S'ha publicat una entrevista que em va fer el Víctor Lenore per la revista La Dinamo. La podeu llegir aquí.
dimecres, 19 d’agost del 2009
Una entrevista a La Dinamo
S'ha publicat una entrevista que em va fer el Víctor Lenore per la revista La Dinamo. La podeu llegir aquí.
divendres, 24 de juliol del 2009
Política cultural? Prefereixo que m'expliquin un conte.
He escrit un article sobre política cultural per Nativa 50. No és que n'estigui especialment orgullós, però, per un error d'edició del que jo mateix en sóc responsable, ha sortit força confús el seu missatge. Per això el torno a reproduir aquí. Aquesta versió és més bona.
La principal idea d'aquest article és preguntar-se si hi ha un argument que expliqui per què són necessaris els esforços i inversions en cultura, si la gent que ens dediquem professionalment a la cultura podem resoldre aquest problema que eternament arrosseguem quan expliquem a les nostres famílies a què ens dediquem, si hi ha una bonica història que explicar que convenci sobre la necessitat de conselleries, ministeris, àrees de cultura i institucions culturals, amb el suport de diner públic.
Aquest article no s'havia d'escriure així -el pla era un altre-, i no tinc gens clar si sóc la persona adequada per fer-lo. Des d'Indigestió participem d'una manera o altra de la fireta cultural, i quan parles d'una cosa des de dins és fàcil que la perspectiva no sigui la adequada, el llenguatge massa endogàmic, i la llibertat per dir condicionada. En tot cas, aquí estem.
Literari que és un, parteixo de que les paraules són importants. Que una explicació clara és un compromís. Que quan un explica per què fa les coses, i no només el que fa, és més fàcil adherir-se o no, detectar incoherències entre el que es diu i el que es fa, i contribuir a millorar. Sóc dels que voldrien una història bonica per tenir confiança en el joc. Una aposta per la cultura i per la música que més enllà de traduir-se en el moviment de molts euros donés sentit a unes actuacions impulsades des del poder polític i millor encara si fos un projecte més col.lectiu. Més promeses i menys realitats, que deia aquella pintada. Paraules, i no fets.
Llegeixo al diari que Gilberto Gil va veure refusada una iniciativa seva com a ministre de cultura al Brasil, per què tractava de crear una agència del cinema que el regulés des del punt de vista del bé comú, i va entrar en conflicte amb la indústria. Enyoro que aquí s'expressi un projecte amb aquesta claredat d'idees, i es generi un conflicte d'aquesta mena. Bé, de conflictes n'hi ha hagut alguns. Per exemple, amb el cas del Centre d'Art Santa Mònica, amb les noves mesures per la música del Departament de Cultura, o amb la queixa per l'absència d'un representant del sector musical al Consell de les Arts, però trobo que cap d'ells ha revertit en un debat suficientment interessant, més enllà del conflicte d'interessos particulars.
En ocasions, s'en fa bandera de la manca de discurs. Penso per exemple en les conclusions d'unes recents jornades sobre Fàbriques per a la creació a Barcelona, on es fa gala de no voler un model global. Ser poc clar és una bona manera de no barallar-te amb ningú, però no ajuda a avançar. I encara seria pitjor si la intenció existís però no s'expliqués.
En altres casos, sí que n'hi ha de discursos. La redacció d'aquest article coincideix amb un moment en que l'alcalde de Barcelona està mostrant entusiasme per l'activitat cultural, anunciant per exemple la tercera industrialització de la ciutat a partir del sector audiovisual. No és un fet aïllat. La idea que la cultura pot ser motor de l'economia en la societat del coneixement és un dels arguments que s'expressen amb més freqüència per defensar-ne la inversió. Sovint s'acompanya d'una idea que s'ha posat de moda que entén les ciutats com una mena de gran empresa, i afirma el factor cultural com un dels elements que millorarà la seva producció. Aquí el discurs és una ocasió per manifestar el desacord. De fet, hi ha qui sospita que quan la subordinació a l'economia és molt clara, es perd l'impuls de la cultura. En qualsevol cas, la cultura subordinada a l'economia no és tota la cultura. El relat que busquem hauria de poder defensar la cultura per sí mateixa.
Tampoc és fàcil il.lusionar-se participant de veus crítiques. No es tracta d'apuntar-se al sanbenito de que els polítics són el pitjor, el poder corromp, i tots aquests tòpics. Ni a la demagògia de "si ens ho deixessin fer "a la gent" tot aniria molt millor". No ho penso així. Estic convençut que el mal-anomenat "sector cultural" participem d'aquesta mancança d'una bona història. Quan es fan des de l'àmbit privat els arguments no acostumen a anar més lluny de l'autoafirmació corporativa. Tendeixen a dir que el sector privat (sigui lucratiu o no) fa millor les coses que el públic, per defensar el traspàs de recursos públics al privat, sense entrar en massa detalls de dades o objectius no econòmics. Es parla sense embuts dels interessos del sector cultural, donant per fet que aquest és bo i necessari i sense donar massa explicacions dels beneficis culturals que aporta a la societat. I si ens apropem més a la base -artistes individuals, petits col.lectius,..- la gent no està per floritures en el discurs i té molt clar que la seva tasca és necessària i mereix suport.
La meva sospita, per si no ha quedat clar fins aquí, és que els que pensem que calen accions de suport a la cultura tenim molta feina a fer per explicar quines són aquestes necessitats des d'un punt de vista col.lectiu, per no confondre-les amb polítiques d'altra mena (econòmiques, socials, d'auto-ocupació, turístiques,...), i per no defensar en nom d'una expressió que encara compta amb una imatge noble, el que només són interessos particulars. Manca un discurs cultural que superi el debat sectorial per parlar del bé comú, i que integri una idea de cultura que vagi més enllà de l'activitat artística. Un discurs que no podem fer sols els del sector. Si no el tenim, val la pena que dediquem més esforç a elaborar-lo.
Potser estaria bé acabar recordant que, així com la música existiria encara que no hi hagués SGAE, la cultura també ho faria encara que no existissin els professionals de la cultura: gestors, polítics, artistes, etc. etc. I si no fos així, si la no existència dels professionals la fes desaparèixer, tampoc seria tan greu. Voldria dir que s'hauria convertit en una activitat innecessària.
Agraeixo a en Julian Figueres, l'Esteve León, el Ferran Farré i el Nei Torrell, que m'hagin ajudat a arrencar per fer aquest article. Si ha sortit alguna cosa bona, segur que hi tenen a veure. Si no és així, segur que deu ser que jo no he sabut entomar les seves interessants aportacions.
La principal idea d'aquest article és preguntar-se si hi ha un argument que expliqui per què són necessaris els esforços i inversions en cultura, si la gent que ens dediquem professionalment a la cultura podem resoldre aquest problema que eternament arrosseguem quan expliquem a les nostres famílies a què ens dediquem, si hi ha una bonica història que explicar que convenci sobre la necessitat de conselleries, ministeris, àrees de cultura i institucions culturals, amb el suport de diner públic.
Aquest article no s'havia d'escriure així -el pla era un altre-, i no tinc gens clar si sóc la persona adequada per fer-lo. Des d'Indigestió participem d'una manera o altra de la fireta cultural, i quan parles d'una cosa des de dins és fàcil que la perspectiva no sigui la adequada, el llenguatge massa endogàmic, i la llibertat per dir condicionada. En tot cas, aquí estem.
Literari que és un, parteixo de que les paraules són importants. Que una explicació clara és un compromís. Que quan un explica per què fa les coses, i no només el que fa, és més fàcil adherir-se o no, detectar incoherències entre el que es diu i el que es fa, i contribuir a millorar. Sóc dels que voldrien una història bonica per tenir confiança en el joc. Una aposta per la cultura i per la música que més enllà de traduir-se en el moviment de molts euros donés sentit a unes actuacions impulsades des del poder polític i millor encara si fos un projecte més col.lectiu. Més promeses i menys realitats, que deia aquella pintada. Paraules, i no fets.
Llegeixo al diari que Gilberto Gil va veure refusada una iniciativa seva com a ministre de cultura al Brasil, per què tractava de crear una agència del cinema que el regulés des del punt de vista del bé comú, i va entrar en conflicte amb la indústria. Enyoro que aquí s'expressi un projecte amb aquesta claredat d'idees, i es generi un conflicte d'aquesta mena. Bé, de conflictes n'hi ha hagut alguns. Per exemple, amb el cas del Centre d'Art Santa Mònica, amb les noves mesures per la música del Departament de Cultura, o amb la queixa per l'absència d'un representant del sector musical al Consell de les Arts, però trobo que cap d'ells ha revertit en un debat suficientment interessant, més enllà del conflicte d'interessos particulars.
En ocasions, s'en fa bandera de la manca de discurs. Penso per exemple en les conclusions d'unes recents jornades sobre Fàbriques per a la creació a Barcelona, on es fa gala de no voler un model global. Ser poc clar és una bona manera de no barallar-te amb ningú, però no ajuda a avançar. I encara seria pitjor si la intenció existís però no s'expliqués.
En altres casos, sí que n'hi ha de discursos. La redacció d'aquest article coincideix amb un moment en que l'alcalde de Barcelona està mostrant entusiasme per l'activitat cultural, anunciant per exemple la tercera industrialització de la ciutat a partir del sector audiovisual. No és un fet aïllat. La idea que la cultura pot ser motor de l'economia en la societat del coneixement és un dels arguments que s'expressen amb més freqüència per defensar-ne la inversió. Sovint s'acompanya d'una idea que s'ha posat de moda que entén les ciutats com una mena de gran empresa, i afirma el factor cultural com un dels elements que millorarà la seva producció. Aquí el discurs és una ocasió per manifestar el desacord. De fet, hi ha qui sospita que quan la subordinació a l'economia és molt clara, es perd l'impuls de la cultura. En qualsevol cas, la cultura subordinada a l'economia no és tota la cultura. El relat que busquem hauria de poder defensar la cultura per sí mateixa.
Tampoc és fàcil il.lusionar-se participant de veus crítiques. No es tracta d'apuntar-se al sanbenito de que els polítics són el pitjor, el poder corromp, i tots aquests tòpics. Ni a la demagògia de "si ens ho deixessin fer "a la gent" tot aniria molt millor". No ho penso així. Estic convençut que el mal-anomenat "sector cultural" participem d'aquesta mancança d'una bona història. Quan es fan des de l'àmbit privat els arguments no acostumen a anar més lluny de l'autoafirmació corporativa. Tendeixen a dir que el sector privat (sigui lucratiu o no) fa millor les coses que el públic, per defensar el traspàs de recursos públics al privat, sense entrar en massa detalls de dades o objectius no econòmics. Es parla sense embuts dels interessos del sector cultural, donant per fet que aquest és bo i necessari i sense donar massa explicacions dels beneficis culturals que aporta a la societat. I si ens apropem més a la base -artistes individuals, petits col.lectius,..- la gent no està per floritures en el discurs i té molt clar que la seva tasca és necessària i mereix suport.
La meva sospita, per si no ha quedat clar fins aquí, és que els que pensem que calen accions de suport a la cultura tenim molta feina a fer per explicar quines són aquestes necessitats des d'un punt de vista col.lectiu, per no confondre-les amb polítiques d'altra mena (econòmiques, socials, d'auto-ocupació, turístiques,...), i per no defensar en nom d'una expressió que encara compta amb una imatge noble, el que només són interessos particulars. Manca un discurs cultural que superi el debat sectorial per parlar del bé comú, i que integri una idea de cultura que vagi més enllà de l'activitat artística. Un discurs que no podem fer sols els del sector. Si no el tenim, val la pena que dediquem més esforç a elaborar-lo.
Potser estaria bé acabar recordant que, així com la música existiria encara que no hi hagués SGAE, la cultura també ho faria encara que no existissin els professionals de la cultura: gestors, polítics, artistes, etc. etc. I si no fos així, si la no existència dels professionals la fes desaparèixer, tampoc seria tan greu. Voldria dir que s'hauria convertit en una activitat innecessària.
Agraeixo a en Julian Figueres, l'Esteve León, el Ferran Farré i el Nei Torrell, que m'hagin ajudat a arrencar per fer aquest article. Si ha sortit alguna cosa bona, segur que hi tenen a veure. Si no és així, segur que deu ser que jo no he sabut entomar les seves interessants aportacions.
dissabte, 23 de maig del 2009
Una pel.lícula, i coses de la vida pública i privada.
L'altre dia vaig veure la pel.lícula Unforgiven (Sense Perdó) de Clint Eastwood per segona vegada, després d'uns 15 anys. La vaig trobar molt diferent de com la recordava, cosa que em passa amb freqüència en música i cinema. De l'altra vegada tenia present una història d'anti-herois que vaig veure amb ganes, una pel.lícula fosca de llum, i algunes escenes que em van resultar tedioses. Em feia gràcia que donés la volta als arquetips de les pel.lícules de l'oest, però no em podia identificar amb els personatges.Aquesta vegada va ser diferent. Sí que va dels enganys de la fama, però ni la vaig veure fosca ni em va avorrir en cap moment. El principal canvi va ser la meva manera d'entendre, o, essent més precís, de sentir, els personatges. Tots tenen febleses i tots aparenten seguretat, però ja no vaig veure només una reflexió sobre el fet d'haver de respondre a la imatge que els demés tenen de nosaltres, un tema evident de la pel.lícula. Hi vaig trobar quelcom potser més profund i difícil d'explicar. Vaig admirar el curtit que cal estar per assumir amb dignitat les pròpies debilitats.
Per exemple, el pistoler que té al darrera tota una llegenda sobre la seva força, habilitat amb les armes i capacitat per obrir-se camí, va desvetllant amb humilitat i poca èpica que això ho feia borratxo, i després el relat dels seus fets ho amplificava tot. I que va ser molt afortunat que la vida domèstica l'apartés d'aquesta via. Ho mostra ara que és vell, i en certa mesura aquest despullament el converteix en una altra mena d'heroi.
Parlant de música, sovint he defensat l'autenticitat del concert en viu, com experiència compartida viva, única i real, pel damunt del disc, en el fons una mena de souvenir d'un viatge que no has fet. No obstant, si em deixo estar de teories, no tinc tant clar si prefereixo el cinema o el teatre, i l'enregistrament o el concert. Tot té el seu paper. En algun lloc he llegit que unes formes -les efímeres, el teatre i el concert- ens conviden més a viure el col.lectiu, mentre que l'enfrontament amb objectes culturals "tancats" ens remet més a la introspecció, que deu ser el que em va passar a mi amb la pel.lícula.
Ara sembla que estan canviant les formes de consumir cultura. Per exemple, escoltar aleatòriament música a la xarxa és diferent que escoltar un disc. Així que, seguint el fil del que deia, ves a saber on quedarà això de la intimitat i el compartit en aquest nou context.
dimecres, 11 de març del 2009
Una renda per viure.
En una recent trobada d'artistes en que reflexionaven sobre les seves necessitats, algú va alertar sobre la contradicció de demanar l'ús d'espais buits per l'activitat artística, quan d'altres els reclamen per viure-hi, una necessitat més bàsica i urgent. Els artistes -així interpreto l'avís, que em va semblar honest i intel.ligent- no poden ser una mena d'aristocràcia que s'alia amb el poder i oculta, embelleix i dissimula els forats de la organització social.
A mi això em fa pensar en una vella i esbojarrada ocurrència meva. El sector cultural s'hauria de prendre seriosament la Renda Bàsica, una proposta mantinguda per alguns economistes, sociòlegs i activistes, que proposa que cada ciutadà rebi una renda, que li permeti cobrir les seves necessitats bàsiques, independentment dels seus ingressos per treballar.
A molts els pot semblar una bogeria, més en temps de crisi, i jo no sóc qui per donar arguments estudiats a fons. Però els qui en defensen la viabilitat i sentit argumenten que el cost d'aquesta renda no estaria excessivament allunyat de la suma de tots el subsidis (d'atur i d'altres prestacions socials que existeixen), i que la diferència entre rebre'l com si fossis una mena d'exclòs social i rebre'l com un dret pel fet de ser ciutadà és fonamental.
Deia que algú dirà que és una bogeria, però potser no ho és tant si ho comparem amb el fet que els estats s'estan gastant quantitats desorbitades de diners per evitar la crisi dels bancs, amb la voluntat, no del tot reeixida, que arribin als ciutadans en forma de préstecs, o que el govern acaba d'aprovar mesures urgents per fer obres que ves a saber si són necessàries, per què hi hagi feina i no es pari el sistema. O el que fan pels cotxes i la moda,... Potser seria millor idea que ens donessin els diners per a que els dediquem al que ens resulta imprescindible per viure. Potser seria una bona manera de moderar la forma de fer créixer el mon desenfrenadament.
Si, es pot dir que és una bogeria, però també ho és, encara que sigui en proporcions molt més petites que als altres exemples, que es gastin diners en subvencionar espectacles que no veurà gaire gent. Si els artistes, i la gent de la cultura en general, reivindiquéssim la Renda Social com un bé per a tothom, i no només una remuneració per la nostra activitat molt lliure, podríem ser uns veritables abanderats del canvi social, estaríem reclamant un recurs que ens permetria dur a terme la nostra acció cultural, i evitaríem caure en el parany de reclamar un suport que pot semblar distingir-nos com a casta privilegiada.
A mi això em fa pensar en una vella i esbojarrada ocurrència meva. El sector cultural s'hauria de prendre seriosament la Renda Bàsica, una proposta mantinguda per alguns economistes, sociòlegs i activistes, que proposa que cada ciutadà rebi una renda, que li permeti cobrir les seves necessitats bàsiques, independentment dels seus ingressos per treballar.
A molts els pot semblar una bogeria, més en temps de crisi, i jo no sóc qui per donar arguments estudiats a fons. Però els qui en defensen la viabilitat i sentit argumenten que el cost d'aquesta renda no estaria excessivament allunyat de la suma de tots el subsidis (d'atur i d'altres prestacions socials que existeixen), i que la diferència entre rebre'l com si fossis una mena d'exclòs social i rebre'l com un dret pel fet de ser ciutadà és fonamental.
Deia que algú dirà que és una bogeria, però potser no ho és tant si ho comparem amb el fet que els estats s'estan gastant quantitats desorbitades de diners per evitar la crisi dels bancs, amb la voluntat, no del tot reeixida, que arribin als ciutadans en forma de préstecs, o que el govern acaba d'aprovar mesures urgents per fer obres que ves a saber si són necessàries, per què hi hagi feina i no es pari el sistema. O el que fan pels cotxes i la moda,... Potser seria millor idea que ens donessin els diners per a que els dediquem al que ens resulta imprescindible per viure. Potser seria una bona manera de moderar la forma de fer créixer el mon desenfrenadament.
Si, es pot dir que és una bogeria, però també ho és, encara que sigui en proporcions molt més petites que als altres exemples, que es gastin diners en subvencionar espectacles que no veurà gaire gent. Si els artistes, i la gent de la cultura en general, reivindiquéssim la Renda Social com un bé per a tothom, i no només una remuneració per la nostra activitat molt lliure, podríem ser uns veritables abanderats del canvi social, estaríem reclamant un recurs que ens permetria dur a terme la nostra acció cultural, i evitaríem caure en el parany de reclamar un suport que pot semblar distingir-nos com a casta privilegiada.
dilluns, 2 de març del 2009
Du Levande. Una película que m'ha agradat.
He vist una pel.lícula que m'ha agradat moltíssim. Es diu Du Levande, el seu director Roy Andesson és suec, i es veu que fa poques pel.lícules (si en vols saber més, el suplement de la Filmoteca ho explica molt bé, com sempre). D'entrada una película d'sketches, i una pel.licula coral, amb molts personatges. Tocs d'humor, surrealisme, escenaris freds,.... però molta tendresa i poesia. Parla de la solitud però també és d'aquelles que et donen ganes de viure. Jo segur que vaig sortir respirant diferent.
Aquí van un parell de vídeos. El primer és el principi de la pel.lícula. Aquesta senyora vol estar sola, però no. El segon, una escena en l'assaig d'una banda -també és una pel.lícula amb molta música-, que coincideix amb una tormenta.
Aquí van un parell de vídeos. El primer és el principi de la pel.lícula. Aquesta senyora vol estar sola, però no. El segon, una escena en l'assaig d'una banda -també és una pel.lícula amb molta música-, que coincideix amb una tormenta.
dijous, 26 de febrer del 2009
Tornem amb Éluard i Mulder,...
L'ocurrència que vaig penjar, els comentaris del Xavier i el Magnus i un parell de troballes m'impulsen a continuar amb el tema. Si tots els mons estan en aquest, llavors: es poden mirar tots els móns des d'una habitació? És possible viure tots els mons des d'un lloc tancat?Vila-Matas, al seu article de diumenge passat recull un ric anecdotari sobre el tema: Pascal, dient que la desgràcia del gènere humà consisteix en que l'home no és capaç d'estar quiet en una habitació, el rumor sobre Holderlin, fent-se el boix, Montaigne, algú que "veu" tantes coses del món!, tancat a la seva torre,... Si tots els mons estan en aquest, una possibilitat és buscar-los des de la quietud, enlloc de marejar-se amb el soroll que provoquem els humans.
L'altra troballa és un article de Chesterton, brutal assagista, amb textos que m'admiren per la sàbia destil.lació d'erudició i senzillesa amb que estan escrits, i m'alegren i em transmeten ganes de viure. (Què absurd no haver-lo llegit fins ara per la seva fama de catòlic i conservador! Com si ho poguéssim saber tot d'una persona, partint de les idees que diu que té,.... )
L'article parla dels teatres de putxinelis. Explica que està treballant en una obra i construïnt el teatret, i diu que és molt més difícil que altres empreses suposadament més ambicioses: "Pero, a pesar de que he trabajado más duramente en el teatro de marionetas de lo que nunca he trabajado en ningún artículo, no consigo acabar la obra; parece demasiado complicada para mí. Tengo que interrumpirla y ocuparme en cosas más sencillas, como las biografías de grandes hombres." O bé, referint-se al marc del teatre: "Esa forma fuerte y cuadrada, ese aislamiento del resto del mundo, no es sólo una ayuda, sinó que resulta esencial para la belleza." I també: "Precisamente en la medida en que está limitado podría representarse en él el derrumbe de las ciudades o el desplome de las estrellas. En cambio los grandes teatros se ven obligados a hacer economías porque son grandes". I cap al final conclou: "Los grandes imperios son por necesidad prosaicos, pues componer un gran poema a tan gran escala está más allá de la capacidad del hombre. Tan sólo se pueden representar grandes ideas en espacios muy pequeños".
Tot plegat, sembla explicar que el món es veu millor des d'un forat.
divendres, 20 de febrer del 2009
Llistes de l'any passat. O l'altre!
Suposo que faig una mica tard per publicar això però, com es veurà, també va d'acord amb l'esperit del text.
Llegeixo llistes d'enregistraments i concerts, en que algunes publicacions diuen què ha estat el millor de l'any passat a nivell musical, i fan comentaris sobre les mateixes, i em fan sentir que no estic en aquest mon. Potser és el resultat de no tenir tele.
Portishead, Lori Meyers, Joe Crepúsculo, Sigur Ros, Vetusta Morla, Manel,.... no és que no els conegui, en alguns casos no he sentit el darrer que han fet, però em resulta suficient per dir que si això ha estat el millor de l'any, potser no val la pena fer balanços de l'any d'aquesta mena. Donen la sensació de voler treure aigua d'un pou que es buida més ràpid del que triga en tornar a tenir aigua. A mi em sembla que, una de dos, o bé un any dels actuals no donen gaire de sí, i potser seria més interessant limitar-se a fer les llistes del quinqueni o de la dècada, o bé hi ha material que passa desapercebut pel periodisme musical.
M'és igual. Personalment, em va bé fugir d'aquestes urgències. Si estan passant coses interessants, m'és indiferent ser el primer o el tercer en descobrir-les, compto amb que me n'acabaré assabentant, i que quan m'arribi serà el moment adequat per a mi.
Els meus discos de l'any 2008 són el "Drums And Guns" de Low, editat a principis del 2007 (potser també va ser el meu disc del 2007) i les cantates de Bach, dirigides per Philippe Herreweghe, i editades el 1999, junt amb la Missa en Si menor.
(Aquest vídeo no és la interpretació dirigida per Herreweghe, però serveix per il.lustrar el que dic)
No ho dic per esnobisme, és del tot cert que són les músiques que més m'han impactat i més he repetit durant aquest temps. Si més no, és el que tinc present mentre escric això. El disc de Low, per què també em va arribar per sorpresa la seva actuació al Primavera Sound del 2007, i és un disc que no em canso de repetir, cosa que em passa amb poca música. Les Cantates, per què tot i conèixer i escoltar Bach com a compositor des de fa molt, mai m'havia arribar com ara, i encara menys la música coral i les veus solistes de l'anomenada música clàssica. La seva cadència, sòbria i a l'hora lírica, em provoquen plaer i benestar. Ara sí, ara és el meu moment amb Bach.
No sé si són els millors, no sé si existeix el millor. És el que m'ha servit durant el 2008. Ara que hi penso, potser tenen en comú un aire místic. Doncs deu haver estat el meu any místic, què hi farem.
Llegeixo llistes d'enregistraments i concerts, en que algunes publicacions diuen què ha estat el millor de l'any passat a nivell musical, i fan comentaris sobre les mateixes, i em fan sentir que no estic en aquest mon. Potser és el resultat de no tenir tele.
Portishead, Lori Meyers, Joe Crepúsculo, Sigur Ros, Vetusta Morla, Manel,.... no és que no els conegui, en alguns casos no he sentit el darrer que han fet, però em resulta suficient per dir que si això ha estat el millor de l'any, potser no val la pena fer balanços de l'any d'aquesta mena. Donen la sensació de voler treure aigua d'un pou que es buida més ràpid del que triga en tornar a tenir aigua. A mi em sembla que, una de dos, o bé un any dels actuals no donen gaire de sí, i potser seria més interessant limitar-se a fer les llistes del quinqueni o de la dècada, o bé hi ha material que passa desapercebut pel periodisme musical.
M'és igual. Personalment, em va bé fugir d'aquestes urgències. Si estan passant coses interessants, m'és indiferent ser el primer o el tercer en descobrir-les, compto amb que me n'acabaré assabentant, i que quan m'arribi serà el moment adequat per a mi.
Els meus discos de l'any 2008 són el "Drums And Guns" de Low, editat a principis del 2007 (potser també va ser el meu disc del 2007) i les cantates de Bach, dirigides per Philippe Herreweghe, i editades el 1999, junt amb la Missa en Si menor.
(Aquest vídeo no és la interpretació dirigida per Herreweghe, però serveix per il.lustrar el que dic)
No ho dic per esnobisme, és del tot cert que són les músiques que més m'han impactat i més he repetit durant aquest temps. Si més no, és el que tinc present mentre escric això. El disc de Low, per què també em va arribar per sorpresa la seva actuació al Primavera Sound del 2007, i és un disc que no em canso de repetir, cosa que em passa amb poca música. Les Cantates, per què tot i conèixer i escoltar Bach com a compositor des de fa molt, mai m'havia arribar com ara, i encara menys la música coral i les veus solistes de l'anomenada música clàssica. La seva cadència, sòbria i a l'hora lírica, em provoquen plaer i benestar. Ara sí, ara és el meu moment amb Bach.
No sé si són els millors, no sé si existeix el millor. És el que m'ha servit durant el 2008. Ara que hi penso, potser tenen en comú un aire místic. Doncs deu haver estat el meu any místic, què hi farem.
diumenge, 15 de febrer del 2009
Le détour. Un distret passeig matinal.
Darrerament faig una cosa que no havia fet abans. De tant en tant, em desperto pel matí amb una cançó al cap, la busco a la meva discoteca, la trobo i me la poso. És nou en mi, per què jo no sóc d'aquests que tenen una memòria brutal pels sons i les dades. No funciono així. La acostumo a tenir per altres coses, la memòria.
Forma part de la meva sorpresa l'elecció de les cançons. Les cançons que trio, o, millor dit, les cançons que han decidit instal.larse al meu cap mentre dormia. Busco, com també ho faig per entendre els somnis, el motiu pel qual estan aquí. En ocasions trobo que he escoltat recentment el disc, i hi trobo un cert indici racional. Però aquesta escolta recent no és ni molt menys de la nit anterior, ni la recordo vinculada a un moment especial, així que això només és una pista. Una altra cosa que em crida l'atenció és que no acostuma a ser la primera cançó del disc la que m'ha quedat impresa, sinó alguna d'aquelles que està amagada en una escolta llarga.
La cançó d'aquest matí ha estat Le Détour de Dominique A. La lletra es pot llegir aquí, i sembla trista o nostàlgica, com ho sembla també la música.
Détour ho tradueixen els diccionaris com marrada I si no ho entenc malament tant pot ser una volta que fas per arribar millor a un lloc, com una volta que fas per no arribar-hi. El que en castellà en diuen rodeo.
Regret, la paraula amb que acaba, es pot traduïr per enyorança. I a la cançó el cantant li diu al seu interlocutor (el seu amor? s'ho diu ell mateix?) que no totes les marrades que han fet els hi han produït la mateixa enyorança que aquesta.
A mi, la recerca m'ha produït més alegries que enyorança.
Pel fet d'haver trobat la cançó que tenia al cap.
Per la seva bellesa.
Per haver flipat amb aquest diccionari francès.
I per trobar que hi ha gent que juga fent barreges com aquesta.
Forma part de la meva sorpresa l'elecció de les cançons. Les cançons que trio, o, millor dit, les cançons que han decidit instal.larse al meu cap mentre dormia. Busco, com també ho faig per entendre els somnis, el motiu pel qual estan aquí. En ocasions trobo que he escoltat recentment el disc, i hi trobo un cert indici racional. Però aquesta escolta recent no és ni molt menys de la nit anterior, ni la recordo vinculada a un moment especial, així que això només és una pista. Una altra cosa que em crida l'atenció és que no acostuma a ser la primera cançó del disc la que m'ha quedat impresa, sinó alguna d'aquelles que està amagada en una escolta llarga.
La cançó d'aquest matí ha estat Le Détour de Dominique A. La lletra es pot llegir aquí, i sembla trista o nostàlgica, com ho sembla també la música.
Détour ho tradueixen els diccionaris com marrada I si no ho entenc malament tant pot ser una volta que fas per arribar millor a un lloc, com una volta que fas per no arribar-hi. El que en castellà en diuen rodeo.
Regret, la paraula amb que acaba, es pot traduïr per enyorança. I a la cançó el cantant li diu al seu interlocutor (el seu amor? s'ho diu ell mateix?) que no totes les marrades que han fet els hi han produït la mateixa enyorança que aquesta.
A mi, la recerca m'ha produït més alegries que enyorança.
Pel fet d'haver trobat la cançó que tenia al cap.
Per la seva bellesa.
Per haver flipat amb aquest diccionari francès.
I per trobar que hi ha gent que juga fent barreges com aquesta.
divendres, 13 de febrer del 2009
Éluard vs Mulder
Fins que no ho escrigui no pararé. I mira que és una mica tonto,...
Vaig pensar en dues frases que són com dues actituds vitals.
Les vaig aprendre en castellà, per tant les escric en castellà:
"La verdad está ahí fuera" X-Files
"Existen otros mundos pero todos estan en este" Paul Éluard
A mi em sembla que jo estic més a prop de la segona.
I tu?
(per cert, què bonica que és aquesta web dedicada al poeta)
Vaig pensar en dues frases que són com dues actituds vitals.
Les vaig aprendre en castellà, per tant les escric en castellà:
"La verdad está ahí fuera" X-Files
"Existen otros mundos pero todos estan en este" Paul Éluard
A mi em sembla que jo estic més a prop de la segona.
I tu?
(per cert, què bonica que és aquesta web dedicada al poeta)
divendres, 30 de gener del 2009
Què n'hem de dir de la música els que no en fem? (II)
Ja vaig explicar fa temps que havia participat al II Congrés Internacional de Música a Catalunya, amb una ponència una mica "sui generis". Peculiar per què la ponència va ser principalment un camp de proves per contrastar idees que em resulten difícils de formular. Aquest bloc ja reflecteix, suposo, com li he anat donant voltes al tema. Finalment, la organització del congrés em demanava un text, que ha estat la ocasió per tractar de concretar millor. És el text que hi ha a continuació. Si t'interessa, també està editat i recollit al número 47 de Nativa, que hem publicat aquest mes.
QUE N’HEM DE DIR DE LA MÚSICA ELS QUE NO EN FEM?
Jordi Oliveras.
1.- El "problema" de la música.
Sovint es parla de la música com un problema. Hi ha qui lamenta que algunes músiques no siguin prou apreciades. “La gent no té prou inquietud”, es diu.
La queixa pot venir de llocs molt diferents. Es refereix al jazz, la música d'avantguarda, la música clàssica, la cançó, el folc, i fins i tot el pop. La fan tota mena d'amants de la música: músics, compositors, gestors, responsables de discogràfiques, periodistes, mestres,... un ampli ventall. La diversitat dels qui parlen del problema de la música pot resultar sorprenent, i una de les coses curioses és que, tot i dir el mateix, probablement no estarien tots d'acord sobre el que desitgen.
Alguns potser es queixen per motius econòmics, per què els hi va el seu sou o els beneficis. Però això no ho és tot. De manera més desinteressada també es reclama que es produeixin unes situacions de consens, i potser plaer compartit, a l'entorn de la música, que no es donen en molts casos.
Quan s'exposa el problema, es considera que la clau és que el públic no respon. Al nostre païs –es diu- manca cultura musical. La guerra civil, els quaranta anys de dictadura, el caràcter nacional, etc. etc. ens van ubicar en una situació d’endarreriment i aculturalització respecte a altres països occidentals, que encara no hem superat.
Les sol.lucions es busquen en la comunicació i l’educació: cal educació que faci possible que siguin apreciades les músiques que no ho són. Així faríem possibles aquestes situacions que no es donen. I quan es parla d’educació, si no ho interpreto malament, es fa al.lusió a un aprenentatge esforçat i d’acumulació de coneixement, que ens ha de permetre l’accés a totes les músiques. O, en altres casos, es fa al.lusió a l’aprenentatge per a tocar un instrument, substituïnt la disciplina mental per la física. Si més no, a mi em sona així, aquesta música.
Crec que aquest plantejament, que he exposat de forma molt simplificada però que em sembla que descriu correctament el que es diu des de molts àmbits i el que justifica moltes accions, és força discutible. Obeeix a mirades sobre la música i el paper de l’artista molt parcials. Suposant que la música té interès per quelcom semblant al seu potencial comunicatiu, la limitació d’aquest discurs estaria en assumir perspectives massa uni-direccionals, i no d’intercanvi: l’artista i la música són tresors estàtics als que cal accedir, es pensa. Enfront d’això, suposar que la música és un moment de comunicació efímer, implica una altra perspectiva, que dona un altre protagonisme als participants, i suposa una altra manera d’abordar els hipotètics problemes.
Exposats el problema i les precaucions davant del discurs habitual, podem començar a destapar el propòsit d'aquesta ponència. La seva línia argumental consisteix en:
Partint d'aquestes rudimentàries eines, sorgeixen algunes preguntes sobre el problema que ens plantejàvem:
2.- Com hem arribat fins aquí.
El que estem proposant és revisar els tòpics que acceptem quan parlem de la música “des d’una perspectiva cultural”, en particular en el referent a la forma d’apartar a l’oient del procés, i a l’hora considerar-lo un ignorant que fa difícil que les coses funcionin. Sota el punt de vista d’aquesta exposició, deu haver-hi alguns fonaments ideològics que ens han portat a aquests tòpics.
Ben mirat, l’equilibri que reivindiquem entre artista i públic no deu ser nou. La música popular possiblement va ser entesa d'una manera similar en el passat. Fins hi tot podríem trobar arguments per defensar que Bach es trobava més a prop de pensar que la música funcionava així, que a considerar-se a si mateix una estrella de l'star-system.
Quins podrien ser els motius pels quals hem desplaçat el paper de l'oïdor? Amb tota la precarietat conceptual que caracteritza aquest text, proposem parar atenció a tres aspectes que han contribuït a situar-nos on estem: la idea d'emancipació de l'individu, el sentit del progrés i la comercialització de la música.
L'emancipació de l'individu.
Podem suposar que allò que busquem en la vida social deu tenir les seves repercussions en la nostra vida cultural, i per tant també en la música. La nostra forma d’entendre les relacions entre individu i comunitat, deuen condicionar la nostra aproximació a l'art.
És amb les ciutats i el projecte de la modernitat que canvien les coses. La idea del projecte de vida personal va passar a tenir sentit. La vida individual es va convertir en quelcom a desenvolupar establint distància amb el col.lectiu. En aquest context, sembla lògic que l'artista passés a ser una altra cosa, potser el màxim representant d'aquests anhels de realització personal.
Així, semblaria lògic també que el seu rol explícit passés de ser el catalitzador d'unes inquietuds col.lectives al del desenvolupament d'un projecte artístic particular. I és així també com la idea de "l'artista incomprès" al que el temps ja farà justícia, encara que el seu present sigui miserable, va cobrar sentit.
En el passat sembla ser que la religió o el poder feudal marcaven una altra concepció i organització de les comunitats. Probablement imperava una concepció menys individualista de la vida social, i en aquest context l'artista era entès d'una altra manera.
No proposem un retorn al passat feudal, però sí que hi ha pistes per pensar d'una altra manera la relació entre individu i societat, que impliquin també una altra concepció de l'artista. Per exemple, Todorov, al seu llibre "La vida en común" exposa com hi ha hagut dues tradicions a l'hora de pensar aquesta relació. Una, com un conflicte, i l'altra com una relació complementària. El discurs de la primera potser ha tingut més èxit en la nostra concepció de la vida. La segona diu que no hi ha individu si no hi ha societat. És més, no hi ha llibertat si nó hi ha col.lectiu. Buscant per aquí, podríem trobar algunes claus per repensar l'artista. Potser ens hem equivocat al suposar que la seva llibertat i capacitat expressiva es manifesten millor des de l'estricta individualitat, i, sobretot, potser podem trobar noves claus per fer compatibles l'esperit de recerca que sovint projectem en la música, i la seva vivència col.lectiva.
Procés industrial - idea de música.
Un altre pol que configura la visió actual de la música és la seva producció industrial i comercialització. De fet, cal un esforç considerable per imaginar la música de forma independent als sistemes "d'empaquetament" amb que la coneixem. Es fa difícil pensar en la música sense entendre-la enregistrada o com un espectacle. I és així com una definició com la que fa Félix de Azúa al seu “Diccionario de las Artes”, ens pot resultar sorprenent. La defineix com "l'art de construir el temps mitjançant sons no lingüístics", i partint d'aquesta premisa, fonamenta que només hi ha música en present i quan hi ha execució musical. I defensa que la lectura d'una partitura no és més que una mena de "narració" de sons, de la mateixa manera que en uns plànols els arquitectes poden imaginar un edifici, però no són l'edifici. I que un enregistrament musical és la fotografia d'una música que ja no és viva. El caràcter efímer de la música que implica aquesta concepció topa amb el costum que tenim.
No sembla exagerat afirmar que aquesta idea de la música cosificada enfront la d'experiència efímera, contribueix a dibuixar aquell problema que potser no ho és tant com sembla. Si la música són objectes podem pretendre acumular-los (encara que no els escoltem), i podem plantejar com a repte arribar a tenir-los i entendre'ls tots. Si la música no és més que un instant, i cada instant musical és diferent, són més evidents els nostres límits per poder viure-la tota, i relativa la utilitat d'aquesta empresa. El nostre temps és més limitat que el nostre disc dur.
Igualment, si la música són “coses” que ven algú, podem entendre l’interès d’aquest algú en estimular-nos el delit per poder tenir quants més millor d’aquests objectes. No és res estrany, això que diem. La música passa a formar part del mateix engranatge que qualsevol altre objecte de consum, amb l’únic matís que està envoltada d’aquesta mística que la defineix com un bé espiritual que ens enriqueix, cosa que no passa amb la mateixa intensitat amb la majoria d’objectes que consumim.
Idea de progrés.
Per acabar aquesta llista d’idees que ens han portat on sóm, podem parlar de com la idea de progrés també vesteix d’arguments la vivència actual de la música, convertint-la en una cursa en la que l’artista va suposadament pel davant del seu públic, i convertint en un problema i quelcom desitjable, l’accés de tothom a les zones més avançades d’aquest coneixement,
El món occidental modern participa des de fa uns segles d’aquest sentit de la linealitat del coneixement i de l’organització de la vida cap a cotes cada cop superiors. Una idea de l’avenç que probablement troba la seva expressió màxima en la forma de pensar la ciència. I una idea de l’evolució que suposadament sempre ens apropa cap a situacions millors. Un progrés, per cert, que potser es troba en crisi en l’actualitat, quan es detecten els culs de sac als que ens pot conduïr la seva persecució cega, ja sigui amb els problemes de preservació del planeta, o amb la crisi dels mercats financers.
Doncs bé, és prou evident com la idea de progrés contribueix a suposar una jerarquia en l’activitat musical, i en el seu accés. O millor dit, diverses jerarquies, per què segurament podem trobar diverses ideologies musicals, totes igualment jeràrquiques, que defineixen de maneres diferents què és el que va al davant.
Potser aquestes creences en bens musicals avançats són les que fan possible creure que una música no acceptada sigui problema de l’auditori i no del compositor o intèrpret (i també la idea inversa!), sense considerar que el fracàs, si és que el hi ha, és el des-encontre i no una altra cosa.
3.- Què podríem canviar?
El que tractem de proposar en aquesta exposició és revisar i pensar d'una altra manera el paper del no-implicat en la creació i els processos de producció musical. Una revisió que aniria en les següents direccions:
No podem arribar molt lluny. Una resposta fàcil, però no per això menys pertinent, podria ser que si incorporem aquesta perspectiva a les nostres accions, des de qualsevol dels llocs del sistema musical, ja trobarem matisos en les nostres actuacions.
Segurament, podem diferenciar una dimensió més íntima i una altra més social d’aquesta revisió. En la vessant íntima, hi ha possibles variacions en les actituds d’artistes i oidors, que poden tenir mil formes i que no es poden preveure sense ser-hi. En la vessant més àmplia, social i organitzativa, potser sí que podem apuntar alguna idea i línia de treball.
Les noves tecnologies ho permeten.
En primer lloc, val a dir que l’actual revolució en el món de la música, relacionada amb les noves possibilitats tecnològiques, proporciona un marc idoni per recuperar els vincles entre artistes i públic. La xarxa i la digitalització proporcionen possibilitats com el treball de composició compartit, el diàleg durant els processos de creació, la reformulació de l’status de l’artista –entrant en un diàleg més horitzontal-, i moltes altres possibilitats que poden transformar aquesta relació.
No estem segurs però que ja s’estigui actuant en aquesta direcció. Algunes de les coses que passen no semblen massa diferents a la traslació del model antic a les noves possibilitats: una revitalització dels clubs de fans, l’auto-gestió per part de l’artista del seu negoci, l’ús de la xarxa com un nou instrument de propaganda,.... Potser cal més temps, nous impulsos o noves iniciatives per a que aquest potencial transformador sigui aprofitat
Revisar l’educació musical.
Fer-ho des d’una altra perspectiva.
Primer, revisant els continguts. L’objectiu no és promoure bons productors de música. Tampoc potenciar bons consumidors. El conseqüent amb el que proposem té més a veure amb els hàbits, amb la vivència del col.lectiu, amb els valors en general, amb l’objectiu que els individus trobin camins per viure feliços sols i en comunitat, en aquest cas, amb la música pel mig. L’educació musical no és una, hi ha moltes possibilitats diverses. Caldrà veure-les i triar.
Segon, revisant el marc educatiu. L’escola n’és un. Les escoles de música, un altre. Però parlant de música –i potser de qualsevol altra cosa- el poder dels mitjans de comunicació, l’entorn familiar, els espais de lleure i l’entorn urbà en general són tan o més importants.
Els encàrrecs musicals.
Es pot fer música per encàrrec? Evidentment, ja s’en fa. S’encarrega música per publicitat, per cinema, per supermercats, per inauguracions solemnes,... En alguns casos la proposta és gairebé artesanal i funcional. En d’altres, es fa per afegir el prestigi d’un artista a un entorn. En el context del nostre debat, però, potser s’obren altres víes per imaginar encàrrecs musicals. La pregunta és com articular encàrrecs en els que es posen directament en contacte l’oient i les seves inquietuds amb l’artista i les seves.
Espais de creació oberts.
Com hauríen de ser els espais de treball dels músics, per cert coherents amb aquesta idea més inter-activa del fet musical? El discurs predominant tendeix a buscar espais ben aïllats, acústica i físicament. L’electrificació de la música, i les circumstàncies de la vida urbana, accentúen aquesta tendència. Es dona per fet que el natural és que l’activitat musical estigui ben separada entre un procés de “fabricació” a porta tancada, i un altre d’exposició pública.
Tenir en compte un altre paper del no-músic en els processos de creació potser hauria de portar una altra mena d’organització, prioritats i accés en aquests espais públics i privats pensats per facilitar l’activitat creativa.
Organitzacions civils per gestionar la música.
És imprescindible que l’activitat musical sigui gestionada sota la lògica lucrativa? Han de ser necessàriament negocis les organitzacions que editen música, la difonen, organitzen concerts, etc, etc? Sens dubte que hagi estat així ha portat desenvolupaments que no podríem imaginar d’una altra manera, però també és clar que no és la única perspectiva possible. De fet, ja existeixen associacions, circuits alternatius, universitats i altres col.lectius que ho fan. El fet que es faci així suposa una altra relació més directa entre artistes i entorn, i una altra lògica en l’experiència concreta.
Podríem afegir potser que trobem interessant que aquestes possibles organitzacions musicals del tercer sector es desenvolupessin i afirmessin amb un discurs propi, evitant la tendència a ser considerades com el camp de proves i la palanca prèvia per accedir al mercat.
Participació en la política musical des de fora del sector musical.
Per acabar, proposem desenvolupar la idea que la ciutadania cultural hauria d’estar present als espais de decissió de les polítiques culturals relacionades amb la música. Per exemple, per posar un exemple proper, en el futur Consell de les Arts que es promou des de la Generalitat de Catalunya. No és aquesta la tendència dominant, marcada pel discurs que la política cultural ha de ser desenvolupada tenint en compte el que en diuen “els interessos del sector”, oblidant que quan es parla de gestionar cultura es parla de gestionar un patrimoni col.lectiu, que alguns ens oposem a delegar.
Jordi Oliveras
Desembre de 2008
Referències bibliogràfiques:
De Azúa, Félix (2002): Diccionario de las Artes. Barcelona: Anagrama.
Todorov, Tzvetan. (1995): La vida en común, Madrid: Taurus.
QUE N’HEM DE DIR DE LA MÚSICA ELS QUE NO EN FEM?
Jordi Oliveras.
1.- El "problema" de la música.
Sovint es parla de la música com un problema. Hi ha qui lamenta que algunes músiques no siguin prou apreciades. “La gent no té prou inquietud”, es diu.
La queixa pot venir de llocs molt diferents. Es refereix al jazz, la música d'avantguarda, la música clàssica, la cançó, el folc, i fins i tot el pop. La fan tota mena d'amants de la música: músics, compositors, gestors, responsables de discogràfiques, periodistes, mestres,... un ampli ventall. La diversitat dels qui parlen del problema de la música pot resultar sorprenent, i una de les coses curioses és que, tot i dir el mateix, probablement no estarien tots d'acord sobre el que desitgen.
Alguns potser es queixen per motius econòmics, per què els hi va el seu sou o els beneficis. Però això no ho és tot. De manera més desinteressada també es reclama que es produeixin unes situacions de consens, i potser plaer compartit, a l'entorn de la música, que no es donen en molts casos.
Quan s'exposa el problema, es considera que la clau és que el públic no respon. Al nostre païs –es diu- manca cultura musical. La guerra civil, els quaranta anys de dictadura, el caràcter nacional, etc. etc. ens van ubicar en una situació d’endarreriment i aculturalització respecte a altres països occidentals, que encara no hem superat.
Les sol.lucions es busquen en la comunicació i l’educació: cal educació que faci possible que siguin apreciades les músiques que no ho són. Així faríem possibles aquestes situacions que no es donen. I quan es parla d’educació, si no ho interpreto malament, es fa al.lusió a un aprenentatge esforçat i d’acumulació de coneixement, que ens ha de permetre l’accés a totes les músiques. O, en altres casos, es fa al.lusió a l’aprenentatge per a tocar un instrument, substituïnt la disciplina mental per la física. Si més no, a mi em sona així, aquesta música.
Crec que aquest plantejament, que he exposat de forma molt simplificada però que em sembla que descriu correctament el que es diu des de molts àmbits i el que justifica moltes accions, és força discutible. Obeeix a mirades sobre la música i el paper de l’artista molt parcials. Suposant que la música té interès per quelcom semblant al seu potencial comunicatiu, la limitació d’aquest discurs estaria en assumir perspectives massa uni-direccionals, i no d’intercanvi: l’artista i la música són tresors estàtics als que cal accedir, es pensa. Enfront d’això, suposar que la música és un moment de comunicació efímer, implica una altra perspectiva, que dona un altre protagonisme als participants, i suposa una altra manera d’abordar els hipotètics problemes.
Exposats el problema i les precaucions davant del discurs habitual, podem començar a destapar el propòsit d'aquesta ponència. La seva línia argumental consisteix en:
- Posar en qüestió la suposada línia ascendent de l'accés del públic a la música i defensar que cal fer una lectura en horitzontal en la que músic i públic s'han de buscar mútuament.
- Posar en qüestió l'aliança entre gestors (públics i privats) i artistes, com a causant de desajustos, i reclamar una altra mena de mediació.
- Proposar la intervenció del públic, organitzat com a societat civil sensible a la cultura, per articular altres formes de mediació.
Partint d'aquestes rudimentàries eines, sorgeixen algunes preguntes sobre el problema que ens plantejàvem:
- Podem llegir la situació entre "els preocupats" per la música als que abans fèiem referència i els "despreocupats", com un sistema que manté el seu equilibri. Potser en el fons ja li va bé a tothom estar on està. Als uns comptar amb un coneixement que els fa sentir diferents i amb un rol social propi, i als altres no trencar-se les banyes més del compte per assolir uns plaers estètics que no els fan falta.
- També podem posar en qüestió què passa si pensem la trobada a l'entorn de la música -un concert- com un sistema. De fet, ja ho fan els que pensen que un concert no funciona si no hi va la gent, al considerar que falta una peça. Però aquesta apreciació només és econòmica -no és rendible si no es paguen entrades- o referida a l'èxit en la gestió. Pensar un concert com un sistema de comunicació, pot portar-nos més enllà. Per exemple a fer-nos la pregunta sobre quin és el paper del públic en la bona experiència musical, posar en qüestió que sigui un mer receptacle, i proposar que sense la seva presència i reaccions no hi ha música. Com a prova provisional, els que alguna vegada parlem amb músics podem pensar en com els hem sentit a dir milers de vegades com un concert ha estat millor o pitjor en funció de com han percebut al públic. No semblen referir-se només a l’agraïment o no per la seva acollida. Aquesta ha influenciat també la seva pròpia execució a l’hora de tocar.
- Finalment, potser té sentit aplicar aquesta perspectiva per a mirar com gestionem la música. Generalitzant, m’atreviria a dir que és un diàleg en el que participen artistes, administracions i indústria, però en el que els ciutadans no implicats en el procés productiu tenen assignat un paper molt petit, el de participar com a consumidors, o, estirant moltíssim, el de comentar el que es produeix (si suposem que la crítica és una veu dels no-implicats, cosa que en la majoria dels casos és molt suposar). En el procés industrial de producció de la música, el contacte directe entre el músic i l'oïdor es limita al concert. En la resta del procés actuen mitjancers diversos que suposadament interpreten la voluntat "del públic".
2.- Com hem arribat fins aquí.
El que estem proposant és revisar els tòpics que acceptem quan parlem de la música “des d’una perspectiva cultural”, en particular en el referent a la forma d’apartar a l’oient del procés, i a l’hora considerar-lo un ignorant que fa difícil que les coses funcionin. Sota el punt de vista d’aquesta exposició, deu haver-hi alguns fonaments ideològics que ens han portat a aquests tòpics.
Ben mirat, l’equilibri que reivindiquem entre artista i públic no deu ser nou. La música popular possiblement va ser entesa d'una manera similar en el passat. Fins hi tot podríem trobar arguments per defensar que Bach es trobava més a prop de pensar que la música funcionava així, que a considerar-se a si mateix una estrella de l'star-system.
Quins podrien ser els motius pels quals hem desplaçat el paper de l'oïdor? Amb tota la precarietat conceptual que caracteritza aquest text, proposem parar atenció a tres aspectes que han contribuït a situar-nos on estem: la idea d'emancipació de l'individu, el sentit del progrés i la comercialització de la música.
L'emancipació de l'individu.
Podem suposar que allò que busquem en la vida social deu tenir les seves repercussions en la nostra vida cultural, i per tant també en la música. La nostra forma d’entendre les relacions entre individu i comunitat, deuen condicionar la nostra aproximació a l'art.
És amb les ciutats i el projecte de la modernitat que canvien les coses. La idea del projecte de vida personal va passar a tenir sentit. La vida individual es va convertir en quelcom a desenvolupar establint distància amb el col.lectiu. En aquest context, sembla lògic que l'artista passés a ser una altra cosa, potser el màxim representant d'aquests anhels de realització personal.
Així, semblaria lògic també que el seu rol explícit passés de ser el catalitzador d'unes inquietuds col.lectives al del desenvolupament d'un projecte artístic particular. I és així també com la idea de "l'artista incomprès" al que el temps ja farà justícia, encara que el seu present sigui miserable, va cobrar sentit.
En el passat sembla ser que la religió o el poder feudal marcaven una altra concepció i organització de les comunitats. Probablement imperava una concepció menys individualista de la vida social, i en aquest context l'artista era entès d'una altra manera.
No proposem un retorn al passat feudal, però sí que hi ha pistes per pensar d'una altra manera la relació entre individu i societat, que impliquin també una altra concepció de l'artista. Per exemple, Todorov, al seu llibre "La vida en común" exposa com hi ha hagut dues tradicions a l'hora de pensar aquesta relació. Una, com un conflicte, i l'altra com una relació complementària. El discurs de la primera potser ha tingut més èxit en la nostra concepció de la vida. La segona diu que no hi ha individu si no hi ha societat. És més, no hi ha llibertat si nó hi ha col.lectiu. Buscant per aquí, podríem trobar algunes claus per repensar l'artista. Potser ens hem equivocat al suposar que la seva llibertat i capacitat expressiva es manifesten millor des de l'estricta individualitat, i, sobretot, potser podem trobar noves claus per fer compatibles l'esperit de recerca que sovint projectem en la música, i la seva vivència col.lectiva.
Procés industrial - idea de música.
Un altre pol que configura la visió actual de la música és la seva producció industrial i comercialització. De fet, cal un esforç considerable per imaginar la música de forma independent als sistemes "d'empaquetament" amb que la coneixem. Es fa difícil pensar en la música sense entendre-la enregistrada o com un espectacle. I és així com una definició com la que fa Félix de Azúa al seu “Diccionario de las Artes”, ens pot resultar sorprenent. La defineix com "l'art de construir el temps mitjançant sons no lingüístics", i partint d'aquesta premisa, fonamenta que només hi ha música en present i quan hi ha execució musical. I defensa que la lectura d'una partitura no és més que una mena de "narració" de sons, de la mateixa manera que en uns plànols els arquitectes poden imaginar un edifici, però no són l'edifici. I que un enregistrament musical és la fotografia d'una música que ja no és viva. El caràcter efímer de la música que implica aquesta concepció topa amb el costum que tenim.
No sembla exagerat afirmar que aquesta idea de la música cosificada enfront la d'experiència efímera, contribueix a dibuixar aquell problema que potser no ho és tant com sembla. Si la música són objectes podem pretendre acumular-los (encara que no els escoltem), i podem plantejar com a repte arribar a tenir-los i entendre'ls tots. Si la música no és més que un instant, i cada instant musical és diferent, són més evidents els nostres límits per poder viure-la tota, i relativa la utilitat d'aquesta empresa. El nostre temps és més limitat que el nostre disc dur.
Igualment, si la música són “coses” que ven algú, podem entendre l’interès d’aquest algú en estimular-nos el delit per poder tenir quants més millor d’aquests objectes. No és res estrany, això que diem. La música passa a formar part del mateix engranatge que qualsevol altre objecte de consum, amb l’únic matís que està envoltada d’aquesta mística que la defineix com un bé espiritual que ens enriqueix, cosa que no passa amb la mateixa intensitat amb la majoria d’objectes que consumim.
Idea de progrés.
Per acabar aquesta llista d’idees que ens han portat on sóm, podem parlar de com la idea de progrés també vesteix d’arguments la vivència actual de la música, convertint-la en una cursa en la que l’artista va suposadament pel davant del seu públic, i convertint en un problema i quelcom desitjable, l’accés de tothom a les zones més avançades d’aquest coneixement,
El món occidental modern participa des de fa uns segles d’aquest sentit de la linealitat del coneixement i de l’organització de la vida cap a cotes cada cop superiors. Una idea de l’avenç que probablement troba la seva expressió màxima en la forma de pensar la ciència. I una idea de l’evolució que suposadament sempre ens apropa cap a situacions millors. Un progrés, per cert, que potser es troba en crisi en l’actualitat, quan es detecten els culs de sac als que ens pot conduïr la seva persecució cega, ja sigui amb els problemes de preservació del planeta, o amb la crisi dels mercats financers.
Doncs bé, és prou evident com la idea de progrés contribueix a suposar una jerarquia en l’activitat musical, i en el seu accés. O millor dit, diverses jerarquies, per què segurament podem trobar diverses ideologies musicals, totes igualment jeràrquiques, que defineixen de maneres diferents què és el que va al davant.
Potser aquestes creences en bens musicals avançats són les que fan possible creure que una música no acceptada sigui problema de l’auditori i no del compositor o intèrpret (i també la idea inversa!), sense considerar que el fracàs, si és que el hi ha, és el des-encontre i no una altra cosa.
3.- Què podríem canviar?
El que tractem de proposar en aquesta exposició és revisar i pensar d'una altra manera el paper del no-implicat en la creació i els processos de producció musical. Una revisió que aniria en les següents direccions:
- De l'espectador passiu, a l'espectador que igualment pot estar quiet, però amb un paper determinant en l'execució i experiència musical.
- Del descobridor de suposats nous missatges musicals produïts pel músic, al que rep allò que ja era seu (les seves vivències, el seu món sonor,..) processat per la sensibilitat de l'artista, el qual, vist així, és més un mèdium que un productor.
- Del consumidor final d'allò que elaboren polítics, artistes, gestors i indústria, al ciutadà actiu que pot jugar un altre rol en la gestió de l'activitat musical.
No podem arribar molt lluny. Una resposta fàcil, però no per això menys pertinent, podria ser que si incorporem aquesta perspectiva a les nostres accions, des de qualsevol dels llocs del sistema musical, ja trobarem matisos en les nostres actuacions.
Segurament, podem diferenciar una dimensió més íntima i una altra més social d’aquesta revisió. En la vessant íntima, hi ha possibles variacions en les actituds d’artistes i oidors, que poden tenir mil formes i que no es poden preveure sense ser-hi. En la vessant més àmplia, social i organitzativa, potser sí que podem apuntar alguna idea i línia de treball.
Les noves tecnologies ho permeten.
En primer lloc, val a dir que l’actual revolució en el món de la música, relacionada amb les noves possibilitats tecnològiques, proporciona un marc idoni per recuperar els vincles entre artistes i públic. La xarxa i la digitalització proporcionen possibilitats com el treball de composició compartit, el diàleg durant els processos de creació, la reformulació de l’status de l’artista –entrant en un diàleg més horitzontal-, i moltes altres possibilitats que poden transformar aquesta relació.
No estem segurs però que ja s’estigui actuant en aquesta direcció. Algunes de les coses que passen no semblen massa diferents a la traslació del model antic a les noves possibilitats: una revitalització dels clubs de fans, l’auto-gestió per part de l’artista del seu negoci, l’ús de la xarxa com un nou instrument de propaganda,.... Potser cal més temps, nous impulsos o noves iniciatives per a que aquest potencial transformador sigui aprofitat
Revisar l’educació musical.
Fer-ho des d’una altra perspectiva.
Primer, revisant els continguts. L’objectiu no és promoure bons productors de música. Tampoc potenciar bons consumidors. El conseqüent amb el que proposem té més a veure amb els hàbits, amb la vivència del col.lectiu, amb els valors en general, amb l’objectiu que els individus trobin camins per viure feliços sols i en comunitat, en aquest cas, amb la música pel mig. L’educació musical no és una, hi ha moltes possibilitats diverses. Caldrà veure-les i triar.
Segon, revisant el marc educatiu. L’escola n’és un. Les escoles de música, un altre. Però parlant de música –i potser de qualsevol altra cosa- el poder dels mitjans de comunicació, l’entorn familiar, els espais de lleure i l’entorn urbà en general són tan o més importants.
Els encàrrecs musicals.
Es pot fer música per encàrrec? Evidentment, ja s’en fa. S’encarrega música per publicitat, per cinema, per supermercats, per inauguracions solemnes,... En alguns casos la proposta és gairebé artesanal i funcional. En d’altres, es fa per afegir el prestigi d’un artista a un entorn. En el context del nostre debat, però, potser s’obren altres víes per imaginar encàrrecs musicals. La pregunta és com articular encàrrecs en els que es posen directament en contacte l’oient i les seves inquietuds amb l’artista i les seves.
Espais de creació oberts.
Com hauríen de ser els espais de treball dels músics, per cert coherents amb aquesta idea més inter-activa del fet musical? El discurs predominant tendeix a buscar espais ben aïllats, acústica i físicament. L’electrificació de la música, i les circumstàncies de la vida urbana, accentúen aquesta tendència. Es dona per fet que el natural és que l’activitat musical estigui ben separada entre un procés de “fabricació” a porta tancada, i un altre d’exposició pública.
Tenir en compte un altre paper del no-músic en els processos de creació potser hauria de portar una altra mena d’organització, prioritats i accés en aquests espais públics i privats pensats per facilitar l’activitat creativa.
Organitzacions civils per gestionar la música.
És imprescindible que l’activitat musical sigui gestionada sota la lògica lucrativa? Han de ser necessàriament negocis les organitzacions que editen música, la difonen, organitzen concerts, etc, etc? Sens dubte que hagi estat així ha portat desenvolupaments que no podríem imaginar d’una altra manera, però també és clar que no és la única perspectiva possible. De fet, ja existeixen associacions, circuits alternatius, universitats i altres col.lectius que ho fan. El fet que es faci així suposa una altra relació més directa entre artistes i entorn, i una altra lògica en l’experiència concreta.
Podríem afegir potser que trobem interessant que aquestes possibles organitzacions musicals del tercer sector es desenvolupessin i afirmessin amb un discurs propi, evitant la tendència a ser considerades com el camp de proves i la palanca prèvia per accedir al mercat.
Participació en la política musical des de fora del sector musical.
Per acabar, proposem desenvolupar la idea que la ciutadania cultural hauria d’estar present als espais de decissió de les polítiques culturals relacionades amb la música. Per exemple, per posar un exemple proper, en el futur Consell de les Arts que es promou des de la Generalitat de Catalunya. No és aquesta la tendència dominant, marcada pel discurs que la política cultural ha de ser desenvolupada tenint en compte el que en diuen “els interessos del sector”, oblidant que quan es parla de gestionar cultura es parla de gestionar un patrimoni col.lectiu, que alguns ens oposem a delegar.
Jordi Oliveras
Desembre de 2008
Referències bibliogràfiques:
De Azúa, Félix (2002): Diccionario de las Artes. Barcelona: Anagrama.
Todorov, Tzvetan. (1995): La vida en común, Madrid: Taurus.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)