dimarts, 24 de setembre de 2013

Catalans, un esforç menys!

Aquesta és la meva aportació al llibre "Un esforç més / Un esfuerzo más", una proposta d'Espai en Blanc, que al seu pròleg diu, jo crec que amb encert: "Cadascun dels escrits i propostes que recollim són fruit d’una veritable elaboració valenta de la bretxa oberta, elaboracions que en molts casos no han estat fàcils i que han obert buits, contrarietats i preguntes incòmodes. Cadascú, a més, ha assumit la seva posició sense buscar el consens amb la resta, fins al punt que ni tan sols aquest pròleg serà de l’acord de tots. El conjunt és rar: rar per escàs, ja que entorn d’aquesta qüestió no hi ha molts llocs on es pugui fer l’exercici de pensar lliurement sense adherir-se a aquesta o aquella posició. Rar, també, per desconjuntat: no hem volgut construir falses coherències, sinó recollir la dissonància del nostre entorn més proper (políticament i vitalment parlant). Per això és un llibre que només pot ser inacabat. Pensem que aquesta incompletesa no és una posició estètica, sinó una veritable interpel·lació en l’impasse d’allò polític. Un esforç més."

___________________________________________________________


Un dia, en una xerrada a Manlleu sobre música pop a Catalunya, jugava amb aquesta historieta. Si un alienígena visités el país fent un treball d'exploració, i després informés als seus companys alienígenes, podria donar-se la següent conversa:

 

Li preguntarien: - Com són els catalans?

I ell respondria: - Són gent molt preocupada per la seva identitat.

I llavors, dirien, - I com és aquesta identitat que tant els ocupa?

I l'explorador respondria: - Són gent molt preocupada per la seva identitat.


Amb això intentava plantejar la idea què per a mi, la qüestió identitària, si més no parlant de música, impedeix desenvolupar amb naturalitat allò que podria ser la intenció de qualsevol persona interessada en la pròpia cultura, i probablement de qualsevol artista: expressar un món propi, vinculat a una gent, uns sentiments, uns materials, i un lloc concrets.

Pensava en els grups de rock català dels anys noranta, que eren vistos i admirats per l'ús de l'idioma, però que, acabant aquí l'aposta pel que els podia ser propi, empraven recursos musicals propis de grups anglesos i americans, i d'altres èpoques, i cantaven lletres que al·ludien a imaginaris d'allò més convencionals. La identitat anava pel davant, i no calia gaire més.

Em referia també a l'escena musical de l'entorn metropolità de Barcelona de la mateixa època, amb un munt de grups que cantaven en anglès i feien música més propera als sons internacionals del moment. També ells, sota el meu punt de vista, estaven marcats per la preocupació identitària "en negatiu", fugint de qualsevol semblança al rock català (o a la movida dels vuitanta), en tots els aspectes formals i lingüístics. Les seves lletres i voluntat expressiva, segons es podia deduir llegint i escoltant les seves entrevistes, no ambicionaven molt més.

I també tenia en compte l'actual onada pop, en la que es troben barrejats grups que van començar els darrers anys de la dècada dels noranta i dels primers anys del mil·lenni, una mica més permeables al mon en el sentit que proposava, que durant el lapse d'uns pocs anys van estar, potser afortunadament, abandonats de la pressió mediàtica (tot i que en l'actualitat ja formen part d'un nou procés de captura simbòlica que els identifica amb el país).

D'aquesta mena és la meva mirada sobre la qüestió de la identitat. Penso que si alguna cosa tenim en comú els catalans i les catalanes, tant diferents i diversos en tantes altres coses, és que som especialistes en el tema identitari. Tothom ha hagut de pensar i sentir a parlar sobre el tema. És gairebé impossible viure a Catalunya i no tenir un vocabulari i repertori d'opinions sobre la qüestió de la identitat.

Passa així, tant si som molt "de la ceba" i vivim en aquest mon conformat per bolets, música, tradicions pretesament ancestrals, seny, rauxa i caràcter emprenedor, com si som dels "cosmopolites" que pretenen haver superat la dimensió territorial de la seva vida, vivint en un mon de vincles fràgils i conceptuals, ja que, en aquest darrer cas, encara que es dissimuli, també hi ha una definició forta a partir de la negació de la identitat (De fet, aquesta divisió, que potser és molt "anys vuitanta", alguns l'han superada, i ara hi ha la possibilitat de ser cosmopolita i "de la ceba" al mateix temps, sense haver de triar). També és el cas, és clar, de les persones que han de conciliar la seva vida aquí amb arrels culturals d'un altre lloc, sigui perquè han immigrat, perquè els seus antecessors ho han fet, o perquè s'han emparellat aquí. Ningú escapa a la reflexió identitària.

De la mateixa manera que ho aplicava a la creació musical en aquella xerrada a Manlleu, em pregunto si la millor condició per fer créixer una cultura pròpia no hauria de ser oblidar aquest deure de tenir una posició envers el fet nacional. Em dic que la qüestió de la identitat ens fa opacs a qualsevol intent de construir, o simplement veure, vincles més reals i generosos amb el nostre entorn.

_____


Perquè, d'altra banda, si alguna cosa em resulta amable de la idea de país és el que té d'invitació a atendre com son els nostres lligams amb les persones i territori que tenim a prop, siguin els que siguin, et resultin amables o no, formin part de la teva constel·lació mental o no.

No ho tinc clar tot allò dels trets nacionals. Si, és clar, alguna cosa devem tenir en comú els que vivim en un mateix lloc pel fet de tenir un clima similar i de creuar-nos més sovint entre nosaltres que amb gent que viu en altres llocs del planeta, però, com en els amors platònics, sobre aquest fet és construeixen fantasies que es fan servir com a veritats.

En canvi, que compartim un territori, encara que els nostres caràcters puguin ser diferents i fins i tot tenir poc a veure, és una evidència. I aquest si que és un bon motiu per plantejar-nos com ens organitzaem. Elaborar el veïnatge físic i immediat, aquell que gairebé t'ha tocat per atzar, diferent a les complicitats escollides, pot ser d'allò més saludable.

No ho dic per una qüestió de generositat o de civisme. És una mica com la necessitat de mantenir el contacte amb els pares. Per molta ràbia que en algunes ocasions ens facin, tenim un vincle amb ells, en aquest cas més profund que el territorial, que hem de cuidar per a cuidar-nos a nosaltres mateixos.

Davant un mon tant mental, amb noves fantasies d'agermanament global, posar atenció en allò que tenim físicament a prop no em sembla mala cosa, i a això és al que em remet fer un esforç més i pensar el país en positiu.

Acordar amb els que tenim a prop unes normes noves per la nostra constatada vida en comú, podria ser un bon exercici.

_____


Sigui com sigui, tant aquella identitat menys preocupada per la identitat, com aquesta nova constitució que re-elaborés el veïnatge, els voldria ben petits. Quan sentia a dir "la voluntat d'un poble" pensava en una mena de força vampírica que voldria xuclar les nostres energies.

Si hem de reconstruir alguna cosa, que sigui per deixar de fer. Menys pressió, menys ambicions, menys de tot. Qualsevol empresa que ens haguem de proposar que sigui per deixar de muntar empreses. A mi una Catalunya plena de barcelones world, estatues de Colom disfressades i grans festivals em fa més por que il·lusió.

No tinc cap gran teoria que ho sustenti, però quan penso en estratègies per un mon millor vaig a parar a aquesta idea: que són més determinants les coses que s'haurien de deixar de fer que les coses a emprendre. No us sembla que darrera la major part dels problemes que tenim hi ha algú que estaria millor si tingués les mans quietes? Que la solució de tantes coses seria que algú deixés de fer?

És com veig, tornant a la música, aquella escena musical "del lapse" temporal. Un bon grapat de joves van fer música durant un temps amb poques expectatives d'èxit i sense pressió mediàtica. Potser ells ho varen trobar a faltar, -perquè sovint es confon el carinyo amb la publicitat-, però, vist amb perspectiva, crec que aquella manca de pressió ambiental va fer possible un dels millors moments en la música catalana dels darrers anys.

El mon seria infinitament millor si algunes coses es deixessin de fer, si algunes persones deixessin d'actuar, si alguns reptes de creixement deixessin de tenir lloc, si algunes normes poguessin improvisar-se cada cop que fessin falta.

Si és per una Catalunya així, amb una identitat provisional, sobrevinguda i mal acotada, i amb una constitució que ens cuidés i s'estalviés grans construccions nacionals, jo m'hi apunto.

dimecres, 8 de maig de 2013

Apunts per la meva participació a Interacció

El proper divendres 10 de maig participo a Interacció en una taula rodona, amb Lluís Pasqual, Jaume Antich, Jordi Pascual, Mercedes Giovinazzo, i moderada per Rita Marzoa, que porta per títol "La sostenibilitat de la cultura: recursos públics, recursos privats".

M'han dit que es buscarà respondre a preguntes com aquestes: "s'hi abordarà si la cultura és sostenible tal i com la concebem avui dia i quin ha de ser el paper del món local davant d'aquesta situació. Cal tendir cap a un model més ajustat? S'ha de refermar el paper central de la cultura en la societat? Dubtar de la sostenibilitat de la cultura implica dubtar del mateix concepte de cultura?Quin paper ha de jugar el sector privat en la cultura? Quins pros i contres té el mecenatge? Com es poden finançar els grans equipaments imprescindibles per al país? Quin ha de ser el paper de l'administració pública pel que fa al finançament de la cultura? La cultura ha de ser, per davant de qualsevol altra consideració, un bé i un valor públic?"

Sembla que la dinàmica serà la d'anar responent a les preguntes de la periodista moderadora. De tota manera, he pres uns apunts de coses que m'agradaria dir. Els obro aquí per contrastar-los abans de la xerrada amb qui tingui ganes de llegir-los i de fer-me qualsevol apunt, proposta o contrast, per a millorar-los. Si acabo incorporant coses d'altres em comprometo a, com a mínim, esmentar aquestes aportacions externes.

LA PRIMERA RESPOSTA: DESOBEIR

Sembla ser que la crisi no és una crisi real de recursos sinó una crisi financera. Com ja haureu sentit a dir, el principal problema és que s'estan esmerçant un munt de recursos públics per compensar el que, en la més benevolent de les interpretacions, són males pràctiques del sector bancari. Més enllà d'això podem trobar una llarga trajectòria de subordinació de l'estat al poder econòmic. El resultat és la despossessió a una gran majoria de la població d'una sèrie de recursos públics dels que -millor o pitjor gestionats- disposàvem. La primera resposta a aquest fet no hauria de ser l'acceptació com a fatalitat d'aquest robatori sinó la desobediència. Baixant això a les preguntes de la taula, la primera resposta pel que fa a la disminució de recursos públics és que convindria veure en cada lloc i en cada cas com pren forma aquesta desobediència.

LA CULTURA NO ÉS "UNA"

La idea que hi ha una única cultura a preservar és una idea que ens emmordassa. En la pràctica, si escarbem una mica, ens trobem una gran diversitat d'interessos, cultures i agents, que defensen coses diferents, sovint contraposades i en conflicte. Aquest fet és soterrat per un fràgil consens que diu que hem de defensar LA CULTURA. La cosa estaria més clara si fóssim més bel·ligerants a l'hora d'explicitar qui som i quines coses volem enlloc d'embolcallar-nos sota una única bandera cultural.

Hi ha cultura amb opcions de classe, com es manifesta, per exemple, en la recent aposta pel festival de Pedralbes, o, sense anar tant lluny, en la constant aposta pel Liceu i els altres grans equipaments culturals. Hi ha interessos que s'agrupen sota l'enunciat de la indústria cultural, en molts casos amagant realitats econòmiques ben allunyades de l'argument de la rendibilitat econòmica que simulen. Hi ha també els interessos del sector artístic, la ciutadania, la política,… que en tots els casos es corresponen amb concepcions diferents del que té valor cultural.

Per tant, no tinc resposta a les preguntes sobre la protecció a la cultura que suposen que aquesta és un valor consensuat.

LA INDÚSTRIA CULTURAL ÉS MÉS IDEOLOGIA QUE REALITAT

Crec que el discurs hegemònic encara és el de les indústries creatives, per a mi una modalitat avançada del de les indústries culturals. Aquest discurs aconsegueix fer creïble que allò "pràctic i realista" -i per alguns fins i tot beneficiós- és gestionar la cultura perseguint la seva rendibilitat econòmica. És un discurs que s'explicita ara de forma més clara, per exemple, en la política cultural de la Generalitat, però que porta molts anys fent forat. Només cal veure, per exemple, la manca d'esperit crític amb que molts assumeixen el discurs de l'emprenedoria.

Generalitzant, jo no crec ni en l'existència real d'aquestes indústries auto-suficients en el nostre entorn immediat -la major part de les que porten el nom només es diferencien pel seu tamany i per la seva millor connivència amb el poder polític, però no per la seva autonomia econòmica- ni en que aquestes suposin el millor instrument pel desenvolupament de la cultura que prefereixo (una cultura tensionada, crítica, compartida,…).

LA GESTIÓ COMUNITÀRIA I ELS PROBLEMES D'ESCALA

Ara, com fa trenta anys, convindria apostar més per la gestió des de la ciutadania de tots els serveis culturals. S'hauria de fer des de la pròpia administració pública, i ho hauria de fer la pròpia ciutadania, exercint un rol polític més actiu, com cada cop passa més en l'actualitat.

Aquesta idea no és nova, està clar. Personalment, vaig tenir ocasió de viure com a principis dels vuitanta, amb els primers ajuntaments democràtics, es va anar cedint en aquesta necessària tensió i implicació en la gestió dels recursos comuns. La professionalització, i en concret la forma en que es va fer, va ser una de les claus d'aquesta cessió. Primer va ser la idea de professionalitzar els lideratges culturals, després, de diferents maneres, aquests professionals van anar trencant els lligams de dependència amb la ciutadania i enfortint-los amb altres poders com el poder polític i les seves derives i el poder econòmic. O també auto-constituint-se en tècnics o "experts".

És evident que ara no podem regenerar en quatre dies, després de tanta insistència en la cultura professional i en la indústria cultural, una cultura de la gestió de la comunitat, però jo crec que cal afavorir-la en tots els casos que es pugui. I, evidentment, la considero prioritària abans de les externalitzacions d'equipaments i serveis, centrades prioritàriament en l'explotació econòmica, perquè, contra el que diu el liberalisme, no crec que la lògica del mercat tingui sempre correspondència amb les necessitats de les persones.

Per tant, una dificultat a tenir en compte al apostar pels models de gestió comunitària -que és el que prefereixo- és que si ara apostéssim per ells cegament entraríem en col·lisió amb les possibilitats econòmiques i culturals de bona part de la població.

NO HI HA UN MODEL

Enllaçant amb això, si mirem una mica enrere, crec que serà fàcil trobar exemples de com la l'estandardització produeix monstres. No podem pretendre aplicar les mateixes solucions a Anglaterra que a Catalunya, a Barcelona que a Nova York (o que a Manresa), al barri de Sants que a la Barceloneta, al Liceu que a l'Ateneu de Nou Barris,…

Fa uns anys em van explicar com la concessió de llicències a sales de concert a no recordo quin país europeu -crec que Anglaterra- no responien a unes normes fixes, aplicades en tots els casos de la mateixa manera, sinó que responien a un pacte ad hoc per a cada cas, en el que participaven totes les forces implicades (per ex. la propietat, els programadors, els sindicats d'artistes, els bombers, la policia, els veïns,…) per a definir el "contracte social" que regiria aquest sala.

Crec que, extrapolant aquesta lògica, hauríem de ser prudents amb totes les macro polítiques i tendències uniformitzadores i treballar en processos que realment vagin de baix a dalt, dels petits acords als macro-acords, per a definir les coses. Cosa que, evidentment, és força diferent de les aplicacions polítiques dominants que, sigui amb intencions que podem compartir o no, tendeixen a treballar en el sentit invers.

LA INNOVACIÓ CULTURAL

En alguns debats en que he participat s'ha dit que la línia que proposo no vetlla pel desenvolupament de la innovació cultural. En un es deia que era la indústria qui garanteix la innovació, cosa que em va semblar una aberració, a mi em sembla que la indústria, com a molt, treu rendiments de la innovació, però que aquesta es produeixi en un altre lloc. En un altre es deia que l'estat, recolzant propostes com la música d'avantguarda, era qui garantia aquesta recerca.
Sobre aquesta qüestió penso un parell de coses.

1) Que la innovació no és un valor en si mateixa.
2) Que si mirem enrere per detectar on s'ha produït innovació cultural amb impacte en les darreres dècades, normalment no ha coincidit amb els llocs on es pretenia innovar.

SOBRE LA PRECARIETAT EN L'ENTORN CULTURAL

En l'entorn cultural hi ha una gran precarietat poc visible, que va en augment. És una precarietat dissimulada, tant pels propis treballadors culturals, que sovint viuen de la imatge i consideren inadequat mostrar les seves dificultats, com per la resta de la societat que tendeix a assumir la idea que l'entorn cultural som una mena de casta privilegiada.

Els drets dels treballadors i treballadores culturals acostumen a trobar-se en la franja baixa de la majoria dels treballadors, sovint perquè s'han deixat endur per la fantasia de l'empresari individual.

Sota el meu punt de vista, aquesta és una situació de la que n'és corresponsable la societat -igual que d'altres fantasies que han fet mal- i que, independentment del que considerem sobre el model ideal per la cultura, hauria de ser atesa pel poder públic.


Nota afegida: Un cop passada la sessió, he publicat l'article Crisi, cultura, sector cultural i desobediència.