dilluns, 27 d’octubre de 2014

Judicis que trenquen vides

Em fa una mica de vergonya dir això, però el cert és que sempre m'havia resultat difícil posicionar-me davant les protestes per judicis, condemnes i empresonaments resultants de manifestacions i mobilitzacions. Quan hi ha empresonats per una mobilització conflueixen una serie de circumstàncies que fan poc glamurosa la situació. És més fàcil posicionar-te contra el TTIP, posem per cas (si no ho coneixeu, busqueu-ho: també és un escàndol).

Suposadament, en aquestes situacions estan en joc coses sobre les que t’és molt difícil opinar: un fet violent en una manifestació, una situació d’enfrontament amb la policia… Cal un coneixement proper i específic sobre les mecàniques repressives d’aquestes situacions per adonar-te de com aquests judicis sovint responen més a la voluntat del poder de desmobilitzar i criminalitzar protestes, pensant en els interessos particulars polítics i econòmics que estan en joc, abans que en el càstig “just” d’un delicte “comú”.

Crec que no m'equivoco si dic que són situacions que acostumen a tenir un impacte relatiu en l’opinió de gent que hi està allunyada i que causen molt de dolor als afectats i el seu entorn. En el cas dels encausats pel cas Caufec al que em referiré, 7 anys esperant un judici i 6 possibles anys de presó són vides truncades.

És possible que hi hagi motius per a que això estigui canviant cada cop per a més gent. La pel·lícula Ciutat Morta, per exemple, està fent una bona feina per posar en qüestió actituds desmotivades com les que apunto. No es pot sortir indiferent quan veus el que els hi va passar a la Patrícia Heras i els seus companys. Com diu l'encertat titular de cafèambllet, et preguntes com és possible que no te n’haguessis assabentat abans. Un altre cas, la mobilització a l'entorn de l'agressió patida per Ester Quintana després d'una manifestació, també ha trencat les barreres que separen una situació particular del judici sobre uns mecanismes i actituds repressives injustes. D’altra banda la confiança en la fiabilitat del sistema judicial també ha canviat. Ara hi ha una percepció pública ben clara de que allò, en el millor dels casos, és un salvatge i arbitrari camp de batalla.

Com deia, això ve al cas de que ara em sento amb motiu per dir alguna cosa en relació a la situació del Jofre, un dels nou encausats pel cas Caufec, i per extensió també dels altres encausats. No tinc una especial amistat amb el Jofre, el conec a través d'altres amics, i la situació festiva més grossa que he compartit amb ell potser és un sorollós multi-aniversari infantil. Tampoc tenim cap espai de treball conjunt, laboral, polític o d'altra mena. Aquesta em sembla una bona situació per dir alguna cosa: no hi tinc ni la distància del desconeixement total, ni la dependència de la vinculació personal.

Manifestació el passat 18 d'octubre a Esplugues, en suport als encausats
El cas Caufec té a veure amb l'oposició veïnal des de fa 20 anys (!) a un pla urbanístic a Esplugues del Llobregat, al peu de Collserola. Una oposició que està molt ben explicada i argumentada en aquest enllaç. Els processos judicials són per desordre públic, atemptat a l’autoritat, i faltes de desobediència. Sis anys de presó per, en el pitjor dels casos, haver plantat cara a un policia, i amb l'únic "testimoni" d'aquests. Seguint el complex procés administrativo-judicial, sembla clar que hi ha una forta voluntat per part dels denunciants -Fiscalia i Generalitat (mossos)- de castigar la resistència més que cap delicte.

De fet, com ja s'ha dit en altres llocs, l'actitud d'aquests encausats és profundament cívica, en el sentit de que s'ocupaven de circumstàncies del seu entorn més enllà dels seus interessos particulars, i en una direcció que probablement moltíssima gent coincidiríem. I ho van fer de forma no-violenta, fràncament lúdica, que també em sembla un mèrit, al costat de molts dels seus veins i veines.

Des d'aquest lloc que estic, em sembla esgarrifós que nou persones corrin el risc de passar 6 anys a la presó per aquests motius, i portin ja -no és retòrica- set anys amb aquesta espasa de damòcles sobre els seus caps.

Us semblarà ingenu, però intento posar-me en la pell de les persones que treballen en la part acusatòria, i no puc. Com han de ser? què deuen de pensar? com es poden mirar amb fredor l'efecte sobre vides de les seves accions? fins a quin extrem l'obediència els obliga? per quins mecanismes converteixen en enemics a batre als encausats? realment no dubten? actuen simplement com a màquines al servei dels seus amos?

Sí, sí, ja ho sé: hi ha gent molt poderosa amb interessos econòmics per sobre. Hi ha polítics que es senten amenaçats en la seva carrera i tal i qual. Macro-estructures que donen sentit al que passa i permeten llegir-ho en termes de nosaltres i ells, però hi ha persones, uns braços executors, en el lloc dels quals m'és impossible posar-me.

Des de la distància, crec que han de saber que els estem mirant.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada