La fisica i la musica.

L'altre dia vaig parlar amb un músic que diu que no vol engreixar la llista de músics (amb tendència a engreixar?) que es dediquen a fer música amb un ordinador sobre un escenari. Diu que té ganes de tornar a un instrument més físic i bellugar-se quan actúa.

I de fet, jo em pregunto si es pot prescindir del corporal en la música. Una pregunta estranya per a mi. No fa tant, hauria parlat de sentiments, idees, i potser d'esperit, al referir-me a la música, però no de cossos. I mira que és un oblit prou estúpid, per què aquí està el ball per recordar-nos contínuament el vincle. Tot i que, es clar, alguns, de manera una mica inconscient, a vegades pensem que això no és prou cultural... O, en un altre sentit, els intèrprets d'instruments clàssics -i els cantants!-, també tenen prou clar, que hi ha una duríssima disciplina física a tenir en compte, per aconseguir sons meravellosos.

Si el cos, les emocions i les idees estan tan íntimament vinculats com que un encongiment del pit pot estar relacionat una pena que et guardes, o una mirada desviada amb quelcom que no vols explicar, es fa difícil pensar en una música que expressi aïlladament una idea o un sentiment, sense algun vincle físic i corporal -un moviment, una llàgrima, una contractura,...- en el compositor, en l'intèrpret i en el que l'escolta.

Dominique A

Penso que el darrer disc de Dominique A, "l'Horizon", és fantàstic. Potser el millor que ha fet. No obstant, si no m'equivoco no té la repercussió que han tingut els seus anteriors treballs. La sorpresa ja ha passat. Dominique A ja no és novetat.

Si fos un artista mainstream no seria problema. Els darrers discs de La Oreja de Van Gogh, d'Estopa o de Red Hot Chili Peppers no tenen problemes amb el seu públic, que els hi és fidel. En aquests casos, la repetició i la possible devaluació artística del grup, poden passar desapercebudes durant molt de temps pels seus seguidors i no ser problema.

Però el que a vegades és considerat públic inquiet, que deu ser el públic tipus que escolta Dominique A, no funciona així. És un públic inquiet que busca i que vol ser el primer en trobar. Trobar i ser el primer, com a objectiu, potser per sobre d'escoltar en profit propi. No hi ha temps per escoltar gaire estona. I si Dominique A ha fet avenços subtils per fer cançons encara millors, per integrar el que abans han estat línies de recerca disperses i per expressar millor el seu món, potser no és prou notícia per un rastrejador compulsiu de tendències.

Recomanació

Ja vaig escriure sobre l'impacte que em va causar aquell concert, que al cartell que l'anunciava es presentava com d'un grup anomenat Sixfingers, i que després he aclarit que és el títol del disc de Peter Thompson, el cantant i responsable del projecte. Aquest bon home ha tingut la generositat de penjar el seu disc a internet, per què s'el baixi qui vulgui al seu ordinador. Jo ho vaig fer, i des de llavors cada cop que em retrobo les seves cançons en l'escolta aleatòria del meu itunes vibro. Us recomano que també ho feu. Val molt la pena. Si no falla l'enllaç, només cal clicar aquí: http://www.cutlassrecords.com. Si no va, busqueu el racó de Peter Thompson a la plana de cutlassrecords, i accediu allà on diu "music".

La força i Huston.

Recentment, hi ha hagut persones que m'han impressionat per la seva força vital. No és que no tinguin els seus alt-i-baixos emotius com tothom, no és que tinguin una idea més convincent del món, no és, ni tan sols que siguin persones més segures, però si que tenen una força en els seus comportaments, en l'expressió de les seves idees i emocions, per sobre de la mitjana, que a mi em produeixen un impacte que m'admira i, en ocasions, també m'afecta positivament. A mi, que sovint tinc massa fe en la força de les idees i l'intel.lecte, em fa pensar el fet que no és aquest l'origen de la força d'aquestes persones. Poden ser molt cultes i reflexives, però no és d'aquí d'on prové aquesta força que tenen. Té a veure amb una altra cosa, amb les actituds, amb la relació amb la seva pròpia naturalesa,... no sé.

Això em fa pensar en una conversa que tenia l'altre dia, sobre John Huston, el director sobre el qual estan fent un cicle a la Filmoteca de Barcelona. També és un descobriment de la mateixa mena. Abans no distingia l'atractiu de les seves películes. Ara em fascina la seva força, la mirada compasiva sobre els seus personatges, la presència de la natura a les seves pel.lícules,... En la conversa, ens preguntàvem si tot això prové de la seva cultura i coneixement, i ens dèiem que no, que potser venia d'una altra banda. D'una manera de ser que integra en la persona, sense necessitat de descodificacions intel.lectuals, la visió del món. Ens preguntàvem si en el món actual es pot seguir tenint aquesta força o si això és una possibilitat que es tendeix a perdre en els temps que corren.

Tocar de peus a terra amb Bob Dylan.

Ahir vam anar a veure un concert de Bob Dylan a Perpinyà. El concert no va ser gran cosa: el Dylan estava molt malament de la veu, i el grup era molt funcional. Sense ser un desastre, quedava lluny de ser un gran esdeveniment. Podríem posar-nos catastròfics, i dir que va ser una presa de pel, però mira, avui estem positius, i en farem una lectura òptima.

És sabut que la fama, les projeccions que molta gent ha fet sobre ell, el fet de ser tractat com un mite, han estat una preocupació per Bob Dylan. Sembla que no, però tots el tenim aquest problema, tot i que no en la mateixa mesura. Ens comportem en públic, uns davant més gent, altres davant menys, però tots ho fem. Mostrem una o vàries cares nostres. La gent les llegeix i decideix que som així. I a partir d'aquí, tots tenim un lio per gestionar: si volem que sàpiguen més o no, si ens sentim còmodes amb el que pensen de nosaltres o no, si nosaltres ens creiem el que els demés es creuen de nosaltres o no,.... un lio que afecta la nostra vida pública però també la privada, per què no són dues coses separades. No m'estranya que el Dr Pasavento es plantegi desaparèixer.

Doncs bé, l'actitud del Dylan és la d'un expert en la matèria, i en certa mesura és una lliçó. Fa concerts davant 1500 persones, i així enganya menys, per què el veus d'aprop. No es presenta com una estrella, vesteix com la resta del grup, no ocupa un lloc preeminent. No és que sigui humil, no és que no sapiguem -ell, els músics i nosaltres- qui és i què ha fet,... però no ens permet enlairar-lo gaire. Si està afònic, fa tot el concert afònic, que també pot ser llegit com una manera de recordar-nos que és una persona amb bons dies i mals dies. Ni tant sols les seves cançons poden ser preses com una categoria universal. Ahir eren d'una manera, però avui les canta d'una altra i són unes altres. El que l'altre dia podia ser un himne rabiós, avui potser és una mostra de decepció. Res pot ser anquilosat. Res és etern. Actua com un treballador que fa la seva feina. D'alguna manera, el que fa, és una toma de terra constant pels que el veiem. El que passa és el que passa. Toquem de peus a terra. I no hi ha possibilitat de relacionar-nos amb una fantasia sinó només amb el que fa ell avui.

Son "teatreros" els grans musics catalans?

Després de veure i sentir l'excepcional actuació d'Albert Pla, al PopArb d'Arbúcies, algú em va comentar que una peculiaritat dels genis musicals catalans és que tots tenen incorporat l'element teatral en el seu treball. Segons ell, és estrany trobar grans artistes d'aquí, que es distingeixin per la música sense aquest altre component. Sisa, Carles Santos, Miqui Puig, Pau Riba, o el mateix Pla, confirmarien la regla. Sembla una idea amb fonament.

La musica i les gestions.

L'altre dia vaig entrevistar al Sergio Merino, de la productora Arco y Flecha, per la contra de Nativa. La trobada va ser a la bodega Costa Brava, amb una música fantàstica de fons, i amb unes "navajuelas" a la taula no menys impressionants.

De la conversa em va impressionar la visió filosòfica que ell té sobre la seva feina. Frases com: "la música és important per la vida, per què ens permet imaginar altres sol.lucions per les preguntes que ens fem cada dia" o "la meva feina no consisteix en programar allò que m'agrada sinó en donar una veu a gent que té coses a dir", em van sorprendre. Sintonitzava amb aquesta visió, tot i tenir feines prou diferents.

En contrast, el dia 21 es va presentar el Pla Estratègic de la Música de Gràcia, un treball en l'elaboració i estructuració del qual he participat. L'objectiu central, el que vam proposar l'equip redactor, insisteix en la idea que la música és necessària per viure. No obstant, la presentació que va fer el regidor del districte de Gràcia, que és qui havia fet l'encàrrec, insistia en la importància del desenvolupament del sector quinari (el del coneixement) per l'economia de la ciutat.

La pregunta que em suggereixen aquestes anècdotes és clara: l'economia ha d'estar al servei de la creació o la creació al servei de l'economia? I on diu creació, podríem posar la paraula vida.

Brahms, per Sant Joan

El passat Primavera Sound, la Mònica de BAD TV, em va fer una pregunta poc habitual, en una entrevista -que vam salvar com vam poder- sobre la meva manera de viure la música. Parèntesi: són una gent fantàstica, el José Luis, la Mònica i els seus col.laboradors, apassionats de la seva feina, i amb una actitud que encara contrasta, en el món a vegades una mica fantasma de la música barcelonina. Molt d'estar en el seu lloc, ni més ni menys. Tornem-hi: la pregunta era quina música em poso quan estic trist. Sense pensar-ho massa vaig dir que més que buscar música medicinal que contrapesés el meu estat d'ànim, tendeixo a buscar música que l'acompanyi. Si estic trist, música trista, si estic content música contenta. No sé si és sempre veritat això que vaig dir, però avui és Sant Joan, i quan he arribat a casa m'he posat Brahms, el concert per a piano número 2. No és que sigui un fanàtic de la grandiositat i melodramatisme d'aquest compositor, però trobo que acompanya perfectament el moment: petardos i Brahms, casen d'allò més bé. I aquest punt de tristesa i vivència col.lectiva que formen part dels solsticis (almenys dels meus), van perfectament acompassats amb els "subidons" i ritmes de vals de Brahms.

Absencia

Porto llegides 50 planes de "Dr Pasavento", de Vila Matas. Es veu que el tema central de la novel.la és l'Absència o la Desaparició. D'entrada el tema em semblava del tot aliè. No l'entenia. No li vèia l'interès. Però ja ha començat a interferir en la meva vida. En algun moment del llibre l'autor diu que al donar-se a conèixer com a escriptor, al fer-se visible, va començar a perdre alguna cosa del seu projecte personal de relació amb la literatura. També fa referència a Robert Walser. Un escriptor, diu, que va anar depurant el seu estil -un altre cop l'estil!- fins aconseguir no ser present als seus llibres.

Darrerament, porto algunes reunions de treball en les que em fatiga ser jo mateix. En les que no voldria ser-hi i sentir-me obligat a fer la meva aportació. No estic gens segur de la motivació d'aquestes actuacions. Les faig convençut de la seva adequació professional, però en el fons és impossible deslligar-les d'una recerca de reconeixement personal. Ho veig també en els demés. I m'agafen ganes de ser un d'aquells monjos tibetans que surten a les pel.lícules, que deixen anar una frase després del silenci, i abans del següent silenci. I amb aquesta frase, normalment impersonal, ja ho han dit tot.

També parlava avui amb una amiga, que diu que la gent la creu neutra i es sorprèn quan manifesta una opinió amb contundència.

Començo a entendre que la Desaparició és un bon tema.

Vergonya

L'altre dia vaig escriure un missatge a algú, del que m'avergonyeixo. Parlava de l'emoció que vaig sentir al escoltar un disc de Chavela Vargas, però a l'hora volia deixar clares les barreres i precaucions que tinc a l'hora d'enfrontar-me a música tant explícita i emocional. La conclusió havia de ser que amb tota l'actitut descreguda que pogués tenir, hi havia una emoció que sentia igualment. Una emoció més enllà de la hipotètica identificació amb els amors i desamors que són cantats als boleros. El missatge, llegit més tard, barrejava sentiments i idees d'una manera, que em va semblar ridícula i infumable.
A mí em sembla molt difícil això de combinar sentiments i idees en una expressió. I també em sembla difícil mantenir la confiança en quelcom que has escrit, si hi has arriscat molt al fer-ho. Però està clar que hi ha gent que ho fa molt bé.