L'altre dia una noia em preguntava en una entrevista, sobre el meu consum musical, i en particular sobre què faria ara que spotify ens convida a pagar. Sembla raonable que m'ho preguntés. En alguns cercles, la restricció d'aquest servei, orientant-lo a que l'usuari pagui una quota mensual, és la notícia del moment. I darrera hi ha tot un debat sobre si pot ser una sol.lució a la pirateria o per trobar un sistema per remunerar als artistes, i tota la pesca.
Li vaig respondre el que hi ha. Que spotify té un paper residual en el meu consum musical, i només el faig servir per compartir música al twitter. Que, a banda de la feina, la meva principal font de descobertes musicals és el fons de la biblioteca Jaume Fuster, on puc funcionar d'una manera més física que a internet. Camino, remeno discos, en trio tres, me'ls emporto a casa i els assaboreixo durant un parell de setmanes. A banda, que el consum de música en directe segueix tenint un paper important per a mi, que encara no he acabat de gaudir els CD's que he acumulat durant anys, i que recentment estic descobrint allò que diuen molts: que escoltar vinils és una millor experiència auditiva (i després vindríen els cd's, i després els mp3, i després la FM, i finalment els serveis d'streaming,...).
Personalment, no tinc cap afany per tenir accés permanent a cap biblioteca universal. No m'interessa tenir tota la música. Fet i donat el meu interès és re-escoltar algunes músiques que conec i dedicar atenció repetida a unes quantes que acabo de descobrir. Tampoc m'interessa tenir tota la música disponible a qualsevol lloc. No li veig el benefici: els meus dispositius per transportar música ja són un luxe. I no em resulta atractiu descobrir música a base de remenar un ordinador i buscar associacions amb els meus gustos. Em sembla que funciono d'una altra manera. La música que més m'interessa sempre l'he descobert amb persones físiques i concretes amb les que he tingut algun vincle, i és música que d'alguna manera comença per a mi amb una relació amb moments concrets, llocs determinats, persones, estats d'ànim, paraules,... De fet, cada vegada hi crec menys en la música aïllada d'aquests vincles.
No és que em vulgui posar com exemple de res, però amb els antecedents que he exposat s'entendrà que digui que el debat sobre spotify no és el meu com a afeccionat a la música. No obstant, començar pensant en la posició real d'un mateix em sembla imprescindible per no perdre's en els debats. Penso que la gent, els que escoltem música, hem de trobar el nostre lloc en aquests debats sense deixar-nos arrossegar a prendre partit sense reflexió. Inclús decidir si són els nostres. Tal com van les coses ens fiquem en papers molt estranys: parlem com si fóssim gent que es dedica als negocis, com economistes, com advocats,... induïts per l'estat social i mediàtic de la cosa, per molta propaganda, per una estúpida ideologia que ens fa responsables de l'evolució dels negocis (això que en diuen prosumidors?), i sense parar-nos a pensar realment quina és la nostra necessitat, quina mena de relació amb la música i amb els músics tenim o volem establir. I després, si cal, buscar quins són els canals que realment ens la proporcionen. O inventar-los.
dimecres, 11 de maig del 2011
dimecres, 23 de març del 2011
Conceptes, perceptes i afectes. (Déleuze)
Un altre vídeo que hem trobat pensant en el Fòrum. En ell, Déleuze, de qui vaig parlar en aquesta entrada de Nativa, reflexiona sobre quina mena d'idees exposa l'art. Diu coses com:
- "Crear es tenir una idea"
- "La idea en filosofia es presenta sota la forma de concepte"
- "Un artista es algú que crea perceptes"
- "Un percepte podria ser respondre a la pregunta "Què significa estar atrapat al somni d'algú?" com passa a tot el cinema de Minnelli."
diumenge, 13 de març del 2011
Pensar i fer (i un fragment de "Vivre sa vie")
Treballant amb la Cristina Tascón per preparar el proper Fòrum d'Indigestió, volíem trobar un vídeo que il.lustrés allò que ens agradaria que fos tema de la trobada: el conflicte entre el fer per fer i la recerca d'algun contingut a les coses, o el que nosaltres ens expliquem com el predomini del formalisme per sobre del contingut. Potser treballem més des d'una certa rebel.lia davant el que és la cultura que vivim, i intentant una recerca conseqüent, que des d'un espai molt definit.
Vam trobar aquest fragment de "Vivre sa vie", aquella pel.lícula de Godard de la que vaig parlar fa molt de temps que em sembla que emmarca bé el tema, i que m'agrada tenir aquí i veure i que sigui vista moltes vegades:
Vam trobar aquest fragment de "Vivre sa vie", aquella pel.lícula de Godard de la que vaig parlar fa molt de temps que em sembla que emmarca bé el tema, i que m'agrada tenir aquí i veure i que sigui vista moltes vegades:
dimecres, 2 de febrer del 2011
"El cansancio de Occidente" i jo
Jo ja havia fullejat el llibre fa anys en alguna biblioteca, i recordo d'aquelles lectures superficials que, tot i tenir-hi interès -segurament per què tenia un bon record d'Argullol com a professor-, em sorprenia no poder connectar amb el que s'exposava. Crec que em semblava alarmista. Ara, passats uns anys, m'adono que he canviat de posició i m'identifico amb allò que en el seu moment em va semblar pessimista.
He volgut recollir aquests canvis. Ho resumeixo en dos punts que em semblen significatius: el que diuen sobre el progrés i el que diuen sobre la tècnica.
Progrés. Al llibre, Argullol diu: "Es curioso, en relación a esto, que una de las más grandes críticas al marxismo, totalmente justificada en mi opinión, era que éste hubiera intentado dar sentido a la historia, e incluso lo hubiera defendido "científicamente". Pues bien, prafraseando esta crítica, podría afirmarse que lo que ha hecho el nihilismo -con la máscara de la "razón moderna" a menudo- es fomentar la idea de que la historia sólo podía avanzar en una dirección." I, més endavant: "Lo preocupante es que una civilización empeñada en acomodarse a una "ruta unilateral" tiende a despojarse de todos aquellos ámbitos que le desvían de lo que supone son sus fines prácticos. Y esto incumbe tanto a la esfera de lo moral, con la eliminación de los valores comunitarios y solidarios, cuanto a la esfera de lo trascendente, donde empieza por erradicarse el elemento "sagrado" y acaba por negarse, simplemente, la posibilidad de todo enigma."
Tracto de veurem a mi mateix llegint això fa uns anys, i penso que, tot i que adoptava posicions crítiques, em sentia partícip d'aquesta mena de confiança en el futur i el sentit de la història que posen en qüestió. Malgrat els dubtes, crec que assumia la creença que el futur sempre conduiria cap un mon millor. Podia repetir comentaris d'aquests tant típics com "això és estar endarrerit" o "cal adaptar-se als nous temps" assumint-ne la creença. Crist, Marx i Darwin, ens ho havien fet veure així. També la música pop i l'art, amb tot el seu imaginari d'avançar sempre cap a noves formes.
Ara no m'identifico amb la idea de progrés. Penso, com deixa veure la cita, que n'hi ha molts de futurs possibles, que no està gens clar que triem els millors, i que potser aquesta creença, la idea d'un únic sentit de l'avenç, no ens fa cap bé com a col·lectivitat i forma part dels mecanismes anul·ladors d'una mirada oberta sobre la vida. M'adono de canvis en el meu llenguatge. Ara rarament defensaria res en nom de l'adaptació als nous temps o l'evolució. No obstant, la confrontació entre progressistes i reaccionaris era etimològicament això.
Potser estic repetint quelcom que ja està molt assumit en l'àmbit del pensament, no ho sé, però en cas de ser així, la nostra quotidianitat no ho ha integrat. La confiança en el sentit positiu de l'evolució segueix molt present en la gent i en els missatges que rebem i emetem.
Tecnologia. I això del progrés també està lligat amb la tecnologia, entesa en un sentit ampli que no només es refereix a les eines que inventem sinó també a les formes de raonar i organitzar la vida. Diu Trias: "Ese dispositivo no es sólo lo que llamamos comúnmente "técnica" ni "ciencia". Es un modo de ser, de pensar, de razonar. Su característica principal consiste en remitir siempre, como a su pauta de verdad y de bondad, a la eficacia, a la eficiencia, a la operatividad, a un éxito que se persigue en la relación de los medios y los fines, o de las causas y los efectos: una mentalidad siempre previsora, (...) Pues bien, tal forma de pensar engendra una forma de ser, de existir y de convivir." Una forma de pensar que afecta totes les dimensions: "Tales patrones técnicos presentan múltiples variantes: pueden ser patrones económicos, políticos, expresivos, incluso "artísticos", incluso "filosóficos"."
I aquesta forma de ser, diuen, és banalitzadora: "La tecnología actua sobre el mundo desde una dimensión exclusivamente práctica y a sus efectos avasalladores y uniformizadores habría que añadir otro menos comentado: su capacidad de trivialización. El efecto de la tecnologia es trivializador con respecto a la propia imagen que el hombre tiene de sí mismo." (R.A.) I parlen d'aquest home tecnològic com un nou bàrbar: "En este sentido el bárbaro, para decirlo según una distinción de Walter Benjamin, tiene (o acumula) muchas vivencias, pero carece de experiencia. Pues toda experiencia radica en una apertura a lo verdaderamente ajeno." (E.T.)
Em torno a situar en aquella primera aproximació meva al llibre, i penso que fa uns anys ja podia compartir un refús a les mirades massa tècniques sobre l'art, però, pel que fa a altres àmbits, només recentment sóc sensible a les possibles contraindicacions dels efectes de la tècnica en si mateixa. Per exemple, ara em qüestiono la noció de projecte, entès com un procés de reflexió gairebé mecanicista, integrable en tota mena de feines, i aplicable també a la comunicació, via màrqueting, i fins i tot a la vida en general, com plantegen algunes teràpies de coaching.
D'altra banda, el debat sobre la mentalitat tecnològica ara té una dimensió més gran que l'any 92, amb l'impacte d'internet en la nostra cultura. Una cultura que, com diu Trias, potser està canviant: "Y subsiste, fuera de ello, como algo residual, aquello que toda cultura trata de determinar: todo el remanente de enigma y de misterio que nos rodea, todas aquellas interrogaciones e inquisiciones relativas a lo que Kant llamaba ideas, ideas-enigma, ideas-misterio, relativas al destino y al sentido de la vida humana, relativas a lo sagrado, relativas al misterio del cosmos. La cultura intenta siempre dar cierta tentativa de respuesta (expresiva, religiosa, artística, filosófica) a estas cuestiones. Pero la civilización técnica los descalifica: las considera faltas de sentido, las trivializa, tiende a desconsiderarlas." (llegint això, no puc evitar un pensament una mica irònic cap al discurs majoritari de creadors, gestors i polítics culturals, preguntant-me si parlen de la mateixa cosa quan parlen de cultura).
Segur que quan llegia el llibre em venia al cap allò tan popularitzat dels apocalíptics i integrats de l'Umberto Eco. Una confrontació que amb el pas del temps ja només s'utilitzava per qüestionar als apocalíptics, com aquelles persones crítiques que obstaculitzen el curs de les coses. Doncs bé, hi ha un moment del llibre en que Argullol s'hi refereix dient: "los auténticos apocalípticos son los integrados en el "presentismo", los que insisten machaconamente en que habitamos el mejor de los mundos mientras disimulan los mecanismos de destrucción que alientan en el mundo. La indiscriminada apología del presente acostumbra a derivar en una apología del vacío y, por tanto, en una forma más o menos consciente de encubrimiento del nihilismo."
I si, ara també ho veig així: una actitud vitalista només pot ser crítica, per buscar les escletxes, per petites que siguin, per intentar una forma de viure, viable col.lectivament i més feliç. De fet, la lectura del llibre, que per acabar també parla d'eros i de la relació de l'home amb la natura, m'ha resultat -contràriament a alguns tòpics sobre la intel·lectualitat- del tot estimulant i activadora. M'he sentit acompanyat en pensaments que en la quotidianitat estan subtilment censurats pel nostre estil de vida i empès a assumir la mirada crítica com una defensa de la vida.
diumenge, 5 de desembre del 2010
Frase
M'he sentit tant connectat amb aquesta cita, que li dedico una entrada només a ella:
"Lo que los hombres realmente quieren no es el conocimiento sino la certidumbre."
Bertrand Russell
"Lo que los hombres realmente quieren no es el conocimiento sino la certidumbre."
Bertrand Russell
dimarts, 30 de novembre del 2010
La cultura no es mesura per quilos.
El dijous 16 de setembre vaig fer una petita intervenció en qualitat de fila zero en una jornada organitzada per la Generalitat i la Diputació al Mercat de Música Viva de Vic, sobre la programació musical en temps de crisi. Com que aquestes trobades resulten estimulants per pensar, al acabar vaig fer-me el propòsit de recollir alguna cosa per escrit. Ara, dos mesos després, els apunts que vaig prendre em resulten feixucs, però hi ha un parell d’idees que encara m'interessa posar aquí.
En general, el contingut de la jornada girava a l’entorn de la preocupació dels gestors per la tendència a la davallada en la programació de concerts en l’actual situació de crisi, i buscava sol.lucions en l’apropament entre el sector privat i el públic.
Fent un cert exercici de distanciament, el meu punt de vista volia ser el del ciutadà que es pregunta per què s’hauria de preocupar per què les programacions continuïn o no. Una perspectiva diferent a la dels artistes i la indústria, que en són, lògicament, part interessada i afectada. Diferent també, pel que vaig veure, de la d'alguns treballadors públics que assumeixen com a tasca pròpia la defensa del sector.
“Ens fan més cultes els concerts?” No és que ho posés en dubte, però em semblava necessari fer-se la pregunta, a l’hora de pensar en la inversió de diner públic. I fer-ho em va portar a qüestionar una premissa que s’acostuma a donar per certa: la de la correspondència entre consum cultural i riquesa cultural. Som més cultes en funció del nombre de concerts als que assistim? Doncs crec que no està gens clar. Molts ens posaríem d’acord en que depèn de la qualitat de les propostes artístiques que consumim i no només de la quantitat. Però amb això no n'hi ha prou i encara hauríem d’anar més lluny: la riquesa cultural obtinguda en un concert, en cas d'existir, depèn de quelcom tant difícil de mesurar com l’experiència viscuda per artistes i públic, tant individual com col.lectivament.
Difícil de mesurar però no per això menys cert. Podem, per exemple, haver assistit a centenars de concerts en la vida i no haver fet més que omplir el nostre carnet cultural d’individu amb estatus, aguantant estoicament mentre una paios toquen. O podem haver assistit a tres concerts en la vida i que aquests hagin resultat experiències transcendentals en la nostra sensibilitat. De la mateixa manera que podem dubtar que la intensitat amb que en alguns llocs canten repetidament les mateixes 50 cançons populars que coneixen sigui una experiència inferior a la d'altres que revisen les 500 gigues de música que tenen al seu disc dur. Des d’aquest punt de vista, atendre a les quantitats diu ben poca cosa. Fer servir el mateix criteri per mesurar el compte corrent que la cultura no funciona.
I d’aquí podem anar a un segon gran tòpic d'aquestes reunions: “el més important és l’educació del públic”. Sovint, en aquestes trobades, es diu que cal formar públic, i es relaciona amb l'educació. "Quan el públic estigui educat llavors s’ompliran els concerts, inclosos els més arriscats." I d’aquí, es passa a parlar d’educació en funció dels interessos dels programadors: cal educar “al públic” per a que consumeixi cultura i el sector pugui funcionar. Paradoxal, no? Semblava que l'educació havia d'enriquir als educats, però segons com invertim l'argument i saltem a la idea de formar consumidors còmodes pels interessos dels qui organitzen coses. Si escarbem més a fons potser ens trobarem amb que quan parlem d'educació uns i altres ens referim a coses ben diferents.
En definitiva, tot això em porta a preguntar si no s'en fa un gra massa quan es posa la programació en el centre de les polítiques. Potser convindria una anàlisi més profunda sobre en quins casos un concert suposa un bé a protegir pel seu impacte social. I sota el meu punt de vista, això no ens hauria de conduir a deixar de programar concerts sinó a considerar la seva contextualització com allò central quan el prioritari és fer cultura amb els ciutadans, i no només fer indústria.
Perspectiva, per cert, que des de fa molts anys, amb major o menor consciència, tenen en compte alguns dels mai prou valorats centres culturals que en diuen "de territori" (casals, centres cívics,.. que no són el mateix que auditoris). Tendeixo a pensar, per exemple, que si alguna incidència ha tingut la gestió pública en el que alguns consideren bon moment actual del pop català, té més a veure amb aquests modestos espais, els seus animadors, i el seu treball personalitzat, que amb el munt de diners esmerçats en programacions diverses.
En un sentit més general, també em fa pensar en la tendència a confondre el continent -el concert, l'espectacle, el disc- amb el contingut. Es clar, el continent és més identificable i abastable, però, per incòmode que sigui cara a la seva gestió, cal no oblidar que allò a que ens referim quan parlem de cultura és una altra cosa, precisament poc tangible.
En general, el contingut de la jornada girava a l’entorn de la preocupació dels gestors per la tendència a la davallada en la programació de concerts en l’actual situació de crisi, i buscava sol.lucions en l’apropament entre el sector privat i el públic.
Fent un cert exercici de distanciament, el meu punt de vista volia ser el del ciutadà que es pregunta per què s’hauria de preocupar per què les programacions continuïn o no. Una perspectiva diferent a la dels artistes i la indústria, que en són, lògicament, part interessada i afectada. Diferent també, pel que vaig veure, de la d'alguns treballadors públics que assumeixen com a tasca pròpia la defensa del sector.
“Ens fan més cultes els concerts?” No és que ho posés en dubte, però em semblava necessari fer-se la pregunta, a l’hora de pensar en la inversió de diner públic. I fer-ho em va portar a qüestionar una premissa que s’acostuma a donar per certa: la de la correspondència entre consum cultural i riquesa cultural. Som més cultes en funció del nombre de concerts als que assistim? Doncs crec que no està gens clar. Molts ens posaríem d’acord en que depèn de la qualitat de les propostes artístiques que consumim i no només de la quantitat. Però amb això no n'hi ha prou i encara hauríem d’anar més lluny: la riquesa cultural obtinguda en un concert, en cas d'existir, depèn de quelcom tant difícil de mesurar com l’experiència viscuda per artistes i públic, tant individual com col.lectivament.
Difícil de mesurar però no per això menys cert. Podem, per exemple, haver assistit a centenars de concerts en la vida i no haver fet més que omplir el nostre carnet cultural d’individu amb estatus, aguantant estoicament mentre una paios toquen. O podem haver assistit a tres concerts en la vida i que aquests hagin resultat experiències transcendentals en la nostra sensibilitat. De la mateixa manera que podem dubtar que la intensitat amb que en alguns llocs canten repetidament les mateixes 50 cançons populars que coneixen sigui una experiència inferior a la d'altres que revisen les 500 gigues de música que tenen al seu disc dur. Des d’aquest punt de vista, atendre a les quantitats diu ben poca cosa. Fer servir el mateix criteri per mesurar el compte corrent que la cultura no funciona.
I d’aquí podem anar a un segon gran tòpic d'aquestes reunions: “el més important és l’educació del públic”. Sovint, en aquestes trobades, es diu que cal formar públic, i es relaciona amb l'educació. "Quan el públic estigui educat llavors s’ompliran els concerts, inclosos els més arriscats." I d’aquí, es passa a parlar d’educació en funció dels interessos dels programadors: cal educar “al públic” per a que consumeixi cultura i el sector pugui funcionar. Paradoxal, no? Semblava que l'educació havia d'enriquir als educats, però segons com invertim l'argument i saltem a la idea de formar consumidors còmodes pels interessos dels qui organitzen coses. Si escarbem més a fons potser ens trobarem amb que quan parlem d'educació uns i altres ens referim a coses ben diferents.
En definitiva, tot això em porta a preguntar si no s'en fa un gra massa quan es posa la programació en el centre de les polítiques. Potser convindria una anàlisi més profunda sobre en quins casos un concert suposa un bé a protegir pel seu impacte social. I sota el meu punt de vista, això no ens hauria de conduir a deixar de programar concerts sinó a considerar la seva contextualització com allò central quan el prioritari és fer cultura amb els ciutadans, i no només fer indústria.
Perspectiva, per cert, que des de fa molts anys, amb major o menor consciència, tenen en compte alguns dels mai prou valorats centres culturals que en diuen "de territori" (casals, centres cívics,.. que no són el mateix que auditoris). Tendeixo a pensar, per exemple, que si alguna incidència ha tingut la gestió pública en el que alguns consideren bon moment actual del pop català, té més a veure amb aquests modestos espais, els seus animadors, i el seu treball personalitzat, que amb el munt de diners esmerçats en programacions diverses.
En un sentit més general, també em fa pensar en la tendència a confondre el continent -el concert, l'espectacle, el disc- amb el contingut. Es clar, el continent és més identificable i abastable, però, per incòmode que sigui cara a la seva gestió, cal no oblidar que allò a que ens referim quan parlem de cultura és una altra cosa, precisament poc tangible.
dimarts, 16 de novembre del 2010
Música, nuevas tecnologías y modelos de negocio.
Intento resumir lo que expuse en mi sesión en TuCamon, el pasado martes 9 de noviembre. Se trataba de plantear algunas dudas en relación a los discursos que dan por hecho que la aportación de las nuevas tecnologías a la cultura musical sólo puede ser positiva. Dudas que no tienen nada que ver con la defensa de la propiedad intelectual -tradicional "frente opositor"-, ni con el miedo a la tecnología, sinó que simplemente pretenden fijarse en la experiencia cultural. Dudas también ante la correspondencia que algunos establecen entre un buen negocio cultural y una mejora para la cultura, a mi modo de ver de forma gratuita.
En cuanto a mi punto de partida planteaba dos premisas, en parte racionales y en parte viscerales:
Evangelización digital. El discurso dominante sobre las nuevas tecnologías, aquello que se tiende a repetir en todo tipo de ocasiones sobre la revolución que suponen, tiene algo de discurso evangélico. Hay mucha creencia implícita, afirmaciones en presente de cosas que no son realidades sinó posibilidades. Hay misas, hay curas (les llaman gurús), promesas de paraiso, división entre creyentes y no creyentes,... Este tono religioso, despierta mi defensa y desconfianza. En el curso de la historia, las creencias asumidas como algo irreversible han servido para imponer visiones que han interesado a los poderosos.
Lo que importa es el impacto social. Trato de ubicar mi perspectiva en la observación de aquello que podemos ganar o perder los ciudadanos a partir del impacto en la cultura de las nuevas tecnologías. No es el mismo punto de vista que el de los artistas o los representantes de la industria, que por su posición pueden tener intereses distintos (sin descartar que también haya coincidencias). No es fácil asumir esta perspectiva no-productiva. Creo que es habitual, en estas conversaciones, que todo el mundo se vea a sí mismo como un pequeño empresario. Hablamos de ganar o perder dinero, de posibilidades de emprender,... y muy poco del impacto más cotidiano y cultural. Lo que me parece interesante es atender a como afectan las tecnologías al desarrollo de códigos, habitos y referencias para comunicarnos y relacionarnos con el mundo, dejando de lado si alguien va a hacer dinero con ello o no.
A continuación propongo ver algunos aspectos del impacto en la creación y el impacto en la escucha que me parecen destacables.
IMPACTO DE LAS NUEVAS TECNOLOGÍAS EN LA CREACIÓN
¿Libertad creativa? Hace unos años era habitual el discurso que suponía que los artistas veían limitada su expresión por la mediación de las empresas discográficas y todo el sistema de comercialización de la música. Se decía que las condiciones que estas imponían limitaban al artista, obligaban a hacer canciones más cortas y asimilables, limitaban la experimentación y homogenizaban las propuestas, entre otras acusaciones. Supuestamente, las posibilidades de las nuevas tecnologías representan una liberación de estos límites. Los músicos ya pueden exponer sin intermediarios sus propuestas al público. Según este argumento deberiamos estar asistiendo a un estallido de creatividad, accediendo a montones de música que superan las cortapisas de la indústria.
Particularmente, yo no me he encontrado con este panorama. Creo que no está ocurriendo. No hay un cambio evidente. ¿Cual es el motivo? ¿Por qué no nos encontramos con estos artistas con ganas de expresar su libertad? Pues me temo que lo principal que está ocurriendo es que, en lugar de dar salida a aquellas necesidades expresivas, todo el mundo está interiorizando los mismos conceptos empresariales que tenían las discográficas y los mánagers. Ahora, todos somos empresarios, no artistas. Es más, me temo que aquel debate entre artistas y gestores era estimulante para la creatividad. Su "conversación" y conflicto resultaban útiles. Ahora, la ausencia de límites quizás tiende a producir un arte más domesticado, o en el mejor de los casos, sin novedades apreciables en comparación con el anterior modelo.
Acerca de la autogestión. Hay una tendencia a comentar como positiva la posibilidad de que los artistas sean sus propios empresarios y tengan el control absoluto sobre la producción y distribución de su obra. Pero también existe una cara oscura de la empresarialización de las profesiones creativas. Al asumir las tareas de gestión es posible que se moderen los impulsos creativos, incluso que estos pasen a un segundo plano. Para no extenderme aquí sobre este aspecto, propongo la lectura de la entrevista que le hice a Jaron Rowan en Nativa.
IMPACTO DE LAS NUEVAS TECNOLOGÍAS EN LA ESCUCHA
¿Más música es equivalente a más riqueza cultural? Se dice que ahora los usuarios tenemos libertad para escoger la música que escuchamos. Toda la música está a nuestro alcance gracias a la red. ¿Supone esto un impacto positivo en nuestra vivencia cultural? Pues hay motivos para ponerlo en cuestión. Fruto de esta apertura cuantitativa de posibilidades de oir distintas músicas, se produce una dispersión de nuestra atención, y probablemente nuestras experiencias culturales son más fugaces. En el "sistema antiguo", fruto quizás de la dificultad de acceso a un disco o también a un concierto, nuestra dedicación a lo recibido era probablemente más atenta y profunda. Un disco podía "durarnos" como mínimo tres meses, que dedicábamos a repetir y aprender sus canciones. Esta posibilidad de ser escuchados con atención probablemente también suponía una exigencia para los artistas (Y remontándonos más ¡podemos imaginar cuan intensa podía ser la experiencia musical previa al registro!). Es posible que aquello a lo que llamamos riqueza cultural tenga más que ver con esta escucha atenta y repetida que con la acumulación de distintos registros. En fin, podriamos barajar reflexiones distintas a favor y en contra de los cambios en la escucha, pero en cualquier caso, hay motivos para poner en duda que un mayor y más diverso consumo vaya automáticamente asociado a mayor grado de cultura.
¿Libertad para escoger? Por otro lado, hay quien anuncia con alegría el fin de la crítica musical. Se dice que internet nos libera del yugo de los críticos. "Ahora los oyentes podemos escoger con nuestros propios medios, ya no hace falta que nadie nos diga qué tenemos que escuchar." "Nuestra opinión es libre y no condicionada." Pues bien, a mi esto me parece más que discutible y, otra vez, dudo que implique una cultura más rica. Bajo mi punto de vista la decadencia de la crítica musical empezó mucho antes de la llegada de las nuevas tecnologías. Allí donde se suponía que podiamos encontrar periodistas con lenguaje y bagaje para hablar con amplitud de miras y matices sobre la música, poco a poco nos fuimos encontrando con un sistema binario en el que los críticos principalmente nos decían si una propuesta musical era buena o no. ¡Como si esto fuera todo lo que se puede decir de la música! ¡Muerte a los matices! El motivo para que esto ocurriera probablemente es que la crítica se subordinó a la idea de aconsejar sobre la compra. El único objetivo era decidir si comprar o no, cualquier consideración que no sirviera a esta decisión era información superflua. En la actualidad se ha puesto de moda esta palabreja, "los prescriptores", para definir esta función: los que te ayudan a escoger. Como si sobre música no hubiera otra cosa a considerar salvo "la elección". De ahí, incluso algunos medios han pasado a un sistema "mono" según el cual sólo tiene sentido hablar de la música en positivo -la "buena música", la que hay que tener-, ignorando cualquier comentario sobre el resto.
Pues bien, creo que los usuarios de internet no han hecho más que heredar y amplificar esta limitación de criterio. El principal mensaje en internet es me gusta / no me gusta, y el gran avance en "democratización de la opinión" consiste principalmente en tener motivos estadísticos y algoritmos para decidir a que música acercarnos. Si, es cierto, en teoría todos podriamos opinar en internet con matices y riqueza de detalles, pero me parece que no es esto lo que está ocurriendo.
La música como objeto. Quizás lo que hay detrás de todas estas consideraciones es la permanencia de una idea de la música que la considera como un objeto o mercancía. Hay quien dice que las nuevas tecnologías nos devuelven a la música vista como experiencia, una banda sonora que nos acompaña y ayuda a sentir nuestra relación con el mundo. Y es cierto que algo de esto hay, pero también habría que ver que esta experiencia es distinta de la que suponiamos, una experiencia más individual que colectiva, y más centrada en nuestra relación con el aparato que con nuestro entorno. Una vez más cabe pensar si esta es una revolución presente o supuestamente por venir. Quizás la revolución tecnológica ya ha llegado, pero la revolución cultural -aquella que supone un cambio como sociedad- todavía está por llegar. O quizás los cambios sociales que sancionan las nuevas tecnologías no son los que los más utópicos podrían desear, sinó otros más cercanos al individualismo y la protección frente a los demás. (Este articulo de Jaume Ayats desarrolla más el tema de la música-objeto)
Dos internets. En definitiva, creo que hay dos imaginarios sobre lo que implica internet en nuestra cultura. Uno, el utópico, supone cosas maravillosas sobre como se van a transformar la creación y la escucha en un sistema descentralizado, libre, heterogéneo, rico, etc. etc. Otro, el que de momento me parece más real, tiende a sistemas de gestión de la cultura más centralizados y homogéneos que los anteriores, y quizás no está suponiendo diferencias substanciales respeto a las cosas que aquí nos importan. Me parece que hay una confusión interesada entre los dos discursos. Paradójicamente, la ilusión por un mundo y cultura libres podría estar alimentando el desarrollo de un sistema más homogéneo que el anterior.
La cuestión no es que la tecnología no contenga el potencial que le suponemos en nuestras visiones más optimistas sinó que nosotros somos los mismos, y la nuestra organización social la que es, e impregnamos con nuestra cultura real su uso. Si, es cierto según parece que en su momento la imprenta supuso grandes cambios en la cultura occidental, pero quizás estos cambios iban asociados a una clase social ascendente y unos deseos de una sociedad nueva mucho más amplios que los actuales. No podemos suponer que las nuevas tecnología conlleven por si solas y de un modo pre-determinado cambios irreversibles y necesariamente beneficiosos. Los cambios pueden ir en muchas direcciones. Creo que corremos el riesgo de prolongar una confusión entre el continente y el contenido que ya procede de sistemas anteriores. Antes, el continente era la cultura-objeto, ahora, el canal de acceso. A fin de cuentas, mi perspectiva es, no se si de un modo ingenuo, humanista. Contra el determinismo (optimista, si se quiere ver así) de algunos, reivindico que cualquier cambio cultural o social que se dé va a depender principalmente de la acción humana. Y reivindico también que dediquemos más atención al mundo que queremos para impulsarlo en la dirección que busquemos en lugar de tratar de entender un mundo predeteminado que supuestamente va a llegar independientemente de nuestra acción.
Evangelización digital. El discurso dominante sobre las nuevas tecnologías, aquello que se tiende a repetir en todo tipo de ocasiones sobre la revolución que suponen, tiene algo de discurso evangélico. Hay mucha creencia implícita, afirmaciones en presente de cosas que no son realidades sinó posibilidades. Hay misas, hay curas (les llaman gurús), promesas de paraiso, división entre creyentes y no creyentes,... Este tono religioso, despierta mi defensa y desconfianza. En el curso de la historia, las creencias asumidas como algo irreversible han servido para imponer visiones que han interesado a los poderosos.
Lo que importa es el impacto social. Trato de ubicar mi perspectiva en la observación de aquello que podemos ganar o perder los ciudadanos a partir del impacto en la cultura de las nuevas tecnologías. No es el mismo punto de vista que el de los artistas o los representantes de la industria, que por su posición pueden tener intereses distintos (sin descartar que también haya coincidencias). No es fácil asumir esta perspectiva no-productiva. Creo que es habitual, en estas conversaciones, que todo el mundo se vea a sí mismo como un pequeño empresario. Hablamos de ganar o perder dinero, de posibilidades de emprender,... y muy poco del impacto más cotidiano y cultural. Lo que me parece interesante es atender a como afectan las tecnologías al desarrollo de códigos, habitos y referencias para comunicarnos y relacionarnos con el mundo, dejando de lado si alguien va a hacer dinero con ello o no.
A continuación propongo ver algunos aspectos del impacto en la creación y el impacto en la escucha que me parecen destacables.
IMPACTO DE LAS NUEVAS TECNOLOGÍAS EN LA CREACIÓN
Particularmente, yo no me he encontrado con este panorama. Creo que no está ocurriendo. No hay un cambio evidente. ¿Cual es el motivo? ¿Por qué no nos encontramos con estos artistas con ganas de expresar su libertad? Pues me temo que lo principal que está ocurriendo es que, en lugar de dar salida a aquellas necesidades expresivas, todo el mundo está interiorizando los mismos conceptos empresariales que tenían las discográficas y los mánagers. Ahora, todos somos empresarios, no artistas. Es más, me temo que aquel debate entre artistas y gestores era estimulante para la creatividad. Su "conversación" y conflicto resultaban útiles. Ahora, la ausencia de límites quizás tiende a producir un arte más domesticado, o en el mejor de los casos, sin novedades apreciables en comparación con el anterior modelo.
Acerca de la autogestión. Hay una tendencia a comentar como positiva la posibilidad de que los artistas sean sus propios empresarios y tengan el control absoluto sobre la producción y distribución de su obra. Pero también existe una cara oscura de la empresarialización de las profesiones creativas. Al asumir las tareas de gestión es posible que se moderen los impulsos creativos, incluso que estos pasen a un segundo plano. Para no extenderme aquí sobre este aspecto, propongo la lectura de la entrevista que le hice a Jaron Rowan en Nativa.
IMPACTO DE LAS NUEVAS TECNOLOGÍAS EN LA ESCUCHA
¿Libertad para escoger? Por otro lado, hay quien anuncia con alegría el fin de la crítica musical. Se dice que internet nos libera del yugo de los críticos. "Ahora los oyentes podemos escoger con nuestros propios medios, ya no hace falta que nadie nos diga qué tenemos que escuchar." "Nuestra opinión es libre y no condicionada." Pues bien, a mi esto me parece más que discutible y, otra vez, dudo que implique una cultura más rica. Bajo mi punto de vista la decadencia de la crítica musical empezó mucho antes de la llegada de las nuevas tecnologías. Allí donde se suponía que podiamos encontrar periodistas con lenguaje y bagaje para hablar con amplitud de miras y matices sobre la música, poco a poco nos fuimos encontrando con un sistema binario en el que los críticos principalmente nos decían si una propuesta musical era buena o no. ¡Como si esto fuera todo lo que se puede decir de la música! ¡Muerte a los matices! El motivo para que esto ocurriera probablemente es que la crítica se subordinó a la idea de aconsejar sobre la compra. El único objetivo era decidir si comprar o no, cualquier consideración que no sirviera a esta decisión era información superflua. En la actualidad se ha puesto de moda esta palabreja, "los prescriptores", para definir esta función: los que te ayudan a escoger. Como si sobre música no hubiera otra cosa a considerar salvo "la elección". De ahí, incluso algunos medios han pasado a un sistema "mono" según el cual sólo tiene sentido hablar de la música en positivo -la "buena música", la que hay que tener-, ignorando cualquier comentario sobre el resto.
La música como objeto. Quizás lo que hay detrás de todas estas consideraciones es la permanencia de una idea de la música que la considera como un objeto o mercancía. Hay quien dice que las nuevas tecnologías nos devuelven a la música vista como experiencia, una banda sonora que nos acompaña y ayuda a sentir nuestra relación con el mundo. Y es cierto que algo de esto hay, pero también habría que ver que esta experiencia es distinta de la que suponiamos, una experiencia más individual que colectiva, y más centrada en nuestra relación con el aparato que con nuestro entorno. Una vez más cabe pensar si esta es una revolución presente o supuestamente por venir. Quizás la revolución tecnológica ya ha llegado, pero la revolución cultural -aquella que supone un cambio como sociedad- todavía está por llegar. O quizás los cambios sociales que sancionan las nuevas tecnologías no son los que los más utópicos podrían desear, sinó otros más cercanos al individualismo y la protección frente a los demás. (Este articulo de Jaume Ayats desarrolla más el tema de la música-objeto)
Dos internets. En definitiva, creo que hay dos imaginarios sobre lo que implica internet en nuestra cultura. Uno, el utópico, supone cosas maravillosas sobre como se van a transformar la creación y la escucha en un sistema descentralizado, libre, heterogéneo, rico, etc. etc. Otro, el que de momento me parece más real, tiende a sistemas de gestión de la cultura más centralizados y homogéneos que los anteriores, y quizás no está suponiendo diferencias substanciales respeto a las cosas que aquí nos importan. Me parece que hay una confusión interesada entre los dos discursos. Paradójicamente, la ilusión por un mundo y cultura libres podría estar alimentando el desarrollo de un sistema más homogéneo que el anterior.
Resum tuitero
Copiant i adaptant una idea de Genis Roca al seu bloc he decidit provar de fer un recull de tweets dels darrers dies al twiter d'Indigestió. M'ha donat molta feina, no sé si és interessant ni si valdrà la pena seguir-ho fent, però de moment aquí queda. Hi ha un parell de decisions de codi que explico per fer-ho fàcil:
- he marcat en color els tuits que enllacen amb músiques
- i en cursiva els que fan al.lusió a calendari d'activitats.
3 de Novembre
Curiosa combinació de percussió i orgues. Insistim un cop i prou en Catholic Tribe, de Mike Patton. http://bit.ly/9C8Aya
RT @biblioprecario 'Volem el Papa pel litoral' : de una pintada en la calle Mallorca
RT @ifilosofia: Los cobardes son los que se cobijan bajo las normas. Jean Paul Sartre
M'ha interessat l'entrevista a Julián Casanova en relació a l'anarquisme. http://bit.ly/bLjYAy
4 de novembre
RT @iguardans Duro. Para pensar: RT@genisroca: el riesgo de "Montrealización" d BCN: subidón olímpico, pérdida d autoestima y al final desaparecidos"
- @iguardans @genisroca Leí sobre la calma y creatividad en esta ciudad. ¿Cual es el inconveniente de su "desaparición"? http://bit.ly/c4FeKz
Precisament avui, Jordi Llovet ha publicat un article molt inspirador: "Tecnologia i democràcia" http://bit.ly/9Czjm5
- 'No és segur que tenir un accés universal a la informació democratitzi'
RT @mardiaca: Es publica el PeCCAT 2010-2020: http://bit.ly/dgHVMd <- Caldrà llegir-lo. Diuen que és de les coses ben fetes que s'han fet.
5 de novembre
Només aquest cap de setmana es podrà veure Nusos, interessant hibridació de dansa i circ. http://bit.ly/cMUlod
RT @jldevicente Igual que digo q no me gusta su trabajo digo q esto es coherencia: Santiago Sierra rechaza el premio nacional de artes http://bit.ly/aN8XWz
7 de novembre
"Little Hope" Yuka Honda http://bit.ly/ddjAtl
8 de novembre
"A nivell musical la llum passa pel triangle Javier Krahe, Sex Pistols i Beyoncé." Entrevista a Joan Colomo. http://bit.ly/auFNTa
RT @mestresbcn "No tenemos asegurado el futuro. Pero el futuro del capitalismo está asegurado" S. Giner http://bit.ly/cydUzu Articulo de Riviere
10 de novembre
RT @ryukenichi "La red parasocial" excelente articulo de Ernesto Hernandez Busto en El Pais. Muy recomendable :) http://bit.ly/bp4Qx6
11 de novembre
Recibí este feedback "Las jornadas de debates sobre NNTT parecen foros de empresarios, excepto que nadie gana dinero" #digimodel
Hi ha gent que diu que l'afany de lucre sempre condueix a un millor servei. Aquí hi ha estudis que diuen que no sempre. http://bit.ly/cO7zU4
RT @culturaymedia5 Según @brlamd usted no es el usuario de facebook es el producto que ofrece a los anunciantes #pgutenberg
12 de novembre
Al debat sobre política cultural http://bit.ly/cuZwj9 unanimitat en destacar valor econòmic de la cultura. Votaria algú amb un altre discurs
"El aparente paternalismo que cuida de nosotros como menores de edad es en realidad una modalidad de totalitarismo" http://bit.ly/8Z2Bou
Rochereau: música (molt!) bonica per acompanyar el matí. http://bit.ly/ccIfUI
Cuando dije que la tecnologia no mejoraba la creatividad musical, pensaba por ejemplo en cosas como esta. http://bit.ly/cseJG2 #digimodel
L'Olga Ábalos ha publicat una nova editorial a Nativa -"El comptador de cultura"- que està mobilitzant comentaristes,.. http://bit.ly/aBH2Io
Abans parlàvem de l'Olga Ábalos. A banda d'estar a l'equip de Nativa, té un bloc molt xulo http://bit.ly/9SGtRg
RT @lafundicio Muchas veces apelar al 'respeto' imposibilita el diálogo: Todas las posturas son igualmente respetables y entonces no hay nada que hablar
Els Pony Bravo venen a Barcelona la setmana que ve. http://bit.ly/b2NcGF
Llegint el comunicat de la Plataforma de la Cultura per un Consell de les Arts, al bloc de @tonigonzalezbcn http://bit.ly/axyHkE
- Comparteixo la defensa del CONCA, però no la cançó de la cultura com a centre d'"nou model econòmic i productiu basat en el coneixement"
- RT @tonigonzalezbcn Els partits polítics majoritaris renuncien a donar suport a un Consell de les Arts executiu en els seus programes ele… http://wp.me/pCEE2-1r
13 de novembre
Sebastià Jovani: "l’experiència humana en la simple successió d’anècdotes derivades d’aquests festivals" http://bit.ly/bSsiEi
Estudiant-me això de @alternativafest que comença aquesta nit. http://bit.ly/91AqLe
14 de novembre
Avui en Jordi Puntí parla bé de nosaltres (també @avivaveu i @gentnormal ), i ens compara amb,... el Cercle de Cultura! http://bit.ly/9es7yc
- No cal dir que és una alegria
Freddie's Dead http://bit.ly/9lltEG
RT @ifilosofia: Sólo el conocimiento que llega desde dentro es el verdadero conocimiento. Sócrates <- M'identifico molt amb això que diu!
M'agrada aquest disc que va de fantasmes. "Dead Man's Bones." http://bit.ly/cNeoW4
RT @paulaarantzazu ¿Qué pasó entre esto http://bit.ly/dA3gJM y esto http://bit.ly/9V768w ?
Avui, entre tanta notícia pret-a-porter com publiquen, hem trobat alguna cosa que es pot llegir a @el_pais
- P.ex., aquest article d'Argullol ("Orestes y la mafia") on fa servir la cultura per parlar del moment polític que vivim http://bit.ly/ajgZer
- O això de J.L.Pardo "La literatura y la prensa de nuestros días huelen poderosamente a perfiles." http://bit.ly/cag0HD
dijous, 4 de novembre del 2010
Montreal
Circumstàncies "casuals" m'han portat avui a confrontar dos fluxes informatius que parlen de Montreal.
D'una banda, un tweet de Genís Roca, consultor estratègic d'empreses, en el que diu: "Me han explicado el riesgo de Montrealización de BCN: subidón olímpico, pérdida de autoestima y al final desaparecidos del mapa". Comentari que també ha estat destacat per Ignasi Guardans, l'actiu i recentment cessat director general de l'"Instituto de Cinematografía y Artes Audiovisuales", amb l'esment "Duro. Para pensar."
De l'altra, aquests comentaris que he rescatat d'un parell d'entrevistes a Lhasa sobre la ciutat (ja sé, ja sé, això ja sembla el bloc d'un fan d'ella, i no era la idea,...):
“Es una ciudad que me sienta bien, me da energía, me calma. Estoy rodeada de gente creativa, con muy poco ego, con la que resulta fácil trabajar. Y se puede crear tranquilamente. No hay estrés. Canadá es un país enorme con una población pequeña y eso se nota en la comunidad de los músicos. No necesitas pelearte para tener tu espacio”
Lhasa, parlant de Montreal, en una entrevista a El País, el 12/9/2009
MM: Why have you decided to make Montreal one of your homes?
Lhasa: I came to Montréal when I was 19 because my sisters were here and then I met amazing people and started to have a life here. Montréal is the healthiest and sweetest big city in the world. I love that it’s bilingual. I love the mountain. I love that women can walk around here at night and not be afraid. I love the seasons and the sense of pride that you get from surviving the winter?there is so much art and creativity, and so little competition. Montréal has been really good to me.
(Traducció aproximada. MM: Per què has decidit fer de Montreal una de les teves llars? Lhasa: Vaig arribar a Montreal quan tenia 19 anys perquè les meves germanes eren aquí, i llavors vaig conèixer gent increïble i vaig començar a tenir-hi una vida. Montreal és la ciutat gran més saludable i dolça del món. M'encanta que és bilingüe. M'encanta la muntanya. M'encanta que les dones poden caminar per aquí de nit i no tenir por. M'encanten les estacions i el sentit d'orgull que s'obté de sobreviure-hi l'hivern. Hi ha tant d'art i creativitat i tan poca competència. Montreal ha estat molt bo amb mi.)
Lhasa, a Montreal Magazine
I les preguntes que per a mi es desprenen del contrast són òbvies:
D'una banda, un tweet de Genís Roca, consultor estratègic d'empreses, en el que diu: "Me han explicado el riesgo de Montrealización de BCN: subidón olímpico, pérdida de autoestima y al final desaparecidos del mapa". Comentari que també ha estat destacat per Ignasi Guardans, l'actiu i recentment cessat director general de l'"Instituto de Cinematografía y Artes Audiovisuales", amb l'esment "Duro. Para pensar."
De l'altra, aquests comentaris que he rescatat d'un parell d'entrevistes a Lhasa sobre la ciutat (ja sé, ja sé, això ja sembla el bloc d'un fan d'ella, i no era la idea,...):
“Es una ciudad que me sienta bien, me da energía, me calma. Estoy rodeada de gente creativa, con muy poco ego, con la que resulta fácil trabajar. Y se puede crear tranquilamente. No hay estrés. Canadá es un país enorme con una población pequeña y eso se nota en la comunidad de los músicos. No necesitas pelearte para tener tu espacio”
Lhasa, parlant de Montreal, en una entrevista a El País, el 12/9/2009
MM: Why have you decided to make Montreal one of your homes?
Lhasa: I came to Montréal when I was 19 because my sisters were here and then I met amazing people and started to have a life here. Montréal is the healthiest and sweetest big city in the world. I love that it’s bilingual. I love the mountain. I love that women can walk around here at night and not be afraid. I love the seasons and the sense of pride that you get from surviving the winter?there is so much art and creativity, and so little competition. Montréal has been really good to me.
(Traducció aproximada. MM: Per què has decidit fer de Montreal una de les teves llars? Lhasa: Vaig arribar a Montreal quan tenia 19 anys perquè les meves germanes eren aquí, i llavors vaig conèixer gent increïble i vaig començar a tenir-hi una vida. Montreal és la ciutat gran més saludable i dolça del món. M'encanta que és bilingüe. M'encanta la muntanya. M'encanta que les dones poden caminar per aquí de nit i no tenir por. M'encanten les estacions i el sentit d'orgull que s'obté de sobreviure-hi l'hivern. Hi ha tant d'art i creativitat i tan poca competència. Montreal ha estat molt bo amb mi.)
Lhasa, a Montreal Magazine
I les preguntes que per a mi es desprenen del contrast són òbvies:
- És possible que, contra el que s'acostuma a dir, allò que uns consideren com a favorable pel desenvolupament econòmic sigui advers per la creativitat? Si més no, per determinada creativitat que ens interessa,...
- Pot ser que això del "poco ego" que destaca Lhasa sigui el caràcter contrari al que necessita la cultura dels denominats "emprenedors"?
- Com es relaciona Barcelona amb les dues imatges de Montreal en joc? I a quina volem que s'assembli?
dijous, 7 d’octubre del 2010
Comentari sobre la opinió de Pau Vallvé.
Hola Pau,
Donat que el teu bloc no permet comentaris, penjo en el meu el que penso del que dius.
Nota final: Per cert, d'això també en vam parlar aquí.
Donat que el teu bloc no permet comentaris, penjo en el meu el que penso del que dius.
- Crec que el teu text conté una petita contradicció. Comences defensant les recomanacions com a única opció però acabes criticant que es recomanin "discos i grups de merda". I això, evidentment, tant ho poden fer els crítics com els amics.
- Em sembla que confons la crítica negativa amb la desqualificació personal. Evidentment es pot fer una crítica negativa amb la més amical i constructiva de les intencions.
- Com ja he dit alguna vegada, reduir la crítica a un m'agrada / no m'agrada és això: un reduccionisme. Un reduccionisme procedent, per cert, d'un model antic on l'únic interès és si t'has de comprar el disc o no. Un reduccionisme antic que ara és més fàcil que reproduïm tots al facebook, pitjant un botó. Espero que estiguis d'acord amb mi en que sobre música es poden dir moltes més coses que això, que els matisos existeixen i potser són el més interessant.
- Particularment, en els temps que corren en que tothom parla, trobo a faltar més que mai gent que a més d'escoltar molta música, sàpiga transmetre amb paraules el que sent. I a això li dic crítica, ho faci un amic o algú en un gran mitjà. I això té quelcom d'ofici, cal un entrenament per saber-ho fer.
- Potser et semblarà una bestiesa la comparació, però penso que traslladar l'actitud que proposes fora de l'àmbit de la música equivaldria per exemple a estar calladets si paguen amb els nostres impostos les barrabassades que fan alguns executius als bancs, i parlar només de la felicitat que ens segueix transmetent el fet que surti el sol. Cosa, per cert, que també és una actitud que molt defensen. Allò de "cal ser sempre positius".
Nota final: Per cert, d'això també en vam parlar aquí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)