Amants ambiciosos

Avui he trobat uns vídeos d'Ambitious Lovers, potser el grup que em va servir de pont per interessar-me per l'avantguarda de New York. Crec que el que m'agrada d'ells és la seva posició una mica en terra de ningú, o millor dit, en un lloc que a mi m'interessa. Combinen diversió, transgressió, soroll, inquietud cultural, música popular,... tot a l'hora. I això no és més que un intent per trobar com explicar-ho, per què el fet és que m'agradaven i encara m'agraden.





He flipat amb el programa de televisió en que es va grabar aquesta actuació. Es diu Sunday Night, és americà, i es veu que va durar dos anys. Em sembla que aquí encara és difícil que trobem programes així. No ho dic només pels artistes programats -que també- sinó per l'eclecticisme i simplicitat. Un eclecticisme que no inclou qualsevol cosa, però que sí ho fa amb aquests "marcianos". M'és igual que sigui a la tele de debò, a internet o a la tdt, però això encara no ho tenim aquí, oi? Un decorat com aquest, una presentació que fa una mica de brometa jugant amb la guitarra del Lindsay, però que ni es decanta per la pallassada ni per d'excés de seriositat,... (i tampoc va de "presentador juvenil"!),...

I aquí un altre tema dels Ambitious Lovers, que mostra més exclusivament la seva cara sorollosa:

Els canvis són bons?

Avui tenia ganes d'escriure portant la contrària als que diuen que els canvis són bons. En alguns casos t'ho diuen amics, quan estàs en una mala situació, amb la millor de les intencions. A fi de comptes, el passat és irrecuperable, i encara que pugui ser dubtós o directament fals, dir això és el millor que troben per què afrontis el futur -que és l'únic que et queda-, amb la millor actitud. En altres casos, ho diu qualsevol. "Els canvis són bons" forma part d'una suposada saviesa popular que, partint de creences tan peregrines com les de les religions més fantasioses, ha fet tant o més mal a la humanitat com el que s'atribueix -amb motiu- a aquestes religions. Això sí, des d'una perspectiva suposadament laica. "Els canvis són bons" és també una perversió -o una mala evolució- dels ideals progressistes. No tots els canvis són iguals. Els hi ha bons i els hi ha dolents. O, millor dit, els canvis només són. El progrés -paraula que no té altre valor implícit que "anar endavant"-, no pot ser considerat bo per si mateix. Ja no. Ho pot ser quan la direcció que agafa ens sembla bona. Tots coneixem avenços cap a pitjor.

Però m'aturo aquí en la meva diatriba, per què al llibre que estic llegint, "Esto no es música", de José Luis Pardo, just avui "m'ha tocat" arribar a un fragment (pp 212-213) amb el qual m'he sentit molt identificat, i que dimensiona el que tenia ganes de dir.

"Por mi parte, recuerdo perfectamente que, como millones de infantes del mundo entero (por cuyo llanto inconsolable me creí yo aquel día acompañado), me sentí como un "niño abandonado" cuando me obligaron por primera vez a salir de casa para ir a la escuela: una sensación que, en lo esencial, habría que calificar de acertada, porqué esa partida no es más que el prólogo de todas la salidas en busca de la hazaña, en busca del hegeliano reconocimiento, en busca del propio nombre y de la propia identidad, es decir, en busca de la culpa y de la infelicidad. Ya sé lo que los psicoanalistas dirán de esto: complejo de Edipo mal resuelto, rechazo de la castración, apego patológico a las faldas maternas y denegación del padre, instinto de muerte, nostalgia de la vida intrauterina resimbolizada por el "hogar" (la caverna!); ¿qué pasaría si los niños no abandonasen nunca su hogar para ir a la escuela, al trabajo, etc.? En efecto, nadie haría nunca nada. No habría historia. (...).

Hay historia porque los hombres salen de casa, fundamentalmente para ir a la guerra, aunque luego a eso se le llame también ir a la escuela, ir al trabajo, etc. El niño que consiguiese no abandonar su hogar -cosa que yo, lamentablemente, no conseguí- no haría historia alguna, pero sería feliz. Su felicidad parecería a todo el mundo -y los freudianos no serían más que una vocecilla en ese inmenso coro- injusta, irresponsable, inmadura, insolente, etc. Pero como ninguna de las voces de ese inmenso coro está en condiciones de aportar siquiera la menor prueba a favor de que el niño tenga que salir de casa para hacer historia o aun el menor argumento que ligeramente pueda sugerir que es preferible hacer historia que no hacerla, todas estas voces pueden irse al cuerno y dejar al niño en paz. (...)".

(...., i un dia d'aquests podríem treure conseqüències d'aquesta reflexió, pensant en l'aplicació d'aquesta creença a l'activitat cultural,...)

Músics per una cultura lliure?

Si no ho recordo malament, va ser a Lawrence Lessig, creador de les llicències Creative Commons, a qui vaig sentir dir, en una conferència al CCCB, que el necessari canvi en la concepció i regulació dels drets de propietat intel.lectual tindria veritable força i es legitimaria el dia que els creadors es pronunciessin clarament per aquest canvi. Segons va explicar, era el 2005, ja hi ha moviments i associacions d'artistes amb un posicionament clar en aquest sentit, a països com per exemple Holanda.

Em sembla que encara estem lluny de que això passi, en el cas de la música, a Catalunya i Espanya. D'acord, n'estem farts de veure "destacats músics", com Aute i Loquillo aquests dies, dient que la música s'enfonsa, li queden quatre dies i totes aquestes tonteríes, però tampoc hi ha gaire músics que es pronunciïn en un sentit diferent. Per què no hi ha "indies" que s'hi posicionin? Semblaria lògic, no? Si la SGAE, com diuen, només beneficia als més consolidats, si en el fons es tracta dels interessos de les grans editores, com és que no hi ha músics alternatius en rebel.lió, al costat de tots aquests moviments d'internautes tan dinàmics?

El cas és que si parles amb músics -músics que no necessàriament venen tant com aquells-, amb persones vinculades als segells més inquiets i creatius, o inclús amb històrics que continuen bellugant-se en el nostre particular "underground", et diuen, contradient el que acostuma a ser opinió general, que els diners que reben de la SGAE no resulten insignificants. Jo dedueixo que, per poc que sigui, si reben alguna mena de porrateig del que es recauda pel cànon o dels diners dels mitjans de comunicació, és a dir, alguna part de tots aquests diners que la SGAE cobra, sense saber a quines obres corresponen, és possible que acabi resultant un import significatiu, en el marc del que arriben a rebre directament per les seves vendes o pels seus concerts.

Vist així, esperar d'ells un posicionament ferm no és fàcil, primer, per què la seva activitat artística sempre és de difícil viabilitat econòmica, i qüestionar això els sembla qüestionar el poc que tenen, i segon, per què ja fa molt de temps, si més no en el nostre entorn, que els afanys per preservar el propi espai, la individualitat, la independència, i totes aquestes coses, han quedat relegats a les qüestions estètiques, quedant en una situació molt ambigua aquelles idees que suposaven que la independència artística i la de gestió tenen clares correspondècies i són coses estretament vinculades. Aquest vincle s'ha trencat, i són molts els que consideren que la seva independència estètica -suposadament la única important- depèn de que puguin disposar dels màxims diners possibles.

També crec que per donar-se aquesta possible mobilització dels músics hi hauria d'haver una altra mena de relació entre oïdors i músics, una relació més solidària que a aquests els fes sentir-se part d'una comunitat que els recolzarà d'una altra manera, i a la qual volen beneficiar, facilitant l'accés a la seva feina. Tenir aquesta xarxa els faria atrevits. Una altra condició que encara ens queda una mica lluny.

Demà, Hipersons

No és que tingui moltes ganes de nostàlgia, però fa una mica de pena això d'acabar, demà, el festival Hipersons, en el que he estat involucrat en els 12 darrers anys (a vegades ho oblido, el primer any en vam fer dos). Pleguem amb convenciment pel que fa a la opció vital, de parar de dedicar-li energia. De les diverses coses que fem a Indigestió, és de les que més esforços i recursos demana, i això cansa. Però en realitat, com a projecte, segueix tenint sentit, i és bonic. Si no s'aguanta és per què fins aquí dura, en aquest cas, l'esperit resistent de "m'és igual tot, jo ho segueixo fent". Faltaria una mica més de coixí per què s'aguantés: més gent que vingués cada any, un suport institucional més convençut,.... hi ha coses, però no és suficient. Potser em contradic amb el missatge anterior, i estic reclamant una mica de l'èxit que atacava, pel sosteniment de l'Hipersons. En qualsevol cas, si aquest suport fos prou ampli, les ganes de dedicar energies a altres coses dels qui ho vam començar no serien impediment per la continuïtat del festival. Segur que agafarien el relleu altres persones. I tant feliços de que la cosa continués.

Bé, ja que ens hi posem, dir que ha estat un plaer treballar amb les persones que l'han sostingut i hi han deixat empremta: la meva primera sòcia, la Noemí Rovira, l'Antonio del Moral, co-fundador del festival i qui li va posar el nom, el Robert Gibiaqui, que li va donar solidesa organitzativa, el Marc Lloret, amb qui vam passar una etapa amb millor projecció, i les tres darreres edicions, treballant colze a colze amb la Cristina Tascón, gràcies a la qual vam fer el gir més interessant d'aquesta petita història, aquesta etapa més juganera i compromesa dels darrers temps. Si no fos per ells, la cosa s'hauria acabat abans.

Contra l'èxit

Aquí va l'editorial de número 52 de Nativa. Tot i exposar una idea vella, estic segur de no haver-me explicat prou bé. La intenció, però, suposo que és clara: l'èxit, particularment la seva versió mediàtica (per què, com seria l'èxit abans dels mass-media?), s'ha convertit en un d'aquells valors que tenim integrats, a vegades sense ser-ne conscients, que fa que el món sigui com és, i que explica alguns d'aquells comportament bojos que veiem en altres però no en nosaltres. Si des de la cultura hi ha alguna cosa a fer per millorar el món, potser seria bò "re-dissenyar-lo".

CONTRA L'ÈXIT

En un moment de la bonica pel.lícula "The Folk Singer", recentment projectada al festival de cinema documental musical In-Edit, un cantant comentava que quan ell era més jove estava mal vist que els músics fitxessin per grans companyies, i s'els considerava "uns venuts", i que en canvi ara tothom volia això. Les generacions actuals -deia- estan retrocedint el que d'altres havien avançat preservant una determinada manera de fer música, davant del mercat.

És habitual considerar que els qui desconfien de l'èxit són o bé uns envejosos que el voldrien per ells, o bé uns elitistes que només es senten a gust si el que els hi agrada és un privilegi gaudit per pocs. Però hi ha altres motius per desconfiar de l'èxit. Particularment de l'èxit mediàtic, que es diferencia de l'èxit del guapo de la classe, en que a aquest s'el pot tractar de prop i valorar si mereix el seu prestigi.

Tothom ha pogut comprovar alguna vegada com els mitjans tecnològics, que són els que garanteixen la difusió massiva, falsegen la realitat. Qui adopta una postura rara davant d'una càmera de fotos acaba quedant més "natural" que qui no ha forçat res. Per que una veu funcioni per la ràdio ha de ser impostada. La gent que es maquilla en un plató televisiu té una aparença més creïble que qui no s'hi posa res. Hi podríem trobar mil motius més per defensar que la realitat que transmeten els mitjans de masses -aquests que fan possible l'èxit- implica una distorsió i adaptació de l'original.

Els post-moderns diran que totes les realitats són iguals, i que no hi ha autenticitat ni falsedat. També hi haurà qui afirmi que un artista sempre ha d'actuar i "ser fals" per dir alguna cosa i provocar emocions. Jo no estic preparat per debats d'aquesta volada, però si que em permeto afirmar que alguna cosa s'ha perdut darrera aquesta manera de pensar que ho ha envaït tot, i que hi ha realitats que ens permeten conviure millor amb aquest món que d'altres (de la mateixa manera que no és el mateix l'economia especulativa que l'economia basada en la producció, per molt que les dues siguin realitats inventades).

I per què val la pena parlar-ne? La cosa no tindria més importància si no fos més que un divertiment per barallar-nos parlant de quins artistes ens agraden i quins no, però el cas és que el que pensem de l'èxit -per subconscient que sigui- és un motor important de tot el que passa socialment, i també de la manera que tenim de buscar la felicitat individualment. I probablement també és un motor inherent a moltes de les coses que passen que ens escandalitzen.

En definitiva, hi ha altres motius per rebutjar l'èxit, i crec que des de l'activitat cultural hi ha una responsabilitat i una tasca a fer per inventar valors (encara que només sigui una altra idea de l'èxit) que repercuteixin en una vida diferent.

Què exagerats que sou, amb Manel.

Què exagerats que sou, amb el grup Manel. Assumeixo que tenen les seves virtuts, però no porto bé la histèrica reacció col.lectiva que causen. En particular, la dels mitjans de comunicació i la d'alguns elements del sector musical. Una frase d'un amic: "aquest any Manel ha salvat l'auto-estima de la indústria musical", em sembla reveladora de com aquestes ganes que hi hagi grans “aconteixements” fan possibles aquestes coses. El que mana és la necessitat compulsiva de trobar un èxit. Penso que això no pot ser bo pel grup, encara que la seva butxaca en surti beneficiada. Els obliga a massa coses: a cantar les mateixes cançons, fer el mateix xou,... Per a mi el que fa interessant un concert és la seva flexibilitat, i ells no han tingut gaire temps per aprendre'n. Segur que tan d'èxit els talla les ales.

La dinàmica no és nova. Va passar amb grups de la movida els anys vuitanta, va passar amb els grups de rock català dels noranta.... La nostra història en va plena de grups valorats abans d'hora, tant com de gent menystinguda i ignorada injustament. Es passa de la ignorància més extrema a la lloança més desmesurada, i, en aquest darrer cas, s'aposta per projectes tendres i s'els situa en llocs excessius. De cop i volta, "apareix" un consens màgic en que ningú no es talla un pel. El show bussines ho demana, però ens hauríem d'inventar una altra manera de funcionar. El creixement artístic demana una altra velocitat, i un altre estil de valoració. Però ja es sap, els matissos donen molta feina i a sobre mai deixen content a ningú.

Sobre les "xarxes socials"

A mi em van ensenyar que m'havia de malfiar si algun desconegut em regalava caramels a la porta d'una escola. Una mica més tard, quan ja era més gran, em vaig adonar que l'ensenyament havia calat i m'anava bé. Quan un venedor de multi-propietats, desesperat per les meves negatives a les seves brillants ofertes, em va preguntar si no acceptaria un Ferrari si m'el regalessin, li vaig dir que no. Era veritat que no l'acceptaria. El venedor ho va notar, que era veritat, i en aquest moment, quan ho va veure, va deixar-ho per inútil i va claudicar en el seu intent d'engatussar-me.

Doncs bé, ara tinc la sensació que aquest aprenentatge meu, aquesta desconfiança envers el manà caigut del cel i els regals a canvi de res, em deixa al marge d'alguna alegre festa. Per molt que vulgui participar de l'orgia comunitària que mal-anomenen xarxes socials, no ho puc fer, i m'he de quedar sol a la porta de l'envelat.

En primer lloc, dec tenir alguna resta de virus marxista que em fa preguntar-me qui són els propietaris d'aquestes xarxes i per què ho deuen fer. I veig unes empreses multinacionals, totes elles disfressades amb mites fundacionals que parlen de jovenets canviant el món des d'un garatge, que fan negocis amb les nostres dades i cultura. Empreses, això sí, que enlloc de demanar-nos diners per oferir-nos uns serveis, ens demanen que els expliquem els nostres amors, per poder fer negocis amb altres. I em fa por.

Segon, m'ataca la mania anti-gregària que em porta a sospitar quan tothom sembla estar unànimement d'acord amb una cosa. Es parla amb tal entusiasme d'aquestes empreses que gairebé sembla una qüestió religiosa. I se'ls atribueix tal aportació al benestar social que gairebé semblen un bé comú. Trobo que a això que anomenen xarxes socials se'ls atorga la credibilitat, monopoli i poder que abans es donava als estats. Amb la diferència que si Hisenda comerciés amb les nostres dades els tractaríem de corruptes, però a ells, els de les marques que no vull repetir per no fels-hi més propaganda, els hi perdonem tot. I amb la diferència que, per imperfecte que sigui el sistema, envers els governants tenim legitimat per intentar controlar-los i amb els nois del garatge, que ara són amics de senyors amb traje d'executiu, no. Però com que ho fan gratis, es veu que són bons.

Tercer, la funesta mania filològica. Ja no es tracta de defensar que les xarxes socials humanes i les virtuals tenen diferent qualitat, i no poden tenir el mateix nom. No ens entretindrem amb aquestes cursilades, i ens quedarem amb una cosa molt més prosaica. Es tracta de que, ja immersos en les possibilitats d'internet, com bé saben els iniciats en el software lliure, per fer xarxes virtuals no ens calen aquestes webs. Hi ha un munt de recursos per posar en marxa les nostres xarxes socials sense vincular-les a negocis d'altres. Però som així de comodons, i no ens posarem a mirar-ho si ja ens ho fan arregladet. Sense manies. Donar el nom de xarxes socials a aquestes coses em sembla pitjor que atribuir el nom de la coca-cola a tots els refrescos de cola. Potser resulta que com que ja hem oblidat què és una xarxa social, ens resulta indiferent que utilitzin aquests mots del vocabulari per donar glamour al seu comerç.

Per acabar, potser és un problema particular, però encara no m'ha arribat el moment de descobrir una nova proposta artística realment motivadora gràcies a la xarxa. I tampoc he percebut l'impacte global de la revolució, més enllà de la fe col.lectiva i cridanera. Ja que parlem de fe, en això sóc com Sant Tomàs: fins que no ho vegi no ho creuré. I encara no m'ha arribat el moment. El Canto del Loco, Madonna i Coldplay semblen seguir semblant essent els reis de la temporada. Així que no he pogut comprovar des de l'altra banda, la del que escolta, els beneficis de la onada. I això que pertanyo a la part del mon que es connecta cada dia. Si heu trobat alguna perla, no deixeu de fer-m'ho saber,....

Una entrevista a La Dinamo

S'ha publicat una entrevista que em va fer el Víctor Lenore per la revista La Dinamo. La podeu llegir aquí.

Política cultural? Prefereixo que m'expliquin un conte.

He escrit un article sobre política cultural per Nativa 50. No és que n'estigui especialment orgullós, però, per un error d'edició del que jo mateix en sóc responsable, ha sortit força confús el seu missatge. Per això el torno a reproduir aquí. Aquesta versió és més bona.

La principal idea d'aquest article és preguntar-se si hi ha un argument que expliqui per què són necessaris els esforços i inversions en cultura, si la gent que ens dediquem professionalment a la cultura podem resoldre aquest problema que eternament arrosseguem quan expliquem a les nostres famílies a què ens dediquem, si hi ha una bonica història que explicar que convenci sobre la necessitat de conselleries, ministeris, àrees de cultura i institucions culturals, amb el suport de diner públic.
Aquest article no s'havia d'escriure així -el pla era un altre-, i no tinc gens clar si sóc la persona adequada per fer-lo. Des d'Indigestió participem d'una manera o altra de la fireta cultural, i quan parles d'una cosa des de dins és fàcil que la perspectiva no sigui la adequada, el llenguatge massa endogàmic, i la llibertat per dir condicionada. En tot cas, aquí estem.
Literari que és un, parteixo de que les paraules són importants. Que una explicació clara és un compromís. Que quan un explica per què fa les coses, i no només el que fa, és més fàcil adherir-se o no, detectar incoherències entre el que es diu i el que es fa, i contribuir a millorar. Sóc dels que voldrien una història bonica per tenir confiança en el joc. Una aposta per la cultura i per la música que més enllà de traduir-se en el moviment de molts euros donés sentit a unes actuacions impulsades des del poder polític i millor encara si fos un projecte més col.lectiu. Més promeses i menys realitats, que deia aquella pintada. Paraules, i no fets.
Llegeixo al diari que Gilberto Gil va veure refusada una iniciativa seva com a ministre de cultura al Brasil, per què tractava de crear una agència del cinema que el regulés des del punt de vista del bé comú, i va entrar en conflicte amb la indústria. Enyoro que aquí s'expressi un projecte amb aquesta claredat d'idees, i es generi un conflicte d'aquesta mena. Bé, de conflictes n'hi ha hagut alguns. Per exemple, amb el cas del Centre d'Art Santa Mònica, amb les noves mesures per la música del Departament de Cultura, o amb la queixa per l'absència d'un representant del sector musical al Consell de les Arts, però trobo que cap d'ells ha revertit en un debat suficientment interessant, més enllà del conflicte d'interessos particulars.
En ocasions, s'en fa bandera de la manca de discurs. Penso per exemple en les conclusions d'unes recents jornades sobre Fàbriques per a la creació a Barcelona, on es fa gala de no voler un model global. Ser poc clar és una bona manera de no barallar-te amb ningú, però no ajuda a avançar. I encara seria pitjor si la intenció existís però no s'expliqués.
En altres casos, sí que n'hi ha de discursos. La redacció d'aquest article coincideix amb un moment en que l'alcalde de Barcelona està mostrant entusiasme per l'activitat cultural, anunciant per exemple la tercera industrialització de la ciutat a partir del sector audiovisual. No és un fet aïllat. La idea que la cultura pot ser motor de l'economia en la societat del coneixement és un dels arguments que s'expressen amb més freqüència per defensar-ne la inversió. Sovint s'acompanya d'una idea que s'ha posat de moda que entén les ciutats com una mena de gran empresa, i afirma el factor cultural com un dels elements que millorarà la seva producció. Aquí el discurs és una ocasió per manifestar el desacord. De fet, hi ha qui sospita que quan la subordinació a l'economia és molt clara, es perd l'impuls de la cultura. En qualsevol cas, la cultura subordinada a l'economia no és tota la cultura. El relat que busquem hauria de poder defensar la cultura per sí mateixa.
Tampoc és fàcil il.lusionar-se participant de veus crítiques. No es tracta d'apuntar-se al sanbenito de que els polítics són el pitjor, el poder corromp, i tots aquests tòpics. Ni a la demagògia de "si ens ho deixessin fer "a la gent" tot aniria molt millor". No ho penso així. Estic convençut que el mal-anomenat "sector cultural" participem d'aquesta mancança d'una bona història. Quan es fan des de l'àmbit privat els arguments no acostumen a anar més lluny de l'autoafirmació corporativa. Tendeixen a dir que el sector privat (sigui lucratiu o no) fa millor les coses que el públic, per defensar el traspàs de recursos públics al privat, sense entrar en massa detalls de dades o objectius no econòmics. Es parla sense embuts dels interessos del sector cultural, donant per fet que aquest és bo i necessari i sense donar massa explicacions dels beneficis culturals que aporta a la societat. I si ens apropem més a la base -artistes individuals, petits col.lectius,..- la gent no està per floritures en el discurs i té molt clar que la seva tasca és necessària i mereix suport.
La meva sospita, per si no ha quedat clar fins aquí, és que els que pensem que calen accions de suport a la cultura tenim molta feina a fer per explicar quines són aquestes necessitats des d'un punt de vista col.lectiu, per no confondre-les amb polítiques d'altra mena (econòmiques, socials, d'auto-ocupació, turístiques,...), i per no defensar en nom d'una expressió que encara compta amb una imatge noble, el que només són interessos particulars. Manca un discurs cultural que superi el debat sectorial per parlar del bé comú, i que integri una idea de cultura que vagi més enllà de l'activitat artística. Un discurs que no podem fer sols els del sector. Si no el tenim, val la pena que dediquem més esforç a elaborar-lo.
Potser estaria bé acabar recordant que, així com la música existiria encara que no hi hagués SGAE, la cultura també ho faria encara que no existissin els professionals de la cultura: gestors, polítics, artistes, etc. etc. I si no fos així, si la no existència dels professionals la fes desaparèixer, tampoc seria tan greu. Voldria dir que s'hauria convertit en una activitat innecessària.

Agraeixo a en Julian Figueres, l'Esteve León, el Ferran Farré i el Nei Torrell, que m'hagin ajudat a arrencar per fer aquest article. Si ha sortit alguna cosa bona, segur que hi tenen a veure. Si no és així, segur que deu ser que jo no he sabut entomar les seves interessants aportacions.

Una pel.lícula, i coses de la vida pública i privada.

L'altre dia vaig veure la pel.lícula Unforgiven (Sense Perdó) de Clint Eastwood per segona vegada, després d'uns 15 anys. La vaig trobar molt diferent de com la recordava, cosa que em passa amb freqüència en música i cinema. De l'altra vegada tenia present una història d'anti-herois que vaig veure amb ganes, una pel.lícula fosca de llum, i algunes escenes que em van resultar tedioses. Em feia gràcia que donés la volta als arquetips de les pel.lícules de l'oest, però no em podia identificar amb els personatges.

Aquesta vegada va ser diferent. Sí que va dels enganys de la fama, però ni la vaig veure fosca ni em va avorrir en cap moment. El principal canvi va ser la meva manera d'entendre, o, essent més precís, de sentir, els personatges. Tots tenen febleses i tots aparenten seguretat, però ja no vaig veure només una reflexió sobre el fet d'haver de respondre a la imatge que els demés tenen de nosaltres, un tema evident de la pel.lícula. Hi vaig trobar quelcom potser més profund i difícil d'explicar. Vaig admirar el curtit que cal estar per assumir amb dignitat les pròpies debilitats.

Per exemple, el pistoler que té al darrera tota una llegenda sobre la seva força, habilitat amb les armes i capacitat per obrir-se camí, va desvetllant amb humilitat i poca èpica que això ho feia borratxo, i després el relat dels seus fets ho amplificava tot. I que va ser molt afortunat que la vida domèstica l'apartés d'aquesta via. Ho mostra ara que és vell, i en certa mesura aquest despullament el converteix en una altra mena d'heroi.

Parlant de música, sovint he defensat l'autenticitat del concert en viu, com experiència compartida viva, única i real, pel damunt del disc, en el fons una mena de souvenir d'un viatge que no has fet. No obstant, si em deixo estar de teories, no tinc tant clar si prefereixo el cinema o el teatre, i l'enregistrament o el concert. Tot té el seu paper. En algun lloc he llegit que unes formes -les efímeres, el teatre i el concert- ens conviden més a viure el col.lectiu, mentre que l'enfrontament amb objectes culturals "tancats" ens remet més a la introspecció, que deu ser el que em va passar a mi amb la pel.lícula.

Ara sembla que estan canviant les formes de consumir cultura. Per exemple, escoltar aleatòriament música a la xarxa és diferent que escoltar un disc. Així que, seguint el fil del que deia, ves a saber on quedarà això de la intimitat i el compartit en aquest nou context.