diumenge, 11 de juny de 2006

Questio d'estil

Llegeixo a John Berger, a la novel.la "Aquí nos vemos" (m'ha agradat moltíssim aquest llibre! quina manera de trobar sentit a les coses sense tancar-les! i quina capacitat per dir les coses amb la màxima facilitat possible,....):
"Por diferentes razones, los dos creíamos que el estilo era indispensable para vivir con un poco de esperanza; y la elección era vivir esperanzado o desesperado. No había término medio. (...) ¿Estilo? Cierta levedad. Una sensación de vergüenza que excluye ciertas acciones y ciertas reacciones. Cierta manera de sugerir elegancia. La suposición de que, pese a todo, se puede buscar, e incluso encontrar, a veces, una melodía. El estilo es algo muy tenue, sin embargo. Viene de dentro. No es posible encontrarlo fuera. Puede que el estilo y la moda compartan un mismo sueño, pero se crean de forma distinta. El estilo entraña una promesa invisible. Por eso requiere y fomenta cierta capacidad para la entereza y una manera especial de acomodarse en el tiempo. El estilo está muy cercano a la música."
I segueix,....
Penso que l'estil interessa molt a alguns músics que conec, i, després de llegir això, no hi ha més remei que considerar que és una bona notícia. A l'hora, però, també em sembla que l'estil és un corsé massa dur per a molts, a la música i a la vida. Una contenció de no es sap encara què. Una moderació formal d'un contingut encara per descobrir. I això no seria tan bona notícia.
A la vida, és fàcil, per exemple, trobar a faltar l'estil quan t'agrada molt algú. Et sents un babau cada cop que obres la boca (o cada dos cops). Però si no fiquessis la pota, no trobaries la necessitat d'estil. Com pots buscar la melodia si abans no has fet una mica de soroll poc elegant? El balanceig entre mesura i desmesura és del tot necessari. Per això, per exemple, m'agrada la manca de prejudicis de Sanjosex.
No sé si ho entenc del tot, però Berger també diu: "¿Por qué el aullido, entonces? El estilo sale de dentro pero su convicción es prestada; tiene que tomarla de otra época para depositarla en el presente, y a cambio del préstamo dejarle algo en prenda a esa otra época. El apasionado presente es invariablemente demasiado corto para el estilo."
Sembla que té alguna relació amb aquest conflicte.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada