dilluns, 16 d’abril del 2007

Binomi qüestionat

El 19 de març passat va tenir lloc el Fòrum d'Indigestió que organitzem cada any. Aquest cop, excepcionalment, vaig decidir fer una intervenció, cosa que em va donar alguns maldecaps, tant per la dificultat en concretar bé el seu contingut, com per què em qüestionava la conveniència de fer de presentador i ponent a l'hora. No obstant, estic força content del que vaig "construir". Crec que el seu contingut no va tenir gaire impacte, ja sigui per les meves limitacions a l'hora d'exposar, o per què proposava un aparent punt mig que per mi no ho és. Per aprofitar la feina feta, aquí deixo el text del que vaig dir.

L’objectiu de la meva intervenció és posar en qüestió un binomi que fem servir habitualment, i que fonamenta accions polítiques i actituds que a vegades assumim.
Es tracta, dit a la brava, de la distinció entre alta i baixa cultura. Vull parlar en contra de la distinció, i no a favor de cap de les dues.
Per fer-ho pretenc seguir el fil d’un llibret “El desprecio de las masas”, d’un autor, Sloterdijck, que vaig començar a conèixer l’any passat aquí, al fòrum, gràcies a la intervenció de Martí Perramon.
En aquest llibret aquest autor –com d’altres- diu que el projecte de l’home modern, aquesta idea que va començar durant el Renaixement, va prendre cos el segle XVIII, i es desenvolupa fins l’actualitat, conté un doble encàrrec difícil de resoldre.
D’una banda ens posa al centre com a individus, i s’ens demana que desenvolupem el nostre projecte personal, que siguem nosaltres mateixos, que siguem diferents.
De l’altra, ens diu que tots som iguals, que tots els principis de l’església i de la noblesa que en el passat havien fonamentat les diferències entre els homes no tenen sentit. Aquesta idea igualitària que és el principi de la democràcia.
Segons com ho pensem, aquest doble encàrrec és de difícil sol.lució: Com podem ser únics i diferents i a l’hora entendre’ns com a iguals als demés?
És un conflicte i tensió que es manté durant tot el desenvolupament de la modernitat.
Segons Sloterdijck aquest conflicte ha tendit a resoldre’s en favor de la idea igualitarista, relegant el projecte personal a l’àmbit íntim. La diferència en la nostra societat si no pot ser assimilada és castigada.
Des d’aquesta idea s’explica per exemple l’enigma de com una persona no especialment intel.ligent va poder arribar a president dels EEUU.
Aquella part de gregari que tots tenim, busca persones “normals” o inclús una mica inferiors per governar i castiga per exemple, un polític que sembli intel.lectual.
L’art també reflecteix aquest conflicte, i si des d’aquí mirem la distinció entre alta i baixa cultura, trobarem que d’una banda el que s’anomena alta cultura podria ser portadora d’aquest projecte en favor de la diferència, de posar en relleu allò que ens fa diferents, i la cultura de masses allò que ens fa iguals.
El problema és que la una, l’alta cultura ho fa des de l’esperit de clan, des de la reminiscència d’aquella noblesa que s’auto-justificava pel sol fet de ser-ho.
I que l’altra, la cultura de masses ho fa des de la igualació, la eliminació de la la diferència, la recerca del mínim comú denominador.
Contra el que a vegades diem, és difícil de preveure que el mercat trobi respostes. El mercat treballa de comú acord amb la cultura de masses i no en contra. La Operación Triunfo que converteix en herois a persones “normals” amb missatges nuls treballaria contra-corrent i contra els seus interessos, si premiés la diferència. Crec inclús que no és cert que la indústria hagi ajudat a créixer a aquells artistes que encara considerem singulars. La lògica de la cultura de masses fa molt que no ens projecta cap gran artista. I la prova està en aquesta mena de retorn als vells rockers al que assistim, a artistes gairebé anteriors a la indústria.
Segons Sloterdijk, hi ha molt poca gent que sigui crítica amb les masses, i és un pas necessari per buscar respostes.
Cap de les dues visions –alta i baixa cultura- ens aporta una sol.lució de síntesi al conflicte de com ser diferents i a l’hora iguals. De com viure d’una altra manera la diferència.
Què es pot fer? No ho sé, però jo crec que està clar que una concepció de la cultura que mantingui la distància entre un concepte qüestionable d’alta cultura i la cultura de masses no aporten cap sol.lució.
Jo penso que sobretot entre els qui ens belluguem en l’àmbit de les músiques populars hi ha gent que està més a prop de buscar aquesta síntesi. Artistes, gestors, inclús públic, que busca en una direcció diferent. Gent que no vol jugar a la divisió de la cultura d’elit, per què sí, ni al de la cultura de masses homogeneïtzadora. Que busca un discurs propi sense tancar-se en un castell sagrat i aïllat. Per posar exemples immediats, penso en els Standstill, en el Joan Saura, que és un samplerista, que pot fer les coses més estranyes, però a l’hora no s’autorevesteix d’aquesta actitud solemne que tenen els sampleristes de I el Xavier Baró, el Miguel Poveda,....
Bé, si tingués 5 minuts més trobaria arguments per posar en qüestió això que ara defenso,... però sí.
També penso que hi ha gestors que estan més aprop que d’altres en aquesta necessària recerca de respostes des de l’art. Al llibret es defensa una actitud, la realització “d’exercicis d’admiració”, que contraposa a la recerca d’art que respongui a cap mena de cànon. L’exercici d’entendre el que proposa l’artista, “admirant” la diferència, encara que resulti incòmoda, enlloc de cercant la coincidència.
Bé, ningú és sant i pur, però penso que és important que busquem i ens afirmem en aquesta part de nosaltres que treballa per viure d’una altra manera la diferència, i tractem d’esquivar aquelles temptacions que també tenim de tancar-nos en castells de suposada noblesa aïllada, i auto-justificada, o de buscar la homogeneïtat per fer contents als gregaris.
I també, molt important, que ens afirmem col.lectivament, no només individualment, en aquest espai que no és ni alta ni baixa cultura.