Una renda per viure.

En una recent trobada d'artistes en que reflexionaven sobre les seves necessitats, algú va alertar sobre la contradicció de demanar l'ús d'espais buits per l'activitat artística, quan d'altres els reclamen per viure-hi, una necessitat més bàsica i urgent. Els artistes -així interpreto l'avís, que em va semblar honest i intel.ligent- no poden ser una mena d'aristocràcia que s'alia amb el poder i oculta, embelleix i dissimula els forats de la organització social.

A mi això em fa pensar en una vella i esbojarrada ocurrència meva. El sector cultural s'hauria de prendre seriosament la Renda Bàsica, una proposta mantinguda per alguns economistes, sociòlegs i activistes, que proposa que cada ciutadà rebi una renda, que li permeti cobrir les seves necessitats bàsiques, independentment dels seus ingressos per treballar.

A molts els pot semblar una bogeria, més en temps de crisi, i jo no sóc qui per donar arguments estudiats a fons. Però els qui en defensen la viabilitat i sentit argumenten que el cost d'aquesta renda no estaria excessivament allunyat de la suma de tots el subsidis (d'atur i d'altres prestacions socials que existeixen), i que la diferència entre rebre'l com si fossis una mena d'exclòs social i rebre'l com un dret pel fet de ser ciutadà és fonamental.

Deia que algú dirà que és una bogeria, però potser no ho és tant si ho comparem amb el fet que els estats s'estan gastant quantitats desorbitades de diners per evitar la crisi dels bancs, amb la voluntat, no del tot reeixida, que arribin als ciutadans en forma de préstecs, o que el govern acaba d'aprovar mesures urgents per fer obres que ves a saber si són necessàries, per què hi hagi feina i no es pari el sistema. O el que fan pels cotxes i la moda,... Potser seria millor idea que ens donessin els diners per a que els dediquem al que ens resulta imprescindible per viure. Potser seria una bona manera de moderar la forma de fer créixer el mon desenfrenadament.

Si, es pot dir que és una bogeria, però també ho és, encara que sigui en proporcions molt més petites que als altres exemples, que es gastin diners en subvencionar espectacles que no veurà gaire gent. Si els artistes, i la gent de la cultura en general, reivindiquéssim la Renda Social com un bé per a tothom, i no només una remuneració per la nostra activitat molt lliure, podríem ser uns veritables abanderats del canvi social, estaríem reclamant un recurs que ens permetria dur a terme la nostra acció cultural, i evitaríem caure en el parany de reclamar un suport que pot semblar distingir-nos com a casta privilegiada.