divendres, 16 de maig de 2008

Herois

Des de fa uns dies, he tornat a escoltar David Bowie. Tot va començar per què un dia, mentre esmorzava al bar, el cambrer va posar el "Let's Dance", i em va semblar que sonava la mar de bé. No sé si serien coses de la nostàlgia (de fet, abans no em sonava tant bé), de la re-masterització o de l'aleatorietat de les audicions musicals, que t'agafen com t'agafen. Em recorda a una època en que, en un grup d'adolescents, tots ens sentíem "molt responsables" -coses dels moviments associatius de l'època-, i ens semblava que les discoteques eren una frivolitat. De cop i volta, un artista que alguns -per què inquiets també ho érem- teníem ben considerat es va posar a fer música per ballar, amb la producció d'algú que fins llavors ens semblava "de mal gust" com era el guitarrista de Chic. Per alguns va representar el final de la seva relació amb Bowie. Per altres, el permís per entrar a la discoteca.

Influït per aquest retrobament vaig anar a trobar el disc "Heroes". Em vaig adonar que aquest és un dels discos de la meva vida. La trobada de Robert Fripp, Brian Eno i Bowie en un sol disc, enregistrat a Berlin, amb aquella neta però inquietant portada en blanc i negre, marcaven tot un entorn. Si a més hi sumem l'estranyesa del disc, amb cançons estridents que semblen treure energia de la desesperança, aquells foscos instrumentals, i algun apunt ballable com allò de la vida secreta d'aràbia,... si, a mi em va deixar petjada un disc amb tants ingredients màgics.

D'aquí vaig passar a una recerca a internet, i vaig trobar una fantàstica pel.liculeta recent de la cançó Heroes cantada en un concert, en un fragment al final de la pel.lícula Glastonbury, de Julien Temple. Fantàstica, per què aquí acompanya un gran muntatge d'imatges, que explica com els assistents al festival es senten herois quan hi són.



I, buscant més, vaig trobar blocs (llegendes?) que diuen que aquesta cançó la va escriure Bowie, en una època que fugia de la fama -si, jo m'ho crec que això de la fama és una cosa que porta problemes, i Berlín deuria ser un bon lloc per fugir-ne-, veient dos amants abraçant-se al peu del mur, i pensant que era una heroïcitat estimar-se en aquell món.

Un amic em diu que posar-me a parlar d'això ara és molt retro, però jo no ho entenc per què a mi em va passar fa dues setmanes.

diumenge, 11 de maig de 2008

Ponència: Què n'hem de dir de la música els que no en fem?

Ahir vaig participar amb una ponència al II Congrés Internacional de Música a Catalunya. Vaig fer una altra passa en l'intent d'estructurar un discurs que afirmi d'una altra manera el paper de l'oïdor de música en l'acte creatiu. Afirmo que la convenció que l'artista és un ésser individual i lliure que fa el seu treball sol, tendeix a generar art estèril i repetitiu, i configura unes relacions culturals pobres. Que els que escoltem música hauríem de ser entesos d'una manera diferent a la de darrers receptacles de la proposta artística. I que potser ens hauríem d'organitzar d'alguna manera, els que escoltem música per intervenir d'una altra manera en la cultura. És un discurs que formulo com a part d'un procés de recerca, fonamentant-lo en intuïcions i algunes lectures, però que ni molt menys tinc tancat. Crec que el més arriscat és quan tracto d'extreure'n propostes pràctiques. Molta gent accepta i entén la participació en l'acte creatiu de l'oïdor, però quan a partir d'això dius que la música s'hauria "d'organitzar" d'una altra manera (en l'educació, en les polítiques, en la difusió,...) les coses es compliquen.

Alguna cosa així va passar en la xerrada d'ahir, principalment per què hi havia un xoc, si més no aparent, amb la ponència que just abans havia fet el Raul Fernàndez parlant de la introspecció en l'acte creatiu.
El debat però va ser prou ric, va generar interès i controvèrsia, i a mi em va servir per detectar llacunes i carències en el meu discurs.

Quan surts d'aquests actes el cap et bull i descobreixes coses que hauries pogut dir o fer, que no s'et varen ocórrer en el moment. Per exemple, una noia em va demanar si podia posar algun exemple sobre alguna experiència en que s'atribuís aquest rol diferent a l'oïdor, i li vaig dir que no. Després vaig pensar que el que fem a Indigestió, al Club Hipersons, està clarament en aquesta línia. Fem propostes d'actuació als músics diferents al seu treball habitual -com per exemple, tocar sense el seu grup o compartir escenari amb un músic que no coneixien anteriorment-, amb l'expectativa que d'aquí en surti una proposta potser més accidentada, però també més viva. I crec que en aquest cas, adoptem clarament el rol de l'espectador que vol influir en que passin coses diferent.

Un altre exemple, el Raul em va dir que si miréssim les coses com jo dic, un músic com John Zorn no podria fer el seu treball. Vaig respondre que John Zorn és precisament un dels músics que més admiro, però no vaig saber argumentar que el seu treball a partir de la tradició jueva, el seu contacte amb la cultura japonesa, o la seva promiscuïtat a l'hora de relacionar-se amb molt diversos músics el col.loquen a les antípodes de l'artista que només treballa a partir de la seva individualitat. I que no puc creure que el seu treball a partir de la improvisació no inclogui una certa catalització de les energies, no només dels músics que es troben en aquell moment sinó també de la gent que ho estar escoltant.

Com pot ser que no pogués parlar d'aquestes coses que més o menys conec a forns? He pensat que possiblement l'esforç mental per treballar amb idees abstractes que em costa formular, em va allunyar de veure el més evident el que millor conec, el que tinc més a prop. Quines coses té el cap.