Aturem Nativa. Interdependència!

En aquest cas, el missatge enviat a la llista de correu d'Indigestió és prou personal com per què també es publiqui aquí:

"Hola,

Et faig saber que a partir d'aquest mes de gener hem decidit aturar l'edició de la revista Nativa. Podem resumir els motius en tres:

MANCA DE SUPORT INSTITUCIONAL
El suport econòmic i el reconeixement a la nostra feina, per part dels responsables de la política cultural a la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona, ha disminuït i estat confús, particularment en el cas del Departament de Cultura de la Generalitat, i en els dos darrers anys. La viabilitat econòmica del projecte en el plantejament actual depèn molt d'ells. El mèrit del que hem pogut fer fins ara també ha estat seu. Però els precedents recents no ens inspiren confiança per continuar.

INSUFICIENT IMPLICACIÓ CIUTADANA
Malgrat els nostres intents, no hem aconseguit que es materialitzés suficientment en col.laboració econòmica (15€/any) el suport de molts de vosaltres al projecte. De persones i de col.lectius. Aquest suport ha estat important en altres aspectes. Sabem que a molts us agrada la revista i estem orgullosos de la vostra participació en els seus continguts. Però el suport econòmic també era important, tant a nivell material com simbòlic. Com ja hem dit en ocasions el model que proposem no es pot sostenir només amb els diners de les administracions i la publicitat. Allò de "Fes-nos més independents!" no és una broma. I quedi clar que estem molt agraïts per les col.laboracions no econòmiques rebudes, i als que sí ens heu donat suport econòmic. Sou els que feu possible que encara vulguem fer coses.

NO PODEM (O NO VOLEM) ASSUMIR L'ESFORÇ NECESSARI PER CONTINUAR
Podríem continuar a base d'implicació personal. Confiar en que els suports ja vindran. Avançar els diners necessaris per fer els primers números de l'any, com hem fet fins ara. Però ni les energies són les mateixes, ni els diners que tenim arriben, ni el marc proporciona confiança. El projecte està viu i té sentit, però no volem continuar en aquestes condicions.

En definitiva, pensem que és necessari que el marc millori per fer viable un projecte cultural des de la societat civil com el que proposem.

Indigestió continuarà amb la seva activitat, però més reduïda. Seguiràs rebent notícies nostres. Hi haurà nous projectes. Però ara, i pel que fa a Nativa, es fa necessària aquesta aturada.

Si vols saber de què parlem, en xifres concretes, mira aquí.
Si vols saber més de com ens plantegem el projecte, mira aquí.
Si vols preguntar qualsevol altra cosa, pots escriure'ns a info(a)indigestio.com
Si vols dir alguna cosa, proposar, criticar o el que sigui, ens pots escriure igualment a info(a)indigestio.com, o escriure públicament comentaris en aquest bloc.
Si ets subscriptor, i vols reclamar-nos els teus diners, estàs en el teu dret, també a info(a)indigestio.com

A banda, també et faig saber que la Cristina Tascón, 50% de l'equip fins ara, i motor important de l'activitat recent, ha plegat d'Indigestió per buscar nous horitzons. El meu reconeixement per la seva feina, que trobarem a faltar, i li desitjo molta sort en el que faci a partir d'ara.

Seguirem informant,

Jordi Oliveras
Indigestió"

Sobre les "xarxes socials"

A mi em van ensenyar que m'havia de malfiar si algun desconegut em regalava caramels a la porta d'una escola. Una mica més tard, quan ja era més gran, em vaig adonar que l'ensenyament havia calat i m'anava bé. Quan un venedor de multi-propietats, desesperat per les meves negatives a les seves brillants ofertes, em va preguntar si no acceptaria un Ferrari si m'el regalessin, li vaig dir que no. Era veritat que no l'acceptaria. El venedor ho va notar, que era veritat, i en aquest moment, quan ho va veure, va deixar-ho per inútil i va claudicar en el seu intent d'engatussar-me.

Doncs bé, ara tinc la sensació que aquest aprenentatge meu, aquesta desconfiança envers el manà caigut del cel i els regals a canvi de res, em deixa al marge d'alguna alegre festa. Per molt que vulgui participar de l'orgia comunitària que mal-anomenen xarxes socials, no ho puc fer, i m'he de quedar sol a la porta de l'envelat.

En primer lloc, dec tenir alguna resta de virus marxista que em fa preguntar-me qui són els propietaris d'aquestes xarxes i per què ho deuen fer. I veig unes empreses multinacionals, totes elles disfressades amb mites fundacionals que parlen de jovenets canviant el món des d'un garatge, que fan negocis amb les nostres dades i cultura. Empreses, això sí, que enlloc de demanar-nos diners per oferir-nos uns serveis, ens demanen que els expliquem els nostres amors, per poder fer negocis amb altres. I em fa por.

Segon, m'ataca la mania anti-gregària que em porta a sospitar quan tothom sembla estar unànimement d'acord amb una cosa. Es parla amb tal entusiasme d'aquestes empreses que gairebé sembla una qüestió religiosa. I se'ls atribueix tal aportació al benestar social que gairebé semblen un bé comú. Trobo que a això que anomenen xarxes socials se'ls atorga la credibilitat, monopoli i poder que abans es donava als estats. Amb la diferència que si Hisenda comerciés amb les nostres dades els tractaríem de corruptes, però a ells, els de les marques que no vull repetir per no fels-hi més propaganda, els hi perdonem tot. I amb la diferència que, per imperfecte que sigui el sistema, envers els governants tenim legitimat per intentar controlar-los i amb els nois del garatge, que ara són amics de senyors amb traje d'executiu, no. Però com que ho fan gratis, es veu que són bons.

Tercer, la funesta mania filològica. Ja no es tracta de defensar que les xarxes socials humanes i les virtuals tenen diferent qualitat, i no poden tenir el mateix nom. No ens entretindrem amb aquestes cursilades, i ens quedarem amb una cosa molt més prosaica. Es tracta de que, ja immersos en les possibilitats d'internet, com bé saben els iniciats en el software lliure, per fer xarxes virtuals no ens calen aquestes webs. Hi ha un munt de recursos per posar en marxa les nostres xarxes socials sense vincular-les a negocis d'altres. Però som així de comodons, i no ens posarem a mirar-ho si ja ens ho fan arregladet. Sense manies. Donar el nom de xarxes socials a aquestes coses em sembla pitjor que atribuir el nom de la coca-cola a tots els refrescos de cola. Potser resulta que com que ja hem oblidat què és una xarxa social, ens resulta indiferent que utilitzin aquests mots del vocabulari per donar glamour al seu comerç.

Per acabar, potser és un problema particular, però encara no m'ha arribat el moment de descobrir una nova proposta artística realment motivadora gràcies a la xarxa. I tampoc he percebut l'impacte global de la revolució, més enllà de la fe col.lectiva i cridanera. Ja que parlem de fe, en això sóc com Sant Tomàs: fins que no ho vegi no ho creuré. I encara no m'ha arribat el moment. El Canto del Loco, Madonna i Coldplay semblen seguir semblant essent els reis de la temporada. Així que no he pogut comprovar des de l'altra banda, la del que escolta, els beneficis de la onada. I això que pertanyo a la part del mon que es connecta cada dia. Si heu trobat alguna perla, no deixeu de fer-m'ho saber,....

Una renda per viure.

En una recent trobada d'artistes en que reflexionaven sobre les seves necessitats, algú va alertar sobre la contradicció de demanar l'ús d'espais buits per l'activitat artística, quan d'altres els reclamen per viure-hi, una necessitat més bàsica i urgent. Els artistes -així interpreto l'avís, que em va semblar honest i intel.ligent- no poden ser una mena d'aristocràcia que s'alia amb el poder i oculta, embelleix i dissimula els forats de la organització social.

A mi això em fa pensar en una vella i esbojarrada ocurrència meva. El sector cultural s'hauria de prendre seriosament la Renda Bàsica, una proposta mantinguda per alguns economistes, sociòlegs i activistes, que proposa que cada ciutadà rebi una renda, que li permeti cobrir les seves necessitats bàsiques, independentment dels seus ingressos per treballar.

A molts els pot semblar una bogeria, més en temps de crisi, i jo no sóc qui per donar arguments estudiats a fons. Però els qui en defensen la viabilitat i sentit argumenten que el cost d'aquesta renda no estaria excessivament allunyat de la suma de tots el subsidis (d'atur i d'altres prestacions socials que existeixen), i que la diferència entre rebre'l com si fossis una mena d'exclòs social i rebre'l com un dret pel fet de ser ciutadà és fonamental.

Deia que algú dirà que és una bogeria, però potser no ho és tant si ho comparem amb el fet que els estats s'estan gastant quantitats desorbitades de diners per evitar la crisi dels bancs, amb la voluntat, no del tot reeixida, que arribin als ciutadans en forma de préstecs, o que el govern acaba d'aprovar mesures urgents per fer obres que ves a saber si són necessàries, per què hi hagi feina i no es pari el sistema. O el que fan pels cotxes i la moda,... Potser seria millor idea que ens donessin els diners per a que els dediquem al que ens resulta imprescindible per viure. Potser seria una bona manera de moderar la forma de fer créixer el mon desenfrenadament.

Si, es pot dir que és una bogeria, però també ho és, encara que sigui en proporcions molt més petites que als altres exemples, que es gastin diners en subvencionar espectacles que no veurà gaire gent. Si els artistes, i la gent de la cultura en general, reivindiquéssim la Renda Social com un bé per a tothom, i no només una remuneració per la nostra activitat molt lliure, podríem ser uns veritables abanderats del canvi social, estaríem reclamant un recurs que ens permetria dur a terme la nostra acció cultural, i evitaríem caure en el parany de reclamar un suport que pot semblar distingir-nos com a casta privilegiada.

Mira tu, Paul Krugman, premi Nobel, què bé!

Doncs sí, es veu que l'hi han donat el Nobel d'Economia al senyor Paul Krugman, i m'ha fet il.lusió, per què malgrat ja havia llegit algun article d'ell, hi vaig parar atenció no fa gaire, quan vaig voler fonamentar el meu comentari sobre Clear Channel, i vaig trobar aquest article seu. I aquestes coïncidències fan gràcia.

Qui administra els nostres plaers? (Segur que algú em diu que penso massa,..)

He descobert el Bicing. El servei em sembla una idea magnífica. T'estalvia l'enfarragosa tasca de lligar la teva bicicleta o pujar-la a casa. I la pesantor d'anar-la a buscar on l'havies deixat si no et va bé. De fet, a l'inrevés del que diuen alguns, em sembla un bon exemple de com un servei col.lectiu pot augmentar la teva llibertat individual.

Als dos dies d'anar comunicant el meu entusiasme amb l'invent, algú em va parlar de Clear Channel, l'empresa americana a qui l'Ajuntament de Barcelona ha encarregat la gestió de la idea. Una recerca ràpida per internet (per exemple a la wikipedia en anglès, o al New York Times) corrobora que es dediquen a la publicitat, tenen una poderosa xarxa de 1200 emissores radiofòniques a EEUU... i també els seus vincles amb el president Bush i la militància activa amb les idees conservadores de l'empresa. Va ser especialment sonat el cas de la censura al grup Dixie Chicks per haver manifestat la seva oposició a Bush per la guerra d'Irak.

La informació no em va deixar indiferent. Vaig pensar que el nostre ajuntament hauria de ser curós a l'hora de decidir en qui delega les bones idees, encara que ho facin a bon preu.

Anant una mica més lluny, Clear Channel està relacionada amb Live Nation, una empresa dedicada a la música en viu en expansió que, per exemple, va comprar Gamerco, la productora de concerts més important d'Espanya. Un conegut ens va parlar del temor que hi ha en algunes sales de petit i mig format angleses pel poder que està concentrant Live Nation. Temor per què la dinàmica que està desenvolupant -que aquí alguna premsa ha saludat com "un nou model en el negoci musical", amb aquella alegria que desperten les coses noves pel fet de ser-ho- les està limitant en la seva autonomia de programació, al tenir força per imposar noms i condicions.

També s'ha parlat de la seva política de compra de festivals -si, tu,... hi ha festivals que es venen-, per poder-los fer servir com a suport publicitari. Imagina’t-ho: tot el romanticisme associat als festivals en mans d'una empresa només preocupada per què la publicitat del recinte funcioni. Per fi, invertirem les prioritats: la música al servei de la publicitat.

Ens hauríem de preguntar per la concentració de poder i la ideologia de les empreses en el mon de la cultura? Jo crec que si -el continent fa el contingut- però el fet és que no passa. Aparentment, hi ha molta menys sensibilitat quan es tracta de cultura que quan es tracta de temes com el medi ambient, l’alimentació o inclús la moda. És curiós, un altre exemple, com la ideologia i l'immens poder de l'empresa propietària del myspace són temes que rellisquen als entusiastes artistes, col.lectius, i fans que l'utilitzen. Inclosos, per suposat, els que s'auto-consideren l'alternativa al mainstream. L'instrument és massa seductor per anar amb romanços. L'hedonisme associable a la bicicleta i la música, sembla quedar entorpit per aquestes preguntes. No ens cal veure la ma que belluga el bressol. Fer-ho és espatllar un bon moment.