Ara em direu que no, però a mi em sembla que hi ha qui diposita en la xarxa, en internet, una fe excessiva en la seva capacitat de transformació de les relacions, i també del món.
En l'àmbit de la feina, per exemple, hi ha qui creu que pot substituir una conversa directa per un mail. I, d'acord, si hi ha molt poques coses a dir, potser és veritat, però hi ha intercanvis d'idees i negociacions que només es poden fer bé veien la cara de l'altre i respirant les seves reaccions. Parlem de societat de la informació, i oblidem que on hi ha més informació condensada i sintetitzada és en l'intercanvi presencial.
Referent a la música hi ha qui parla, per exemple, de democratització de la música. Tota la música serà accessible gràcies a la xarxa, tothom tindrà les seves oportunitats, i triomfaran els veritablement millors. I jo penso que la dictadura de les masses ja la teníem amb el model antic, i que no variarà necessàriament per això.
I en l'àmbit de l'estructuració de la societat hi ha tota aquesta cantarella a l'entorn de les virtuts de la web.2 (que de seguida resumeixen en el nom d'uns grandíssims negocis), que diu que la tecnologia ens farà més amics i més empàtics.
Darrera d'això jo hi veig mandra a donar la cara i inventar mons. Quan penso en aquestes coses, sempre em ve al cap la idea que des que va caure el mur vivim en un món covard (o potser hauríem de dir espantat?) que no s'atreveix a proposar utopies, ni petites ni grosses. Fer-ho està mal vist, ràpidament apareix una idea de la tolerància mal entesa -sota el meu punt de vista-, traduïda en obstacle pel debat. Una altra imposició, a fi de comptes. Expressar propostes és violentar als qui pensen diferent. Dir el que voldries és un intent d'imposar-ho. Confiar en la dialèctica com a forma d'operar és cosa d'antics. No hi ha raons ni intel.ligència per dissenyar societats (sí per dissenyar negocis, es clar). Només hi ha la força dels fets.
Tot plegat, una gran hipocresia, per què ningú deixa de fer les seves pressions per fer anar el món com el pensa, i molt menys els propietaris de tots aquests instruments cooperatius meravellosos. Com en temps antics, es substitueix la força de les idees pel poder en estat pur, amb la única diferència que aquest és més dissimulat que abans.
Així, l'adoració de la tecnologia te quelcom de substitució d'aquesta expressió d'idees. Em sorprèn la vehemència amb que alguns en parlen. Trobo que té alguna cosa de fe religiosa. Començo a estar familiaritzat amb un estil de discurs, que empra una curiosa barreja de llenguatge revolucionari, religiós i tecnològic, i té per a mi tota la ressonància dels sermons més fervorosos. El missatge en el fons és: no cal que pensem, el futur és inevitable, no cal que ens preocupem, la Tecnologia ens farà millors.