Sobre les "xarxes socials"

A mi em van ensenyar que m'havia de malfiar si algun desconegut em regalava caramels a la porta d'una escola. Una mica més tard, quan ja era més gran, em vaig adonar que l'ensenyament havia calat i m'anava bé. Quan un venedor de multi-propietats, desesperat per les meves negatives a les seves brillants ofertes, em va preguntar si no acceptaria un Ferrari si m'el regalessin, li vaig dir que no. Era veritat que no l'acceptaria. El venedor ho va notar, que era veritat, i en aquest moment, quan ho va veure, va deixar-ho per inútil i va claudicar en el seu intent d'engatussar-me.

Doncs bé, ara tinc la sensació que aquest aprenentatge meu, aquesta desconfiança envers el manà caigut del cel i els regals a canvi de res, em deixa al marge d'alguna alegre festa. Per molt que vulgui participar de l'orgia comunitària que mal-anomenen xarxes socials, no ho puc fer, i m'he de quedar sol a la porta de l'envelat.

En primer lloc, dec tenir alguna resta de virus marxista que em fa preguntar-me qui són els propietaris d'aquestes xarxes i per què ho deuen fer. I veig unes empreses multinacionals, totes elles disfressades amb mites fundacionals que parlen de jovenets canviant el món des d'un garatge, que fan negocis amb les nostres dades i cultura. Empreses, això sí, que enlloc de demanar-nos diners per oferir-nos uns serveis, ens demanen que els expliquem els nostres amors, per poder fer negocis amb altres. I em fa por.

Segon, m'ataca la mania anti-gregària que em porta a sospitar quan tothom sembla estar unànimement d'acord amb una cosa. Es parla amb tal entusiasme d'aquestes empreses que gairebé sembla una qüestió religiosa. I se'ls atribueix tal aportació al benestar social que gairebé semblen un bé comú. Trobo que a això que anomenen xarxes socials se'ls atorga la credibilitat, monopoli i poder que abans es donava als estats. Amb la diferència que si Hisenda comerciés amb les nostres dades els tractaríem de corruptes, però a ells, els de les marques que no vull repetir per no fels-hi més propaganda, els hi perdonem tot. I amb la diferència que, per imperfecte que sigui el sistema, envers els governants tenim legitimat per intentar controlar-los i amb els nois del garatge, que ara són amics de senyors amb traje d'executiu, no. Però com que ho fan gratis, es veu que són bons.

Tercer, la funesta mania filològica. Ja no es tracta de defensar que les xarxes socials humanes i les virtuals tenen diferent qualitat, i no poden tenir el mateix nom. No ens entretindrem amb aquestes cursilades, i ens quedarem amb una cosa molt més prosaica. Es tracta de que, ja immersos en les possibilitats d'internet, com bé saben els iniciats en el software lliure, per fer xarxes virtuals no ens calen aquestes webs. Hi ha un munt de recursos per posar en marxa les nostres xarxes socials sense vincular-les a negocis d'altres. Però som així de comodons, i no ens posarem a mirar-ho si ja ens ho fan arregladet. Sense manies. Donar el nom de xarxes socials a aquestes coses em sembla pitjor que atribuir el nom de la coca-cola a tots els refrescos de cola. Potser resulta que com que ja hem oblidat què és una xarxa social, ens resulta indiferent que utilitzin aquests mots del vocabulari per donar glamour al seu comerç.

Per acabar, potser és un problema particular, però encara no m'ha arribat el moment de descobrir una nova proposta artística realment motivadora gràcies a la xarxa. I tampoc he percebut l'impacte global de la revolució, més enllà de la fe col.lectiva i cridanera. Ja que parlem de fe, en això sóc com Sant Tomàs: fins que no ho vegi no ho creuré. I encara no m'ha arribat el moment. El Canto del Loco, Madonna i Coldplay semblen seguir semblant essent els reis de la temporada. Així que no he pogut comprovar des de l'altra banda, la del que escolta, els beneficis de la onada. I això que pertanyo a la part del mon que es connecta cada dia. Si heu trobat alguna perla, no deixeu de fer-m'ho saber,....

Una entrevista a La Dinamo

S'ha publicat una entrevista que em va fer el Víctor Lenore per la revista La Dinamo. La podeu llegir aquí.

Política cultural? Prefereixo que m'expliquin un conte.

He escrit un article sobre política cultural per Nativa 50. No és que n'estigui especialment orgullós, però, per un error d'edició del que jo mateix en sóc responsable, ha sortit força confús el seu missatge. Per això el torno a reproduir aquí. Aquesta versió és més bona.

La principal idea d'aquest article és preguntar-se si hi ha un argument que expliqui per què són necessaris els esforços i inversions en cultura, si la gent que ens dediquem professionalment a la cultura podem resoldre aquest problema que eternament arrosseguem quan expliquem a les nostres famílies a què ens dediquem, si hi ha una bonica història que explicar que convenci sobre la necessitat de conselleries, ministeris, àrees de cultura i institucions culturals, amb el suport de diner públic.
Aquest article no s'havia d'escriure així -el pla era un altre-, i no tinc gens clar si sóc la persona adequada per fer-lo. Des d'Indigestió participem d'una manera o altra de la fireta cultural, i quan parles d'una cosa des de dins és fàcil que la perspectiva no sigui la adequada, el llenguatge massa endogàmic, i la llibertat per dir condicionada. En tot cas, aquí estem.
Literari que és un, parteixo de que les paraules són importants. Que una explicació clara és un compromís. Que quan un explica per què fa les coses, i no només el que fa, és més fàcil adherir-se o no, detectar incoherències entre el que es diu i el que es fa, i contribuir a millorar. Sóc dels que voldrien una història bonica per tenir confiança en el joc. Una aposta per la cultura i per la música que més enllà de traduir-se en el moviment de molts euros donés sentit a unes actuacions impulsades des del poder polític i millor encara si fos un projecte més col.lectiu. Més promeses i menys realitats, que deia aquella pintada. Paraules, i no fets.
Llegeixo al diari que Gilberto Gil va veure refusada una iniciativa seva com a ministre de cultura al Brasil, per què tractava de crear una agència del cinema que el regulés des del punt de vista del bé comú, i va entrar en conflicte amb la indústria. Enyoro que aquí s'expressi un projecte amb aquesta claredat d'idees, i es generi un conflicte d'aquesta mena. Bé, de conflictes n'hi ha hagut alguns. Per exemple, amb el cas del Centre d'Art Santa Mònica, amb les noves mesures per la música del Departament de Cultura, o amb la queixa per l'absència d'un representant del sector musical al Consell de les Arts, però trobo que cap d'ells ha revertit en un debat suficientment interessant, més enllà del conflicte d'interessos particulars.
En ocasions, s'en fa bandera de la manca de discurs. Penso per exemple en les conclusions d'unes recents jornades sobre Fàbriques per a la creació a Barcelona, on es fa gala de no voler un model global. Ser poc clar és una bona manera de no barallar-te amb ningú, però no ajuda a avançar. I encara seria pitjor si la intenció existís però no s'expliqués.
En altres casos, sí que n'hi ha de discursos. La redacció d'aquest article coincideix amb un moment en que l'alcalde de Barcelona està mostrant entusiasme per l'activitat cultural, anunciant per exemple la tercera industrialització de la ciutat a partir del sector audiovisual. No és un fet aïllat. La idea que la cultura pot ser motor de l'economia en la societat del coneixement és un dels arguments que s'expressen amb més freqüència per defensar-ne la inversió. Sovint s'acompanya d'una idea que s'ha posat de moda que entén les ciutats com una mena de gran empresa, i afirma el factor cultural com un dels elements que millorarà la seva producció. Aquí el discurs és una ocasió per manifestar el desacord. De fet, hi ha qui sospita que quan la subordinació a l'economia és molt clara, es perd l'impuls de la cultura. En qualsevol cas, la cultura subordinada a l'economia no és tota la cultura. El relat que busquem hauria de poder defensar la cultura per sí mateixa.
Tampoc és fàcil il.lusionar-se participant de veus crítiques. No es tracta d'apuntar-se al sanbenito de que els polítics són el pitjor, el poder corromp, i tots aquests tòpics. Ni a la demagògia de "si ens ho deixessin fer "a la gent" tot aniria molt millor". No ho penso així. Estic convençut que el mal-anomenat "sector cultural" participem d'aquesta mancança d'una bona història. Quan es fan des de l'àmbit privat els arguments no acostumen a anar més lluny de l'autoafirmació corporativa. Tendeixen a dir que el sector privat (sigui lucratiu o no) fa millor les coses que el públic, per defensar el traspàs de recursos públics al privat, sense entrar en massa detalls de dades o objectius no econòmics. Es parla sense embuts dels interessos del sector cultural, donant per fet que aquest és bo i necessari i sense donar massa explicacions dels beneficis culturals que aporta a la societat. I si ens apropem més a la base -artistes individuals, petits col.lectius,..- la gent no està per floritures en el discurs i té molt clar que la seva tasca és necessària i mereix suport.
La meva sospita, per si no ha quedat clar fins aquí, és que els que pensem que calen accions de suport a la cultura tenim molta feina a fer per explicar quines són aquestes necessitats des d'un punt de vista col.lectiu, per no confondre-les amb polítiques d'altra mena (econòmiques, socials, d'auto-ocupació, turístiques,...), i per no defensar en nom d'una expressió que encara compta amb una imatge noble, el que només són interessos particulars. Manca un discurs cultural que superi el debat sectorial per parlar del bé comú, i que integri una idea de cultura que vagi més enllà de l'activitat artística. Un discurs que no podem fer sols els del sector. Si no el tenim, val la pena que dediquem més esforç a elaborar-lo.
Potser estaria bé acabar recordant que, així com la música existiria encara que no hi hagués SGAE, la cultura també ho faria encara que no existissin els professionals de la cultura: gestors, polítics, artistes, etc. etc. I si no fos així, si la no existència dels professionals la fes desaparèixer, tampoc seria tan greu. Voldria dir que s'hauria convertit en una activitat innecessària.

Agraeixo a en Julian Figueres, l'Esteve León, el Ferran Farré i el Nei Torrell, que m'hagin ajudat a arrencar per fer aquest article. Si ha sortit alguna cosa bona, segur que hi tenen a veure. Si no és així, segur que deu ser que jo no he sabut entomar les seves interessants aportacions.

Una pel.lícula, i coses de la vida pública i privada.

L'altre dia vaig veure la pel.lícula Unforgiven (Sense Perdó) de Clint Eastwood per segona vegada, després d'uns 15 anys. La vaig trobar molt diferent de com la recordava, cosa que em passa amb freqüència en música i cinema. De l'altra vegada tenia present una història d'anti-herois que vaig veure amb ganes, una pel.lícula fosca de llum, i algunes escenes que em van resultar tedioses. Em feia gràcia que donés la volta als arquetips de les pel.lícules de l'oest, però no em podia identificar amb els personatges.

Aquesta vegada va ser diferent. Sí que va dels enganys de la fama, però ni la vaig veure fosca ni em va avorrir en cap moment. El principal canvi va ser la meva manera d'entendre, o, essent més precís, de sentir, els personatges. Tots tenen febleses i tots aparenten seguretat, però ja no vaig veure només una reflexió sobre el fet d'haver de respondre a la imatge que els demés tenen de nosaltres, un tema evident de la pel.lícula. Hi vaig trobar quelcom potser més profund i difícil d'explicar. Vaig admirar el curtit que cal estar per assumir amb dignitat les pròpies debilitats.

Per exemple, el pistoler que té al darrera tota una llegenda sobre la seva força, habilitat amb les armes i capacitat per obrir-se camí, va desvetllant amb humilitat i poca èpica que això ho feia borratxo, i després el relat dels seus fets ho amplificava tot. I que va ser molt afortunat que la vida domèstica l'apartés d'aquesta via. Ho mostra ara que és vell, i en certa mesura aquest despullament el converteix en una altra mena d'heroi.

Parlant de música, sovint he defensat l'autenticitat del concert en viu, com experiència compartida viva, única i real, pel damunt del disc, en el fons una mena de souvenir d'un viatge que no has fet. No obstant, si em deixo estar de teories, no tinc tant clar si prefereixo el cinema o el teatre, i l'enregistrament o el concert. Tot té el seu paper. En algun lloc he llegit que unes formes -les efímeres, el teatre i el concert- ens conviden més a viure el col.lectiu, mentre que l'enfrontament amb objectes culturals "tancats" ens remet més a la introspecció, que deu ser el que em va passar a mi amb la pel.lícula.

Ara sembla que estan canviant les formes de consumir cultura. Per exemple, escoltar aleatòriament música a la xarxa és diferent que escoltar un disc. Així que, seguint el fil del que deia, ves a saber on quedarà això de la intimitat i el compartit en aquest nou context.

Una renda per viure.

En una recent trobada d'artistes en que reflexionaven sobre les seves necessitats, algú va alertar sobre la contradicció de demanar l'ús d'espais buits per l'activitat artística, quan d'altres els reclamen per viure-hi, una necessitat més bàsica i urgent. Els artistes -així interpreto l'avís, que em va semblar honest i intel.ligent- no poden ser una mena d'aristocràcia que s'alia amb el poder i oculta, embelleix i dissimula els forats de la organització social.

A mi això em fa pensar en una vella i esbojarrada ocurrència meva. El sector cultural s'hauria de prendre seriosament la Renda Bàsica, una proposta mantinguda per alguns economistes, sociòlegs i activistes, que proposa que cada ciutadà rebi una renda, que li permeti cobrir les seves necessitats bàsiques, independentment dels seus ingressos per treballar.

A molts els pot semblar una bogeria, més en temps de crisi, i jo no sóc qui per donar arguments estudiats a fons. Però els qui en defensen la viabilitat i sentit argumenten que el cost d'aquesta renda no estaria excessivament allunyat de la suma de tots el subsidis (d'atur i d'altres prestacions socials que existeixen), i que la diferència entre rebre'l com si fossis una mena d'exclòs social i rebre'l com un dret pel fet de ser ciutadà és fonamental.

Deia que algú dirà que és una bogeria, però potser no ho és tant si ho comparem amb el fet que els estats s'estan gastant quantitats desorbitades de diners per evitar la crisi dels bancs, amb la voluntat, no del tot reeixida, que arribin als ciutadans en forma de préstecs, o que el govern acaba d'aprovar mesures urgents per fer obres que ves a saber si són necessàries, per què hi hagi feina i no es pari el sistema. O el que fan pels cotxes i la moda,... Potser seria millor idea que ens donessin els diners per a que els dediquem al que ens resulta imprescindible per viure. Potser seria una bona manera de moderar la forma de fer créixer el mon desenfrenadament.

Si, es pot dir que és una bogeria, però també ho és, encara que sigui en proporcions molt més petites que als altres exemples, que es gastin diners en subvencionar espectacles que no veurà gaire gent. Si els artistes, i la gent de la cultura en general, reivindiquéssim la Renda Social com un bé per a tothom, i no només una remuneració per la nostra activitat molt lliure, podríem ser uns veritables abanderats del canvi social, estaríem reclamant un recurs que ens permetria dur a terme la nostra acció cultural, i evitaríem caure en el parany de reclamar un suport que pot semblar distingir-nos com a casta privilegiada.

Du Levande. Una película que m'ha agradat.

He vist una pel.lícula que m'ha agradat moltíssim. Es diu Du Levande, el seu director Roy Andesson és suec, i es veu que fa poques pel.lícules (si en vols saber més, el suplement de la Filmoteca ho explica molt bé, com sempre). D'entrada una película d'sketches, i una pel.licula coral, amb molts personatges. Tocs d'humor, surrealisme, escenaris freds,.... però molta tendresa i poesia. Parla de la solitud però també és d'aquelles que et donen ganes de viure. Jo segur que vaig sortir respirant diferent.

Aquí van un parell de vídeos. El primer és el principi de la pel.lícula. Aquesta senyora vol estar sola, però no. El segon, una escena en l'assaig d'una banda -també és una pel.lícula amb molta música-, que coincideix amb una tormenta.

Tornem amb Éluard i Mulder,...

L'ocurrència que vaig penjar, els comentaris del Xavier i el Magnus i un parell de troballes m'impulsen a continuar amb el tema. Si tots els mons estan en aquest, llavors: es poden mirar tots els móns des d'una habitació? És possible viure tots els mons des d'un lloc tancat?

Vila-Matas, al seu article de diumenge passat recull un ric anecdotari sobre el tema: Pascal, dient que la desgràcia del gènere humà consisteix en que l'home no és capaç d'estar quiet en una habitació, el rumor sobre Holderlin, fent-se el boix, Montaigne, algú que "veu" tantes coses del món!, tancat a la seva torre,... Si tots els mons estan en aquest, una possibilitat és buscar-los des de la quietud, enlloc de marejar-se amb el soroll que provoquem els humans.

L'altra troballa és un article de Chesterton, brutal assagista, amb textos que m'admiren per la sàbia destil.lació d'erudició i senzillesa amb que estan escrits, i m'alegren i em transmeten ganes de viure. (Què absurd no haver-lo llegit fins ara per la seva fama de catòlic i conservador! Com si ho poguéssim saber tot d'una persona, partint de les idees que diu que té,.... )

L'article parla dels teatres de putxinelis. Explica que està treballant en una obra i construïnt el teatret, i diu que és molt més difícil que altres empreses suposadament més ambicioses: "Pero, a pesar de que he trabajado más duramente en el teatro de marionetas de lo que nunca he trabajado en ningún artículo, no consigo acabar la obra; parece demasiado complicada para mí. Tengo que interrumpirla y ocuparme en cosas más sencillas, como las biografías de grandes hombres." O bé, referint-se al marc del teatre: "Esa forma fuerte y cuadrada, ese aislamiento del resto del mundo, no es sólo una ayuda, sinó que resulta esencial para la belleza." I també: "Precisamente en la medida en que está limitado podría representarse en él el derrumbe de las ciudades o el desplome de las estrellas. En cambio los grandes teatros se ven obligados a hacer economías porque son grandes". I cap al final conclou: "Los grandes imperios son por necesidad prosaicos, pues componer un gran poema a tan gran escala está más allá de la capacidad del hombre. Tan sólo se pueden representar grandes ideas en espacios muy pequeños".

Tot plegat, sembla explicar que el món es veu millor des d'un forat.

Llistes de l'any passat. O l'altre!

Suposo que faig una mica tard per publicar això però, com es veurà, també va d'acord amb l'esperit del text.

Llegeixo llistes d'enregistraments i concerts, en que algunes publicacions diuen què ha estat el millor de l'any passat a nivell musical, i fan comentaris sobre les mateixes, i em fan sentir que no estic en aquest mon. Potser és el resultat de no tenir tele.

Portishead, Lori Meyers, Joe Crepúsculo, Sigur Ros, Vetusta Morla, Manel,.... no és que no els conegui, en alguns casos no he sentit el darrer que han fet, però em resulta suficient per dir que si això ha estat el millor de l'any, potser no val la pena fer balanços de l'any d'aquesta mena. Donen la sensació de voler treure aigua d'un pou que es buida més ràpid del que triga en tornar a tenir aigua. A mi em sembla que, una de dos, o bé un any dels actuals no donen gaire de sí, i potser seria més interessant limitar-se a fer les llistes del quinqueni o de la dècada, o bé hi ha material que passa desapercebut pel periodisme musical.

M'és igual. Personalment, em va bé fugir d'aquestes urgències. Si estan passant coses interessants, m'és indiferent ser el primer o el tercer en descobrir-les, compto amb que me n'acabaré assabentant, i que quan m'arribi serà el moment adequat per a mi.

Els meus discos de l'any 2008 són el "Drums And Guns" de Low, editat a principis del 2007 (potser també va ser el meu disc del 2007) i les cantates de Bach, dirigides per Philippe Herreweghe, i editades el 1999, junt amb la Missa en Si menor.



(Aquest vídeo no és la interpretació dirigida per Herreweghe, però serveix per il.lustrar el que dic)



No ho dic per esnobisme, és del tot cert que són les músiques que més m'han impactat i més he repetit durant aquest temps. Si més no, és el que tinc present mentre escric això. El disc de Low, per què també em va arribar per sorpresa la seva actuació al Primavera Sound del 2007, i és un disc que no em canso de repetir, cosa que em passa amb poca música. Les Cantates, per què tot i conèixer i escoltar Bach com a compositor des de fa molt, mai m'havia arribar com ara, i encara menys la música coral i les veus solistes de l'anomenada música clàssica. La seva cadència, sòbria i a l'hora lírica, em provoquen plaer i benestar. Ara sí, ara és el meu moment amb Bach.

No sé si són els millors, no sé si existeix el millor. És el que m'ha servit durant el 2008. Ara que hi penso, potser tenen en comú un aire místic. Doncs deu haver estat el meu any místic, què hi farem.

Le détour. Un distret passeig matinal.

Darrerament faig una cosa que no havia fet abans. De tant en tant, em desperto pel matí amb una cançó al cap, la busco a la meva discoteca, la trobo i me la poso. És nou en mi, per què jo no sóc d'aquests que tenen una memòria brutal pels sons i les dades. No funciono així. La acostumo a tenir per altres coses, la memòria.

Forma part de la meva sorpresa l'elecció de les cançons. Les cançons que trio, o, millor dit, les cançons que han decidit instal.larse al meu cap mentre dormia. Busco, com també ho faig per entendre els somnis, el motiu pel qual estan aquí. En ocasions trobo que he escoltat recentment el disc, i hi trobo un cert indici racional. Però aquesta escolta recent no és ni molt menys de la nit anterior, ni la recordo vinculada a un moment especial, així que això només és una pista. Una altra cosa que em crida l'atenció és que no acostuma a ser la primera cançó del disc la que m'ha quedat impresa, sinó alguna d'aquelles que està amagada en una escolta llarga.

La cançó d'aquest matí ha estat Le Détour de Dominique A. La lletra es pot llegir aquí, i sembla trista o nostàlgica, com ho sembla també la música.
Détour ho tradueixen els diccionaris com marrada I si no ho entenc malament tant pot ser una volta que fas per arribar millor a un lloc, com una volta que fas per no arribar-hi. El que en castellà en diuen rodeo.
Regret, la paraula amb que acaba, es pot traduïr per enyorança. I a la cançó el cantant li diu al seu interlocutor (el seu amor? s'ho diu ell mateix?) que no totes les marrades que han fet els hi han produït la mateixa enyorança que aquesta.

A mi, la recerca m'ha produït més alegries que enyorança.
Pel fet d'haver trobat la cançó que tenia al cap.
Per la seva bellesa.
Per haver flipat amb aquest diccionari francès.
I per trobar que hi ha gent que juga fent barreges com aquesta.

Éluard vs Mulder

Fins que no ho escrigui no pararé. I mira que és una mica tonto,...
Vaig pensar en dues frases que són com dues actituds vitals.
Les vaig aprendre en castellà, per tant les escric en castellà:

"La verdad está ahí fuera" X-Files
"Existen otros mundos pero todos estan en este" Paul Éluard

A mi em sembla que jo estic més a prop de la segona.
I tu?

(per cert, què bonica que és aquesta web dedicada al poeta)