Músics per una cultura lliure?

Si no ho recordo malament, va ser a Lawrence Lessig, creador de les llicències Creative Commons, a qui vaig sentir dir, en una conferència al CCCB, que el necessari canvi en la concepció i regulació dels drets de propietat intel.lectual tindria veritable força i es legitimaria el dia que els creadors es pronunciessin clarament per aquest canvi. Segons va explicar, era el 2005, ja hi ha moviments i associacions d'artistes amb un posicionament clar en aquest sentit, a països com per exemple Holanda.

Em sembla que encara estem lluny de que això passi, en el cas de la música, a Catalunya i Espanya. D'acord, n'estem farts de veure "destacats músics", com Aute i Loquillo aquests dies, dient que la música s'enfonsa, li queden quatre dies i totes aquestes tonteríes, però tampoc hi ha gaire músics que es pronunciïn en un sentit diferent. Per què no hi ha "indies" que s'hi posicionin? Semblaria lògic, no? Si la SGAE, com diuen, només beneficia als més consolidats, si en el fons es tracta dels interessos de les grans editores, com és que no hi ha músics alternatius en rebel.lió, al costat de tots aquests moviments d'internautes tan dinàmics?

El cas és que si parles amb músics -músics que no necessàriament venen tant com aquells-, amb persones vinculades als segells més inquiets i creatius, o inclús amb històrics que continuen bellugant-se en el nostre particular "underground", et diuen, contradient el que acostuma a ser opinió general, que els diners que reben de la SGAE no resulten insignificants. Jo dedueixo que, per poc que sigui, si reben alguna mena de porrateig del que es recauda pel cànon o dels diners dels mitjans de comunicació, és a dir, alguna part de tots aquests diners que la SGAE cobra, sense saber a quines obres corresponen, és possible que acabi resultant un import significatiu, en el marc del que arriben a rebre directament per les seves vendes o pels seus concerts.

Vist així, esperar d'ells un posicionament ferm no és fàcil, primer, per què la seva activitat artística sempre és de difícil viabilitat econòmica, i qüestionar això els sembla qüestionar el poc que tenen, i segon, per què ja fa molt de temps, si més no en el nostre entorn, que els afanys per preservar el propi espai, la individualitat, la independència, i totes aquestes coses, han quedat relegats a les qüestions estètiques, quedant en una situació molt ambigua aquelles idees que suposaven que la independència artística i la de gestió tenen clares correspondècies i són coses estretament vinculades. Aquest vincle s'ha trencat, i són molts els que consideren que la seva independència estètica -suposadament la única important- depèn de que puguin disposar dels màxims diners possibles.

També crec que per donar-se aquesta possible mobilització dels músics hi hauria d'haver una altra mena de relació entre oïdors i músics, una relació més solidària que a aquests els fes sentir-se part d'una comunitat que els recolzarà d'una altra manera, i a la qual volen beneficiar, facilitant l'accés a la seva feina. Tenir aquesta xarxa els faria atrevits. Una altra condició que encara ens queda una mica lluny.

Sobre les "xarxes socials"

A mi em van ensenyar que m'havia de malfiar si algun desconegut em regalava caramels a la porta d'una escola. Una mica més tard, quan ja era més gran, em vaig adonar que l'ensenyament havia calat i m'anava bé. Quan un venedor de multi-propietats, desesperat per les meves negatives a les seves brillants ofertes, em va preguntar si no acceptaria un Ferrari si m'el regalessin, li vaig dir que no. Era veritat que no l'acceptaria. El venedor ho va notar, que era veritat, i en aquest moment, quan ho va veure, va deixar-ho per inútil i va claudicar en el seu intent d'engatussar-me.

Doncs bé, ara tinc la sensació que aquest aprenentatge meu, aquesta desconfiança envers el manà caigut del cel i els regals a canvi de res, em deixa al marge d'alguna alegre festa. Per molt que vulgui participar de l'orgia comunitària que mal-anomenen xarxes socials, no ho puc fer, i m'he de quedar sol a la porta de l'envelat.

En primer lloc, dec tenir alguna resta de virus marxista que em fa preguntar-me qui són els propietaris d'aquestes xarxes i per què ho deuen fer. I veig unes empreses multinacionals, totes elles disfressades amb mites fundacionals que parlen de jovenets canviant el món des d'un garatge, que fan negocis amb les nostres dades i cultura. Empreses, això sí, que enlloc de demanar-nos diners per oferir-nos uns serveis, ens demanen que els expliquem els nostres amors, per poder fer negocis amb altres. I em fa por.

Segon, m'ataca la mania anti-gregària que em porta a sospitar quan tothom sembla estar unànimement d'acord amb una cosa. Es parla amb tal entusiasme d'aquestes empreses que gairebé sembla una qüestió religiosa. I se'ls atribueix tal aportació al benestar social que gairebé semblen un bé comú. Trobo que a això que anomenen xarxes socials se'ls atorga la credibilitat, monopoli i poder que abans es donava als estats. Amb la diferència que si Hisenda comerciés amb les nostres dades els tractaríem de corruptes, però a ells, els de les marques que no vull repetir per no fels-hi més propaganda, els hi perdonem tot. I amb la diferència que, per imperfecte que sigui el sistema, envers els governants tenim legitimat per intentar controlar-los i amb els nois del garatge, que ara són amics de senyors amb traje d'executiu, no. Però com que ho fan gratis, es veu que són bons.

Tercer, la funesta mania filològica. Ja no es tracta de defensar que les xarxes socials humanes i les virtuals tenen diferent qualitat, i no poden tenir el mateix nom. No ens entretindrem amb aquestes cursilades, i ens quedarem amb una cosa molt més prosaica. Es tracta de que, ja immersos en les possibilitats d'internet, com bé saben els iniciats en el software lliure, per fer xarxes virtuals no ens calen aquestes webs. Hi ha un munt de recursos per posar en marxa les nostres xarxes socials sense vincular-les a negocis d'altres. Però som així de comodons, i no ens posarem a mirar-ho si ja ens ho fan arregladet. Sense manies. Donar el nom de xarxes socials a aquestes coses em sembla pitjor que atribuir el nom de la coca-cola a tots els refrescos de cola. Potser resulta que com que ja hem oblidat què és una xarxa social, ens resulta indiferent que utilitzin aquests mots del vocabulari per donar glamour al seu comerç.

Per acabar, potser és un problema particular, però encara no m'ha arribat el moment de descobrir una nova proposta artística realment motivadora gràcies a la xarxa. I tampoc he percebut l'impacte global de la revolució, més enllà de la fe col.lectiva i cridanera. Ja que parlem de fe, en això sóc com Sant Tomàs: fins que no ho vegi no ho creuré. I encara no m'ha arribat el moment. El Canto del Loco, Madonna i Coldplay semblen seguir semblant essent els reis de la temporada. Així que no he pogut comprovar des de l'altra banda, la del que escolta, els beneficis de la onada. I això que pertanyo a la part del mon que es connecta cada dia. Si heu trobat alguna perla, no deixeu de fer-m'ho saber,....

Llistes de l'any passat. O l'altre!

Suposo que faig una mica tard per publicar això però, com es veurà, també va d'acord amb l'esperit del text.

Llegeixo llistes d'enregistraments i concerts, en que algunes publicacions diuen què ha estat el millor de l'any passat a nivell musical, i fan comentaris sobre les mateixes, i em fan sentir que no estic en aquest mon. Potser és el resultat de no tenir tele.

Portishead, Lori Meyers, Joe Crepúsculo, Sigur Ros, Vetusta Morla, Manel,.... no és que no els conegui, en alguns casos no he sentit el darrer que han fet, però em resulta suficient per dir que si això ha estat el millor de l'any, potser no val la pena fer balanços de l'any d'aquesta mena. Donen la sensació de voler treure aigua d'un pou que es buida més ràpid del que triga en tornar a tenir aigua. A mi em sembla que, una de dos, o bé un any dels actuals no donen gaire de sí, i potser seria més interessant limitar-se a fer les llistes del quinqueni o de la dècada, o bé hi ha material que passa desapercebut pel periodisme musical.

M'és igual. Personalment, em va bé fugir d'aquestes urgències. Si estan passant coses interessants, m'és indiferent ser el primer o el tercer en descobrir-les, compto amb que me n'acabaré assabentant, i que quan m'arribi serà el moment adequat per a mi.

Els meus discos de l'any 2008 són el "Drums And Guns" de Low, editat a principis del 2007 (potser també va ser el meu disc del 2007) i les cantates de Bach, dirigides per Philippe Herreweghe, i editades el 1999, junt amb la Missa en Si menor.



(Aquest vídeo no és la interpretació dirigida per Herreweghe, però serveix per il.lustrar el que dic)



No ho dic per esnobisme, és del tot cert que són les músiques que més m'han impactat i més he repetit durant aquest temps. Si més no, és el que tinc present mentre escric això. El disc de Low, per què també em va arribar per sorpresa la seva actuació al Primavera Sound del 2007, i és un disc que no em canso de repetir, cosa que em passa amb poca música. Les Cantates, per què tot i conèixer i escoltar Bach com a compositor des de fa molt, mai m'havia arribar com ara, i encara menys la música coral i les veus solistes de l'anomenada música clàssica. La seva cadència, sòbria i a l'hora lírica, em provoquen plaer i benestar. Ara sí, ara és el meu moment amb Bach.

No sé si són els millors, no sé si existeix el millor. És el que m'ha servit durant el 2008. Ara que hi penso, potser tenen en comú un aire místic. Doncs deu haver estat el meu any místic, què hi farem.

Què n'hem de dir de la música els que no en fem? (II)

Ja vaig explicar fa temps que havia participat al II Congrés Internacional de Música a Catalunya, amb una ponència una mica "sui generis". Peculiar per què la ponència va ser principalment un camp de proves per contrastar idees que em resulten difícils de formular. Aquest bloc ja reflecteix, suposo, com li he anat donant voltes al tema. Finalment, la organització del congrés em demanava un text, que ha estat la ocasió per tractar de concretar millor. És el text que hi ha a continuació. Si t'interessa, també està editat i recollit al número 47 de Nativa, que hem publicat aquest mes.


QUE N’HEM DE DIR DE LA MÚSICA ELS QUE NO EN FEM?
Jordi Oliveras.

1.- El "problema" de la música.

Sovint es parla de la música com un problema. Hi ha qui lamenta que algunes músiques no siguin prou apreciades. “La gent no té prou inquietud”, es diu.
La queixa pot venir de llocs molt diferents. Es refereix al jazz, la música d'avantguarda, la música clàssica, la cançó, el folc, i fins i tot el pop. La fan tota mena d'amants de la música: músics, compositors, gestors, responsables de discogràfiques, periodistes, mestres,... un ampli ventall. La diversitat dels qui parlen del problema de la música pot resultar sorprenent, i una de les coses curioses és que, tot i dir el mateix, probablement no estarien tots d'acord sobre el que desitgen.
Alguns potser es queixen per motius econòmics, per què els hi va el seu sou o els beneficis. Però això no ho és tot. De manera més desinteressada també es reclama que es produeixin unes situacions de consens, i potser plaer compartit, a l'entorn de la música, que no es donen en molts casos.

Quan s'exposa el problema, es considera que la clau és que el públic no respon. Al nostre païs –es diu- manca cultura musical. La guerra civil, els quaranta anys de dictadura, el caràcter nacional, etc. etc. ens van ubicar en una situació d’endarreriment i aculturalització respecte a altres països occidentals, que encara no hem superat.

Les sol.lucions es busquen en la comunicació i l’educació: cal educació que faci possible que siguin apreciades les músiques que no ho són. Així faríem possibles aquestes situacions que no es donen. I quan es parla d’educació, si no ho interpreto malament, es fa al.lusió a un aprenentatge esforçat i d’acumulació de coneixement, que ens ha de permetre l’accés a totes les músiques. O, en altres casos, es fa al.lusió a l’aprenentatge per a tocar un instrument, substituïnt la disciplina mental per la física. Si més no, a mi em sona així, aquesta música.

Crec que aquest plantejament, que he exposat de forma molt simplificada però que em sembla que descriu correctament el que es diu des de molts àmbits i el que justifica moltes accions, és força discutible. Obeeix a mirades sobre la música i el paper de l’artista molt parcials. Suposant que la música té interès per quelcom semblant al seu potencial comunicatiu, la limitació d’aquest discurs estaria en assumir perspectives massa uni-direccionals, i no d’intercanvi: l’artista i la música són tresors estàtics als que cal accedir, es pensa. Enfront d’això, suposar que la música és un moment de comunicació efímer, implica una altra perspectiva, que dona un altre protagonisme als participants, i suposa una altra manera d’abordar els hipotètics problemes.

Exposats el problema i les precaucions davant del discurs habitual, podem començar a destapar el propòsit d'aquesta ponència. La seva línia argumental consisteix en:

• Posar en qüestió la suposada línia ascendent de l'accés del públic a la música i defensar que cal fer una lectura en horitzontal en la que músic i públic s'han de buscar mútuament.
• Posar en qüestió l'aliança entre gestors (públics i privats) i artistes, com a causant de desajustos, i reclamar una altra mena de mediació.
• Proposar la intervenció del públic, organitzat com a societat civil sensible a la cultura, per articular altres formes de mediació.

Sense ser-ne un expert, em sembla interessant la teoria de sistemes per apropar-se a problemes d’aquesta mena. Del que alguna vegada vaig aprendre, em queda la idea que enlloc de considerar les situacions a la recerca d'una veritat i una mentida, d'una situació correcta i una incorrecta, val la pena observar-les tractant de descobrir quin és el joc que fa estable una situació, quines són les lleis que comparteixen els diferents actors d'un suposat problema per assumir la seva situació, quins són els mecanismes de complementarietat que els fa estar on són.
Partint d'aquestes rudimentàries eines, sorgeixen algunes preguntes sobre el problema que ens plantejàvem:

1. Podem llegir la situació entre "els preocupats" per la música als que abans fèiem referència i els "despreocupats", com un sistema que manté el seu equilibri. Potser en el fons ja li va bé a tothom estar on està. Als uns comptar amb un coneixement que els fa sentir diferents i amb un rol social propi, i als altres no trencar-se les banyes més del compte per assolir uns plaers estètics que no els fan falta.
2. També podem posar en qüestió què passa si pensem la trobada a l'entorn de la música -un concert- com un sistema. De fet, ja ho fan els que pensen que un concert no funciona si no hi va la gent, al considerar que falta una peça. Però aquesta apreciació només és econòmica -no és rendible si no es paguen entrades- o referida a l'èxit en la gestió. Pensar un concert com un sistema de comunicació, pot portar-nos més enllà. Per exemple a fer-nos la pregunta sobre quin és el paper del públic en la bona experiència musical, posar en qüestió que sigui un mer receptacle, i proposar que sense la seva presència i reaccions no hi ha música. Com a prova provisional, els que alguna vegada parlem amb músics podem pensar en com els hem sentit a dir milers de vegades com un concert ha estat millor o pitjor en funció de com han percebut al públic. No semblen referir-se només a l’agraïment o no per la seva acollida. Aquesta ha influenciat també la seva pròpia execució a l’hora de tocar.
3. Finalment, potser té sentit aplicar aquesta perspectiva per a mirar com gestionem la música. Generalitzant, m’atreviria a dir que és un diàleg en el que participen artistes, administracions i indústria, però en el que els ciutadans no implicats en el procés productiu tenen assignat un paper molt petit, el de participar com a consumidors, o, estirant moltíssim, el de comentar el que es produeix (si suposem que la crítica és una veu dels no-implicats, cosa que en la majoria dels casos és molt suposar). En el procés industrial de producció de la música, el contacte directe entre el músic i l'oïdor es limita al concert. En la resta del procés actuen mitjancers diversos que suposadament interpreten la voluntat "del públic".

2.- Com hem arribat fins aquí.

El que estem proposant és revisar els tòpics que acceptem quan parlem de la música “des d’una perspectiva cultural”, en particular en el referent a la forma d’apartar a l’oient del procés, i a l’hora considerar-lo un ignorant que fa difícil que les coses funcionin. Sota el punt de vista d’aquesta exposició, deu haver-hi alguns fonaments ideològics que ens han portat a aquests tòpics.
Ben mirat, l’equilibri que reivindiquem entre artista i públic no deu ser nou. La música popular possiblement va ser entesa d'una manera similar en el passat. Fins hi tot podríem trobar arguments per defensar que Bach es trobava més a prop de pensar que la música funcionava així, que a considerar-se a si mateix una estrella de l'star-system.
Quins podrien ser els motius pels quals hem desplaçat el paper de l'oïdor? Amb tota la precarietat conceptual que caracteritza aquest text, proposem parar atenció a tres aspectes que han contribuït a situar-nos on estem: la idea d'emancipació de l'individu, el sentit del progrés i la comercialització de la música.

L'emancipació de l'individu.

Podem suposar que allò que busquem en la vida social deu tenir les seves repercussions en la nostra vida cultural, i per tant també en la música. La nostra forma d’entendre les relacions entre individu i comunitat, deuen condicionar la nostra aproximació a l'art.
És amb les ciutats i el projecte de la modernitat que canvien les coses. La idea del projecte de vida personal va passar a tenir sentit. La vida individual es va convertir en quelcom a desenvolupar establint distància amb el col.lectiu. En aquest context, sembla lògic que l'artista passés a ser una altra cosa, potser el màxim representant d'aquests anhels de realització personal.
Així, semblaria lògic també que el seu rol explícit passés de ser el catalitzador d'unes inquietuds col.lectives al del desenvolupament d'un projecte artístic particular. I és així també com la idea de "l'artista incomprès" al que el temps ja farà justícia, encara que el seu present sigui miserable, va cobrar sentit.
En el passat sembla ser que la religió o el poder feudal marcaven una altra concepció i organització de les comunitats. Probablement imperava una concepció menys individualista de la vida social, i en aquest context l'artista era entès d'una altra manera.
No proposem un retorn al passat feudal, però sí que hi ha pistes per pensar d'una altra manera la relació entre individu i societat, que impliquin també una altra concepció de l'artista. Per exemple, Todorov, al seu llibre "La vida en común" exposa com hi ha hagut dues tradicions a l'hora de pensar aquesta relació. Una, com un conflicte, i l'altra com una relació complementària. El discurs de la primera potser ha tingut més èxit en la nostra concepció de la vida. La segona diu que no hi ha individu si no hi ha societat. És més, no hi ha llibertat si nó hi ha col.lectiu. Buscant per aquí, podríem trobar algunes claus per repensar l'artista. Potser ens hem equivocat al suposar que la seva llibertat i capacitat expressiva es manifesten millor des de l'estricta individualitat, i, sobretot, potser podem trobar noves claus per fer compatibles l'esperit de recerca que sovint projectem en la música, i la seva vivència col.lectiva.

Procés industrial - idea de música.

Un altre pol que configura la visió actual de la música és la seva producció industrial i comercialització. De fet, cal un esforç considerable per imaginar la música de forma independent als sistemes "d'empaquetament" amb que la coneixem. Es fa difícil pensar en la música sense entendre-la enregistrada o com un espectacle. I és així com una definició com la que fa Félix de Azúa al seu “Diccionario de las Artes”, ens pot resultar sorprenent. La defineix com "l'art de construir el temps mitjançant sons no lingüístics", i partint d'aquesta premisa, fonamenta que només hi ha música en present i quan hi ha execució musical. I defensa que la lectura d'una partitura no és més que una mena de "narració" de sons, de la mateixa manera que en uns plànols els arquitectes poden imaginar un edifici, però no són l'edifici. I que un enregistrament musical és la fotografia d'una música que ja no és viva. El caràcter efímer de la música que implica aquesta concepció topa amb el costum que tenim.
No sembla exagerat afirmar que aquesta idea de la música cosificada enfront la d'experiència efímera, contribueix a dibuixar aquell problema que potser no ho és tant com sembla. Si la música són objectes podem pretendre acumular-los (encara que no els escoltem), i podem plantejar com a repte arribar a tenir-los i entendre'ls tots. Si la música no és més que un instant, i cada instant musical és diferent, són més evidents els nostres límits per poder viure-la tota, i relativa la utilitat d'aquesta empresa. El nostre temps és més limitat que el nostre disc dur.
Igualment, si la música són “coses” que ven algú, podem entendre l’interès d’aquest algú en estimular-nos el delit per poder tenir quants més millor d’aquests objectes. No és res estrany, això que diem. La música passa a formar part del mateix engranatge que qualsevol altre objecte de consum, amb l’únic matís que està envoltada d’aquesta mística que la defineix com un bé espiritual que ens enriqueix, cosa que no passa amb la mateixa intensitat amb la majoria d’objectes que consumim.

Idea de progrés.

Per acabar aquesta llista d’idees que ens han portat on sóm, podem parlar de com la idea de progrés també vesteix d’arguments la vivència actual de la música, convertint-la en una cursa en la que l’artista va suposadament pel davant del seu públic, i convertint en un problema i quelcom desitjable, l’accés de tothom a les zones més avançades d’aquest coneixement,
El món occidental modern participa des de fa uns segles d’aquest sentit de la linealitat del coneixement i de l’organització de la vida cap a cotes cada cop superiors. Una idea de l’avenç que probablement troba la seva expressió màxima en la forma de pensar la ciència. I una idea de l’evolució que suposadament sempre ens apropa cap a situacions millors. Un progrés, per cert, que potser es troba en crisi en l’actualitat, quan es detecten els culs de sac als que ens pot conduïr la seva persecució cega, ja sigui amb els problemes de preservació del planeta, o amb la crisi dels mercats financers.
Doncs bé, és prou evident com la idea de progrés contribueix a suposar una jerarquia en l’activitat musical, i en el seu accés. O millor dit, diverses jerarquies, per què segurament podem trobar diverses ideologies musicals, totes igualment jeràrquiques, que defineixen de maneres diferents què és el que va al davant.
Potser aquestes creences en bens musicals avançats són les que fan possible creure que una música no acceptada sigui problema de l’auditori i no del compositor o intèrpret (i també la idea inversa!), sense considerar que el fracàs, si és que el hi ha, és el des-encontre i no una altra cosa.

3.- Què podríem canviar?

El que tractem de proposar en aquesta exposició és revisar i pensar d'una altra manera el paper del no-implicat en la creació i els processos de producció musical. Una revisió que aniria en les següents direccions:

• De l'espectador passiu, a l'espectador que igualment pot estar quiet, però amb un paper determinant en l'execució i experiència musical.
• Del descobridor de suposats nous missatges musicals produïts pel músic, al que rep allò que ja era seu (les seves vivències, el seu món sonor,..) processat per la sensibilitat de l'artista, el qual, vist així, és més un mèdium que un productor.
• Del consumidor final d'allò que elaboren polítics, artistes, gestors i indústria, al ciutadà actiu que pot jugar un altre rol en la gestió de l'activitat musical.

Un cop formulada aquesta proposta de revisió ens veiem abocats a fer-nos la pregunta sobre què podríem proposar que fos diferent si posem en un lloc més central al espectador. Treure’n conseqüències pràctiques, probablement l’exercici d’imaginació més delicat.
No podem arribar molt lluny. Una resposta fàcil, però no per això menys pertinent, podria ser que si incorporem aquesta perspectiva a les nostres accions, des de qualsevol dels llocs del sistema musical, ja trobarem matisos en les nostres actuacions.
Segurament, podem diferenciar una dimensió més íntima i una altra més social d’aquesta revisió. En la vessant íntima, hi ha possibles variacions en les actituds d’artistes i oidors, que poden tenir mil formes i que no es poden preveure sense ser-hi. En la vessant més àmplia, social i organitzativa, potser sí que podem apuntar alguna idea i línia de treball.

Les noves tecnologies ho permeten.

En primer lloc, val a dir que l’actual revolució en el món de la música, relacionada amb les noves possibilitats tecnològiques, proporciona un marc idoni per recuperar els vincles entre artistes i públic. La xarxa i la digitalització proporcionen possibilitats com el treball de composició compartit, el diàleg durant els processos de creació, la reformulació de l’status de l’artista –entrant en un diàleg més horitzontal-, i moltes altres possibilitats que poden transformar aquesta relació.
No estem segurs però que ja s’estigui actuant en aquesta direcció. Algunes de les coses que passen no semblen massa diferents a la traslació del model antic a les noves possibilitats: una revitalització dels clubs de fans, l’auto-gestió per part de l’artista del seu negoci, l’ús de la xarxa com un nou instrument de propaganda,.... Potser cal més temps, nous impulsos o noves iniciatives per a que aquest potencial transformador sigui aprofitat

Revisar l’educació musical.

Fer-ho des d’una altra perspectiva.
Primer, revisant els continguts. L’objectiu no és promoure bons productors de música. Tampoc potenciar bons consumidors. El conseqüent amb el que proposem té més a veure amb els hàbits, amb la vivència del col.lectiu, amb els valors en general, amb l’objectiu que els individus trobin camins per viure feliços sols i en comunitat, en aquest cas, amb la música pel mig. L’educació musical no és una, hi ha moltes possibilitats diverses. Caldrà veure-les i triar.
Segon, revisant el marc educatiu. L’escola n’és un. Les escoles de música, un altre. Però parlant de música –i potser de qualsevol altra cosa- el poder dels mitjans de comunicació, l’entorn familiar, els espais de lleure i l’entorn urbà en general són tan o més importants.

Els encàrrecs musicals.

Es pot fer música per encàrrec? Evidentment, ja s’en fa. S’encarrega música per publicitat, per cinema, per supermercats, per inauguracions solemnes,... En alguns casos la proposta és gairebé artesanal i funcional. En d’altres, es fa per afegir el prestigi d’un artista a un entorn. En el context del nostre debat, però, potser s’obren altres víes per imaginar encàrrecs musicals. La pregunta és com articular encàrrecs en els que es posen directament en contacte l’oient i les seves inquietuds amb l’artista i les seves.

Espais de creació oberts.

Com hauríen de ser els espais de treball dels músics, per cert coherents amb aquesta idea més inter-activa del fet musical? El discurs predominant tendeix a buscar espais ben aïllats, acústica i físicament. L’electrificació de la música, i les circumstàncies de la vida urbana, accentúen aquesta tendència. Es dona per fet que el natural és que l’activitat musical estigui ben separada entre un procés de “fabricació” a porta tancada, i un altre d’exposició pública.
Tenir en compte un altre paper del no-músic en els processos de creació potser hauria de portar una altra mena d’organització, prioritats i accés en aquests espais públics i privats pensats per facilitar l’activitat creativa.

Organitzacions civils per gestionar la música.

És imprescindible que l’activitat musical sigui gestionada sota la lògica lucrativa? Han de ser necessàriament negocis les organitzacions que editen música, la difonen, organitzen concerts, etc, etc? Sens dubte que hagi estat així ha portat desenvolupaments que no podríem imaginar d’una altra manera, però també és clar que no és la única perspectiva possible. De fet, ja existeixen associacions, circuits alternatius, universitats i altres col.lectius que ho fan. El fet que es faci així suposa una altra relació més directa entre artistes i entorn, i una altra lògica en l’experiència concreta.
Podríem afegir potser que trobem interessant que aquestes possibles organitzacions musicals del tercer sector es desenvolupessin i afirmessin amb un discurs propi, evitant la tendència a ser considerades com el camp de proves i la palanca prèvia per accedir al mercat.

Participació en la política musical des de fora del sector musical.

Per acabar, proposem desenvolupar la idea que la ciutadania cultural hauria d’estar present als espais de decissió de les polítiques culturals relacionades amb la música. Per exemple, per posar un exemple proper, en el futur Consell de les Arts que es promou des de la Generalitat de Catalunya. No és aquesta la tendència dominant, marcada pel discurs que la política cultural ha de ser desenvolupada tenint en compte el que en diuen “els interessos del sector”, oblidant que quan es parla de gestionar cultura es parla de gestionar un patrimoni col.lectiu, que alguns ens oposem a delegar.

Jordi Oliveras
Desembre de 2008

Referències bibliogràfiques:
De Azúa, Félix (2002): Diccionario de las Artes. Barcelona: Anagrama.
Todorov, Tzvetan. (1995): La vida en común, Madrid: Taurus.

Wall-E

Avui he vist la pel.lícula Wall-E, i m'ho he passat bomba.
És una virgueria. Si voleu explicacions, el que m'ha convençut anar-hi està més o menys aquí.

Afegiré que vaig descobrint -alguns ja ho han fet fa temps- que la virtut del cinema d'animació és que potser fa més evident que el cinema, em sembla que tot el cinema, és forma, ritme i idees (i música!), tant o més que actors, paraules i arguments complexos. Aquí es demostra molt bé, de forma gairebé ostentosa: t'enamores i emociones amb personatges dibuixats amb característiques antropomòrfiques mínimes, i que gairebé no parlen.

En qualsevol cas, m'ha alegrat el dia. Per cert, si podeu, recomano l'experiència d'anar a una sessió matinal de cinema. Si el cinema ens ha de transportar d'alguna manera, el canvi de costum horària ajuda molt.

Qui administra els nostres plaers? (Segur que algú em diu que penso massa,..)

He descobert el Bicing. El servei em sembla una idea magnífica. T'estalvia l'enfarragosa tasca de lligar la teva bicicleta o pujar-la a casa. I la pesantor d'anar-la a buscar on l'havies deixat si no et va bé. De fet, a l'inrevés del que diuen alguns, em sembla un bon exemple de com un servei col.lectiu pot augmentar la teva llibertat individual.

Als dos dies d'anar comunicant el meu entusiasme amb l'invent, algú em va parlar de Clear Channel, l'empresa americana a qui l'Ajuntament de Barcelona ha encarregat la gestió de la idea. Una recerca ràpida per internet (per exemple a la wikipedia en anglès, o al New York Times) corrobora que es dediquen a la publicitat, tenen una poderosa xarxa de 1200 emissores radiofòniques a EEUU... i també els seus vincles amb el president Bush i la militància activa amb les idees conservadores de l'empresa. Va ser especialment sonat el cas de la censura al grup Dixie Chicks per haver manifestat la seva oposició a Bush per la guerra d'Irak.

La informació no em va deixar indiferent. Vaig pensar que el nostre ajuntament hauria de ser curós a l'hora de decidir en qui delega les bones idees, encara que ho facin a bon preu.

Anant una mica més lluny, Clear Channel està relacionada amb Live Nation, una empresa dedicada a la música en viu en expansió que, per exemple, va comprar Gamerco, la productora de concerts més important d'Espanya. Un conegut ens va parlar del temor que hi ha en algunes sales de petit i mig format angleses pel poder que està concentrant Live Nation. Temor per què la dinàmica que està desenvolupant -que aquí alguna premsa ha saludat com "un nou model en el negoci musical", amb aquella alegria que desperten les coses noves pel fet de ser-ho- les està limitant en la seva autonomia de programació, al tenir força per imposar noms i condicions.

També s'ha parlat de la seva política de compra de festivals -si, tu,... hi ha festivals que es venen-, per poder-los fer servir com a suport publicitari. Imagina’t-ho: tot el romanticisme associat als festivals en mans d'una empresa només preocupada per què la publicitat del recinte funcioni. Per fi, invertirem les prioritats: la música al servei de la publicitat.

Ens hauríem de preguntar per la concentració de poder i la ideologia de les empreses en el mon de la cultura? Jo crec que si -el continent fa el contingut- però el fet és que no passa. Aparentment, hi ha molta menys sensibilitat quan es tracta de cultura que quan es tracta de temes com el medi ambient, l’alimentació o inclús la moda. És curiós, un altre exemple, com la ideologia i l'immens poder de l'empresa propietària del myspace són temes que rellisquen als entusiastes artistes, col.lectius, i fans que l'utilitzen. Inclosos, per suposat, els que s'auto-consideren l'alternativa al mainstream. L'instrument és massa seductor per anar amb romanços. L'hedonisme associable a la bicicleta i la música, sembla quedar entorpit per aquestes preguntes. No ens cal veure la ma que belluga el bressol. Fer-ho és espatllar un bon moment.

Això no és un missatge contra la tecnologia.

Ara em direu que no, però a mi em sembla que hi ha qui diposita en la xarxa, en internet, una fe excessiva en la seva capacitat de transformació de les relacions, i també del món.

En l'àmbit de la feina, per exemple, hi ha qui creu que pot substituir una conversa directa per un mail. I, d'acord, si hi ha molt poques coses a dir, potser és veritat, però hi ha intercanvis d'idees i negociacions que només es poden fer bé veien la cara de l'altre i respirant les seves reaccions. Parlem de societat de la informació, i oblidem que on hi ha més informació condensada i sintetitzada és en l'intercanvi presencial.

Referent a la música hi ha qui parla, per exemple, de democratització de la música. Tota la música serà accessible gràcies a la xarxa, tothom tindrà les seves oportunitats, i triomfaran els veritablement millors. I jo penso que la dictadura de les masses ja la teníem amb el model antic, i que no variarà necessàriament per això.

I en l'àmbit de l'estructuració de la societat hi ha tota aquesta cantarella a l'entorn de les virtuts de la web.2 (que de seguida resumeixen en el nom d'uns grandíssims negocis), que diu que la tecnologia ens farà més amics i més empàtics.

Darrera d'això jo hi veig mandra a donar la cara i inventar mons. Quan penso en aquestes coses, sempre em ve al cap la idea que des que va caure el mur vivim en un món covard (o potser hauríem de dir espantat?) que no s'atreveix a proposar utopies, ni petites ni grosses. Fer-ho està mal vist, ràpidament apareix una idea de la tolerància mal entesa -sota el meu punt de vista-, traduïda en obstacle pel debat. Una altra imposició, a fi de comptes. Expressar propostes és violentar als qui pensen diferent. Dir el que voldries és un intent d'imposar-ho. Confiar en la dialèctica com a forma d'operar és cosa d'antics. No hi ha raons ni intel.ligència per dissenyar societats (sí per dissenyar negocis, es clar). Només hi ha la força dels fets.

Tot plegat, una gran hipocresia, per què ningú deixa de fer les seves pressions per fer anar el món com el pensa, i molt menys els propietaris de tots aquests instruments cooperatius meravellosos. Com en temps antics, es substitueix la força de les idees pel poder en estat pur, amb la única diferència que aquest és més dissimulat que abans.

Així, l'adoració de la tecnologia te quelcom de substitució d'aquesta expressió d'idees. Em sorprèn la vehemència amb que alguns en parlen. Trobo que té alguna cosa de fe religiosa. Començo a estar familiaritzat amb un estil de discurs, que empra una curiosa barreja de llenguatge revolucionari, religiós i tecnològic, i té per a mi tota la ressonància dels sermons més fervorosos. El missatge en el fons és: no cal que pensem, el futur és inevitable, no cal que ens preocupem, la Tecnologia ens farà millors.