dijous, 26 de novembre de 2009

Demà, Hipersons


No és que tingui moltes ganes de nostàlgia, però fa una mica de pena això d'acabar, demà, el festival Hipersons, en el que he estat involucrat en els 12 darrers anys (a vegades ho oblido, el primer any en vam fer dos). Pleguem amb convenciment pel que fa a la opció vital, de parar de dedicar-li energia. De les diverses coses que fem a Indigestió, és de les que més esforços i recursos demana, i això cansa. Però en realitat, com a projecte, segueix tenint sentit, i és bonic. Si no s'aguanta és per què fins aquí dura, en aquest cas, l'esperit resistent de "m'és igual tot, jo ho segueixo fent". Faltaria una mica més de coixí per què s'aguantés: més gent que vingués cada any, un suport institucional més convençut,.... hi ha coses, però no és suficient. Potser em contradic amb el missatge anterior, i estic reclamant una mica de l'èxit que atacava, pel sosteniment de l'Hipersons. En qualsevol cas, si aquest suport fos prou ampli, les ganes de dedicar energies a altres coses dels qui ho vam començar no serien impediment per la continuïtat del festival. Segur que agafarien el relleu altres persones. I tant feliços de que la cosa continués.

Bé, ja que ens hi posem, dir que ha estat un plaer treballar amb les persones que l'han sostingut i hi han deixat empremta: la meva primera sòcia, la Noemí Rovira, l'Antonio del Moral, co-fundador del festival i qui li va posar el nom, el Robert Gibiaqui, que li va donar solidesa organitzativa, el Marc Lloret, amb qui vam passar una etapa amb millor projecció, i les tres darreres edicions, treballant colze a colze amb la Cristina Tascón, gràcies a la qual vam fer el gir més interessant d'aquesta petita història, aquesta etapa més juganera i compromesa dels darrers temps. Si no fos per ells, la cosa s'hauria acabat abans.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada