dissabte, 23 de setembre del 2006

Critica.

L'altre dia vam tenir un petit debat amb alguns companys de Nativa sobre el fet de si havíem de formular crítiques "negatives" o no, als nostres comentaris sobre grups, concerts i enregistraments, a la revista.

La postura dels contraris a fer-ho, donava arguments com "el que cal fer és informar sobre el que hi ha o passa, i no donar la pròpia opinió", "una crítica negativa pot enfonsar un grup", o "millor no dedicar espai a parlar del que no ens agrada: el silenci ja és una crítica".

La meva opinió era a favor de les crítiques que poden posar en qüestió, en certa mesura, diametralment oposada al recull d'arguments anteriors: "la informació sobre el que hi ha o passa és fàcil d'obtenir (a internet podem trobar els components del grup, els instruments que toquen, les cançons que toquen,....), el difícil i necessari és la opinió", "una crítica negativa ben argumentada pot ajudar a un artista a millorar el seu treball (o a defensar més el que fa)", i "parlar només del que ens agrada, no és informar al lector i ajudar-lo a escollir, i és fomentar el sectarisme".

Ja ho he dit alguna vegada, crec que darrera de tot això, hi ha una concepció de la crítica -no només artística, també política i social- errònia, com si fos una eina per destruir l'enemic i no un factor constructiu. I també una mostra de que vivim en una societat feble, tova, poruga, inconscient dels elements constructius que hi ha en la confrontació de parers, desconfiada en relació als fruïts positius -per a tothom!- del debat, i, pel mateix motiu, tendent a la disgregació, en grups de tota mena, endogàmics, homogenis i aïllats, que s'ignoren mútuament.

I, per descomptat, també hi ha una visió errònia i limitada de la discrepància, que a cops només es pot veure en blanc i negre, com a signe d'adhesió o rebuig absoluts i sense matisos, com a element de divisió maniquea, i com a lluita entre enemics. Com si no fos la realitat molt més complexa!

8 comentaris:

  1. Estic dacord amb la teva postura al respecte de que el fet de realitzar crítiques negatives pot ajudar a un artista a millorar. No obstant, no tothom esta capacitat per fer-ho amb sensibilitat. Quan un grup disposa de moltes opcions i recursos per a realitzar la seva obra es pot aplicar més contundència en l'argumentació d'allò que és millorable. Però quan el cas és radicalment diferent i es tracta d'una proposta autoproduïda, amb escassetat de recursos però moltes ganes, la cosa canvia. A mi m'ha passat i potser per això ho puntualitzo. Essent concient de les mancances de la meva obra (mancances derivades de la producció , els recursos i la meva condició d'amateur) l'últim que vols es que et critiquin això mateix. Ja ho saps. Només esperes que algú sigui capaç de mirar més enllà. Pocs ho aconsegueixen.

    ResponElimina
  2. Ei, Guillem. Diga'm antic, però jo crec que la bona música no la fa la bona producció. Per tant, no cal que el comentarista estigui pendent d'això.
    Tu has de confiar en el que fas, i el que diguin els demés, siguin crítics, músics o amics, només és una referència per veure què i com ho entenen. I, si vols, tenir-ho en compte d'una manera o altra en el que seguiràs fent.
    Jo crec que una part del problema de la relació entre crítics i músics (i no només músics, també discogràfiques i altres) és que és vista com una relació mercantil, en el que la funció del comentarista és ajudar-te a vendre el disc. I també hi ha crítics que potser ho acaben veient així. No és que en part no hi hagi aquest efecte en la realitat, però limitar la funció del comentari a això és molt reduccionista.
    També penso que es sobrevalora el paper del comentarista. De fet, els grups que venen més no són els que tenen millors crítiques.

    ResponElimina
  3. – Penso que la millor crítica negativa és no parlar del disc o concert.
    – Entenc, però, com a positiu transmetre a l'artista els punts flacs o les direccions discutibles.
    – Però, ¿cal fer-ho en públic (a l'estil d'una execució pública)?
    – Els grups haurien de tenir un sistema de recepció de crítiques.
    – A més, en les crítiques negatives s'hi barreja massa l'ego del/la crític (o la seva ignorància) o el seu estat ànim d'aquell dia. Hi ha crítics i crítics.
    – D'acord amb el Guillem en que cal fer-ho amb sensibilitat.
    – No estic d'acord amb el problema de producció. El crític capacitat va per la música, la idea, el concepte, l'art, la comunicació i la sensibilitat.

    ResponElimina
  4. Bé, em repeteixo, però allà va: Total desacord amb que la millor crítica negativa és el silenci. És com si diguessim que el millor que podem fer amb Bush és ignorar-lo. O que no podem posar en qüestió les virtuts de David Bisbal, Bruce Springsteen, Ojos de Brujo o el darrer grup encara poc conegut, del que tothom en comença a parlar bé, però que a nosaltres no ens convenç. La crítica és un servei al músic i també a la resta de la societat, que per a complir amb aquesta funció s'ha de formular en públic. I això és útil pel lector, sigui músic o aficionat, que pot veure altres visions. El contrari dona imatges sectàries i en blanc i negre de la realitat.

    A més, una crítica ben feta difícilment es només positiva o negativa. Un mateix músic pot desafinar, tenir lletres increïbles, ser acompanyat per músics entregats, i no tenir un pèl de màgia sobre l'escenari. Què hem de fer amb ell? Una crítica "positiva", ometent els aspectes qüestionables? Flac favor pel músic, si entenem la crítica com un estímul, i pels lectors interessats en el que fa, que es sentiran enganyats quan vegin l'altre cara de l'assumpte. I un altre cop pel músic, que decebrà quan el vagin a veure pels seus punts forts i descobreixin els altres.

    L'altre opció davant del músic, el silenci absolut, tampoc és una bona sortida. El pitjor per un músic, és que ningú li digui res, o que quan ho fa algú només ho facin els amics dient que tot està bé. I pel públic, que si tothom ho fes així, només llegiria crítiques guays i no veuria matissos. Per mí una situació ideal és que d'un mateix artista puguem trobar les màximes opinions possibles, i el més diverses possible. Si les opinons negatives no s'expressen, també en públic, això no pot passar.

    Jo crec que s'ha de parlar, en públic, si s'ha assumit aquesta funció, de tota la realitat i dir tot el que s'ha de dir. I que això és una actitud positiva pel conjunt. En el fons, darrera les opinions dels qui creuen que només hi ha crítiques positives i negatives, rau una visió del mon rígida (i no dinàmica), i en blanc i negre, com si poguéssim tallar la realitat en coses bones i coses dolentes, o, en aquest cas, música bona i música dolenta. Jo no el veig així el món. Ni la música.

    ResponElimina
  5. Estic completament d'acord amb la postura del Jordi. No és fàcil fer una mala crítica. Un es troba en un dilema: vendre motos o transmetre la seva opinió fonamentada sobre el que ha donat de sí una actuació o un nou treball discogràfic. Un crític ha de ser honest, per més desamistats que això pugui comportar-li. I també ha de ser modest. El que pugui dir no és la darrera paraula de res. I això val tant per als lectors como per als grups que reben les (bones o males) crítiques.
    D'altra banda, se li suposa un criteri. No estem parlant d'una opinió sense arguments.
    A més, per què ens preocupem de la crítica? La mostra de la seva poca influència són les llistes dels discs més venuts.

    ResponElimina
  6. Em sembla totalment demagògic equiparar aquí una crítica negativa a un grup que comença amb una crítica negativa al senyor Bush. El senyor Bush no va néixer ahir, no està començant en la seva activitat artística i porta darrera un equip impressionant, unes connexions que fan fredat, uns pressupostos que no podem arribar a capir i tot el suport d'una maquinària de guerra -conceptual i material- que deixa en clara desavantatge la guitarra com a màquina de matar feixistes.

    ResponElimina
  7. No hi veig la demagògia. Seguia el teu argument. Parlem de conceptes, no? Dius que la millor crítica negativa és el silenci. I jo assajo què passa si extrapolem aquesta idea a tots els contextos. I defenso que és més positiu, matisat i útil, des del punt de vista de la seva funció, una crítica negativa explicada que una crítica negativa silenciada.

    ResponElimina
  8. bueno, hay muchos discos y poco espacio en una revista... si el disco no es bueno o no os parece bueno no creo que haya que comentarlo...

    ResponElimina