dissabte, 13 de maig de 2006

Musica i vida.

Segur que dic coses que ja estan dites, i que potser jo he sentit en algun lloc que ja no recordo,.... però allà vaig:
La història de la música està plena de separacions i diferenciacions.
En algun moment algú va decidir que la música tenia uns espais idonis per ser sentida i la va voler separar dels altres espais. Primer serien les esglésies, on la música i el sagrat convivien, mes tard els auditoris, ara comptem amb un munt d'espais especialitzats per diferents músiques especialitzades.
En algun moment algú va decidir que un compositor i un intèrpret no són el mateix, i encara que ara els renovadors de la música antiga qüestionen la suposada manca de llibertat de l'antic intèrpret de música medieval (diuen que tenien molt marge per la improvisació) l'esquema perdura. Hem assumit com a natural que la millor música és el resultat d'un munt de mans amb especialitats diverses (el tècnic, el músic, el productor,...) sense considerar que algun trosset de vida es deu perdre entre tant treball tècnic.
En algun moment es va decidir que quelcom tant inaprensible com la música podia ser recollit en un objecte (el disc) i, a partir d'aquí vendre el que no podia ser venut abans. I potser si que hi ha música en un d'aquests trossos de plàstic que tants bons moments ens proporciona, o ara en aquestes agrupacions de bits que circulen per la xarxa, però crec que alguna cosa es trenca quan escoltem la música en un lloc tant diferent al que es va concebre i tant allunyat del qui la va fer.
Tot això ha estat molt útil. Ens ha ajudat a aprendre moltes coses que no hem d'oblidar. Però ara em sembla que necessitem treballar en direcció contrària. Tornar a engantxar el que hem anat separant, ara amb un esperit diferent. I tornar a donar unitat a una experiència que la tècnica, la ciència i el capital han anat fragmentant.

3 comentaris:

  1. Sobre els discos, el Pop és un bon camp d'analisi. I dins del Pop, els Beatles són paradigmàtics.
    Quan els Beatles graven el primer disc LP (Please Please me, 1963), el vinil només és un suport físic on fixar (i vendre) una cosa que essencialment ha passat en un altre lloc i moment: 4 persones fent música.
    Però quan ens plantem al 1967 (Sargent Peppers), el disc ja no és el reflexe mancat d'una realitat prèvia (fixar la música); sinó que el disc és en sí pura música, ja que tot el que escoltem existeix en la mesura que ÉS disc. Ja no es tracta de gravar 4 músics. Sinó de crear música des de la lògica de l'estudi de gravació.
    És la mateixa diferència que hi ha entre filmar teatre (gravar quatre músics tocant) i fer cine (on la realitat de la película resideix en ella mateixa). "Taxi driver" és real en tan que text fílmic, i no en la mesura que enregistra una realitat fugissera.
    Amb el Sargent Peppers dels Beatles, la música és el disc en si, no ens perdem res, perquè el disc abans que deixar constància d'allò que passa, ÉS allò que passa.
    Particularment, disfruto més amb el cine que amb el teatre i més amb els discos que amb els concerts. No sé... de vegades, no sentir l'alè de l'artista sobre nostre, ens dóna més llibertat.

    Ramon Faura
    i unes cervesetes

    ResponElimina
  2. Sí. Però després dels Beatles han seguit passant més coses:

    - El productor s'ha convertit en l'artista.
    - Els concerts s'han subordinat als discos, tractant d'emular-los.
    - El disc s'ha convertit en una necessitat anual per l'artista.
    - El disc s'ha convertit en el CD, i la obligació ha passat de fer obres de 45 minuts a fer-les de 75.
    - Les tecnologies del so en directe -als països civilitzats- s'han apropat a les de l'estudi.
    - Hi ha hagut artistes que han volgut "tornar" a que el disc reproduïs la força del directe, i han transformat les seves tècniques d'enregistrament.
    - Important: hem descobert que el somni de que el disc contindria i perpetuaria l'experiència musical no s'acompleix del tot, i que l'audició que avui suposa una experiència eterna, demà al intentar repetir-la té un altre valor.
    - Han sorgit nous suports per l'emmagatzematge de la música, que ja no prometen l'eternitat.
    - Es reprodueix en directe música prèviament enregistrada.
    - Els canvis en la indústria del disc retornen valor i energia al directe.
    - El directe s'ha tornat a alliberar de "l'esclavatge" respecte al disc.
    - La immediatesa de l'enregistrament el torna a apropar al directe.
    - I també crec que, socialment, la música viscuda com un moment puntual enlloc de com una obra eterna torna a ser un valor.
    - També el món de la música electrònica per ballar, sense obra, sense autoria, sense discos (gairebé) tenen alguna cosa a veure.

    No sé on porta tot això. Sí, la música enregistrada ÉS música. La sincronia entre el moment de l'artista i el de l'oient no és imprescindible. Però de manera intuïtiva penso que l'experiència (també escoltar l'ipod té aquest valor experiencial) torna a guanyar força davant l'obra eterna, i que el directe i l'enregistrament equilibren i apropen la seva relació.

    ResponElimina
  3. Bones,

    m'acabo de fer un blog on hi penjaré textos i imatges així com els futurs concerts que vagi fent,
    si vols passat'hi,

    una abraçada!

    Pere Vilanova
    ngatif.blogspot.com

    ResponElimina