dilluns, 25 de desembre del 2006

Un dia que pensava en l'autoria,...


Recentment, em tornen al cap les meravelloses classes de literatura romànica que, en la meva irregular carrera acadèmica, vaig rebre de Victòria Cirlot. D'elles, tinc molt present una cosa que vaig aprendre. Ens parlava de Chretien de Troyes. Si no ho recordo malament, seguint en part els treballs de George Duby, ens explicava les seves novel.les de cavalleria, i la seva vinculació amb les molt diverses inquietuds del moment. Davant aquells relats -per què en part les classes eren fascinants relats-, jo, que estava molt encaparrat en la llibertat de l'individu i la seva capacitat creadora, em preguntava on quedava l'aportació individual de l'autor si tot estava tan relacionat amb el que li era extern. Chretien de Troyes segons s'ens explicava, havia aconseguit cristalitzar les preocupacions del seu moment, la descoberta d'una nova manera de veure l'amor entre d'altres, en les seves obres, però, on quedava la seva aportació individual? Victòria Cirlot deia que la seva posició defensava malgrat tot el paper de l'individu: el que feia Chretien de Troyes era una aportació individual que difícilment hauria fet un altre de la mateixa manera. I, crec recordar, quan alguna vegada li vaig preguntar si pensava que els temps actuals eren diferents pel que feia al paper de l'autor, em va donar a entendre que ella pensava que no. En aquestes classes jo vaig aprendre a mirar la llibertat d'una altra manera. Amb més humilitat, ja que la llibertat va passar a ser quelcom molt més petit del que jo m'imaginava, i a l'hora, amb molta més admiració, ja que l'aportació d'alguns individus, donant forma a allò que viuen, és única i, en alguns casos genial, per molt condicionada que sigui.

dimecres, 1 de novembre del 2006

Moment grandilocuent.

Un matí d'aquest passat estiu, a casa d'un amic, aquest, eufòric, va posar l'obertura de Tanhauser, de Wagner, a tota pastilla. He de reconèixer que l'experiència em va impactar, i durant les setmanes següents la solemne melodia em va tornar persistentment al cap en diversos moments, donant aire heroic a les meves accions més insignificants, fins que vaig anar a buscar el disc a la biblioteca i m'el vaig posar sense mesura unes quantes vegades a casa. El mon està ple d'ànimes sensibles que rebutgen el so apocalíptic d'aquest compositor, però he de reconèixer que no és el meu cas. Potser per què de petit, de la mateixa manera que l'Obèlix va caure a la marmita de la poció màgica, ja vaig sentir i em vaig enganxar a aquesta música, fins el punt de portar el disc al meu parvulari, quan la mestra ens va demanar que portéssim discos que ens agradessin (acollonits, es deurien quedar!). Crec que aquest és l'efecte que va desvetllar el meu amic a casa seva, provocant el retrobament amb la meva magdalena.

dissabte, 23 de setembre del 2006

Critica.

L'altre dia vam tenir un petit debat amb alguns companys de Nativa sobre el fet de si havíem de formular crítiques "negatives" o no, als nostres comentaris sobre grups, concerts i enregistraments, a la revista.

La postura dels contraris a fer-ho, donava arguments com "el que cal fer és informar sobre el que hi ha o passa, i no donar la pròpia opinió", "una crítica negativa pot enfonsar un grup", o "millor no dedicar espai a parlar del que no ens agrada: el silenci ja és una crítica".

La meva opinió era a favor de les crítiques que poden posar en qüestió, en certa mesura, diametralment oposada al recull d'arguments anteriors: "la informació sobre el que hi ha o passa és fàcil d'obtenir (a internet podem trobar els components del grup, els instruments que toquen, les cançons que toquen,....), el difícil i necessari és la opinió", "una crítica negativa ben argumentada pot ajudar a un artista a millorar el seu treball (o a defensar més el que fa)", i "parlar només del que ens agrada, no és informar al lector i ajudar-lo a escollir, i és fomentar el sectarisme".

Ja ho he dit alguna vegada, crec que darrera de tot això, hi ha una concepció de la crítica -no només artística, també política i social- errònia, com si fos una eina per destruir l'enemic i no un factor constructiu. I també una mostra de que vivim en una societat feble, tova, poruga, inconscient dels elements constructius que hi ha en la confrontació de parers, desconfiada en relació als fruïts positius -per a tothom!- del debat, i, pel mateix motiu, tendent a la disgregació, en grups de tota mena, endogàmics, homogenis i aïllats, que s'ignoren mútuament.

I, per descomptat, també hi ha una visió errònia i limitada de la discrepància, que a cops només es pot veure en blanc i negre, com a signe d'adhesió o rebuig absoluts i sense matisos, com a element de divisió maniquea, i com a lluita entre enemics. Com si no fos la realitat molt més complexa!

diumenge, 13 d’agost del 2006

Penjats de tant veure.

Dubto sobre el fet que el meu bloc contingui reflexions tan, diguem-ne, intel.lectuals. Dic "diguem-ne" per rebaixar-ne la pretensió, ja que sé positivament que quan enceto tímides reflexions sobre l'estil, la percepció de les coses, la realitat o el cinema, no faig més que repetir coses que ja s'han dit. No pretenc descobrir, però sí integrar i viure aquestes idees. Busco per internet altres blocs i són en alguns casos més frívols i quotidians, en altres, més informatius, en altres més enginyosos i variats, i en molts casos més exitosos pel que fa a les respostes dels "visitants". De tota manera, encara no hi trobo una altra via per a mi. No hi ha moltes més coses de la meva vida diària que trobi interessant explicar en públic, encara que sigui a quatre amics que em llegeixen, i tampoc tinc gaire veritats filosòfiques o d'altra mena per explicar, i, de moment, aquests enfilats de cultura i reflexió són la única cosa que em ve de gust escriure amb continuïtat. Així que continuaré per aquí. S'admeten comentaris i propostes.

Aquest matí (11 d'agost), per variar, per fer estiu, i per evitar enllaçar el llit amb la feina, he pujat a les nou i poc al Parc Güell a fer una passejadeta. Des d'ahir m'ha donat per recuperar la meva càmera de vídeo. De moment, no obstant, no sé que enregistrar. I mira que al Parc Güell tothom sap què ha de recollir amb les seves càmeres. La gent es fa fotos enfilada a les pedres de Gaudí, fotografia els paisatges de Barcelona, fotografia els detalls,... ho fotografia tot. Potser és per la competència, que a mi em costa trobar el què. He gravat plans fixes d'arbres bellugant-se, plans fixes de creus mirant el cel, moviment de persones per què sí,... no sé si té gaire sentit.

Després m'he posat a llegir una mica de Proust ("Pel camí de Swann", el primer volum de "A la recerca del temps perdut"), la meva nova lectura estiuenca. M'he trobat algunes persones que consideren una heroïcitat posar-se a llegir això. Deu ser per la longitud de la obra, però de moment no em resulta gens enfarragosa. Ho són molt més molts llibres curts. Només és un problema de ritme, trobar un estat d'esperit prou down, per poder-te entretenir a llegir sobre les olors de les cases, les manies de les tietes i no obstant gaudir immensament, no entenc encara per què, de la manera com ho explica.

Baixant, m'he menjat una magdalena (sí, sí,... les lectures em condicionen,...) a la pastisseria Farga i després de gaudir d'escenes de cambreres que s'ajuden i a l'hora mostren les seves diferències en públic, i de turistes que no saben si han demanat un suc de taronja o no, he agafat La Vanguardia.

M'han quedat dues lectures, o potser tres, que vull comentar.

En un article, Jordi Balló, parla sobre el seu costum de veure el darrer capítol de les teleseries catalanes i del fet que sembla haver-hi un canvi de paradigma. Ara, diu, alguns actors han començat a queixar-se que els confonguin amb el seu personatge. L'autor ho relaciona amb el fet que hi hagi una nova fornada de directors de cinema catalans que fan una mena de documentals-ficció, que potser retornen al cinema la funció que els hi ha pres la televisió, i que ofereixen una altra manera d'identificar-se amb els actors.

En un altre, Joana Bonnet parla d'Italo Calvino. Sóc prou addicte a aquest autor. Es veu que com a persona no era especialment afable. M'ha quedat el fet que deia que volia demostrar i explicar que la literatura no pot substituir la realitat.

Això em recorda, també, que fa poc he re-vist "Until the end of the world" de Wim Wenders, a la filmoteca, una pel.lícula que adverteix sobre el risc de que en la societat de la imatge ens quedem enganxats a les imatges, a l'enregistrament dels nostres somnis. I, de fet, hi ha un personatge que es guareix de la seva addicció a les imatges amb una lectura. La lectura, almenys, obliga al seu cervell a generar les imatges.

També he llegit una notícia sobre la concentració editorial catalana. Planeta i Enciclopèdia Catalana compren Edicions 62. Ara el 80% de la producció catalana dependrà d'una sola empresa. Els nostres polítics diuen que el sector editorial és el més potent de la nostra cultura. Potser estaran contents de tenir un grup fort. Es veu que l'entrada d'Enciclopèdia era imprescindible, per què Planeta sols hauríen donat una imatge de pèrdua de catalanitat. Jo no hi entenc prou, però em temo que tanta concentració deu ser bona per l'exportació mundial, el gran deliri d'alguns, però no tant bona per la diversitat en l'edició. Un grup, un criteri.

I per acabar (vaja, són quatre notícies), he llegit sobre els atemptats frustrats a Londres. Es veu que els terroristes volien volar deu avions. No sé. Jo ja estic viciat. Enlloc d'aterroritzar-me amb la possibilitat del que hauria passat, ja només penso en el relat. Un relat que hauria interessat als terroristes per demostrar que el mon àrab no accepta la invasió de l'occidental. I un relat que interessa als governs occidentals per justificar les seves incursions a territoris on hi ha petroli. I a tots plegats, per provar de tenir-nos espantats, que la por és una cosa que tots tenim.

dijous, 10 d’agost del 2006

Una setmana d'agost


El dilluns vaig anar veure "Vivre sa Vie", una meravellosa pel.lícula de Godard, que fan als cinemes Renoir. Em va semblar una pel.lícula plena de vida, tot i les seves rareses formals. Molt més que d'altres suposadament més reals. És curiós, fa uns anys hauria posat aquesta pel.lícula al sac de les arriscades intel.lectualment, ara el que em sembla és al costat de les compromeses amb la vida.

En ella, en el moment potser més explícit de la història, hi ha una conversa de Nana, interpretada per Anna Karina, amb el filòsof Brice Parain, interpretat per ell mateix, en que aquest proposa quelcom així com que la vida hauria de consistir en un balanceig entre pensar i viure. Pensar en el sentit de mirar-se la vida des de fora, cosa que, segons diu, només es pot fer prescindint un moment de viure.

Aquests dies d'estiu a la ciutat tenen petits moments per pensar-la (la ciutat) des de fora. Tot i que els moments d'agost en que la ciutat es buida, són molt més difusos que en altres temps, encara existeixen. Fa dues setmanes semblava que la ciutat no es buidaria. La setmana passada sí que va ser així. Avui sembla que es torna a omplir. Potser és que a Gràcia, per on passejo, hi comença a haver ambient d'aquesta festa major tant carregada d'expectativa que s'està organitzant.

El cas és, però, que la setmana passada la ciutat era un lloc en que es podia pensar. En un mateix i també en la ciutat. Pensar o no pensar, que és un dilema, però en qualsevol cas fer-ho sense la pressió d'haver de convèncer o ser convençut pels demés de que cal pensar més o que cal pensar menys.

En algun moment potser vaig dubtar si no era massa trista la ciutat tan buida, però no em va quedar temps per viure-ho, per què només van ser set dies fugissers. Així que ja ho enyoro. Com aquella plaça de la Revolució de fa uns dies, en la que hi havia un serè ambient de "botellon" no massificat amb vuit grupets força silenciosos, de persones bevent assegudes a terra a les dues de la matinada, i gaudint del mínim aire que passava, i en la que avui ja hi ha unes aparatoses infrastructures muntades ocupant l'espai, amb alguna funció la propera setmana, però exercint des d'ara mateix d'element limitador.

Jo crec que la setmana passada era més fàcil pensar i viure que aquesta, i menys que la setmana que ve.

diumenge, 30 de juliol del 2006

La fisica i la musica.

L'altre dia vaig parlar amb un músic que diu que no vol engreixar la llista de músics (amb tendència a engreixar?) que es dediquen a fer música amb un ordinador sobre un escenari. Diu que té ganes de tornar a un instrument més físic i bellugar-se quan actúa.

I de fet, jo em pregunto si es pot prescindir del corporal en la música. Una pregunta estranya per a mi. No fa tant, hauria parlat de sentiments, idees, i potser d'esperit, al referir-me a la música, però no de cossos. I mira que és un oblit prou estúpid, per què aquí està el ball per recordar-nos contínuament el vincle. Tot i que, es clar, alguns, de manera una mica inconscient, a vegades pensem que això no és prou cultural... O, en un altre sentit, els intèrprets d'instruments clàssics -i els cantants!-, també tenen prou clar, que hi ha una duríssima disciplina física a tenir en compte, per aconseguir sons meravellosos.

Si el cos, les emocions i les idees estan tan íntimament vinculats com que un encongiment del pit pot estar relacionat una pena que et guardes, o una mirada desviada amb quelcom que no vols explicar, es fa difícil pensar en una música que expressi aïlladament una idea o un sentiment, sense algun vincle físic i corporal -un moviment, una llàgrima, una contractura,...- en el compositor, en l'intèrpret i en el que l'escolta.

dimarts, 25 de juliol del 2006

Dominique A

Penso que el darrer disc de Dominique A, "l'Horizon", és fantàstic. Potser el millor que ha fet. No obstant, si no m'equivoco no té la repercussió que han tingut els seus anteriors treballs. La sorpresa ja ha passat. Dominique A ja no és novetat.

Si fos un artista mainstream no seria problema. Els darrers discs de La Oreja de Van Gogh, d'Estopa o de Red Hot Chili Peppers no tenen problemes amb el seu públic, que els hi és fidel. En aquests casos, la repetició i la possible devaluació artística del grup, poden passar desapercebudes durant molt de temps pels seus seguidors i no ser problema.

Però el que a vegades és considerat públic inquiet, que deu ser el públic tipus que escolta Dominique A, no funciona així. És un públic inquiet que busca i que vol ser el primer en trobar. Trobar i ser el primer, com a objectiu, potser per sobre d'escoltar en profit propi. No hi ha temps per escoltar gaire estona. I si Dominique A ha fet avenços subtils per fer cançons encara millors, per integrar el que abans han estat línies de recerca disperses i per expressar millor el seu món, potser no és prou notícia per un rastrejador compulsiu de tendències.

dijous, 20 de juliol del 2006

Recomanació

Ja vaig escriure sobre l'impacte que em va causar aquell concert, que al cartell que l'anunciava es presentava com d'un grup anomenat Sixfingers, i que després he aclarit que és el títol del disc de Peter Thompson, el cantant i responsable del projecte. Aquest bon home ha tingut la generositat de penjar el seu disc a internet, per què s'el baixi qui vulgui al seu ordinador. Jo ho vaig fer, i des de llavors cada cop que em retrobo les seves cançons en l'escolta aleatòria del meu itunes vibro. Us recomano que també ho feu. Val molt la pena. Si no falla l'enllaç, només cal clicar aquí: http://www.cutlassrecords.com. Si no va, busqueu el racó de Peter Thompson a la plana de cutlassrecords, i accediu allà on diu "music".

dilluns, 17 de juliol del 2006

La força i Huston.

Recentment, hi ha hagut persones que m'han impressionat per la seva força vital. No és que no tinguin els seus alt-i-baixos emotius com tothom, no és que tinguin una idea més convincent del món, no és, ni tan sols que siguin persones més segures, però si que tenen una força en els seus comportaments, en l'expressió de les seves idees i emocions, per sobre de la mitjana, que a mi em produeixen un impacte que m'admira i, en ocasions, també m'afecta positivament. A mi, que sovint tinc massa fe en la força de les idees i l'intel.lecte, em fa pensar el fet que no és aquest l'origen de la força d'aquestes persones. Poden ser molt cultes i reflexives, però no és d'aquí d'on prové aquesta força que tenen. Té a veure amb una altra cosa, amb les actituds, amb la relació amb la seva pròpia naturalesa,... no sé.

Això em fa pensar en una conversa que tenia l'altre dia, sobre John Huston, el director sobre el qual estan fent un cicle a la Filmoteca de Barcelona. També és un descobriment de la mateixa mena. Abans no distingia l'atractiu de les seves películes. Ara em fascina la seva força, la mirada compasiva sobre els seus personatges, la presència de la natura a les seves pel.lícules,... En la conversa, ens preguntàvem si tot això prové de la seva cultura i coneixement, i ens dèiem que no, que potser venia d'una altra banda. D'una manera de ser que integra en la persona, sense necessitat de descodificacions intel.lectuals, la visió del món. Ens preguntàvem si en el món actual es pot seguir tenint aquesta força o si això és una possibilitat que es tendeix a perdre en els temps que corren.

divendres, 14 de juliol del 2006

Tocar de peus a terra amb Bob Dylan.

Ahir vam anar a veure un concert de Bob Dylan a Perpinyà. El concert no va ser gran cosa: el Dylan estava molt malament de la veu, i el grup era molt funcional. Sense ser un desastre, quedava lluny de ser un gran esdeveniment. Podríem posar-nos catastròfics, i dir que va ser una presa de pel, però mira, avui estem positius, i en farem una lectura òptima.

És sabut que la fama, les projeccions que molta gent ha fet sobre ell, el fet de ser tractat com un mite, han estat una preocupació per Bob Dylan. Sembla que no, però tots el tenim aquest problema, tot i que no en la mateixa mesura. Ens comportem en públic, uns davant més gent, altres davant menys, però tots ho fem. Mostrem una o vàries cares nostres. La gent les llegeix i decideix que som així. I a partir d'aquí, tots tenim un lio per gestionar: si volem que sàpiguen més o no, si ens sentim còmodes amb el que pensen de nosaltres o no, si nosaltres ens creiem el que els demés es creuen de nosaltres o no,.... un lio que afecta la nostra vida pública però també la privada, per què no són dues coses separades. No m'estranya que el Dr Pasavento es plantegi desaparèixer.

Doncs bé, l'actitud del Dylan és la d'un expert en la matèria, i en certa mesura és una lliçó. Fa concerts davant 1500 persones, i així enganya menys, per què el veus d'aprop. No es presenta com una estrella, vesteix com la resta del grup, no ocupa un lloc preeminent. No és que sigui humil, no és que no sapiguem -ell, els músics i nosaltres- qui és i què ha fet,... però no ens permet enlairar-lo gaire. Si està afònic, fa tot el concert afònic, que també pot ser llegit com una manera de recordar-nos que és una persona amb bons dies i mals dies. Ni tant sols les seves cançons poden ser preses com una categoria universal. Ahir eren d'una manera, però avui les canta d'una altra i són unes altres. El que l'altre dia podia ser un himne rabiós, avui potser és una mostra de decepció. Res pot ser anquilosat. Res és etern. Actua com un treballador que fa la seva feina. D'alguna manera, el que fa, és una toma de terra constant pels que el veiem. El que passa és el que passa. Toquem de peus a terra. I no hi ha possibilitat de relacionar-nos amb una fantasia sinó només amb el que fa ell avui.

dilluns, 10 de juliol del 2006

Son "teatreros" els grans musics catalans?

Després de veure i sentir l'excepcional actuació d'Albert Pla, al PopArb d'Arbúcies, algú em va comentar que una peculiaritat dels genis musicals catalans és que tots tenen incorporat l'element teatral en el seu treball. Segons ell, és estrany trobar grans artistes d'aquí, que es distingeixin per la música sense aquest altre component. Sisa, Carles Santos, Miqui Puig, Pau Riba, o el mateix Pla, confirmarien la regla. Sembla una idea amb fonament.

diumenge, 25 de juny del 2006

La musica i les gestions.

L'altre dia vaig entrevistar al Sergio Merino, de la productora Arco y Flecha, per la contra de Nativa. La trobada va ser a la bodega Costa Brava, amb una música fantàstica de fons, i amb unes "navajuelas" a la taula no menys impressionants.

De la conversa em va impressionar la visió filosòfica que ell té sobre la seva feina. Frases com: "la música és important per la vida, per què ens permet imaginar altres sol.lucions per les preguntes que ens fem cada dia" o "la meva feina no consisteix en programar allò que m'agrada sinó en donar una veu a gent que té coses a dir", em van sorprendre. Sintonitzava amb aquesta visió, tot i tenir feines prou diferents.

En contrast, el dia 21 es va presentar el Pla Estratègic de la Música de Gràcia, un treball en l'elaboració i estructuració del qual he participat. L'objectiu central, el que vam proposar l'equip redactor, insisteix en la idea que la música és necessària per viure. No obstant, la presentació que va fer el regidor del districte de Gràcia, que és qui havia fet l'encàrrec, insistia en la importància del desenvolupament del sector quinari (el del coneixement) per l'economia de la ciutat.

La pregunta que em suggereixen aquestes anècdotes és clara: l'economia ha d'estar al servei de la creació o la creació al servei de l'economia? I on diu creació, podríem posar la paraula vida.

divendres, 23 de juny del 2006

Brahms, per Sant Joan

El passat Primavera Sound, la Mònica de BAD TV, em va fer una pregunta poc habitual, en una entrevista -que vam salvar com vam poder- sobre la meva manera de viure la música. Parèntesi: són una gent fantàstica, el José Luis, la Mònica i els seus col.laboradors, apassionats de la seva feina, i amb una actitud que encara contrasta, en el món a vegades una mica fantasma de la música barcelonina. Molt d'estar en el seu lloc, ni més ni menys. Tornem-hi: la pregunta era quina música em poso quan estic trist. Sense pensar-ho massa vaig dir que més que buscar música medicinal que contrapesés el meu estat d'ànim, tendeixo a buscar música que l'acompanyi. Si estic trist, música trista, si estic content música contenta. No sé si és sempre veritat això que vaig dir, però avui és Sant Joan, i quan he arribat a casa m'he posat Brahms, el concert per a piano número 2. No és que sigui un fanàtic de la grandiositat i melodramatisme d'aquest compositor, però trobo que acompanya perfectament el moment: petardos i Brahms, casen d'allò més bé. I aquest punt de tristesa i vivència col.lectiva que formen part dels solsticis (almenys dels meus), van perfectament acompassats amb els "subidons" i ritmes de vals de Brahms.

dimecres, 14 de juny del 2006

Absencia

Porto llegides 50 planes de "Dr Pasavento", de Vila Matas. Es veu que el tema central de la novel.la és l'Absència o la Desaparició. D'entrada el tema em semblava del tot aliè. No l'entenia. No li vèia l'interès. Però ja ha començat a interferir en la meva vida. En algun moment del llibre l'autor diu que al donar-se a conèixer com a escriptor, al fer-se visible, va començar a perdre alguna cosa del seu projecte personal de relació amb la literatura. També fa referència a Robert Walser. Un escriptor, diu, que va anar depurant el seu estil -un altre cop l'estil!- fins aconseguir no ser present als seus llibres.

Darrerament, porto algunes reunions de treball en les que em fatiga ser jo mateix. En les que no voldria ser-hi i sentir-me obligat a fer la meva aportació. No estic gens segur de la motivació d'aquestes actuacions. Les faig convençut de la seva adequació professional, però en el fons és impossible deslligar-les d'una recerca de reconeixement personal. Ho veig també en els demés. I m'agafen ganes de ser un d'aquells monjos tibetans que surten a les pel.lícules, que deixen anar una frase després del silenci, i abans del següent silenci. I amb aquesta frase, normalment impersonal, ja ho han dit tot.

També parlava avui amb una amiga, que diu que la gent la creu neutra i es sorprèn quan manifesta una opinió amb contundència.

Començo a entendre que la Desaparició és un bon tema.

dimarts, 13 de juny del 2006

Vergonya

L'altre dia vaig escriure un missatge a algú, del que m'avergonyeixo. Parlava de l'emoció que vaig sentir al escoltar un disc de Chavela Vargas, però a l'hora volia deixar clares les barreres i precaucions que tinc a l'hora d'enfrontar-me a música tant explícita i emocional. La conclusió havia de ser que amb tota l'actitut descreguda que pogués tenir, hi havia una emoció que sentia igualment. Una emoció més enllà de la hipotètica identificació amb els amors i desamors que són cantats als boleros. El missatge, llegit més tard, barrejava sentiments i idees d'una manera, que em va semblar ridícula i infumable.
A mí em sembla molt difícil això de combinar sentiments i idees en una expressió. I també em sembla difícil mantenir la confiança en quelcom que has escrit, si hi has arriscat molt al fer-ho. Però està clar que hi ha gent que ho fa molt bé.

diumenge, 11 de juny del 2006

Questio d'estil

Llegeixo a John Berger, a la novel.la "Aquí nos vemos" (m'ha agradat moltíssim aquest llibre! quina manera de trobar sentit a les coses sense tancar-les! i quina capacitat per dir les coses amb la màxima facilitat possible,....):
"Por diferentes razones, los dos creíamos que el estilo era indispensable para vivir con un poco de esperanza; y la elección era vivir esperanzado o desesperado. No había término medio. (...) ¿Estilo? Cierta levedad. Una sensación de vergüenza que excluye ciertas acciones y ciertas reacciones. Cierta manera de sugerir elegancia. La suposición de que, pese a todo, se puede buscar, e incluso encontrar, a veces, una melodía. El estilo es algo muy tenue, sin embargo. Viene de dentro. No es posible encontrarlo fuera. Puede que el estilo y la moda compartan un mismo sueño, pero se crean de forma distinta. El estilo entraña una promesa invisible. Por eso requiere y fomenta cierta capacidad para la entereza y una manera especial de acomodarse en el tiempo. El estilo está muy cercano a la música."
I segueix,....
Penso que l'estil interessa molt a alguns músics que conec, i, després de llegir això, no hi ha més remei que considerar que és una bona notícia. A l'hora, però, també em sembla que l'estil és un corsé massa dur per a molts, a la música i a la vida. Una contenció de no es sap encara què. Una moderació formal d'un contingut encara per descobrir. I això no seria tan bona notícia.
A la vida, és fàcil, per exemple, trobar a faltar l'estil quan t'agrada molt algú. Et sents un babau cada cop que obres la boca (o cada dos cops). Però si no fiquessis la pota, no trobaries la necessitat d'estil. Com pots buscar la melodia si abans no has fet una mica de soroll poc elegant? El balanceig entre mesura i desmesura és del tot necessari. Per això, per exemple, m'agrada la manca de prejudicis de Sanjosex.
No sé si ho entenc del tot, però Berger també diu: "¿Por qué el aullido, entonces? El estilo sale de dentro pero su convicción es prestada; tiene que tomarla de otra época para depositarla en el presente, y a cambio del préstamo dejarle algo en prenda a esa otra época. El apasionado presente es invariablemente demasiado corto para el estilo."
Sembla que té alguna relació amb aquest conflicte.

dimarts, 30 de maig del 2006

Egoisme

Sempre t'ho vull dir i mai trobo el moment. Parles de l'egoïsme com un inconvenient. Jo crec que l'egoïsme intel.ligent és altruïsta. Si mires per tu i saps el que et convé, has de fer pels demés. El teu bé i el de l'altre no estan en contradicció. El contrari -"sacrifica't pels demés"- és una idea cristiana equivocada.

Six fingers.

Ja m'ho havia dit algú ben informat, i no sé per què no li vaig fer cas a la primera: "Aquest grup és la bomba. Si estiguéssim en un pais civilitzat estarien pels núvols." Dues veus masculines -sobretot una- i dues guitarres -sobretot l'altra- amb un us de l'slide impecable. De tant en tant s'hi afegeix un violoncel. La conjunció de les veus és vibrant. El cantant principal ens porta amb la seva cadència fins als cels i els inferns. Són estrangers instal.lats a Barcelona. Les cançons estan entre el blues i el country. A mi, que sóc un ignorant en el tema, em recorden al que fan Lilium, no sé si els coneixeràs. Dramatisme amb total credibilitat. Pell de gallina. Increïble.

Prescripcions

Sento al meu amic Miralles, en una xerrada a la biblioteca Jaume Fuster, fer una llarga pregunta sobre els valors i la cultura. Primer posa en qüestió que ens trobem en una crisi de valors. Diu que el que ja no funciona són els antics prescriptors intel.lectuals als que tothom feia cas. Cada u va a la seva, i es trenca la disciplina, però això no és necessàriament negatiu. Segon, pregunta qui deuen ser els nous prescriptors, si ja no ho són els intel.lectuals. Afirma que els nous prescriptors de valors -positius o negatius- són els artistes. Tercer es pregunta sobre quins són els sistemes de transmissió de valors. Ja no ho són les escoles. Afirma que ho són els mitjans de comunicació. Per acabar, es pregunta quines hauríen de ser les polítiques, en relació als mitjans de comunicació i els artistes, si les coses són així.

dissabte, 13 de maig del 2006

Musica i vida.

Segur que dic coses que ja estan dites, i que potser jo he sentit en algun lloc que ja no recordo,.... però allà vaig:
La història de la música està plena de separacions i diferenciacions.
En algun moment algú va decidir que la música tenia uns espais idonis per ser sentida i la va voler separar dels altres espais. Primer serien les esglésies, on la música i el sagrat convivien, mes tard els auditoris, ara comptem amb un munt d'espais especialitzats per diferents músiques especialitzades.
En algun moment algú va decidir que un compositor i un intèrpret no són el mateix, i encara que ara els renovadors de la música antiga qüestionen la suposada manca de llibertat de l'antic intèrpret de música medieval (diuen que tenien molt marge per la improvisació) l'esquema perdura. Hem assumit com a natural que la millor música és el resultat d'un munt de mans amb especialitats diverses (el tècnic, el músic, el productor,...) sense considerar que algun trosset de vida es deu perdre entre tant treball tècnic.
En algun moment es va decidir que quelcom tant inaprensible com la música podia ser recollit en un objecte (el disc) i, a partir d'aquí vendre el que no podia ser venut abans. I potser si que hi ha música en un d'aquests trossos de plàstic que tants bons moments ens proporciona, o ara en aquestes agrupacions de bits que circulen per la xarxa, però crec que alguna cosa es trenca quan escoltem la música en un lloc tant diferent al que es va concebre i tant allunyat del qui la va fer.
Tot això ha estat molt útil. Ens ha ajudat a aprendre moltes coses que no hem d'oblidar. Però ara em sembla que necessitem treballar en direcció contrària. Tornar a engantxar el que hem anat separant, ara amb un esperit diferent. I tornar a donar unitat a una experiència que la tècnica, la ciència i el capital han anat fragmentant.

divendres, 12 de maig del 2006

Inici?

La veritat és que no sé per on començar. Porto algun temps donant-li voltes a això dels blogs i només unes setmanes pensant en fer-ne un de meu. Parlarà de música, segur. És la meva feina i també una passió. M'ocupa molt de temps, i per tant no seria el meu blog si no en parlés. A més, contra el que alguns diuen, trobo molt interessant parlar de música. D'altra banda, també trobo molt plastes als qui, amb la música o amb qualsevol altre tema, són monotemàtics i previssibles. Així que crec que intentaré fer un combinat entre música i coses de la vida en aquest diari.