Avui he trobat uns vídeos d'Ambitious Lovers, potser el grup que em va servir de pont per interessar-me per l'avantguarda de New York. Crec que el que m'agrada d'ells és la seva posició una mica en terra de ningú, o millor dit, en un lloc que a mi m'interessa. Combinen diversió, transgressió, soroll, inquietud cultural, música popular,... tot a l'hora. I això no és més que un intent per trobar com explicar-ho, per què el fet és que m'agradaven i encara m'agraden.
He flipat amb el programa de televisió en que es va grabar aquesta actuació. Es diu Sunday Night, és americà, i es veu que va durar dos anys. Em sembla que aquí encara és difícil que trobem programes així. No ho dic només pels artistes programats -que també- sinó per l'eclecticisme i simplicitat. Un eclecticisme que no inclou qualsevol cosa, però que sí ho fa amb aquests "marcianos". M'és igual que sigui a la tele de debò, a internet o a la tdt, però això encara no ho tenim aquí, oi? Un decorat com aquest, una presentació que fa una mica de brometa jugant amb la guitarra del Lindsay, però que ni es decanta per la pallassada ni per d'excés de seriositat,... (i tampoc va de "presentador juvenil"!),...
I aquí un altre tema dels Ambitious Lovers, que mostra més exclusivament la seva cara sorollosa:
He flipat amb el programa de televisió en que es va grabar aquesta actuació. Es diu Sunday Night, és americà, i es veu que va durar dos anys. Em sembla que aquí encara és difícil que trobem programes així. No ho dic només pels artistes programats -que també- sinó per l'eclecticisme i simplicitat. Un eclecticisme que no inclou qualsevol cosa, però que sí ho fa amb aquests "marcianos". M'és igual que sigui a la tele de debò, a internet o a la tdt, però això encara no ho tenim aquí, oi? Un decorat com aquest, una presentació que fa una mica de brometa jugant amb la guitarra del Lindsay, però que ni es decanta per la pallassada ni per d'excés de seriositat,... (i tampoc va de "presentador juvenil"!),...
I aquí un altre tema dels Ambitious Lovers, que mostra més exclusivament la seva cara sorollosa:
Tens raó, Jordi, però recorda que aquí es va fer un dels millors programes musicals que s'han fet mai enlloc: La fiebre del oro. Això mateix li va dir en Genesis P. Orridge a la Paloma Chamorro en una ocasió: "Estic flipant amb aquest programa: he assistit a molts programes musicals de televisió de mig món, i t'he de dir que mai he estat en un programa que ni tan sols s'assembli a aquest, et felicito de veritat!."
ResponEliminaMagnus.
Si, em va passar pel cap La Edad de oro quan vaig escriure això, però el que valoro en aquest és aquesta discreció i aire de normalitat que no tenia aquell. Exagerant, sembla com si amb aquest et poguessis apropar amb curiositat a uns post-punks com els Ambitious Lovers, i amb aquell espantar-te amb quelcom força més normalet com els Smiths. També vaig pensar en l'Sputnik, que va tenir molts moments dignes,.... però tampoc era el mateix. Gràcies per passar per aquí, Magnus.
ResponElimina