dijous, 7 d’octubre de 2010

Comentari sobre la opinió de Pau Vallvé.

Hola Pau,

Donat que el teu bloc no permet comentaris, penjo en el meu el que penso del que dius.
  • Crec que el teu text conté una petita contradicció. Comences defensant les recomanacions com a única opció però acabes criticant que es recomanin "discos i grups de merda". I això, evidentment, tant ho poden fer els crítics com els amics.
  • Em sembla que confons la crítica negativa amb la desqualificació personal. Evidentment es pot fer una crítica negativa amb la més amical i constructiva de les intencions.
  • Com ja he dit alguna vegada, reduir la crítica a un m'agrada / no m'agrada és això: un reduccionisme. Un reduccionisme procedent, per cert, d'un model antic on l'únic interès és si t'has de comprar el disc o no. Un reduccionisme antic que ara és més fàcil que reproduïm tots al facebook, pitjant un botó. Espero que estiguis d'acord amb mi en que sobre música es poden dir moltes més coses que això, que els matisos existeixen i potser són el més interessant.
  • Particularment, en els temps que corren en que tothom parla, trobo a faltar més que mai gent que a més d'escoltar molta música, sàpiga transmetre amb paraules el que sent. I a això li dic crítica, ho faci un amic o algú en un gran mitjà. I això té quelcom d'ofici, cal un entrenament per saber-ho fer.
  • Potser et semblarà una bestiesa la comparació, però penso que traslladar l'actitud que proposes fora de l'àmbit de la música equivaldria per exemple a estar calladets si paguen amb els nostres impostos les barrabassades que fan alguns executius als bancs, i parlar només de la felicitat que ens segueix transmetent el fet que surti el sol. Cosa, per cert, que també és una actitud que molt defensen. Allò de "cal ser sempre positius".
Parlar de les coses negatives i si cal criticar-les em sembla més necessari que mai. De fet, jo a tu t'agraeixo que siguis tant crític.

Nota final: Per cert, d'això també en vam parlar aquí.