Herois

Des de fa uns dies, he tornat a escoltar David Bowie. Tot va començar per què un dia, mentre esmorzava al bar, el cambrer va posar el "Let's Dance", i em va semblar que sonava la mar de bé. No sé si serien coses de la nostàlgia (de fet, abans no em sonava tant bé), de la re-masterització o de l'aleatorietat de les audicions musicals, que t'agafen com t'agafen. Em recorda a una època en que, en un grup d'adolescents, tots ens sentíem "molt responsables" -coses dels moviments associatius de l'època-, i ens semblava que les discoteques eren una frivolitat. De cop i volta, un artista que alguns -per què inquiets també ho érem- teníem ben considerat es va posar a fer música per ballar, amb la producció d'algú que fins llavors ens semblava "de mal gust" com era el guitarrista de Chic. Per alguns va representar el final de la seva relació amb Bowie. Per altres, el permís per entrar a la discoteca.

Influït per aquest retrobament vaig anar a trobar el disc "Heroes". Em vaig adonar que aquest és un dels discos de la meva vida. La trobada de Robert Fripp, Brian Eno i Bowie en un sol disc, enregistrat a Berlin, amb aquella neta però inquietant portada en blanc i negre, marcaven tot un entorn. Si a més hi sumem l'estranyesa del disc, amb cançons estridents que semblen treure energia de la desesperança, aquells foscos instrumentals, i algun apunt ballable com allò de la vida secreta d'aràbia,... si, a mi em va deixar petjada un disc amb tants ingredients màgics.

D'aquí vaig passar a una recerca a internet, i vaig trobar una fantàstica pel.liculeta recent de la cançó Heroes cantada en un concert, en un fragment al final de la pel.lícula Glastonbury, de Julien Temple. Fantàstica, per què aquí acompanya un gran muntatge d'imatges, que explica com els assistents al festival es senten herois quan hi són.



I, buscant més, vaig trobar blocs (llegendes?) que diuen que aquesta cançó la va escriure Bowie, en una època que fugia de la fama -si, jo m'ho crec que això de la fama és una cosa que porta problemes, i Berlín deuria ser un bon lloc per fugir-ne-, veient dos amants abraçant-se al peu del mur, i pensant que era una heroïcitat estimar-se en aquell món.

Un amic em diu que posar-me a parlar d'això ara és molt retro, però jo no ho entenc per què a mi em va passar fa dues setmanes.