diumenge, 15 de novembre de 2009

Contra l'èxit

Aquí va l'editorial de número 52 de Nativa. Tot i exposar una idea vella, estic segur de no haver-me explicat prou bé. La intenció, però, suposo que és clara: l'èxit, particularment la seva versió mediàtica (per què, com seria l'èxit abans dels mass-media?), s'ha convertit en un d'aquells valors que tenim integrats, a vegades sense ser-ne conscients, que fa que el món sigui com és, i que explica alguns d'aquells comportament bojos que veiem en altres però no en nosaltres. Si des de la cultura hi ha alguna cosa a fer per millorar el món, potser seria bò "re-dissenyar-lo".

CONTRA L'ÈXIT

En un moment de la bonica pel.lícula "The Folk Singer", recentment projectada al festival de cinema documental musical In-Edit, un cantant comentava que quan ell era més jove estava mal vist que els músics fitxessin per grans companyies, i s'els considerava "uns venuts", i que en canvi ara tothom volia això. Les generacions actuals -deia- estan retrocedint el que d'altres havien avançat preservant una determinada manera de fer música, davant del mercat.

És habitual considerar que els qui desconfien de l'èxit són o bé uns envejosos que el voldrien per ells, o bé uns elitistes que només es senten a gust si el que els hi agrada és un privilegi gaudit per pocs. Però hi ha altres motius per desconfiar de l'èxit. Particularment de l'èxit mediàtic, que es diferencia de l'èxit del guapo de la classe, en que a aquest s'el pot tractar de prop i valorar si mereix el seu prestigi.

Tothom ha pogut comprovar alguna vegada com els mitjans tecnològics, que són els que garanteixen la difusió massiva, falsegen la realitat. Qui adopta una postura rara davant d'una càmera de fotos acaba quedant més "natural" que qui no ha forçat res. Per que una veu funcioni per la ràdio ha de ser impostada. La gent que es maquilla en un plató televisiu té una aparença més creïble que qui no s'hi posa res. Hi podríem trobar mil motius més per defensar que la realitat que transmeten els mitjans de masses -aquests que fan possible l'èxit- implica una distorsió i adaptació de l'original.

Els post-moderns diran que totes les realitats són iguals, i que no hi ha autenticitat ni falsedat. També hi haurà qui afirmi que un artista sempre ha d'actuar i "ser fals" per dir alguna cosa i provocar emocions. Jo no estic preparat per debats d'aquesta volada, però si que em permeto afirmar que alguna cosa s'ha perdut darrera aquesta manera de pensar que ho ha envaït tot, i que hi ha realitats que ens permeten conviure millor amb aquest món que d'altres (de la mateixa manera que no és el mateix l'economia especulativa que l'economia basada en la producció, per molt que les dues siguin realitats inventades).

I per què val la pena parlar-ne? La cosa no tindria més importància si no fos més que un divertiment per barallar-nos parlant de quins artistes ens agraden i quins no, però el cas és que el que pensem de l'èxit -per subconscient que sigui- és un motor important de tot el que passa socialment, i també de la manera que tenim de buscar la felicitat individualment. I probablement també és un motor inherent a moltes de les coses que passen que ens escandalitzen.

En definitiva, hi ha altres motius per rebutjar l'èxit, i crec que des de l'activitat cultural hi ha una responsabilitat i una tasca a fer per inventar valors (encara que només sigui una altra idea de l'èxit) que repercuteixin en una vida diferent.

3 comentaris:

  1. Amb la paraula "éxit" passa com amb la paraula "amor": sembla que no en tinguem prou amb el significat més simple i l'hi haguem d'afegir un d'absolut.
    Tenir èxit en una cosa vol dir trobar una manera favorable (o no) de sortir-se'n. L'industria cultural, que neix com a tal al segle XX amb l'imperi hollywood, s'ha encarregat de donar-li un sentit totalitzador per refutar els seus interessos expansius. D'aquesta manera, tenir èxit acaba per significar "obtenir un ressò massiu". Així es com es quantifica el rendiment d'una proposta cultural. Tota la resta no compta fins que no sigui susceptible de tenir un ressò rendible.
    Però aquesta idea ens l'han inserit el cap i és esbiaixada.
    Quan un artista deixa anar les paraules "vull tenir èxit" tothom ja dóna per suposat a quin tipus d'èxit es refereix. És una idea perversa, perquè podria voler dir, "vull que la meva proposta tingui sortida", o "que arribi al receptor sense ser tergiversada", o "que tingui una bona acceptació" o "vull viure del que faig, no pas omplir-me les butxaques", desitjos tots aquests ben dignes de respecte.
    Si el concepte d'èxit ha de tenir per força la connotació única que inculca la maquinaria dels media, la manera de sortir-se'n, de tenir èxit de veritat, no serà precisament rebutjant l'èxit d'entrada?
    Al cap i a la fi, qui pot estar objectivament més orgullós del seu "èxit"... Fugazi o U2?

    ResponElimina
  2. Havia llegit el teu escrit. Han passat els dies. I, de sobte, llegeixo una cosa llustrosa que m'ha fet venir corrent a explicar-te-la:
    "Fa uns anys, Henry Michaux em va dir "Vaig començar publicant petites plaquettes de poesia. La tirada era d'uns 200 exemplars. Després vaig arribar a 2 mil, i ara he arribat als 20 mil. La setmana passada un editor em va proposar publicar els meus llibres [de poesia] en una col·lecció que té una tirada de 100 mil exemplars. Vaig refusar: el que vull és tornar als 200 del principi". Es fa difícil no simpatitzar amb Michaux: més val ser desconegut que mal conegut. Massa llum és com massa ombra: no hi deixa veure. A més a més, l'obra ha de presservar el misteri. La publicitat no dissipa els misteris, i Homer segueix sent Homer després de milers d'anys i milers d'edicions. No els dissipa, però els degrada: fa de Prometeu un espectacle de circ, de Jesucrist una estrella de music-hall, de Las meninas una icona d'obtusses devocions i dels llibres de Marx objectes simultàniament sagrats i il·legibles. La degradació de la publicitat és una de les fases de l'operació que anomenem consum. Transformades en xuxeries, les obres són literalment deglutides i no assaborides per lectors pressurosos i distrets.
    Alguns desesperats pel talent oposen la dificultat d'un text impenetrable a les facilitats de la publicació. Recurs suïcida. La veritable defensa de l'obra consisteix en irritar i seduir l'atenció del lector amb un text que es pugui llegir de maneres diverses."

    El Lluís m'haurà de perdonar per haver-li pispat.L'original aquí: http://riellblvd.blogspot.com/2009/01/parauletes-doctavio-paz.html

    ResponElimina
  3. Gràcies pels comentaris, marcmc i en Girbén.

    Malgrat el que va caient sembla que aquests comentaris troben dificilment el seu lloc. La idea "prefereixo que em sentin 20.000 a que em sentin només 200", com s'expressa als comentaris del bloc que cita en Girbén, és una cançoneta molt més popular que la de qüestionar la difusió massiva. Una cançoneta arrelada en els mites de la globalització que des de fa anys es van construint.

    Crec que la clau està en com s'entén l'acte comunicatiu.
    En un pol hi ha els que consideren que en "l'obra" hi és tot. Entenent-ho així, és lògic considerar que quanta més gent es trobi el text, la cançó enregistrada, la pintura, o el que sigui, millor. I també és lògic atribuir tots els mèrits de l'obra al seu autor.
    En l'altre pol, hi ha els que pensem que la posada en escena, és l'important. Els que entenem que el que compta és el que passa en el moment concret en que un canta la cançó, un altre l'escolta, amb una gent al costat, en un lloc determinat, en una època de l'any concreta, amb determinat estat d'ànim,.... Vist així, no hi ha una cançó sinó una munió de moments concrets, diferents, de diferents qualitats en que s'interpreta i és escoltada. En aquest cas és més lògic desconfiar de la comunicació massiva.

    Però, torno a dir-ho, em temo que aquesta segona opció té mala premsa, per què molts la identifiquen amb elitisme, enveja, ganes de distingir-se, etc. etc. No ho fan per què si. És cert que sovint hi ha això darrera la crítica a l'èxit.

    Ahir, per cert, vaig sentir una preciosa defensa de la veu, amb les seves tremolors, i implicacions personals, a càrrec del filòsof Jorge Larrossa, en el marc d'una interessantíssima jornada de conferències, al Zeppelin 2009.

    ResponElimina