Dubto sobre el fet que el meu bloc contingui reflexions tan, diguem-ne, intel.lectuals. Dic "diguem-ne" per rebaixar-ne la pretensió, ja que sé positivament que quan enceto tímides reflexions sobre l'estil, la percepció de les coses, la realitat o el cinema, no faig més que repetir coses que ja s'han dit. No pretenc descobrir, però sí integrar i viure aquestes idees. Busco per internet altres blocs i són en alguns casos més frívols i quotidians, en altres, més informatius, en altres més enginyosos i variats, i en molts casos més exitosos pel que fa a les respostes dels "visitants". De tota manera, encara no hi trobo una altra via per a mi. No hi ha moltes més coses de la meva vida diària que trobi interessant explicar en públic, encara que sigui a quatre amics que em llegeixen, i tampoc tinc gaire veritats filosòfiques o d'altra mena per explicar, i, de moment, aquests enfilats de cultura i reflexió són la única cosa que em ve de gust escriure amb continuïtat. Així que continuaré per aquí. S'admeten comentaris i propostes.
Aquest matí (11 d'agost), per variar, per fer estiu, i per evitar enllaçar el llit amb la feina, he pujat a les nou i poc al Parc Güell a fer una passejadeta. Des d'ahir m'ha donat per recuperar la meva càmera de vídeo. De moment, no obstant, no sé que enregistrar. I mira que al Parc Güell tothom sap què ha de recollir amb les seves càmeres. La gent es fa fotos enfilada a les pedres de Gaudí, fotografia els paisatges de Barcelona, fotografia els detalls,... ho fotografia tot. Potser és per la competència, que a mi em costa trobar el què. He gravat plans fixes d'arbres bellugant-se, plans fixes de creus mirant el cel, moviment de persones per què sí,... no sé si té gaire sentit.
Després m'he posat a llegir una mica de Proust ("Pel camí de Swann", el primer volum de "A la recerca del temps perdut"), la meva nova lectura estiuenca. M'he trobat algunes persones que consideren una heroïcitat posar-se a llegir això. Deu ser per la longitud de la obra, però de moment no em resulta gens enfarragosa. Ho són molt més molts llibres curts. Només és un problema de ritme, trobar un estat d'esperit prou down, per poder-te entretenir a llegir sobre les olors de les cases, les manies de les tietes i no obstant gaudir immensament, no entenc encara per què, de la manera com ho explica.
Baixant, m'he menjat una magdalena (sí, sí,... les lectures em condicionen,...) a la pastisseria Farga i després de gaudir d'escenes de cambreres que s'ajuden i a l'hora mostren les seves diferències en públic, i de turistes que no saben si han demanat un suc de taronja o no, he agafat La Vanguardia.
M'han quedat dues lectures, o potser tres, que vull comentar.
En un article, Jordi Balló, parla sobre el seu costum de veure el darrer capítol de les teleseries catalanes i del fet que sembla haver-hi un canvi de paradigma. Ara, diu, alguns actors han començat a queixar-se que els confonguin amb el seu personatge. L'autor ho relaciona amb el fet que hi hagi una nova fornada de directors de cinema catalans que fan una mena de documentals-ficció, que potser retornen al cinema la funció que els hi ha pres la televisió, i que ofereixen una altra manera d'identificar-se amb els actors.
En un altre, Joana Bonnet parla d'Italo Calvino. Sóc prou addicte a aquest autor. Es veu que com a persona no era especialment afable. M'ha quedat el fet que deia que volia demostrar i explicar que la literatura no pot substituir la realitat.
Això em recorda, també, que fa poc he re-vist "Until the end of the world" de Wim Wenders, a la filmoteca, una pel.lícula que adverteix sobre el risc de que en la societat de la imatge ens quedem enganxats a les imatges, a l'enregistrament dels nostres somnis. I, de fet, hi ha un personatge que es guareix de la seva addicció a les imatges amb una lectura. La lectura, almenys, obliga al seu cervell a generar les imatges.
També he llegit una notícia sobre la concentració editorial catalana. Planeta i Enciclopèdia Catalana compren Edicions 62. Ara el 80% de la producció catalana dependrà d'una sola empresa. Els nostres polítics diuen que el sector editorial és el més potent de la nostra cultura. Potser estaran contents de tenir un grup fort. Es veu que l'entrada d'Enciclopèdia era imprescindible, per què Planeta sols hauríen donat una imatge de pèrdua de catalanitat. Jo no hi entenc prou, però em temo que tanta concentració deu ser bona per l'exportació mundial, el gran deliri d'alguns, però no tant bona per la diversitat en l'edició. Un grup, un criteri.
I per acabar (vaja, són quatre notícies), he llegit sobre els atemptats frustrats a Londres. Es veu que els terroristes volien volar deu avions. No sé. Jo ja estic viciat. Enlloc d'aterroritzar-me amb la possibilitat del que hauria passat, ja només penso en el relat. Un relat que hauria interessat als terroristes per demostrar que el mon àrab no accepta la invasió de l'occidental. I un relat que interessa als governs occidentals per justificar les seves incursions a territoris on hi ha petroli. I a tots plegats, per provar de tenir-nos espantats, que la por és una cosa que tots tenim.
Aquest matí (11 d'agost), per variar, per fer estiu, i per evitar enllaçar el llit amb la feina, he pujat a les nou i poc al Parc Güell a fer una passejadeta. Des d'ahir m'ha donat per recuperar la meva càmera de vídeo. De moment, no obstant, no sé que enregistrar. I mira que al Parc Güell tothom sap què ha de recollir amb les seves càmeres. La gent es fa fotos enfilada a les pedres de Gaudí, fotografia els paisatges de Barcelona, fotografia els detalls,... ho fotografia tot. Potser és per la competència, que a mi em costa trobar el què. He gravat plans fixes d'arbres bellugant-se, plans fixes de creus mirant el cel, moviment de persones per què sí,... no sé si té gaire sentit.
Després m'he posat a llegir una mica de Proust ("Pel camí de Swann", el primer volum de "A la recerca del temps perdut"), la meva nova lectura estiuenca. M'he trobat algunes persones que consideren una heroïcitat posar-se a llegir això. Deu ser per la longitud de la obra, però de moment no em resulta gens enfarragosa. Ho són molt més molts llibres curts. Només és un problema de ritme, trobar un estat d'esperit prou down, per poder-te entretenir a llegir sobre les olors de les cases, les manies de les tietes i no obstant gaudir immensament, no entenc encara per què, de la manera com ho explica.
Baixant, m'he menjat una magdalena (sí, sí,... les lectures em condicionen,...) a la pastisseria Farga i després de gaudir d'escenes de cambreres que s'ajuden i a l'hora mostren les seves diferències en públic, i de turistes que no saben si han demanat un suc de taronja o no, he agafat La Vanguardia.
M'han quedat dues lectures, o potser tres, que vull comentar.
En un article, Jordi Balló, parla sobre el seu costum de veure el darrer capítol de les teleseries catalanes i del fet que sembla haver-hi un canvi de paradigma. Ara, diu, alguns actors han començat a queixar-se que els confonguin amb el seu personatge. L'autor ho relaciona amb el fet que hi hagi una nova fornada de directors de cinema catalans que fan una mena de documentals-ficció, que potser retornen al cinema la funció que els hi ha pres la televisió, i que ofereixen una altra manera d'identificar-se amb els actors.
En un altre, Joana Bonnet parla d'Italo Calvino. Sóc prou addicte a aquest autor. Es veu que com a persona no era especialment afable. M'ha quedat el fet que deia que volia demostrar i explicar que la literatura no pot substituir la realitat.
Això em recorda, també, que fa poc he re-vist "Until the end of the world" de Wim Wenders, a la filmoteca, una pel.lícula que adverteix sobre el risc de que en la societat de la imatge ens quedem enganxats a les imatges, a l'enregistrament dels nostres somnis. I, de fet, hi ha un personatge que es guareix de la seva addicció a les imatges amb una lectura. La lectura, almenys, obliga al seu cervell a generar les imatges.
També he llegit una notícia sobre la concentració editorial catalana. Planeta i Enciclopèdia Catalana compren Edicions 62. Ara el 80% de la producció catalana dependrà d'una sola empresa. Els nostres polítics diuen que el sector editorial és el més potent de la nostra cultura. Potser estaran contents de tenir un grup fort. Es veu que l'entrada d'Enciclopèdia era imprescindible, per què Planeta sols hauríen donat una imatge de pèrdua de catalanitat. Jo no hi entenc prou, però em temo que tanta concentració deu ser bona per l'exportació mundial, el gran deliri d'alguns, però no tant bona per la diversitat en l'edició. Un grup, un criteri.
I per acabar (vaja, són quatre notícies), he llegit sobre els atemptats frustrats a Londres. Es veu que els terroristes volien volar deu avions. No sé. Jo ja estic viciat. Enlloc d'aterroritzar-me amb la possibilitat del que hauria passat, ja només penso en el relat. Un relat que hauria interessat als terroristes per demostrar que el mon àrab no accepta la invasió de l'occidental. I un relat que interessa als governs occidentals per justificar les seves incursions a territoris on hi ha petroli. I a tots plegats, per provar de tenir-nos espantats, que la por és una cosa que tots tenim.
