las canciones están hechas con nuestro material, nuestros sueños, nuestra historia, nuestras palabras, nuestras casas y nuestras cosas. La calidad del concierto va a depender de nuestra presión, existencia y capacidad de recepción, que empujaran al artista a momentos excelsos, o a la sequía expresiva. Nos llaman público, y dicen que nuestra libertad es la de elegir o desechar propuestas, pero esto es una simplificación interesada.


Algo así es lo que pensamos en Indigestió. Promovemos pensamiento, acciones y redes en esta dirección. Nos sentimos ciudadanos con ganas de influir en la música. Suponemos que nuestra presencia va a dar alas al artista y no a limitarlo. Dejar este trabajo en manos de la alianza entre artistas, políticos, industriales y gestores afines no nos parece adecuado. La intervención política, que se reparte entre el apoyo al mercado y la inversión a fondo perdido en arte autista no nos sirve. La cultura necesita movilización civil como el medio ambiente o los derechos humanos. No queremos limitar nuestra acción a la venganza silenciosa de las masas. Y si el artista pincha, nosotros también pinchamos."