dijous, 26 de novembre de 2009

Demà, Hipersons


No és que tingui moltes ganes de nostàlgia, però fa una mica de pena això d'acabar, demà, el festival Hipersons, en el que he estat involucrat en els 12 darrers anys (a vegades ho oblido, el primer any en vam fer dos). Pleguem amb convenciment pel que fa a la opció vital, de parar de dedicar-li energia. De les diverses coses que fem a Indigestió, és de les que més esforços i recursos demana, i això cansa. Però en realitat, com a projecte, segueix tenint sentit, i és bonic. Si no s'aguanta és per què fins aquí dura, en aquest cas, l'esperit resistent de "m'és igual tot, jo ho segueixo fent". Faltaria una mica més de coixí per què s'aguantés: més gent que vingués cada any, un suport institucional més convençut,.... hi ha coses, però no és suficient. Potser em contradic amb el missatge anterior, i estic reclamant una mica de l'èxit que atacava, pel sosteniment de l'Hipersons. En qualsevol cas, si aquest suport fos prou ampli, les ganes de dedicar energies a altres coses dels qui ho vam començar no serien impediment per la continuïtat del festival. Segur que agafarien el relleu altres persones. I tant feliços de que la cosa continués.

Bé, ja que ens hi posem, dir que ha estat un plaer treballar amb les persones que l'han sostingut i hi han deixat empremta: la meva primera sòcia, la Noemí Rovira, l'Antonio del Moral, co-fundador del festival i qui li va posar el nom, el Robert Gibiaqui, que li va donar solidesa organitzativa, el Marc Lloret, amb qui vam passar una etapa amb millor projecció, i les tres darreres edicions, treballant colze a colze amb la Cristina Tascón, gràcies a la qual vam fer el gir més interessant d'aquesta petita història, aquesta etapa més juganera i compromesa dels darrers temps. Si no fos per ells, la cosa s'hauria acabat abans.

diumenge, 15 de novembre de 2009

Contra l'èxit

Aquí va l'editorial de número 52 de Nativa. Tot i exposar una idea vella, estic segur de no haver-me explicat prou bé. La intenció, però, suposo que és clara: l'èxit, particularment la seva versió mediàtica (per què, com seria l'èxit abans dels mass-media?), s'ha convertit en un d'aquells valors que tenim integrats, a vegades sense ser-ne conscients, que fa que el món sigui com és, i que explica alguns d'aquells comportament bojos que veiem en altres però no en nosaltres. Si des de la cultura hi ha alguna cosa a fer per millorar el món, potser seria bò "re-dissenyar-lo".

CONTRA L'ÈXIT

En un moment de la bonica pel.lícula "The Folk Singer", recentment projectada al festival de cinema documental musical In-Edit, un cantant comentava que quan ell era més jove estava mal vist que els músics fitxessin per grans companyies, i s'els considerava "uns venuts", i que en canvi ara tothom volia això. Les generacions actuals -deia- estan retrocedint el que d'altres havien avançat preservant una determinada manera de fer música, davant del mercat.

És habitual considerar que els qui desconfien de l'èxit són o bé uns envejosos que el voldrien per ells, o bé uns elitistes que només es senten a gust si el que els hi agrada és un privilegi gaudit per pocs. Però hi ha altres motius per desconfiar de l'èxit. Particularment de l'èxit mediàtic, que es diferencia de l'èxit del guapo de la classe, en que a aquest s'el pot tractar de prop i valorar si mereix el seu prestigi.

Tothom ha pogut comprovar alguna vegada com els mitjans tecnològics, que són els que garanteixen la difusió massiva, falsegen la realitat. Qui adopta una postura rara davant d'una càmera de fotos acaba quedant més "natural" que qui no ha forçat res. Per que una veu funcioni per la ràdio ha de ser impostada. La gent que es maquilla en un plató televisiu té una aparença més creïble que qui no s'hi posa res. Hi podríem trobar mil motius més per defensar que la realitat que transmeten els mitjans de masses -aquests que fan possible l'èxit- implica una distorsió i adaptació de l'original.

Els post-moderns diran que totes les realitats són iguals, i que no hi ha autenticitat ni falsedat. També hi haurà qui afirmi que un artista sempre ha d'actuar i "ser fals" per dir alguna cosa i provocar emocions. Jo no estic preparat per debats d'aquesta volada, però si que em permeto afirmar que alguna cosa s'ha perdut darrera aquesta manera de pensar que ho ha envaït tot, i que hi ha realitats que ens permeten conviure millor amb aquest món que d'altres (de la mateixa manera que no és el mateix l'economia especulativa que l'economia basada en la producció, per molt que les dues siguin realitats inventades).

I per què val la pena parlar-ne? La cosa no tindria més importància si no fos més que un divertiment per barallar-nos parlant de quins artistes ens agraden i quins no, però el cas és que el que pensem de l'èxit -per subconscient que sigui- és un motor important de tot el que passa socialment, i també de la manera que tenim de buscar la felicitat individualment. I probablement també és un motor inherent a moltes de les coses que passen que ens escandalitzen.

En definitiva, hi ha altres motius per rebutjar l'èxit, i crec que des de l'activitat cultural hi ha una responsabilitat i una tasca a fer per inventar valors (encara que només sigui una altra idea de l'èxit) que repercuteixin en una vida diferent.