He escrit un article sobre política cultural per Nativa 50. No és que n'estigui especialment orgullós, però, per un error d'edició del que jo mateix en sóc responsable, ha sortit força confús el seu missatge. Per això el torno a reproduir aquí. Aquesta versió és més bona.
La principal idea d'aquest article és preguntar-se si hi ha un argument que expliqui per què són necessaris els esforços i inversions en cultura, si la gent que ens dediquem professionalment a la cultura podem resoldre aquest problema que eternament arrosseguem quan expliquem a les nostres famílies a què ens dediquem, si hi ha una bonica història que explicar que convenci sobre la necessitat de conselleries, ministeris, àrees de cultura i institucions culturals, amb el suport de diner públic.
Aquest article no s'havia d'escriure així -el pla era un altre-, i no tinc gens clar si sóc la persona adequada per fer-lo. Des d'Indigestió participem d'una manera o altra de la fireta cultural, i quan parles d'una cosa des de dins és fàcil que la perspectiva no sigui la adequada, el llenguatge massa endogàmic, i la llibertat per dir condicionada. En tot cas, aquí estem.
Literari que és un, parteixo de que les paraules són importants. Que una explicació clara és un compromís. Que quan un explica per què fa les coses, i no només el que fa, és més fàcil adherir-se o no, detectar incoherències entre el que es diu i el que es fa, i contribuir a millorar. Sóc dels que voldrien una història bonica per tenir confiança en el joc. Una aposta per la cultura i per la música que més enllà de traduir-se en el moviment de molts euros donés sentit a unes actuacions impulsades des del poder polític i millor encara si fos un projecte més col.lectiu. Més promeses i menys realitats, que deia aquella pintada. Paraules, i no fets.
Llegeixo al diari que Gilberto Gil va veure refusada una iniciativa seva com a ministre de cultura al Brasil, per què tractava de crear una agència del cinema que el regulés des del punt de vista del bé comú, i va entrar en conflicte amb la indústria. Enyoro que aquí s'expressi un projecte amb aquesta claredat d'idees, i es generi un conflicte d'aquesta mena. Bé, de conflictes n'hi ha hagut alguns. Per exemple, amb el cas del Centre d'Art Santa Mònica, amb les noves mesures per la música del Departament de Cultura, o amb la queixa per l'absència d'un representant del sector musical al Consell de les Arts, però trobo que cap d'ells ha revertit en un debat suficientment interessant, més enllà del conflicte d'interessos particulars.
En ocasions, s'en fa bandera de la manca de discurs. Penso per exemple en les conclusions d'unes recents jornades sobre Fàbriques per a la creació a Barcelona, on es fa gala de no voler un model global. Ser poc clar és una bona manera de no barallar-te amb ningú, però no ajuda a avançar. I encara seria pitjor si la intenció existís però no s'expliqués.
En altres casos, sí que n'hi ha de discursos. La redacció d'aquest article coincideix amb un moment en que l'alcalde de Barcelona està mostrant entusiasme per l'activitat cultural, anunciant per exemple la tercera industrialització de la ciutat a partir del sector audiovisual. No és un fet aïllat. La idea que la cultura pot ser motor de l'economia en la societat del coneixement és un dels arguments que s'expressen amb més freqüència per defensar-ne la inversió. Sovint s'acompanya d'una idea que s'ha posat de moda que entén les ciutats com una mena de gran empresa, i afirma el factor cultural com un dels elements que millorarà la seva producció. Aquí el discurs és una ocasió per manifestar el desacord. De fet, hi ha qui sospita que quan la subordinació a l'economia és molt clara, es perd l'impuls de la cultura. En qualsevol cas, la cultura subordinada a l'economia no és tota la cultura. El relat que busquem hauria de poder defensar la cultura per sí mateixa.
Tampoc és fàcil il.lusionar-se participant de veus crítiques. No es tracta d'apuntar-se al sanbenito de que els polítics són el pitjor, el poder corromp, i tots aquests tòpics. Ni a la demagògia de "si ens ho deixessin fer "a la gent" tot aniria molt millor". No ho penso així. Estic convençut que el mal-anomenat "sector cultural" participem d'aquesta mancança d'una bona història. Quan es fan des de l'àmbit privat els arguments no acostumen a anar més lluny de l'autoafirmació corporativa. Tendeixen a dir que el sector privat (sigui lucratiu o no) fa millor les coses que el públic, per defensar el traspàs de recursos públics al privat, sense entrar en massa detalls de dades o objectius no econòmics. Es parla sense embuts dels interessos del sector cultural, donant per fet que aquest és bo i necessari i sense donar massa explicacions dels beneficis culturals que aporta a la societat. I si ens apropem més a la base -artistes individuals, petits col.lectius,..- la gent no està per floritures en el discurs i té molt clar que la seva tasca és necessària i mereix suport.
La meva sospita, per si no ha quedat clar fins aquí, és que els que pensem que calen accions de suport a la cultura tenim molta feina a fer per explicar quines són aquestes necessitats des d'un punt de vista col.lectiu, per no confondre-les amb polítiques d'altra mena (econòmiques, socials, d'auto-ocupació, turístiques,...), i per no defensar en nom d'una expressió que encara compta amb una imatge noble, el que només són interessos particulars. Manca un discurs cultural que superi el debat sectorial per parlar del bé comú, i que integri una idea de cultura que vagi més enllà de l'activitat artística. Un discurs que no podem fer sols els del sector. Si no el tenim, val la pena que dediquem més esforç a elaborar-lo.
Potser estaria bé acabar recordant que, així com la música existiria encara que no hi hagués SGAE, la cultura també ho faria encara que no existissin els professionals de la cultura: gestors, polítics, artistes, etc. etc. I si no fos així, si la no existència dels professionals la fes desaparèixer, tampoc seria tan greu. Voldria dir que s'hauria convertit en una activitat innecessària.
Agraeixo a en Julian Figueres, l'Esteve León, el Ferran Farré i el Nei Torrell, que m'hagin ajudat a arrencar per fer aquest article. Si ha sortit alguna cosa bona, segur que hi tenen a veure. Si no és així, segur que deu ser que jo no he sabut entomar les seves interessants aportacions.