dijous, 4 de novembre de 2010

Montreal

Circumstàncies "casuals" m'han portat avui a confrontar dos fluxes informatius que parlen de Montreal.

D'una banda, un tweet de Genís Roca, consultor estratègic d'empreses, en el que diu: "Me han explicado el riesgo de Montrealización de BCN: subidón olímpico, pérdida de autoestima y al final desaparecidos del mapa". Comentari que també ha estat destacat per Ignasi Guardans, l'actiu i recentment cessat director general de l'"Instituto de Cinematografía y Artes Audiovisuales", amb l'esment "Duro. Para pensar."

De l'altra, aquests comentaris que he rescatat d'un parell d'entrevistes a Lhasa sobre la ciutat (ja sé, ja sé, això ja sembla el bloc d'un fan d'ella, i no era la idea,...):

“Es una ciudad que me sienta bien, me da energía, me calma. Estoy rodeada de gente creativa, con muy poco ego, con la que resulta fácil trabajar. Y se puede crear tranquilamente. No hay estrés. Canadá es un país enorme con una población pequeña y eso se nota en la comunidad de los músicos. No necesitas pelearte para tener tu espacio”

Lhasa, parlant de Montreal, en una entrevista a El País, el 12/9/2009 

MM: Why have you decided to make Montreal one of your homes? 
Lhasa: I came to Montréal when I was 19 because my sisters were here and then I met amazing people and started to have a life here. Montréal is the healthiest and sweetest big city in the world. I love that it’s bilingual. I love the mountain. I love that women can walk around here at night and not be afraid. I love the seasons and the sense of pride that you get from surviving the winter?there is so much art and creativity, and so little competition. Montréal has been really good to me.

(Traducció aproximada. MM: Per què has decidit fer de Montreal una de les teves llars? Lhasa: Vaig arribar a Montreal quan tenia 19 anys perquè les meves germanes eren aquí, i llavors vaig conèixer gent increïble i vaig començar a tenir-hi una vida. Montreal és la ciutat gran més saludable i dolça del món. M'encanta que és bilingüe. M'encanta la muntanya. M'encanta que les dones poden caminar per aquí de nit i no tenir por. M'encanten les estacions i el sentit d'orgull que s'obté de sobreviure-hi l'hivern. Hi ha tant d'art i creativitat i tan poca competència. Montreal ha estat molt bo amb mi.)

Lhasa, a Montreal Magazine

I les preguntes que per a mi es desprenen del contrast són òbvies:
  • És possible que, contra el que s'acostuma a dir, allò que uns consideren com a favorable pel desenvolupament econòmic sigui advers per la creativitat? Si més no, per determinada creativitat que ens interessa,...
  • Pot ser que això del "poco ego" que destaca Lhasa sigui el caràcter contrari al que necessita la cultura dels denominats "emprenedors"?
  • Com es relaciona Barcelona amb les dues imatges de Montreal en joc? I a quina volem que s'assembli?

4 comentaris:

  1. Probablement la reflexió, en tractar-se d'una capital, no sigui sobre un model de ciutat sinó sobre un model de país. Si Barcelona és el lloc amable i seré per la creativitat, enlloc de l'Empordà o la Garrotxa, on posem els motors de desenvolupament que necessitem com a país?.
    Probablement Montreal ha vist com els motors de desenvolupament econòmic marxaven a d'altres ciutats, però a nosaltres no ens agrada quan veiem que ens passa el mateix i marxen a Madrid.
    Sóc de l'opinió que el territori català és prou compacte com per en un radi de només 150 kilòmetres oferir espais com l'Empordà o el Bages, i en aquest context aposto per una Barcelona competitiva i ambiciosa, tractora del territori en tot allò que el país necessita.

    ResponElimina
  2. Benvolgut Genís Roca,

    Crec que el meu missatge, escrit ràpid per l'estímul que em suposava el contrast d'inputs, conté implícites tres idees que potser val pena explicar.

    Una. La meva desconfiança en el discurs econòmic, que entenc més com una ideologia o religió que com una ciència. No puc entendre com l'immens desenvolupament tecnològic del que ja gaudim com a civilització no va aparellat amb la garantia de vivenda i manutenció per a tots els ciutadans. Des d'una perspectiva cultural em sembla que el discurs econòmic compleix la mateixa funció que en l'edat mitjana tenia la religió: un conjunt d'idees interioritzades per la majoria dels ciutadans que garanteixen el sotmetiment als poderosos.

    Dos. Assumint la dificultat per proposar alternatives, constato que aquest és un model que genera infelicitat. No puc entendre que la pau només sigui pels que viuen a l'Empordà. Quan ho contrasto amb allò que valora la Lhasa de Montreal voldria anar més enllà de la pau que necessiten els artistes per fer el seu treball, o els treballadors per descansar, sinó que la veig com quelcom desitjable per tots els ciutadans tot el temps. I em sembla que el model de desenvolupament del que parlem no busca això, més aviat ho dificulta.

    Tres. Voldria replicar la tendència actual a aparellar creativitat i desenvolupament econòmic. Suposo que ja coneixeràs tots aquests discursos que defensen la síntesi i confluència entre les necessitats i actituds de l'entorn creatiu i l'economia. Bé, doncs jo no hi crec, i més aviat penso que si la lògica econòmica, en la seva tendència a convertir-ho tot en mercaderia, aconsegueix integrar del tot el que entenem per cultura serà un mal pas pel model de societat que busco. En aquest sentit, pensava que la diferència de perspectives sobre Montreal era significativa.

    En qualsevol cas, i pensant que probablement estem acostumats a pensar diferent o en coses diferents, t'agraeixo immensament que t'hagis apropat a aquest bloc per contrastar idees. No ho trobo amb facilitat, així que de debò que n'estic agraït.

    ResponElimina
  3. Molt i molt interessant.

    Jo també agraeixo molt l'oportunitat de poder mantenir una conversa com aquesta. Content!

    Estic d'acord en que ara mateix la tendència imperant és la de l'anàlisi econòmica, de la mateixa manera que varem viure una epoca dominada per l'enginyeria (des d'Eiffel fins no fa massa). Tant de bo la teva reflexió sigui el preludi de que anem virant d'una època basada en valors tangibles i econòmics, cap a una altra que recupera allò més social, més intangible i més humà. Tant de bo fos un símptoma que Bauman i Tourain acabin de recollir un premi, però repassant la resta de premiats l'optimisme s'apaivaga una mica.

    Tornant al fenòmen Montreal, el que és cert és que a Barcelona / Catalunya es respira un pesimisme cada cop més gran. Rara la conversa on no hi ha queixa sobre el petit que està quedant tot, que ja no hi ha la vitalitat que hi havia, que ara totes les coses interessants estan a Madrid. Que abans Barcelona era una cruïlla de persones i d'idees vingudes d'arreu, i que en canvi ara som cada cop més i més endogàmics. I que tot plegat és culpa del finançament, o de que ens tenen mania, o de que no ens entenen i no ens respecten... que ens ofeguen.

    Un cert victimisme autocomplaent.

    Estic d'acord en que la creativitat no té perquè anar aparellada amb el desenvolupament econòmic, però sí que necessita vitalitat i optimisme, confiança i autoestima. Capacitat d'escoltar i aprendre, d'acollir i entendre. I de tot això en veig cada cop menys.

    I penso que Barcelona i el país haurien de reaccionar. I no acabo de saber com.

    No confio en la política, ni en la famosa societat civil. Sospito que la societat digital donarà peu a noves formes de coordinació i mobilització de la ciutadania, a nous conceptes de pertanyença, implicació i participació. Però no veig a casa cap lideratge que ho explori i tampoc cap que ho cregui.

    Crec que he marxat d'estudi, i que a més a més ho he fet massa llarg. Et prego disculpes per haver escrit a raig... i gràcies per l'oportunitat de conversa.

    ResponElimina
  4. És curiós com la disposició al diàleg resulta estimulant, Genís. Pel que fa a això d'escriure a raig, per mi no pateixis, s'et llegeix molt bé.

    D'entrada m'ha vingut certa resistència a assumir el nosaltres-barcelona, per què segurament n'hi ha moltes de barcelones, i ja sabem com va això de les identitats, on partint de qualsevol nexe (el territori, en aquest cas) es pot arribar a assumir com problemes comuns aquells que potser no ho són. Però vinga, no ens posem tiquis-miquis, i assumim que podem parlar de "nosaltres", que no serà el primer cop.

    Des de les meves referències, aquest malestar que esmentes em sona a una cultura organitzativa, diguem-ne pro-activa o emprenedora, que vinculo a determinada generació i el seu procés d'aprenentatge (però sé més estesa), i que, tal com jo ho rebo, pateix de certa obsessió pel desenvolupament "a l'americana". Una actitud que no es limita a l'entorn empresarial, sinó que s'estén a molts altres àmbits. No m'estranyaria sentir aquests comentaris que dius de gent que relaciono amb aquest posat.

    Sovint he pensat que aquesta actitud conté elements positius, però també una mena d'impostura que arriba a ofegar altres coses.

    En l'àmbit de la cultura, en algun moment he reivindicat en públic, amb el meu maldestre estil comunicatiu, la realitat d'una mena de Barcelona mansa, amant de la bona vida i pacífica, que sovint menyspreem, a partir de la qual potser podríem construir alguna cosa, enlloc d'insistir tant en el que no tenim. I em consta que algun polític "emprenedor" es va molestar un cop que ho vaig dir, cosa que en el seu moment no vaig entendre, però ara em fa pensar que potser és que sense adonar-me tocava alguna qüestió significativa.

    No sé si ho podem comparar, però en l'entorn amb el que estic més familiaritzat, el de la música pop que en diuen independent, que inclou gent de vint-i-pico i de trenta-i-pico anys, crec que no hi ha un esperit tant pessimista. Hi ha alguns motius objectius per què sigui així -grups que porten molts anys tocant, ara troben el seu moment més dolç amb el públic- i altres més subjectius -fa molts anys que van abandonar el somni de la rock-star, i les seves aspiracions estan més ajustades-. Pel que fa al contingut de les seves cançons, s'ha posat de moda, en alguns casos de forma ja exagerada i amanerada, la reivindicació de les coses quotidianes i senzilles. No ho voldria magnificar -jo els retrec excés d'adaptació i conformisme a coses que no m'agraden-, però potser representen una manera de mirar el present i el futur que aporta matisos.

    D'altra banda, coincideixo molt amb tu en la sensació de que no s'estila el diàleg. Hi ha una tendència excessiva a "buscar els teus" i ignorar als que no ho són. O a diàlegs anodins que no surten del "mínim factor comú". O a debats sense dialèctica en els que ningú es belluga. Tendències, per cert, que la societat digital tant pot contrarestar com accentuar.

    Apa, ja veus que jo tampoc he estalviat gaire caràcters.

    ResponElimina