dimarts, 24 de setembre de 2013

Catalans, un esforç menys!

Aquesta és la meva aportació al llibre "Un esforç més / Un esfuerzo más", una proposta d'Espai en Blanc, que al seu pròleg diu, jo crec que amb encert: "Cadascun dels escrits i propostes que recollim són fruit d’una veritable elaboració valenta de la bretxa oberta, elaboracions que en molts casos no han estat fàcils i que han obert buits, contrarietats i preguntes incòmodes. Cadascú, a més, ha assumit la seva posició sense buscar el consens amb la resta, fins al punt que ni tan sols aquest pròleg serà de l’acord de tots. El conjunt és rar: rar per escàs, ja que entorn d’aquesta qüestió no hi ha molts llocs on es pugui fer l’exercici de pensar lliurement sense adherir-se a aquesta o aquella posició. Rar, també, per desconjuntat: no hem volgut construir falses coherències, sinó recollir la dissonància del nostre entorn més proper (políticament i vitalment parlant). Per això és un llibre que només pot ser inacabat. Pensem que aquesta incompletesa no és una posició estètica, sinó una veritable interpel·lació en l’impasse d’allò polític. Un esforç més."

___________________________________________________________


Un dia, en una xerrada a Manlleu sobre música pop a Catalunya, jugava amb aquesta historieta. Si un alienígena visités el país fent un treball d'exploració, i després informés als seus companys alienígenes, podria donar-se la següent conversa:

 

Li preguntarien: - Com són els catalans?

I ell respondria: - Són gent molt preocupada per la seva identitat.

I llavors, dirien, - I com és aquesta identitat que tant els ocupa?

I l'explorador respondria: - Són gent molt preocupada per la seva identitat.


Amb això intentava plantejar la idea què per a mi, la qüestió identitària, si més no parlant de música, impedeix desenvolupar amb naturalitat allò que podria ser la intenció de qualsevol persona interessada en la pròpia cultura, i probablement de qualsevol artista: expressar un món propi, vinculat a una gent, uns sentiments, uns materials, i un lloc concrets.

Pensava en els grups de rock català dels anys noranta, que eren vistos i admirats per l'ús de l'idioma, però que, acabant aquí l'aposta pel que els podia ser propi, empraven recursos musicals propis de grups anglesos i americans, i d'altres èpoques, i cantaven lletres que al·ludien a imaginaris d'allò més convencionals. La identitat anava pel davant, i no calia gaire més.

Em referia també a l'escena musical de l'entorn metropolità de Barcelona de la mateixa època, amb un munt de grups que cantaven en anglès i feien música més propera als sons internacionals del moment. També ells, sota el meu punt de vista, estaven marcats per la preocupació identitària "en negatiu", fugint de qualsevol semblança al rock català (o a la movida dels vuitanta), en tots els aspectes formals i lingüístics. Les seves lletres i voluntat expressiva, segons es podia deduir llegint i escoltant les seves entrevistes, no ambicionaven molt més.

I també tenia en compte l'actual onada pop, en la que es troben barrejats grups que van començar els darrers anys de la dècada dels noranta i dels primers anys del mil·lenni, una mica més permeables al mon en el sentit que proposava, que durant el lapse d'uns pocs anys van estar, potser afortunadament, abandonats de la pressió mediàtica (tot i que en l'actualitat ja formen part d'un nou procés de captura simbòlica que els identifica amb el país).

D'aquesta mena és la meva mirada sobre la qüestió de la identitat. Penso que si alguna cosa tenim en comú els catalans i les catalanes, tant diferents i diversos en tantes altres coses, és que som especialistes en el tema identitari. Tothom ha hagut de pensar i sentir a parlar sobre el tema. És gairebé impossible viure a Catalunya i no tenir un vocabulari i repertori d'opinions sobre la qüestió de la identitat.

Passa així, tant si som molt "de la ceba" i vivim en aquest mon conformat per bolets, música, tradicions pretesament ancestrals, seny, rauxa i caràcter emprenedor, com si som dels "cosmopolites" que pretenen haver superat la dimensió territorial de la seva vida, vivint en un mon de vincles fràgils i conceptuals, ja que, en aquest darrer cas, encara que es dissimuli, també hi ha una definició forta a partir de la negació de la identitat (De fet, aquesta divisió, que potser és molt "anys vuitanta", alguns l'han superada, i ara hi ha la possibilitat de ser cosmopolita i "de la ceba" al mateix temps, sense haver de triar). També és el cas, és clar, de les persones que han de conciliar la seva vida aquí amb arrels culturals d'un altre lloc, sigui perquè han immigrat, perquè els seus antecessors ho han fet, o perquè s'han emparellat aquí. Ningú escapa a la reflexió identitària.

De la mateixa manera que ho aplicava a la creació musical en aquella xerrada a Manlleu, em pregunto si la millor condició per fer créixer una cultura pròpia no hauria de ser oblidar aquest deure de tenir una posició envers el fet nacional. Em dic que la qüestió de la identitat ens fa opacs a qualsevol intent de construir, o simplement veure, vincles més reals i generosos amb el nostre entorn.

_____


Perquè, d'altra banda, si alguna cosa em resulta amable de la idea de país és el que té d'invitació a atendre com son els nostres lligams amb les persones i territori que tenim a prop, siguin els que siguin, et resultin amables o no, formin part de la teva constel·lació mental o no.

No ho tinc clar tot allò dels trets nacionals. Si, és clar, alguna cosa devem tenir en comú els que vivim en un mateix lloc pel fet de tenir un clima similar i de creuar-nos més sovint entre nosaltres que amb gent que viu en altres llocs del planeta, però, com en els amors platònics, sobre aquest fet és construeixen fantasies que es fan servir com a veritats.

En canvi, que compartim un territori, encara que els nostres caràcters puguin ser diferents i fins i tot tenir poc a veure, és una evidència. I aquest si que és un bon motiu per plantejar-nos com ens organitzaem. Elaborar el veïnatge físic i immediat, aquell que gairebé t'ha tocat per atzar, diferent a les complicitats escollides, pot ser d'allò més saludable.

No ho dic per una qüestió de generositat o de civisme. És una mica com la necessitat de mantenir el contacte amb els pares. Per molta ràbia que en algunes ocasions ens facin, tenim un vincle amb ells, en aquest cas més profund que el territorial, que hem de cuidar per a cuidar-nos a nosaltres mateixos.

Davant un mon tant mental, amb noves fantasies d'agermanament global, posar atenció en allò que tenim físicament a prop no em sembla mala cosa, i a això és al que em remet fer un esforç més i pensar el país en positiu.

Acordar amb els que tenim a prop unes normes noves per la nostra constatada vida en comú, podria ser un bon exercici.

_____


Sigui com sigui, tant aquella identitat menys preocupada per la identitat, com aquesta nova constitució que re-elaborés el veïnatge, els voldria ben petits. Quan sentia a dir "la voluntat d'un poble" pensava en una mena de força vampírica que voldria xuclar les nostres energies.

Si hem de reconstruir alguna cosa, que sigui per deixar de fer. Menys pressió, menys ambicions, menys de tot. Qualsevol empresa que ens haguem de proposar que sigui per deixar de muntar empreses. A mi una Catalunya plena de barcelones world, estatues de Colom disfressades i grans festivals em fa més por que il·lusió.

No tinc cap gran teoria que ho sustenti, però quan penso en estratègies per un mon millor vaig a parar a aquesta idea: que són més determinants les coses que s'haurien de deixar de fer que les coses a emprendre. No us sembla que darrera la major part dels problemes que tenim hi ha algú que estaria millor si tingués les mans quietes? Que la solució de tantes coses seria que algú deixés de fer?

És com veig, tornant a la música, aquella escena musical "del lapse" temporal. Un bon grapat de joves van fer música durant un temps amb poques expectatives d'èxit i sense pressió mediàtica. Potser ells ho varen trobar a faltar, -perquè sovint es confon el carinyo amb la publicitat-, però, vist amb perspectiva, crec que aquella manca de pressió ambiental va fer possible un dels millors moments en la música catalana dels darrers anys.

El mon seria infinitament millor si algunes coses es deixessin de fer, si algunes persones deixessin d'actuar, si alguns reptes de creixement deixessin de tenir lloc, si algunes normes poguessin improvisar-se cada cop que fessin falta.

Si és per una Catalunya així, amb una identitat provisional, sobrevinguda i mal acotada, i amb una constitució que ens cuidés i s'estalviés grans construccions nacionals, jo m'hi apunto.

9 comentaris:

  1. Com et deia pel Twitter, penso que és un bon text i tens molta raó en moltes coses, però també diria que et deixes variables. Un matís, com a mínim, si sortim del cas catalunyès, seria quan esta identitat no està assumida per les institucions, el discurs dominant, l'status quo... com vulgues dir-li (ja ens entenem) i reivindicar-ne l'existència esdevé quasi creativitat.

    Penso, per exemple, sense anar molt lluny, en la situació actual de la música en valencià. Tenim un moment de creativitat impressionant i alguns dels seus màxims exponents son grups que partixen precisament d'esta qûestió "identitària" (uf, que malament sona) per a fer música. Penso en coses com Orxata Sound System, Arthur Caravan, Pep Botifarra, VerdCel o els mateixos Obrint Pas.

    I no és cap qüestió de cultures amb Estat i sense ni res d'això, sinó més aviat de cultures dominants o no en el seu context. Penso en casos de l'Europa de l'Est i l'autoodi dels jóvens respecte la seua pròpia identitat, i la creativitat que suposa en el món de l'art reafirmar-se en este aspecte; passa exactament igual. O en el poble gitano, per exemple.

    I no em fico a parlar del cas ebrenc perquè semblo monotemàtic, al final, però també podríem traure'n suc... Smells like CT, isn't?

    Res, fer una mica la punyeta :-)

    ResponElimina
  2. Gràcies Oriol. A mi em dona una mica la sensació que quan ens posem identitaris defensem una mena de forat negre amb no massa contingut. Més un desig que una realitat. Vaja, que tot i saber que dec tenir força coses en comú amb la gent que parla la mateixa llengua que jo, i amb qui compartim territori, no em reconec en les gralles, les sardanes i tant de trets que es fixen com a "nostres". Potser és una apreciació molt subjectiva, però així ho visc. Trobo que és quan realment fem, enlloc de reivindicar aquest forat negre, o aquestes tradicions que ens cauen lluny i ni tan sols sabem si realment estan fonamentades, quan podem acabar descobrint que tenim coses en comú.

    Això si, evidentment els enemics sempre són un factor d'unió i fins a tot de generació d'identitat. Els artistes que esmentes, per exemple, pel que sé, em semblen força diferents entre ells, El que ténen en comú potser és l'enemic. Arribats aquí, potser ens hauríem de posar d'acord en quins enemics tenim en comú.

    ResponElimina
  3. Continuem :)

    Penso que partim de dos idees diferents de què és la identitat, dos mirades que jo classificaria entre la corresponent a la identitat "oficial", o filla d'una superestructura corresponent o emesa pel poder, i la més o menys inconscient, o inherent.

    És a dir, els elements que anomenes tu com a exemples de distintius de la cultura catalana --sardanes i castells i històries d'estes-- són exemple de la presa d'una tradició més o menys territorial (Camp de Tarragona, coses d'estes) i transformació des de dalt cap a una cultura oficial. El resultat és que la seua tradicionalitat “nacional” esdevé una qüestió molt més oficial que no real, i possiblement en molts casos la identificació emocional amb esta mena de símbols és quelcom molt més basat en la voluntat --conscient o no-- d'autoclassificar-se com a pertanyent a un grup nacional en contraposició a un altre que res.

    Ara bé, això no trau que sí existix una identitat col·lectiva, que personalment identifico més amb una manera de viure i veure les coses que no amb símbols com cançons o tradicions o coses d'estes; una identitat que no té per què necessàriament correspondre amb classificacions nacionals --em ve al cap lo cas típic de la identitat mediterrània, amb la qual jo mateix m'hi identifico moltíssim més que no amb qualsevol altra, per exemple. Parlo d'identitats en molts casos relacionades amb modes de viure que la vida de ciutat ha bandejat, per exemple, i que en entorns rurals són encara molt més evidents perquè no s'ha donat tanta uniformització.

    I d'aquí els exemples que et posava de la música en valencià. No crec que l'element comú sigue l'enemic --que també, però no el principal; i aquí afegiria que més que d'enemics preferiria parlar de cultura de resistència; però això ja és una altra cosa. Los casos que t'exemplificava responen més aviat a un plantejament d'autoreivindicació des de l'esta perspectiva, d'una identitat relacionada amb el que et deia en el paràgraf anterior: són propostes musicals autocentrades --que no vol dir autoreferents o xovinistes, sinó que simplement partixen de la seua realitat immediata per a crear, sense per això deixar d'abraçar influències i referents. El cas d'Orxata: prendre la música techno, una realitat importantíssima per al context valencià als anys 90 i totalment criminalitzada, reivindicar-la com a element social i cultural propi i combinar-ho amb música d'arrel, també pròpia i prou bandejada. El d'OP: recuperar la dolçaina en un moment en què era vista com quelcom totalment demodé i posar-la altra volta a primera línia. Etcètera. I insistixo, l'important aquí no és si es recupera la dolçaina o el cant d'estil --que també, evidentment-- sinó la reivindicació del lifestyle que es fa tot fent això, i que s'enquadra molt, penso, en el moviment antiglobalització --i si pensem a quina època pertanyen generacionalment tota esta gent, la cosa quadra. De fet, allò més interessant des d'una perspectiva identitària d'un grup com Arthur Caravan, per exemple, no és si són independentistes o si canten en valencià o si no, que en el fons és totalment anecdòtic: és el fet que reivindiquen el paisatge, la identitat pagesa i alhora obrera de comarques com l'Alcoià (Música de telers), el treball artesà, etc. en un context com l'actual, d'hegemonia cultural del model Barcelona a tot arreu --Eugeni d'Ors n'estaria content...

    ResponElimina
  4. Un últim exemple. Subcarpati, un grup de hip-hop, folk i electrònica romanès que a més de fer música, com passa amb Orxata, treballen l'empoderament cultural davant l'occidentalització o fastfoodització que desenvolupa lo jovent d'allà, i en general de tota l'Europa de l'Est. Allà, per si no coneixes el context, les úniques coses cools entre la gent jove són les equiparables a lo que surt a l'MTV. Tot art, tota manera de viure, tota tradició que no coincidisque amb això és de pobres i iaios. I és clar, la seua realitat no hi coincidix ni de broma, i per tant viuen un procés d'abandonament de l'identitat tradicional i substitució per una idea estranya d'occidentalitat molt bèstia. Subcarpati, com et deia, peguen canya en este sentit, i un vers d'esta gent diu: "El folklore és oxigen per a un poble asmàtic". Descontextualitzat sona estrany, potser; però mola perquè no és un xovinisme de "som els únics que molem i la resta és una merda", ans al contrari: és un no volem aïllar-se del planeta, però tampoc volem oblidar qui som, que és el que està passant.

    En fi. Me n'he anat una mica per la figuera, però porto uns dies prou ocupat i no estic per a fer grans tesis. Tot això per a dir-te que tinc la sensació que en tot això de la identitat s'entrecreuen moltes coses. Espero haver sigut capaç de comunicar una mica, més que sigue xD

    ResponElimina
  5. No em sembla que parlem d'idees d'identitat tan diferents, Oriol. Penso que les cultures resistents d'avui podrien acabar essent la cultura oficial del demà. Sobretot si les comencem a agrupar i etiquetar com a tals, fixant-nos en un aspecte i obviant matissos.

    Per a mi les classificacions hauríen de ser coses d'estudiosos, s'haurien de fer a posteriori i amb perspectiva, i millor que no organitzin gaire les pràctiques del present ("que ens deixin els solars desorganitzats,...").

    El que dius del mediterrani, per exemple, em sembla una idea bonica que també em resulta agradable i en ocasions de referència, però el cert és que déu n'hi do la de "calvinistes" que tinc aprop (el territori ens pot definir una mica, però no del tot). I, és clar, jo també veig un munt de tele-séries "nòrdiques" que formen part de les meves referències culturals i vitals. I ja em va bé que sigui així.

    ResponElimina
  6. Pensant amb tu, Oriol, m'adono que és d'aquesta resistència classificatòria i identificadora d'on em ve la preferència per assenyalar la manca de conflicte en la cultura com anomalia al criticar el que tenim, enlloc d'establir que tot és "cultura burgesa i acomodada", com fan d'altres, o de dir que tots hauríem de fer cultura resistent i conflictiva. La mancança, força uniformada al meu parer, em sembla més significativa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt d'acord amb els matisos dels dos comentaris. Salut!

      Elimina
  7. Hola...

    Al final m'hi haig de fotre...

    Potser sembla sensacionalista, però ahir, tornant a veure el documental sobre l'aturada (ara sembla que definitiva de la Dharma) no podia deixar de pensar en aquesta conversa que heu tinguit.

    Em sembla que la Dharma, com Obrint Pas, podríen ser dos exemples que poden trencar la llança en favor de crear una identitat que té un so "nacional" -que està més o menys arrelat a un territori concret- i que beu o sap beure d'influències d'altres nacions o cultures. Curiosament, en els dos casos, l'experimentació és una forma d'obertura.

    També ho podríen ser els últims treballs d'en Roger Mas o alguns del Pascal Comelade. Fent servir la cobla, han estat capaços d'arribar a sons "del món".

    Allò de revisar, regirar i re-evolucionar les "tradicions"...

    p.d: un altre tema és si en Jordi, en parlar d'identitat, accepta la idea de una part de la identitat pot o ha de correspondre a la idea de nació o nacionalitat jejejeje

    ResponElimina
  8. Doncs, començant pel final, i en consonància amb el que ja he anat dient, jo crec més en que una part de la identitat pot estar relacionada amb el territori que amb la nació. Després, les delimitacions administratives del territori (obtingudes o desitjades) s'apropien d'alguns dels signes d'identitat d'aquests territoris. En una tercera volta, algunes persones assumeixen com a propis aquests signes d'identitat processats.

    Referent a la Dharma, quan la vaig conèixer, ja fa molts anys, jo participava de cert esperit punk (alguna cosa em queda) i els veia com a l'adaptació local de l'ampulositat i barroquisme de la que fugia. Amb el temps, els he pogut escoltar d'altres maneres, però en cap cas em representen.

    ResponElimina