Una pel.lícula, i coses de la vida pública i privada.

L'altre dia vaig veure la pel.lícula Unforgiven (Sense Perdó) de Clint Eastwood per segona vegada, després d'uns 15 anys. La vaig trobar molt diferent de com la recordava, cosa que em passa amb freqüència en música i cinema. De l'altra vegada tenia present una història d'anti-herois que vaig veure amb ganes, una pel.lícula fosca de llum, i algunes escenes que em van resultar tedioses. Em feia gràcia que donés la volta als arquetips de les pel.lícules de l'oest, però no em podia identificar amb els personatges.

Aquesta vegada va ser diferent. Sí que va dels enganys de la fama, però ni la vaig veure fosca ni em va avorrir en cap moment. El principal canvi va ser la meva manera d'entendre, o, essent més precís, de sentir, els personatges. Tots tenen febleses i tots aparenten seguretat, però ja no vaig veure només una reflexió sobre el fet d'haver de respondre a la imatge que els demés tenen de nosaltres, un tema evident de la pel.lícula. Hi vaig trobar quelcom potser més profund i difícil d'explicar. Vaig admirar el curtit que cal estar per assumir amb dignitat les pròpies debilitats.

Per exemple, el pistoler que té al darrera tota una llegenda sobre la seva força, habilitat amb les armes i capacitat per obrir-se camí, va desvetllant amb humilitat i poca èpica que això ho feia borratxo, i després el relat dels seus fets ho amplificava tot. I que va ser molt afortunat que la vida domèstica l'apartés d'aquesta via. Ho mostra ara que és vell, i en certa mesura aquest despullament el converteix en una altra mena d'heroi.

Parlant de música, sovint he defensat l'autenticitat del concert en viu, com experiència compartida viva, única i real, pel damunt del disc, en el fons una mena de souvenir d'un viatge que no has fet. No obstant, si em deixo estar de teories, no tinc tant clar si prefereixo el cinema o el teatre, i l'enregistrament o el concert. Tot té el seu paper. En algun lloc he llegit que unes formes -les efímeres, el teatre i el concert- ens conviden més a viure el col.lectiu, mentre que l'enfrontament amb objectes culturals "tancats" ens remet més a la introspecció, que deu ser el que em va passar a mi amb la pel.lícula.

Ara sembla que estan canviant les formes de consumir cultura. Per exemple, escoltar aleatòriament música a la xarxa és diferent que escoltar un disc. Així que, seguint el fil del que deia, ves a saber on quedarà això de la intimitat i el compartit en aquest nou context.

Du Levande. Una película que m'ha agradat.

He vist una pel.lícula que m'ha agradat moltíssim. Es diu Du Levande, el seu director Roy Andesson és suec, i es veu que fa poques pel.lícules (si en vols saber més, el suplement de la Filmoteca ho explica molt bé, com sempre). D'entrada una película d'sketches, i una pel.licula coral, amb molts personatges. Tocs d'humor, surrealisme, escenaris freds,.... però molta tendresa i poesia. Parla de la solitud però també és d'aquelles que et donen ganes de viure. Jo segur que vaig sortir respirant diferent.

Aquí van un parell de vídeos. El primer és el principi de la pel.lícula. Aquesta senyora vol estar sola, però no. El segon, una escena en l'assaig d'una banda -també és una pel.lícula amb molta música-, que coincideix amb una tormenta.

Wall-E

Avui he vist la pel.lícula Wall-E, i m'ho he passat bomba.
És una virgueria. Si voleu explicacions, el que m'ha convençut anar-hi està més o menys aquí.

Afegiré que vaig descobrint -alguns ja ho han fet fa temps- que la virtut del cinema d'animació és que potser fa més evident que el cinema, em sembla que tot el cinema, és forma, ritme i idees (i música!), tant o més que actors, paraules i arguments complexos. Aquí es demostra molt bé, de forma gairebé ostentosa: t'enamores i emociones amb personatges dibuixats amb característiques antropomòrfiques mínimes, i que gairebé no parlen.

En qualsevol cas, m'ha alegrat el dia. Per cert, si podeu, recomano l'experiència d'anar a una sessió matinal de cinema. Si el cinema ens ha de transportar d'alguna manera, el canvi de costum horària ajuda molt.

De pel.lícules

Tot just surto de l'In-Edit, el festival de cine documental musical, una gran ocasió per veure i sentir la música d'una altra manera. Com que tinc aquesta mania classificadora, m'ha donat per agrupar dos tipus de pel.lícules que he vist.

Al primer grup hi ha pel.lícules relacionades amb música negra, com l'excelent "Made in Jamaica", o "On the rumba river". Ens parlen de realitats socials molt crues i desoladores. La de Jamaica, un dels llocs on hi ha més assassinats del mon, i on la cultura de l'esclavatge ha deixat petjada profunda, i la de Kinshasa, al Congo, on el colonialisme sembla haver desarmat els recursos que una comunitat té per créixer per ella mateixa. I també ens parlen de la música com element de cohesió i lluita, i d'expressió de sentiments com la ràbia, el dolor i, si pot ser, l'alegria. En qualsevol cas, la música per sortir enfora.

Al segon, hi ha els documentals sobre Scott Walker i Glenn Gould. Personatges blancs i del mon occidental que viatgen cap a l'interior d'ells mateixos, cap a l'inconscient, cap a zones obscures, a la recerca d'un coneixement que només poden expressar amb música. Viatges molt intensos que voregen la bogeria. Impressiona la determinació i la claredat amb la que aquests artistes assumeixen el seu itinerari.

Les diferències són clares, però també hi ha similituds, no sé si ho diré prou bé, en la manera que els músics realitzen els seus camins, tractant de saltar l'espai entre el lloc on són i el lloc on volen arribar. Sembla estrany igualar-ho, per què l'entorn dels uns és molt més amable i acomodat que el dels altres, però crec que és així. Endins o enfora, benestants o no, el repte i l'actitud tenen quelcom de comú.

Això em fa pensar en com els científics diuen que la natura necessita que hi hagi irregularitats, coses asimètriques, per a què l'evolució continuï. O, d'altres que diuen que la bellesa d'un rostre humà -i la bellesa en general- mai està en la simetria. O en un amic que em deia que una mica d'infelicitat és necessària per viure. Que la gent massa estable li sembla morta. (I que ningú entengui que justifico la misèria i explotació, que no és això).

I, canviant de tema, però seguint amb pel.lícules, aquests dies no paro de pensar en com em va impressionar, i també emprenyar, durant els anys vuitanta, que de cop i volta molts fans de Godard, Bergman i Passolini, es van entusiasmar amb "La guerra de les galàxies" i "Indiana Jones" com a relleu estètic. Ho van fer amb el mateix fervor de convers que abans havien anat a cinemes d'art i assaig, que ara van passar a oblidar. Amb la mateixa convicció que es van tornar "realistes" enlloc d'"idealistes". Hi penso, per què crec que la Barcelona "emprenedora" i no obstant anímicament encallada que vivim, té alguna cosa a veure amb aquella conversió i, sobretot, amb aquell fervor.

Una setmana d'agost

El dilluns vaig anar veure "Vivre sa Vie", una meravellosa pel.lícula de Godard, que fan als cinemes Renoir. Em va semblar una pel.lícula plena de vida, tot i les seves rareses formals. Molt més que d'altres suposadament més reals. És curiós, fa uns anys hauria posat aquesta pel.lícula al sac de les arriscades intel.lectualment, ara el que em sembla és al costat de les compromeses amb la vida.

En ella, en el moment potser més explícit de la història, hi ha una conversa de Nana, interpretada per Anna Karina, amb el filòsof Brice Parain, interpretat per ell mateix, en que aquest proposa quelcom així com que la vida hauria de consistir en un balanceig entre pensar i viure. Pensar en el sentit de mirar-se la vida des de fora, cosa que, segons diu, només es pot fer prescindint un moment de viure.

Aquests dies d'estiu a la ciutat tenen petits moments per pensar-la (la ciutat) des de fora. Tot i que els moments d'agost en que la ciutat es buida, són molt més difusos que en altres temps, encara existeixen. Fa dues setmanes semblava que la ciutat no es buidaria. La setmana passada sí que va ser així. Avui sembla que es torna a omplir. Potser és que a Gràcia, per on passejo, hi comença a haver ambient d'aquesta festa major tant carregada d'expectativa que s'està organitzant.

El cas és, però, que la setmana passada la ciutat era un lloc en que es podia pensar. En un mateix i també en la ciutat. Pensar o no pensar, que és un dilema, però en qualsevol cas fer-ho sense la pressió d'haver de convèncer o ser convençut pels demés de que cal pensar més o que cal pensar menys.

En algun moment potser vaig dubtar si no era massa trista la ciutat tan buida, però no em va quedar temps per viure-ho, per què només van ser set dies fugissers. Així que ja ho enyoro. Com aquella plaça de la Revolució de fa uns dies, en la que hi havia un serè ambient de "botellon" no massificat amb vuit grupets força silenciosos, de persones bevent assegudes a terra a les dues de la matinada, i gaudint del mínim aire que passava, i en la que avui ja hi ha unes aparatoses infrastructures muntades ocupant l'espai, amb alguna funció la propera setmana, però exercint des d'ara mateix d'element limitador.

Jo crec que la setmana passada era més fàcil pensar i viure que aquesta, i menys que la setmana que ve.