divendres, 23 de juny del 2006
Brahms, per Sant Joan
El passat Primavera Sound, la Mònica de BAD TV, em va fer una pregunta poc habitual, en una entrevista -que vam salvar com vam poder- sobre la meva manera de viure la música. Parèntesi: són una gent fantàstica, el José Luis, la Mònica i els seus col.laboradors, apassionats de la seva feina, i amb una actitud que encara contrasta, en el món a vegades una mica fantasma de la música barcelonina. Molt d'estar en el seu lloc, ni més ni menys. Tornem-hi: la pregunta era quina música em poso quan estic trist. Sense pensar-ho massa vaig dir que més que buscar música medicinal que contrapesés el meu estat d'ànim, tendeixo a buscar música que l'acompanyi. Si estic trist, música trista, si estic content música contenta. No sé si és sempre veritat això que vaig dir, però avui és Sant Joan, i quan he arribat a casa m'he posat Brahms, el concert per a piano número 2. No és que sigui un fanàtic de la grandiositat i melodramatisme d'aquest compositor, però trobo que acompanya perfectament el moment: petardos i Brahms, casen d'allò més bé. I aquest punt de tristesa i vivència col.lectiva que formen part dels solsticis (almenys dels meus), van perfectament acompassats amb els "subidons" i ritmes de vals de Brahms.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Tens tota la raó...Si estàs trist i enfonsat, almenys en el meu cas, potser tendim a acompanyar-ho i "gaudir" d'aquesta tristessa que, per què no, tambè és dolça...Tambè coincidint amb tu Jordi, potser no amb la música clàssica de èpoques pretèrites, però un artista que s'apropa molt a aquest estil, com és el Craig Armstrong, que tant bè li van anar les seves composicions als Massive Attack...I m'atreviria a dir que, potser, és més dolç sentir música instrumental, ja que qaun estàs de capa caiguda, sobren les paraules
ResponEliminaSi. No he escoltat gaire Craig Armstrong, però si Massive Attack, i Alpha, un altre grup del mateix segell, que, per cert, es diu Melankolic. També puc tendir a posar-m'els en moments sinó tristos, si de deixar-se anar en el no-res.
ResponEliminaAixò em fa pensar que tenim, en general, un vocabulari limitat per parlar de les emocions. Parlem de tristesa, però hi ha moltes tristeses diferents. La música potser permet expressar uns matissos que són molt difícils de definir amb el llenguatge.
I en concret, hi ha música clàssica, benvolgut-da anònim, que té un punt de distanciament, atemporalitat i abstracció, no tant presents en el més contemporani, que darrerament em venen molt de gust.