dimecres, 30 de setembre del 2009

Què exagerats que sou, amb Manel.

Què exagerats que sou, amb el grup Manel. Assumeixo que tenen les seves virtuts, però no porto bé la histèrica reacció col.lectiva que causen. En particular, la dels mitjans de comunicació i la d'alguns elements del sector musical. Una frase d'un amic: "aquest any Manel ha salvat l'auto-estima de la indústria musical", em sembla reveladora de com aquestes ganes que hi hagi grans “aconteixements” fan possibles aquestes coses. El que mana és la necessitat compulsiva de trobar un èxit. Penso que això no pot ser bo pel grup, encara que la seva butxaca en surti beneficiada. Els obliga a massa coses: a cantar les mateixes cançons, fer el mateix xou,... Per a mi el que fa interessant un concert és la seva flexibilitat, i ells no han tingut gaire temps per aprendre'n. Segur que tan d'èxit els talla les ales.

La dinàmica no és nova. Va passar amb grups de la movida els anys vuitanta, va passar amb els grups de rock català dels noranta.... La nostra història en va plena de grups valorats abans d'hora, tant com de gent menystinguda i ignorada injustament. Es passa de la ignorància més extrema a la lloança més desmesurada, i, en aquest darrer cas, s'aposta per projectes tendres i s'els situa en llocs excessius. De cop i volta, "apareix" un consens màgic en que ningú no es talla un pel. El show bussines ho demana, però ens hauríem d'inventar una altra manera de funcionar. El creixement artístic demana una altra velocitat, i un altre estil de valoració. Però ja es sap, els matissos donen molta feina i a sobre mai deixen content a ningú.

11 comentaris:

  1. Què fort, Jordi!! Mira què li vaig escriure l'altre dia a un músic d'en Pau Riba a propòsit del concert que van oferir a la Mercè l'altre dia:

    "Immens, excepcional xou el vostre i el que ja vàrem comentar: ¿com pot ser que no us cridin per fer-ne més? La "cosa" d'aquest país és increíble, incomprensible i no només a nivell institucional o contractual, sinó de públic! La gent encara és absurdament molt conservadora en moltes coses, i l'eufòria desplegada amb els Manel -que atenció, no desbarato en absolut el seu mèrit- ho confirma. El que fan està molt bé, però no es diferencia en molt de l'estètica musical de tantes coses que s'han fet i es fan per aquí, raó per la qual trobo desproporcionada i fora de lloc l'eufòria per una cosa que ja fa molt de temps que tothom coneix de sobra. En canvi res de res per un xou tan complert, diferent, creatiu i divertit com el vostre... I no només a nivell de xou sinó que desplegueu un munt d'imaginatius recursos purament musicals que a més a més els feu sonar excel·lentment!! A pesar de tot això, cap a vosaltres tot són objeccions. Sou una gran banda i sembla ser que gairebé ningú ho sap. Amb en Pau Riba s'ha produït sempre un fenòmen ben curiós que sembla que només passa aquí: ha estat sempre prejutjat sense que gaire gent es prengui la sana "molèstia" d'assistir a un concert seu. Després, de segur, com a tothom li passa, s'hi quedaria enganxat! Ea, que es fotin tots amb el seu cony d'avorriment i perjudicis mil per segles i segles més mentre nosaltres ens quedem amb les rialles, que tant de bo fossin més sovint!! Continueu així!!!

    ResponElimina
  2. Doncs sí, "anònim", deu ni do la nostra coincidència pel que fa a la manera de mirar això de Manel, matissos inclosos. Suposo que en realitat sóm uns quants els que pensem així, i no tot és tan unànim com sembla.

    A mi em costa molt manifestar aquesta opinió contrària a tanta unanimitat, encara que sigui des de plataformes que tenen un ressò limitat com Nativa o aquest bloc. Pateixo pel grup, per què no em cauen malament, i ja és prou difícil gestionar la pressió que tenen, per molt que sigui "en positiu", i pateixo per veurem a mi en el sac de la gent elitista, que rebutja les coses pel fet de tenir una acceptació àmplia.

    Però em subleven una mica la manca de dinamisme i debat a l'entorn d'aquestes coses. La meva crítica va principalment pel que em sembla un paper poc responsable dels que tenen un paper en l'engranatge de l'activitat musical. Tanta coincidència és sospitosa. Sembla pesar més la idea de participar en un èxit que la de buscar matisos a l'hora de comentar-lo.

    Amb la gent, el públic, encara em costa més ficar-m'hi. Cada u simpatitza amb el que simpatitza, i s'ho passa bé amb el que s'ho passa bé, i si vibren amb Manel benvingudes siguin les vibracions, que la vida ja és prou complicada com per qüestionar aquestes coses, i em sembla millor vibrar amb el que sigui que no fer-ho amb res.

    Gràcies pel teu comentari.

    ResponElimina
  3. Oh, per fi.

    Per fi sento sàvies paraules. Jo també estic fart dels productes envasats prematurament. Vaig sentir per la ràdio, fa temps, els Manel i vaig pensar, aquests, capaços de ser el nou "grup revelació", perquè encaixa perfectament amb el que majoritàriament es busca. I tal dit, tal fet.

    I la llàstima, com bé dius, Jordi, és que hi ha un munt de propostes ignorades al nostre país. I músics amb 10, 20, 30 anys fent música, madurant creativament, perfeccionant-se, evolucionant, i no se'ls dóna cove.

    I per cert, no els he vist en directe, però al programa de ràdio, musicalment deixaven molt a desitjar. Ho dic com a músic professional. Com bé dius, no han tingut temps per aprendre'n. Però el business era més urgent que la qualitat.

    ResponElimina
  4. (per cert, el que ha escrit l'últim comentari és un anònim diferent del del primer comentari...)

    ResponElimina
  5. Dos matisos anònim 2, i disculpa'm per avançat per ser perepunyetes.

    Un, que a mi em sembla una virtut de Manel el fet que no siguin músics professionals. Crec que hi ha molts músics professionals que encara tenen més problemes que ells per a ser elàstics i comunicatius, precisament per què es preocupen massa per sonar afinats. Al menys, ells tenen clar que volen explicar històries.
    I dos, que jo no crec que Manel sigui un producte pensat per a ser-ho. El seu èxit inicial, de boca a orella, abans del boom, no és casual, són creïbles en el paper que fan. A mi em semblen molt més patètics els abundants exemples de projectes musicals existents, en que ser un producte ja és la intenció inicial.

    Això si, segueixo pensant que s'en fa un gra massa, i que això diu molt de com som. Per a mi, la gestió de la idea d'èxit, no només per part del grup sinó de tots plegats, és el tema principal. Acabem girant tots a l'entorn d'ell. Uns buscant la convicció d'apuntar-se a cavall guanyador, d'altres rebutjant precisament això, a vegades per enveja, a vegades per sentir-nos diferents, o per mil motius més. El cas és que l'èxit mai és un element més al costat d'altres coses, sinó que sembla l'eix central de molts sentiments i posicionaments. Allò que defineix el que farem. L'eix central de la cultura.

    Per cert, encara que el bloc ho permet, pensant en la gent molt tímida, agrairia que signéssiu els vostres missatges amb el vostre nom, encara que sigui a continuació del text.

    ResponElimina
  6. Respecte els teus apunts,

    - A mi em sembla una virtut que molts grups de músics NO professionals tinguin una estètica, un estil, una força, una sensibilitat, una "gràcia", una originalitat, una capacitat comunicativa especial... en definitiva, una manera de ser. Però en els Manel no ho veig això -vaja, si que ho veig una mica, però no més que les 300 bandes del meu barri-.

    - Jo tampoc crec que sigui un producte prefabricat, però sí envasat prematurament. Els falta savoir faire, tables. No que cantin afinats.

    El que passa és que al país dels cecs, el borni és el rei. Tenim al nostre país una beneplacència i un escarxofament absolutament desmesurats. No sé si és que som pocs o que tenim una creativitat massa poc atrevida.

    Sobre l'èxit, tens raó, però també hi ha molt a dir. Com a apunt, dir-te que crec que també hom pot analitzar l'èxit des d'una perspectiva més objectiva, especialment si no estàs implicat en el tema o el gènere et cau lluny - tot i que l'entenguis.

    ResponElimina
  7. Veus Jordi, aquest comentari ja t'asseguro que és meu. Dita tal obvietat, diré que d'alguns dels Manels que corren pel món -no pas dels Manolos-.
    En sé més del ressò dels Manel que no els he oït; i aquesta és l'anomalia que ara anomenem com "fenomen". Jo voldria restar estalvi sempre de la malaurança d'esdevenir-ne un (que, com bé insinues, és una condició exògena al just reconeixement).
    Un cop televistos i escoltats, els Manel no em semblen, ni de lluny, la pitjor de les opcions. No són els consignataris de rancis registres (com tans incapaços n'han fet un ofici de llarga durada), sinó que més aviat semblen afiliats al bo i millor de la nostra tradició de babaus amb mala bava. I això, sense tirar coets de moment, ja em sembla rebé.

    ResponElimina
  8. Hola Jordi. Volies noms, doncs aquí tens el responsable del primer comentari. No és que volgués amagar-me, sinó que al veure'm davant de tantes opcions vaig triar la que coneixia, i paradoxalment, la que coneixia, era "Anònim". Fins aviat!!

    ResponElimina
  9. Doncs moltes gràcies Magnus Valor, Carles, i en Girbén. Amb la vostra capacitat per matisar perdo les pors a caure en els paranys de les simplificacions, que, no sé ben bé per què, ara m'ha semblat el més important del que diem i, en un moment donat, la clau de qualsevol bona crítica. El blanc i negre, pels escacs i el dòmino. Els grisos també poden ser radicals i ben definits, qui diu que no!

    ResponElimina
  10. Hola!!
    Jo amb el que estic totalment d'acord, a banda del tema Manel (que segons la meva opinió ho fan molt bé però no deixen d'haver seguit la darrera onada de música new folk, sense arriscar gaire, vaja, és que la nostra societat no sap gestionar l'èxit, i que el lliga massa a la cultura. Cultura és pensament, però pensament obert, i per tant, com deia el Jordi al seu blog, plena de matissos. L'èxit, en canvi, és un blanc i negre: o el tens o no.
    Llarga vida als Manel, si en el futur són capaços de repensar-se a ells mateixos!!

    ResponElimina
  11. I més: http://www.scannerfm.com/actualidad/manel-pep-y-la-tonteria-catalana/

    ResponElimina