dimarts, 30 de maig de 2006

Prescripcions

Sento al meu amic Miralles, en una xerrada a la biblioteca Jaume Fuster, fer una llarga pregunta sobre els valors i la cultura. Primer posa en qüestió que ens trobem en una crisi de valors. Diu que el que ja no funciona són els antics prescriptors intel.lectuals als que tothom feia cas. Cada u va a la seva, i es trenca la disciplina, però això no és necessàriament negatiu. Segon, pregunta qui deuen ser els nous prescriptors, si ja no ho són els intel.lectuals. Afirma que els nous prescriptors de valors -positius o negatius- són els artistes. Tercer es pregunta sobre quins són els sistemes de transmissió de valors. Ja no ho són les escoles. Afirma que ho són els mitjans de comunicació. Per acabar, es pregunta quines hauríen de ser les polítiques, en relació als mitjans de comunicació i els artistes, si les coses són així.

1 comentari:

  1. Tot i estar d'acod, jo afinaria una mica més. No és que els artistes s'encarreguin d'allò que abans s'encarregaven els intelectuals, sinó que els artistes han esdevingut intelectuals. En termes post-Hegelians -- la tan cacarejada "mort de l'art" -- diríem que ja no existeix "l'ART" sinó la Filosofia de l'Art, i que aquesta filosofia de l'art no s'expressa des del text sino des de la seva pròpia terminologia formal: música, pintura, etc... Per posar un exemple, a França durant el segle XVII va haver-hi una sagnant batalla entre els fundadors de l'Academia de pintura (pintors-intelectuals) i els membres de l'academia de Sant LLuc (pintors-artesans); els acadèmics (intelectuals) defensaven la pintura com a operació intelectual, contra la visió gremial de l'acadèmia de Sant LLuc, per a qui pintar era un ofici manual.
    Més de 100 anys abans, Leonardo ja ho va dir: la pintura és una operació mental. DEs d'aleshores (i malgrat els Arts & Crafts de William Morris) un artista és un intelectual, ja que si no, només sóm davant d'un artesà.
    Per intelectual entenc aquella persona que produeix forma a partir de l'especulació filosòfica (sobre la pròpia condició de l'art o sobre la vida en si). És evident, que des de l'ofici no s'explica ni un De Kooning ni una peça del Cage. Tan un com l'altre, a més de provocar plaer estètic, provoquen reflexió filosòfica. Qualsevol artista d'ara mateix o és intelectual o només (sí, sí: només) és un artesà.
    De fet, fins i tot la filosofia va decidir parlar "artisticament" des que Nietzsche va escriure el Zaraustra: el saber ja no es desplega des del sistema, sinó que incorpora un factor tan incòmode i poc confortable com sublim: la intuició.


    Ramon Faura
    i unes cervesetes

    ResponElimina