Resum tuitero

Copiant i adaptant una idea de Genis Roca al seu bloc he decidit provar de fer un recull de tweets dels darrers dies al twiter d'Indigestió. M'ha donat molta feina, no sé si és interessant ni si valdrà la pena seguir-ho fent, però de moment aquí queda. Hi ha un parell de decisions de codi que explico per fer-ho fàcil:

• he marcat en color els tuits que enllacen amb músiques
• i en cursiva els que fan al.lusió a calendari d'activitats.

3 de Novembre 

Curiosa combinació de percussió i orgues. Insistim un cop i prou en Catholic Tribe, de Mike Patton. http://bit.ly/9C8Aya 

RT @biblioprecario 'Volem el Papa pel litoral' : de una pintada en la calle Mallorca

RT @ifilosofia: Los cobardes son los que se cobijan bajo las normas. Jean Paul Sartre

M'ha interessat l'entrevista a Julián Casanova en relació a l'anarquisme. http://bit.ly/bLjYAy 

4 de novembre 

RT @iguardans Duro. Para pensar: RT@genisroca: el riesgo de "Montrealización" d BCN: subidón olímpico, pérdida d autoestima y al final desaparecidos"

• @iguardans @genisroca Leí sobre la calma y creatividad en esta ciudad. ¿Cual es el inconveniente de su "desaparición"? http://bit.ly/c4FeKz 

RT @TransitCultura Martes 9 en CAMON Mad: @spotify + @indigestio + Overflow hablan de la música como modelo de negocio en cont. digitales http://bit.ly/9ZgS41

Precisament avui, Jordi Llovet ha publicat un article molt inspirador: "Tecnologia i democràcia" http://bit.ly/9Czjm5

• 'No és segur que tenir un accés universal a la informació democratitzi'

RT @mardiaca: Es publica el PeCCAT 2010-2020: http://bit.ly/dgHVMd <- Caldrà llegir-lo. Diuen que és de les coses ben fetes que s'han fet.

5 de novembre

Només aquest cap de setmana es podrà veure Nusos, interessant hibridació de dansa i circ. http://bit.ly/cMUlod 

RT @jldevicente Igual que digo q no me gusta su trabajo digo q esto es coherencia: Santiago Sierra rechaza el premio nacional de artes http://bit.ly/aN8XWz 

7 de novembre 

"Little Hope" Yuka Honda http://bit.ly/ddjAtl

8 de novembre

"A nivell musical la llum passa pel triangle Javier Krahe, Sex Pistols i Beyoncé." Entrevista a Joan Colomo. http://bit.ly/auFNTa

RT @mestresbcn "No tenemos asegurado el futuro. Pero el futuro del capitalismo está asegurado" S. Giner http://bit.ly/cydUzu Articulo de Riviere

10 de novembre

RT @ryukenichi "La red parasocial" excelente articulo de Ernesto Hernandez Busto en El Pais. Muy recomendable :) http://bit.ly/bp4Qx6

11 de novembre

Recibí este feedback "Las jornadas de debates sobre NNTT parecen foros de empresarios, excepto que nadie gana dinero" #digimodel

Hi ha gent que diu que l'afany de lucre sempre condueix a un millor servei. Aquí hi ha estudis que diuen que no sempre. http://bit.ly/cO7zU4

RT @culturaymedia5 Según @brlamd usted no es el usuario de facebook es el producto que ofrece a los anunciantes #pgutenberg

12 de novembre

Al debat sobre política cultural http://bit.ly/cuZwj9 unanimitat en destacar valor econòmic de la cultura. Votaria algú amb un altre discurs

"El aparente paternalismo que cuida de nosotros como menores de edad es en realidad una modalidad de totalitarismo" http://bit.ly/8Z2Bou

Rochereau: música (molt!) bonica per acompanyar el matí. http://bit.ly/ccIfUI 

Cuando dije que la tecnologia no mejoraba la creatividad musical, pensaba por ejemplo en cosas como esta. http://bit.ly/cseJG2 #digimodel

L'Olga Ábalos ha publicat una nova editorial a Nativa -"El comptador de cultura"- que està mobilitzant comentaristes,.. http://bit.ly/aBH2Io

Abans parlàvem de l'Olga Ábalos. A banda d'estar a l'equip de Nativa, té un bloc molt xulo http://bit.ly/9SGtRg

RT @lafundicio Muchas veces apelar al 'respeto' imposibilita el diálogo: Todas las posturas son igualmente respetables y entonces no hay nada que hablar

Els Pony Bravo venen a Barcelona la setmana que ve. http://bit.ly/b2NcGF

Llegint el comunicat de la Plataforma de la Cultura per un Consell de les Arts, al bloc de @tonigonzalezbcn http://bit.ly/axyHkE

• Comparteixo la defensa del CONCA, però no la cançó de la cultura com a centre d'"nou model econòmic i productiu basat en el coneixement"
• RT @tonigonzalezbcn Els partits polítics majoritaris renuncien a donar suport a un Consell de les Arts executiu en els seus programes ele… http://wp.me/pCEE2-1r 

13 de novembre

Sebastià Jovani: "l’experiència humana en la simple successió d’anècdotes derivades d’aquests festivals" http://bit.ly/bSsiEi

Estudiant-me això de @alternativafest que comença aquesta nit. http://bit.ly/91AqLe

14 de novembre

Avui en Jordi Puntí parla bé de nosaltres (també @avivaveu i @gentnormal ), i ens compara amb,... el Cercle de Cultura! http://bit.ly/9es7yc

• No cal dir que és una alegria

Freddie's Dead http://bit.ly/9lltEG 

RT @ifilosofia: Sólo el conocimiento que llega desde dentro es el verdadero conocimiento. Sócrates <- M'identifico molt amb això que diu!

M'agrada aquest disc que va de fantasmes. "Dead Man's Bones." http://bit.ly/cNeoW4

RT @paulaarantzazu ¿Qué pasó entre esto http://bit.ly/dA3gJM y esto http://bit.ly/9V768w ?

Avui, entre tanta notícia pret-a-porter com publiquen, hem trobat alguna cosa que es pot llegir a @el_pais

• P.ex., aquest article d'Argullol ("Orestes y la mafia") on fa servir la cultura per parlar del moment polític que vivim http://bit.ly/ajgZer
• O això de J.L.Pardo "La literatura y la prensa de nuestros días huelen poderosamente a perfiles." http://bit.ly/cag0HD

Montreal

Circumstàncies "casuals" m'han portat avui a confrontar dos fluxes informatius que parlen de Montreal.

D'una banda, un tweet de Genís Roca, consultor estratègic d'empreses, en el que diu: "Me han explicado el riesgo de Montrealización de BCN: subidón olímpico, pérdida de autoestima y al final desaparecidos del mapa". Comentari que també ha estat destacat per Ignasi Guardans, l'actiu i recentment cessat director general de l'"Instituto de Cinematografía y Artes Audiovisuales", amb l'esment "Duro. Para pensar."

De l'altra, aquests comentaris que he rescatat d'un parell d'entrevistes a Lhasa sobre la ciutat (ja sé, ja sé, això ja sembla el bloc d'un fan d'ella, i no era la idea,...):

“Es una ciudad que me sienta bien, me da energía, me calma. Estoy rodeada de gente creativa, con muy poco ego, con la que resulta fácil trabajar. Y se puede crear tranquilamente. No hay estrés. Canadá es un país enorme con una población pequeña y eso se nota en la comunidad de los músicos. No necesitas pelearte para tener tu espacio”

Lhasa, parlant de Montreal, en una entrevista a El País, el 12/9/2009 

MM: Why have you decided to make Montreal one of your homes? 
Lhasa: I came to Montréal when I was 19 because my sisters were here and then I met amazing people and started to have a life here. Montréal is the healthiest and sweetest big city in the world. I love that it’s bilingual. I love the mountain. I love that women can walk around here at night and not be afraid. I love the seasons and the sense of pride that you get from surviving the winter?there is so much art and creativity, and so little competition. Montréal has been really good to me.

(Traducció aproximada. MM: Per què has decidit fer de Montreal una de les teves llars? Lhasa: Vaig arribar a Montreal quan tenia 19 anys perquè les meves germanes eren aquí, i llavors vaig conèixer gent increïble i vaig començar a tenir-hi una vida. Montreal és la ciutat gran més saludable i dolça del món. M'encanta que és bilingüe. M'encanta la muntanya. M'encanta que les dones poden caminar per aquí de nit i no tenir por. M'encanten les estacions i el sentit d'orgull que s'obté de sobreviure-hi l'hivern. Hi ha tant d'art i creativitat i tan poca competència. Montreal ha estat molt bo amb mi.)

Lhasa, a Montreal Magazine

I les preguntes que per a mi es desprenen del contrast són òbvies:

• És possible que, contra el que s'acostuma a dir, allò que uns consideren com a favorable pel desenvolupament econòmic sigui advers per la creativitat? Si més no, per determinada creativitat que ens interessa,...
• Pot ser que això del "poco ego" que destaca Lhasa sigui el caràcter contrari al que necessita la cultura dels denominats "emprenedors"?
• Com es relaciona Barcelona amb les dues imatges de Montreal en joc? I a quina volem que s'assembli?

Comentari sobre la opinió de Pau Vallvé.

Hola Pau,

Donat que el teu bloc no permet comentaris, penjo en el meu el que penso del que dius.

• Crec que el teu text conté una petita contradicció. Comences defensant les recomanacions com a única opció però acabes criticant que es recomanin "discos i grups de merda". I això, evidentment, tant ho poden fer els crítics com els amics.
• Em sembla que confons la crítica negativa amb la desqualificació personal. Evidentment es pot fer una crítica negativa amb la més amical i constructiva de les intencions.
• Com ja he dit alguna vegada, reduir la crítica a un m'agrada / no m'agrada és això: un reduccionisme. Un reduccionisme procedent, per cert, d'un model antic on l'únic interès és si t'has de comprar el disc o no. Un reduccionisme antic que ara és més fàcil que reproduïm tots al facebook, pitjant un botó. Espero que estiguis d'acord amb mi en que sobre música es poden dir moltes més coses que això, que els matisos existeixen i potser són el més interessant.
• Particularment, en els temps que corren en que tothom parla, trobo a faltar més que mai gent que a més d'escoltar molta música, sàpiga transmetre amb paraules el que sent. I a això li dic crítica, ho faci un amic o algú en un gran mitjà. I això té quelcom d'ofici, cal un entrenament per saber-ho fer.
• Potser et semblarà una bestiesa la comparació, però penso que traslladar l'actitud que proposes fora de l'àmbit de la música equivaldria per exemple a estar calladets si paguen amb els nostres impostos les barrabassades que fan alguns executius als bancs, i parlar només de la felicitat que ens segueix transmetent el fet que surti el sol. Cosa, per cert, que també és una actitud que molt defensen. Allò de "cal ser sempre positius".

Parlar de les coses negatives i si cal criticar-les em sembla més necessari que mai. De fet, jo a tu t'agraeixo que siguis tant crític.

Nota final: Per cert, d'això també en vam parlar aquí.

Dubtes sobre els drets d'autor

Enmig de tanta proclama plamfletària, a mi encara m'han d'explicar l'abc dels drets d'autor. No vull entrar en el món de la delinqüència robant als artistes -posats a fer-ho preferiria començar per una altra banda-, però segueixo sense entendre la base d'aquest sistema de remuneració que ara està en crisi. Una crisi, per cert, que no estic segur si és d'expansió o de reducció d'ingressos per drets. Si hi ha més suports hi ha més possibilitats de recaptació.

No hi ha gaire a discutir quan els artistes reclamen el dret a cobrar per la seva feina. Faltaria més. Quan un actor actua al teatre, ha de cobrar per la seva feina, quan un escriptor entrega el seu llibre a una editorial ha de cobrar per fer-ho, quan un músic composa una banda sonora per una pel.lícula, ha de cobrar per la seva feina,... Hi ha feines molt més inútils per les quals hi ha gent que cobra.

En el fons també estem molts d'acord quan es parla d'uns drets morals sobre aquestes obres. Sembla lògic pensar -en la nostra cultura- que quan algú utilitza una obra d'un altre per la seva pròpia expressió, el correcte seria que ho reconegués. Tot i que s'ha de dir que la vida n'està plena de situacions en les que d'altres aprofiten el que nosaltres hem el.laborat sense que ho reconeguin.

La cosa es complica quan els dos drets -el dret econòmic per la feina del creador, i el dret moral per a que sigui reconegut- es creuen, i el dret moral es converteix en un dret remunerable, i d'això s'en parla com si fos la compensació pel seu treball.

Alguns comparen la còpia d'una obra amb el robatori de la fruita d'un botiguer, com en la polèmica entre Antonio Muñoz Molina i Rodríguez Ibarra fa uns dies a El Pais, però a mi em sembla que la comparació és dolenta. Més que als drets d'un treballador per la seva feina, o als rendiments que obté un botiguer per les seves vendes, els drets de propietat intel.lectual serien comparables a la remuneració que obté un llogater per deixar el seu pis a un altre. Amb la diferència que quan un lloga el seu pis no el pot llogar a l'hora a vàries persones, cosa que sí passa amb els bens intel.lectuals: el fet que un senti una cançó no exhaureix les possibilitats de que la sentin més persones.

Una altra situació legal a la que són similars els drets d'autor és als drets de patent, amb base als quals es fan coses com convertir en drets privats allò que pertanyia a la naturalesa i era bé comú, per exemple patentant llavors. I sí, hi ha la possibilitat que ens fiquem en un bon lío, si volem filar prim, i volem que es reconeguin i es remunerin els drets de tots els que tenen alguna cosa a veure amb una cançó, una pel.lícula o un llibre. Com vaig comentar a l'article de Rockdelux, i a La Dinamo, a mi em sembla que els artistes treballen amb un patrimoni col.lectiu, comparable a les llavors.

Deia fa uns dies que trobo a faltar que hi hagi artistes que realment es posicionin a favor d'un altre model. Potser falta que s'exposin altres possibilitats de forma més sòlida. Per exemple, l'Oscar Abril Ascaso, un dels artistes que sí es posicionen per un altre model, defensa que l'estat l'hauria de finançar més decididament la cultura. Potser seria més fàcil que el que es recapta i administra com a drets d'autor fos simplement un impost per la cultura, que s'administrés amb criteris públics i transparents, i pensant en el benefici de tots.

En tot cas, la polèmica comença a ser lletja i tramposa. És lletja l'arrogància amb que alguns intel.lectuals volen defensar des d'una suposada superioritat cultural el que no és més que una defensa del seu "modus vivendi", és lleig que alguns internautes estiguin defensant en nom de la llibertat els interessos de les empreses de telecomunicacions. Crec que cal buscar altres interlocutors, altres discursos, i altres idees per a trobar un model futur interessant.

Una cançó i una revista

Buscava aquesta cançoneta, i l'he trobada en una particular interpretació al youtube:

Escaient per trànsits hivernals, no?

De passada, he buscat els realitzadors del vídeo i m'he trobat amb aquesta curiosa video-revista austríaca, http://theyshootmusic.at. N'hi ha d'altres, de webs, que treballen amb aquesta idea d'enregistrar interpretacions musicals al carrer o en escenaris singulars, però les concrecions d'aquests, relacionant música i llocs de la seva ciutat, m'han agradat especialment.

Aturem Nativa. Interdependència!

En aquest cas, el missatge enviat a la llista de correu d'Indigestió és prou personal com per què també es publiqui aquí:

"Hola,

Et faig saber que a partir d'aquest mes de gener hem decidit aturar l'edició de la revista Nativa. Podem resumir els motius en tres:

MANCA DE SUPORT INSTITUCIONAL
El suport econòmic i el reconeixement a la nostra feina, per part dels responsables de la política cultural a la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona, ha disminuït i estat confús, particularment en el cas del Departament de Cultura de la Generalitat, i en els dos darrers anys. La viabilitat econòmica del projecte en el plantejament actual depèn molt d'ells. El mèrit del que hem pogut fer fins ara també ha estat seu. Però els precedents recents no ens inspiren confiança per continuar.

INSUFICIENT IMPLICACIÓ CIUTADANA
Malgrat els nostres intents, no hem aconseguit que es materialitzés suficientment en col.laboració econòmica (15€/any) el suport de molts de vosaltres al projecte. De persones i de col.lectius. Aquest suport ha estat important en altres aspectes. Sabem que a molts us agrada la revista i estem orgullosos de la vostra participació en els seus continguts. Però el suport econòmic també era important, tant a nivell material com simbòlic. Com ja hem dit en ocasions el model que proposem no es pot sostenir només amb els diners de les administracions i la publicitat. Allò de "Fes-nos més independents!" no és una broma. I quedi clar que estem molt agraïts per les col.laboracions no econòmiques rebudes, i als que sí ens heu donat suport econòmic. Sou els que feu possible que encara vulguem fer coses.

NO PODEM (O NO VOLEM) ASSUMIR L'ESFORÇ NECESSARI PER CONTINUAR
Podríem continuar a base d'implicació personal. Confiar en que els suports ja vindran. Avançar els diners necessaris per fer els primers números de l'any, com hem fet fins ara. Però ni les energies són les mateixes, ni els diners que tenim arriben, ni el marc proporciona confiança. El projecte està viu i té sentit, però no volem continuar en aquestes condicions.

En definitiva, pensem que és necessari que el marc millori per fer viable un projecte cultural des de la societat civil com el que proposem.

Indigestió continuarà amb la seva activitat, però més reduïda. Seguiràs rebent notícies nostres. Hi haurà nous projectes. Però ara, i pel que fa a Nativa, es fa necessària aquesta aturada.

Si vols saber de què parlem, en xifres concretes, mira aquí.
Si vols saber més de com ens plantegem el projecte, mira aquí.
Si vols preguntar qualsevol altra cosa, pots escriure'ns a info(a)indigestio.com
Si vols dir alguna cosa, proposar, criticar o el que sigui, ens pots escriure igualment a info(a)indigestio.com, o escriure públicament comentaris en aquest bloc.
Si ets subscriptor, i vols reclamar-nos els teus diners, estàs en el teu dret, també a info(a)indigestio.com

A banda, també et faig saber que la Cristina Tascón, 50% de l'equip fins ara, i motor important de l'activitat recent, ha plegat d'Indigestió per buscar nous horitzons. El meu reconeixement per la seva feina, que trobarem a faltar, i li desitjo molta sort en el que faci a partir d'ara.

Seguirem informant,

Jordi Oliveras
Indigestió"

Una notícia trista

Aquest matí he agafat un diari al tren i m'he trobat una notícia trista: la cantant Lhasa va morir el passat dia 1, d'un càncer, als 37 anys. Vist amb aquesta perspectiva, la seva intensitat al actuar, que, per exemple, alguns vam viure fa uns anys a l'Apolo, i el fet que el seu darrer disc portés el seu nom, semblen tenir un altre sentit. Em sembla que mai m'ha sabut tant de greu la mort d'una artista. M'agradava saber d'ella. Tenia coses que busco en un músic. Buscant vídeos per il.lustrar això, m'he quedat una mica tocat. Bé, què hi farem, a vegades té sentit viure la tristesa, com ella mostrava de manera tan clara, intensa i sense cursileria.

Amants ambiciosos

Avui he trobat uns vídeos d'Ambitious Lovers, potser el grup que em va servir de pont per interessar-me per l'avantguarda de New York. Crec que el que m'agrada d'ells és la seva posició una mica en terra de ningú, o millor dit, en un lloc que a mi m'interessa. Combinen diversió, transgressió, soroll, inquietud cultural, música popular,... tot a l'hora. I això no és més que un intent per trobar com explicar-ho, per què el fet és que m'agradaven i encara m'agraden.





He flipat amb el programa de televisió en que es va grabar aquesta actuació. Es diu Sunday Night, és americà, i es veu que va durar dos anys. Em sembla que aquí encara és difícil que trobem programes així. No ho dic només pels artistes programats -que també- sinó per l'eclecticisme i simplicitat. Un eclecticisme que no inclou qualsevol cosa, però que sí ho fa amb aquests "marcianos". M'és igual que sigui a la tele de debò, a internet o a la tdt, però això encara no ho tenim aquí, oi? Un decorat com aquest, una presentació que fa una mica de brometa jugant amb la guitarra del Lindsay, però que ni es decanta per la pallassada ni per d'excés de seriositat,... (i tampoc va de "presentador juvenil"!),...

I aquí un altre tema dels Ambitious Lovers, que mostra més exclusivament la seva cara sorollosa:

Els canvis són bons?

Avui tenia ganes d'escriure portant la contrària als que diuen que els canvis són bons. En alguns casos t'ho diuen amics, quan estàs en una mala situació, amb la millor de les intencions. A fi de comptes, el passat és irrecuperable, i encara que pugui ser dubtós o directament fals, dir això és el millor que troben per què afrontis el futur -que és l'únic que et queda-, amb la millor actitud. En altres casos, ho diu qualsevol. "Els canvis són bons" forma part d'una suposada saviesa popular que, partint de creences tan peregrines com les de les religions més fantasioses, ha fet tant o més mal a la humanitat com el que s'atribueix -amb motiu- a aquestes religions. Això sí, des d'una perspectiva suposadament laica. "Els canvis són bons" és també una perversió -o una mala evolució- dels ideals progressistes. No tots els canvis són iguals. Els hi ha bons i els hi ha dolents. O, millor dit, els canvis només són. El progrés -paraula que no té altre valor implícit que "anar endavant"-, no pot ser considerat bo per si mateix. Ja no. Ho pot ser quan la direcció que agafa ens sembla bona. Tots coneixem avenços cap a pitjor.

Però m'aturo aquí en la meva diatriba, per què al llibre que estic llegint, "Esto no es música", de José Luis Pardo, just avui "m'ha tocat" arribar a un fragment (pp 212-213) amb el qual m'he sentit molt identificat, i que dimensiona el que tenia ganes de dir.

"Por mi parte, recuerdo perfectamente que, como millones de infantes del mundo entero (por cuyo llanto inconsolable me creí yo aquel día acompañado), me sentí como un "niño abandonado" cuando me obligaron por primera vez a salir de casa para ir a la escuela: una sensación que, en lo esencial, habría que calificar de acertada, porqué esa partida no es más que el prólogo de todas la salidas en busca de la hazaña, en busca del hegeliano reconocimiento, en busca del propio nombre y de la propia identidad, es decir, en busca de la culpa y de la infelicidad. Ya sé lo que los psicoanalistas dirán de esto: complejo de Edipo mal resuelto, rechazo de la castración, apego patológico a las faldas maternas y denegación del padre, instinto de muerte, nostalgia de la vida intrauterina resimbolizada por el "hogar" (la caverna!); ¿qué pasaría si los niños no abandonasen nunca su hogar para ir a la escuela, al trabajo, etc.? En efecto, nadie haría nunca nada. No habría historia. (...).

Hay historia porque los hombres salen de casa, fundamentalmente para ir a la guerra, aunque luego a eso se le llame también ir a la escuela, ir al trabajo, etc. El niño que consiguiese no abandonar su hogar -cosa que yo, lamentablemente, no conseguí- no haría historia alguna, pero sería feliz. Su felicidad parecería a todo el mundo -y los freudianos no serían más que una vocecilla en ese inmenso coro- injusta, irresponsable, inmadura, insolente, etc. Pero como ninguna de las voces de ese inmenso coro está en condiciones de aportar siquiera la menor prueba a favor de que el niño tenga que salir de casa para hacer historia o aun el menor argumento que ligeramente pueda sugerir que es preferible hacer historia que no hacerla, todas estas voces pueden irse al cuerno y dejar al niño en paz. (...)".

(...., i un dia d'aquests podríem treure conseqüències d'aquesta reflexió, pensant en l'aplicació d'aquesta creença a l'activitat cultural,...)

Músics per una cultura lliure?

Si no ho recordo malament, va ser a Lawrence Lessig, creador de les llicències Creative Commons, a qui vaig sentir dir, en una conferència al CCCB, que el necessari canvi en la concepció i regulació dels drets de propietat intel.lectual tindria veritable força i es legitimaria el dia que els creadors es pronunciessin clarament per aquest canvi. Segons va explicar, era el 2005, ja hi ha moviments i associacions d'artistes amb un posicionament clar en aquest sentit, a països com per exemple Holanda.

Em sembla que encara estem lluny de que això passi, en el cas de la música, a Catalunya i Espanya. D'acord, n'estem farts de veure "destacats músics", com Aute i Loquillo aquests dies, dient que la música s'enfonsa, li queden quatre dies i totes aquestes tonteríes, però tampoc hi ha gaire músics que es pronunciïn en un sentit diferent. Per què no hi ha "indies" que s'hi posicionin? Semblaria lògic, no? Si la SGAE, com diuen, només beneficia als més consolidats, si en el fons es tracta dels interessos de les grans editores, com és que no hi ha músics alternatius en rebel.lió, al costat de tots aquests moviments d'internautes tan dinàmics?

El cas és que si parles amb músics -músics que no necessàriament venen tant com aquells-, amb persones vinculades als segells més inquiets i creatius, o inclús amb històrics que continuen bellugant-se en el nostre particular "underground", et diuen, contradient el que acostuma a ser opinió general, que els diners que reben de la SGAE no resulten insignificants. Jo dedueixo que, per poc que sigui, si reben alguna mena de porrateig del que es recauda pel cànon o dels diners dels mitjans de comunicació, és a dir, alguna part de tots aquests diners que la SGAE cobra, sense saber a quines obres corresponen, és possible que acabi resultant un import significatiu, en el marc del que arriben a rebre directament per les seves vendes o pels seus concerts.

Vist així, esperar d'ells un posicionament ferm no és fàcil, primer, per què la seva activitat artística sempre és de difícil viabilitat econòmica, i qüestionar això els sembla qüestionar el poc que tenen, i segon, per què ja fa molt de temps, si més no en el nostre entorn, que els afanys per preservar el propi espai, la individualitat, la independència, i totes aquestes coses, han quedat relegats a les qüestions estètiques, quedant en una situació molt ambigua aquelles idees que suposaven que la independència artística i la de gestió tenen clares correspondècies i són coses estretament vinculades. Aquest vincle s'ha trencat, i són molts els que consideren que la seva independència estètica -suposadament la única important- depèn de que puguin disposar dels màxims diners possibles.

També crec que per donar-se aquesta possible mobilització dels músics hi hauria d'haver una altra mena de relació entre oïdors i músics, una relació més solidària que a aquests els fes sentir-se part d'una comunitat que els recolzarà d'una altra manera, i a la qual volen beneficiar, facilitant l'accés a la seva feina. Tenir aquesta xarxa els faria atrevits. Una altra condició que encara ens queda una mica lluny.