dimecres, 6 de juliol de 2011

Entrevista a "La Sopa de Ajo"

Ja fa molt que em van fer aquesta entrevista per un molt bon blog que es diu La Sopa de Ajo. No em tinc per gran orador, però la persona que va fer el vídeo va preguntar bé, i em va fer dir coses que em semblen un pel agossarades d'afirmar però que encara ara puc mantenir. Doncs aquí va:

Personajes: Jordi Oliveras from Natxo Medina on Vimeo.

dimecres, 11 de maig de 2011

Ocupar-te de problemes que no són els teus

L'altre dia una noia em preguntava en una entrevista, sobre el meu consum musical, i en particular sobre què faria ara que spotify ens convida a pagar. Sembla raonable que m'ho preguntés. En alguns cercles, la restricció d'aquest servei, orientant-lo a que l'usuari pagui una quota mensual, és la notícia del moment. I darrera hi ha tot un debat sobre si pot ser una sol.lució a la pirateria o per trobar un sistema per remunerar als artistes, i tota la pesca.

Li vaig respondre el que hi ha. Que spotify té un paper residual en el meu consum musical, i només el faig servir per compartir música al twitter. Que, a banda de la feina, la meva principal font de descobertes musicals és el fons de la biblioteca Jaume Fuster, on puc funcionar d'una manera més física que a internet. Camino, remeno discos, en trio tres, me'ls emporto a casa i els assaboreixo durant un parell de setmanes. A banda, que el consum de música en directe segueix tenint un paper important per a mi, que encara no he acabat de gaudir els CD's que he acumulat durant anys, i que recentment estic descobrint allò que diuen molts: que escoltar vinils és una millor experiència auditiva (i després vindríen els cd's, i després els mp3, i després la FM, i finalment els serveis d'streaming,...).

Personalment, no tinc cap afany per tenir accés permanent a cap biblioteca universal. No m'interessa tenir tota la música. Fet i donat el meu interès és re-escoltar algunes músiques que conec i dedicar atenció repetida a unes quantes que acabo de descobrir. Tampoc m'interessa tenir tota la música disponible a qualsevol lloc. No li veig el benefici: els meus dispositius per transportar música ja són un luxe. I no em resulta atractiu descobrir música a base de remenar un ordinador i buscar associacions amb els meus gustos. Em sembla que funciono d'una altra manera. La música que més m'interessa sempre l'he descobert amb persones físiques i concretes amb les que he tingut algun vincle, i és música que d'alguna manera comença per a mi amb una relació amb moments concrets, llocs determinats, persones, estats d'ànim, paraules,... De fet, cada vegada hi crec menys en la música aïllada d'aquests vincles.

No és que em vulgui posar com exemple de res, però amb els antecedents que he exposat s'entendrà que digui que el debat sobre spotify no és el meu com a afeccionat a la música. No obstant, començar pensant en la posició real d'un mateix em sembla imprescindible per no perdre's en els debats. Penso que la gent, els que escoltem música, hem de trobar el nostre lloc en aquests debats sense deixar-nos arrossegar a prendre partit sense reflexió. Inclús decidir si són els nostres. Tal com van les coses ens fiquem en papers molt estranys: parlem com si fóssim gent que es dedica als negocis, com economistes, com advocats,... induïts per l'estat social i mediàtic de la cosa, per molta propaganda, per una estúpida ideologia que ens fa responsables de l'evolució dels negocis (això que en diuen prosumidors?), i sense parar-nos a pensar realment quina és la nostra necessitat, quina mena de relació amb la música i amb els músics tenim o volem establir. I després, si cal, buscar quins són els canals que realment ens la proporcionen. O inventar-los.

dimecres, 23 de març de 2011

Conceptes, perceptes i afectes. (Déleuze)

Un altre vídeo que hem trobat pensant en el Fòrum. En ell, Déleuze, de qui vaig parlar en aquesta entrada de Nativa, reflexiona sobre quina mena d'idees exposa l'art. Diu coses com:
  • "Crear es tenir una idea" 
  • "La idea en filosofia es presenta sota la forma de concepte"
  • "Un artista es algú que crea perceptes"
  • "Un percepte podria ser respondre a la pregunta "Què significa estar atrapat al somni d'algú?" com passa a tot el cinema de Minnelli."

diumenge, 13 de març de 2011

Pensar i fer (i un fragment de "Vivre sa vie")

Treballant amb la Cristina Tascón per preparar el proper Fòrum d'Indigestió, volíem trobar un vídeo que il.lustrés allò que ens agradaria que fos tema de la trobada: el conflicte entre el fer per fer i la recerca d'algun contingut a les coses, o el que nosaltres ens expliquem com el predomini del formalisme per sobre del contingut. Potser treballem més des d'una certa rebel.lia davant el que és la cultura que vivim, i intentant una recerca conseqüent, que des d'un espai molt definit.

Vam trobar aquest fragment de "Vivre sa vie", aquella pel.lícula de Godard de la que vaig parlar fa molt de temps que em sembla que emmarca bé el tema, i que m'agrada tenir aquí i veure i que sigui vista moltes vegades:





dimecres, 2 de febrer de 2011

"El cansancio de Occidente" i jo

No fa gaire, m'he llegit el llibre "El cansancio de Occidente" (Ediciones Destino. Ancora y Delfín. 1992), un text que recull una conversa entre Rafael Argullol i Eduardo Trias, en la que reflexionen críticament sobre l'evolució de la cultura occidental. Parlen de la cultura en tota la seva amplitud, com a base del sistema polític i de viure que tenim, i d'Europa i la seva relació amb la resta del mon.

Jo ja havia fullejat el llibre fa anys en alguna biblioteca, i recordo d'aquelles lectures superficials que, tot i tenir-hi interès -segurament per què tenia un bon record d'Argullol com a professor-, em sorprenia no poder connectar amb el que s'exposava. Crec que em semblava alarmista. Ara, passats uns anys, m'adono que he canviat de posició i m'identifico amb allò que en el seu moment em va semblar pessimista.

He volgut recollir aquests canvis. Ho resumeixo en dos punts que em semblen significatius: el que diuen sobre el progrés i el que diuen sobre la tècnica.

Progrés. Al llibre, Argullol diu: "Es curioso, en relación a esto, que una de las más grandes críticas al marxismo, totalmente justificada en mi opinión, era que éste hubiera intentado dar sentido a la historia, e incluso lo hubiera defendido "científicamente". Pues bien, prafraseando esta crítica, podría afirmarse que lo que ha hecho el nihilismo -con la máscara de la "razón moderna" a menudo- es fomentar la idea de que la historia sólo podía avanzar en una dirección." I, més endavant: "Lo preocupante es que una civilización empeñada en acomodarse a una "ruta unilateral" tiende a despojarse de todos aquellos ámbitos que le desvían de lo que supone son sus fines prácticos. Y esto incumbe tanto a la esfera de lo moral, con la eliminación de los valores comunitarios y solidarios, cuanto a la esfera de lo trascendente, donde empieza por erradicarse el elemento "sagrado" y acaba por negarse, simplemente, la posibilidad de todo enigma."

Tracto de veurem a mi mateix llegint això fa uns anys, i penso que, tot i que adoptava posicions crítiques, em sentia partícip d'aquesta mena de confiança en el futur i el sentit de la història que posen en qüestió. Malgrat els dubtes, crec que assumia la creença que el futur sempre conduiria cap un mon millor. Podia repetir comentaris d'aquests tant típics com "això és estar endarrerit" o "cal adaptar-se als nous temps" assumint-ne la creença. Crist, Marx i Darwin, ens ho havien fet veure així. També la música pop i l'art, amb tot el seu imaginari d'avançar sempre cap a noves formes.

Ara no m'identifico amb la idea de progrés. Penso, com deixa veure la cita, que n'hi ha molts de futurs possibles, que no està gens clar que triem els millors, i que potser aquesta creença, la idea d'un únic sentit de l'avenç, no ens fa cap bé com a col·lectivitat i forma part dels mecanismes anul·ladors d'una mirada oberta sobre la vida. M'adono de canvis en el meu llenguatge. Ara rarament defensaria res en nom de l'adaptació als nous temps o l'evolució. No obstant, la confrontació entre progressistes i reaccionaris era etimològicament això.

Potser estic repetint quelcom que ja està molt assumit en l'àmbit del pensament, no ho sé, però en cas de ser així, la nostra quotidianitat no ho ha integrat. La confiança en el sentit positiu de l'evolució segueix molt present en la gent i en els missatges que rebem i emetem.

Tecnologia. I això del progrés també està lligat amb la tecnologia, entesa en un sentit ampli que no només es refereix a les eines que inventem sinó també a les formes de raonar i organitzar la vida. Diu Trias: "Ese dispositivo no es sólo lo que llamamos comúnmente "técnica" ni "ciencia". Es un modo de ser, de pensar, de razonar. Su característica principal consiste en remitir siempre, como a su pauta de verdad y de bondad, a la eficacia, a la eficiencia, a la operatividad, a un éxito que se persigue en la relación de los medios y los fines, o de las causas y los efectos: una mentalidad siempre previsora, (...) Pues bien, tal forma de pensar engendra una forma de ser, de existir y de convivir." Una forma de pensar que afecta totes les dimensions: "Tales patrones técnicos presentan múltiples variantes: pueden ser patrones económicos, políticos, expresivos, incluso "artísticos", incluso "filosóficos"."

I aquesta forma de ser, diuen, és banalitzadora: "La tecnología actua sobre el mundo desde una dimensión exclusivamente práctica y a sus efectos avasalladores y uniformizadores habría que añadir otro menos comentado: su capacidad de trivialización. El efecto de la tecnologia es trivializador con respecto a la propia imagen que el hombre tiene de sí mismo." (R.A.) I parlen d'aquest home tecnològic com un nou bàrbar: "En este sentido el bárbaro, para decirlo según una distinción de Walter Benjamin, tiene (o acumula) muchas vivencias, pero carece de experiencia. Pues toda experiencia radica en una apertura a lo verdaderamente ajeno." (E.T.)

Em torno a situar en aquella primera aproximació meva al llibre, i penso que fa uns anys ja podia compartir un refús a les mirades massa tècniques sobre l'art, però, pel que fa a altres àmbits, només recentment sóc sensible a les possibles contraindicacions dels efectes de la tècnica en si mateixa. Per exemple, ara em qüestiono la noció de projecte, entès com un procés de reflexió gairebé mecanicista, integrable en tota mena de feines, i aplicable també a la comunicació, via màrqueting, i fins i tot a la vida en general, com plantegen algunes teràpies de coaching.

D'altra banda, el debat sobre la mentalitat tecnològica ara té una dimensió més gran que l'any 92, amb l'impacte d'internet en la nostra cultura. Una cultura que, com diu Trias, potser està canviant: "Y subsiste, fuera de ello, como algo residual, aquello que toda cultura trata de determinar: todo el remanente de enigma y de misterio que nos rodea, todas aquellas interrogaciones e inquisiciones relativas a lo que Kant llamaba ideas, ideas-enigma, ideas-misterio, relativas al destino y al sentido de la vida humana, relativas a lo sagrado, relativas al misterio del cosmos. La cultura intenta siempre dar cierta tentativa de respuesta (expresiva, religiosa, artística, filosófica) a estas cuestiones. Pero la civilización técnica los descalifica: las considera faltas de sentido, las trivializa, tiende a desconsiderarlas." (llegint això, no puc evitar un pensament una mica irònic cap al discurs majoritari de creadors, gestors i polítics culturals, preguntant-me si parlen de la mateixa cosa quan parlen de cultura).

Segur que quan llegia el llibre em venia al cap allò tan popularitzat dels apocalíptics i integrats de l'Umberto Eco. Una confrontació que amb el pas del temps ja només s'utilitzava per qüestionar als apocalíptics, com aquelles persones crítiques que obstaculitzen el curs de les coses. Doncs bé, hi ha un moment del llibre en que Argullol s'hi refereix dient: "los auténticos apocalípticos son los integrados en el "presentismo", los que insisten machaconamente en que habitamos el mejor de los mundos mientras disimulan los mecanismos de destrucción que alientan en el mundo. La indiscriminada apología del presente acostumbra a derivar en una apología del vacío y, por tanto, en una forma más o menos consciente de encubrimiento del nihilismo."

I si, ara també ho veig així: una actitud vitalista només pot ser crítica, per buscar les escletxes, per petites que siguin, per intentar una forma de viure, viable col.lectivament i més feliç. De fet, la lectura del llibre, que per acabar també parla d'eros i de la relació de l'home amb la natura, m'ha resultat -contràriament a alguns tòpics sobre la intel·lectualitat- del tot estimulant i activadora. M'he sentit acompanyat en pensaments que en la quotidianitat estan subtilment censurats pel nostre estil de vida i empès a assumir la mirada crítica com una defensa de la vida.