dimarts, 30 de novembre de 2010

La cultura no es mesura per quilos.

El dijous 16 de setembre vaig fer una petita intervenció en qualitat de fila zero en una jornada organitzada per la Generalitat i la Diputació al Mercat de Música Viva de Vic, sobre la programació musical en temps de crisi. Com que aquestes trobades resulten estimulants per pensar, al acabar vaig fer-me el propòsit de recollir alguna cosa per escrit. Ara, dos mesos després, els apunts que vaig prendre em resulten feixucs, però hi ha un parell d’idees que encara m'interessa posar aquí.

En general, el contingut de la jornada girava a l’entorn de la preocupació dels gestors per la tendència a la davallada en la programació de concerts en l’actual situació de crisi, i buscava sol.lucions en l’apropament entre el sector privat i el públic.

Fent un cert exercici de distanciament, el meu punt de vista volia ser el del ciutadà que es pregunta per què s’hauria de preocupar per què les programacions continuïn o no. Una perspectiva diferent a la dels artistes i la indústria, que en són, lògicament, part interessada i afectada. Diferent també, pel que vaig veure, de la d'alguns treballadors públics que assumeixen com a tasca pròpia la defensa del sector. 

“Ens fan més cultes els concerts?” No és que ho posés en dubte, però em semblava necessari fer-se la pregunta, a l’hora de pensar en la inversió de diner públic. I fer-ho em va portar a qüestionar una premissa que s’acostuma a donar per certa: la de la correspondència entre consum cultural i riquesa cultural. Som més cultes en funció del nombre de concerts als que assistim? Doncs crec que no està gens clar. Molts ens posaríem d’acord en que depèn de la qualitat de les propostes artístiques que consumim i no només de la quantitat. Però amb això no n'hi ha prou i encara hauríem d’anar més lluny: la riquesa cultural obtinguda en un concert, en cas d'existir, depèn de quelcom tant difícil de mesurar com l’experiència viscuda per artistes i públic, tant individual com col.lectivament.

Difícil de mesurar però no per això menys cert. Podem, per exemple, haver assistit a centenars de concerts en la vida i no haver fet més que omplir el nostre carnet cultural d’individu amb estatus, aguantant estoicament mentre una paios toquen. O podem haver assistit a tres concerts en la vida i que aquests hagin resultat experiències transcendentals en la nostra sensibilitat. De la mateixa manera que podem dubtar que la intensitat amb que en alguns llocs canten repetidament les mateixes 50 cançons populars que coneixen sigui una experiència inferior a la d'altres que revisen les 500 gigues de música que tenen al seu disc dur. Des d’aquest punt de vista, atendre a les quantitats diu ben poca cosa. Fer servir el mateix criteri per mesurar el compte corrent que la cultura no funciona.

I d’aquí podem anar a un segon gran tòpic d'aquestes reunions: “el més important és l’educació del públic”. Sovint, en aquestes trobades, es diu que cal formar públic, i es relaciona amb l'educació. "Quan el públic estigui educat llavors s’ompliran els concerts, inclosos els més arriscats." I d’aquí, es passa a parlar d’educació en funció dels interessos dels programadors: cal educar “al públic” per a que consumeixi cultura i el sector pugui funcionar. Paradoxal, no? Semblava que l'educació havia d'enriquir als educats, però segons com invertim l'argument i saltem a la idea de formar consumidors còmodes pels interessos dels qui organitzen coses. Si escarbem més a fons potser ens trobarem amb que quan parlem d'educació uns i altres ens referim a coses ben diferents.

En definitiva, tot això em porta a preguntar si no s'en fa un gra massa quan es posa la programació en el centre de les polítiques. Potser convindria una anàlisi més profunda sobre en quins casos un concert suposa un bé a protegir pel seu impacte social. I sota el meu punt de vista, això no ens hauria de conduir a deixar de programar concerts sinó a considerar la seva contextualització com allò central quan el prioritari és fer cultura amb els ciutadans, i no només fer indústria.

Perspectiva, per cert, que des de fa molts anys, amb major o menor consciència, tenen en compte alguns dels mai prou valorats centres culturals que en diuen "de territori" (casals, centres cívics,.. que no són el mateix que auditoris). Tendeixo a pensar, per exemple, que si alguna incidència ha tingut la gestió pública en el que alguns consideren bon moment actual del pop català, té més a veure amb aquests modestos espais, els seus animadors, i el seu treball personalitzat, que amb el munt de diners esmerçats en programacions diverses.

En un sentit més general, també em fa pensar en la tendència a confondre el continent -el concert, l'espectacle, el disc- amb el contingut. Es clar, el continent és més identificable i abastable, però, per incòmode que sigui cara a la seva gestió, cal no oblidar que allò a que ens referim quan parlem de cultura és una altra cosa, precisament poc tangible.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada