Una entrevista a BTV

Un dia em van demanar que expliqués un disc

Tinc el bloc força abandonat -fa molt que no hi escric-, i ara no el repesco per una gran novetat.

Fa més de dos anys, la gent de l'Eix del Mal em van proposar que participés en una de les seves sessions per presentar un disc i ho vaig fer. Allò que passa, avui m'he re-escoltat, amb el temps podem ser més condescendents amb nosaltres mateixos, i m'ha semblat que el relat tenia el seu sentit i que estaria bé conservar-lo també aquí.

El disc és el Remain In Light dels Talking Heads, i el relat es pot escoltar aquí:

http://leixdelmal.tumblr.com/post/89956723753/audició-05-primera-part-jordi-oliveras

Judicis que trenquen vides

Em fa una mica de vergonya dir això, però el cert és que sempre m'havia resultat difícil posicionar-me davant les protestes per judicis, condemnes i empresonaments resultants de manifestacions i mobilitzacions. Quan hi ha empresonats per una mobilització conflueixen una serie de circumstàncies que fan poc glamurosa la situació. És més fàcil posicionar-te contra el TTIP, posem per cas (si no ho coneixeu, busqueu-ho: també és un escàndol).

Suposadament, en aquestes situacions estan en joc coses sobre les que t’és molt difícil opinar: un fet violent en una manifestació, una situació d’enfrontament amb la policia… Cal un coneixement proper i específic sobre les mecàniques repressives d’aquestes situacions per adonar-te de com aquests judicis sovint responen més a la voluntat del poder de desmobilitzar i criminalitzar protestes, pensant en els interessos particulars polítics i econòmics que estan en joc, abans que en el càstig “just” d’un delicte “comú”.

Crec que no m'equivoco si dic que són situacions que acostumen a tenir un impacte relatiu en l’opinió de gent que hi està allunyada i que causen molt de dolor als afectats i el seu entorn. En el cas dels encausats pel cas Caufec al que em referiré, 7 anys esperant un judici i 6 possibles anys de presó són vides truncades.

És possible que hi hagi motius per a que això estigui canviant cada cop per a més gent. La pel·lícula Ciutat Morta, per exemple, està fent una bona feina per posar en qüestió actituds desmotivades com les que apunto. No es pot sortir indiferent quan veus el que els hi va passar a la Patrícia Heras i els seus companys. Com diu l'encertat titular de cafèambllet, et preguntes com és possible que no te n’haguessis assabentat abans. Un altre cas, la mobilització a l'entorn de l'agressió patida per Ester Quintana després d'una manifestació, també ha trencat les barreres que separen una situació particular del judici sobre uns mecanismes i actituds repressives injustes. D’altra banda la confiança en la fiabilitat del sistema judicial també ha canviat. Ara hi ha una percepció pública ben clara de que allò, en el millor dels casos, és un salvatge i arbitrari camp de batalla.

Com deia, això ve al cas de que ara em sento amb motiu per dir alguna cosa en relació a la situació del Jofre, un dels nou encausats pel cas Caufec, i per extensió també dels altres encausats. No tinc una especial amistat amb el Jofre, el conec a través d'altres amics, i la situació festiva més grossa que he compartit amb ell potser és un sorollós multi-aniversari infantil. Tampoc tenim cap espai de treball conjunt, laboral, polític o d'altra mena. Aquesta em sembla una bona situació per dir alguna cosa: no hi tinc ni la distància del desconeixement total, ni la dependència de la vinculació personal.

Manifestació el passat 18 d'octubre a Esplugues, en suport als encausats

El cas Caufec té a veure amb l'oposició veïnal des de fa 20 anys (!) a un pla urbanístic a Esplugues del Llobregat, al peu de Collserola. Una oposició que està molt ben explicada i argumentada en aquest enllaç. Els processos judicials són per desordre públic, atemptat a l’autoritat, i faltes de desobediència. Sis anys de presó per, en el pitjor dels casos, haver plantat cara a un policia, i amb l'únic "testimoni" d'aquests. Seguint el complex procés administrativo-judicial, sembla clar que hi ha una forta voluntat per part dels denunciants -Fiscalia i Generalitat (mossos)- de castigar la resistència més que cap delicte.

De fet, com ja s'ha dit en altres llocs, l'actitud d'aquests encausats és profundament cívica, en el sentit de que s'ocupaven de circumstàncies del seu entorn més enllà dels seus interessos particulars, i en una direcció que probablement moltíssima gent coincidiríem. I ho van fer de forma no-violenta, fràncament lúdica, que també em sembla un mèrit, al costat de molts dels seus veins i veines.

Des d'aquest lloc que estic, em sembla esgarrifós que nou persones corrin el risc de passar 6 anys a la presó per aquests motius, i portin ja -no és retòrica- set anys amb aquesta espasa de damòcles sobre els seus caps.

Us semblarà ingenu, però intento posar-me en la pell de les persones que treballen en la part acusatòria, i no puc. Com han de ser? què deuen de pensar? com es poden mirar amb fredor l'efecte sobre vides de les seves accions? fins a quin extrem l'obediència els obliga? per quins mecanismes converteixen en enemics a batre als encausats? realment no dubten? actuen simplement com a màquines al servei dels seus amos?

Sí, sí, ja ho sé: hi ha gent molt poderosa amb interessos econòmics per sobre. Hi ha polítics que es senten amenaçats en la seva carrera i tal i qual. Macro-estructures que donen sentit al que passa i permeten llegir-ho en termes de nosaltres i ells, però hi ha persones, uns braços executors, en el lloc dels quals m'és impossible posar-me.

Des de la distància, crec que han de saber que els estem mirant.

Necessiten veure'ns. Han de saber que detestem el que fan.


Més informació:

• http://nimutsnialagabia.org
• https://vimeo.com/45784960
• http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/783457-sis-contraris-al-pla-caufec-afronten-penes-de-preso.html

Catalans, un esforç menys!

Aquesta és la meva aportació al llibre "Un esforç més / Un esfuerzo más", una proposta d'Espai en Blanc, que al seu pròleg diu, jo crec que amb encert: "Cadascun dels escrits i propostes que recollim són fruit d’una veritable elaboració valenta de la bretxa oberta, elaboracions que en molts casos no han estat fàcils i que han obert buits, contrarietats i preguntes incòmodes. Cadascú, a més, ha assumit la seva posició sense buscar el consens amb la resta, fins al punt que ni tan sols aquest pròleg serà de l’acord de tots. El conjunt és rar: rar per escàs, ja que entorn d’aquesta qüestió no hi ha molts llocs on es pugui fer l’exercici de pensar lliurement sense adherir-se a aquesta o aquella posició. Rar, també, per desconjuntat: no hem volgut construir falses coherències, sinó recollir la dissonància del nostre entorn més proper (políticament i vitalment parlant). Per això és un llibre que només pot ser inacabat. Pensem que aquesta incompletesa no és una posició estètica, sinó una veritable interpel·lació en l’impasse d’allò polític. Un esforç més."

___________________________________________________________

Un dia, en una xerrada a Manlleu sobre música pop a Catalunya, jugava amb aquesta historieta. Si un alienígena visités el país fent un treball d'exploració, i després informés als seus companys alienígenes, podria donar-se la següent conversa:

 

Li preguntarien: - Com són els catalans?

I ell respondria: - Són gent molt preocupada per la seva identitat.

I llavors, dirien, - I com és aquesta identitat que tant els ocupa?

I l'explorador respondria: - Són gent molt preocupada per la seva identitat.

Amb això intentava plantejar la idea què per a mi, la qüestió identitària, si més no parlant de música, impedeix desenvolupar amb naturalitat allò que podria ser la intenció de qualsevol persona interessada en la pròpia cultura, i probablement de qualsevol artista: expressar un món propi, vinculat a una gent, uns sentiments, uns materials, i un lloc concrets.

Pensava en els grups de rock català dels anys noranta, que eren vistos i admirats per l'ús de l'idioma, però que, acabant aquí l'aposta pel que els podia ser propi, empraven recursos musicals propis de grups anglesos i americans, i d'altres èpoques, i cantaven lletres que al·ludien a imaginaris d'allò més convencionals. La identitat anava pel davant, i no calia gaire més.

Em referia també a l'escena musical de l'entorn metropolità de Barcelona de la mateixa època, amb un munt de grups que cantaven en anglès i feien música més propera als sons internacionals del moment. També ells, sota el meu punt de vista, estaven marcats per la preocupació identitària "en negatiu", fugint de qualsevol semblança al rock català (o a la movida dels vuitanta), en tots els aspectes formals i lingüístics. Les seves lletres i voluntat expressiva, segons es podia deduir llegint i escoltant les seves entrevistes, no ambicionaven molt més.

I també tenia en compte l'actual onada pop, en la que es troben barrejats grups que van començar els darrers anys de la dècada dels noranta i dels primers anys del mil·lenni, una mica més permeables al mon en el sentit que proposava, que durant el lapse d'uns pocs anys van estar, potser afortunadament, abandonats de la pressió mediàtica (tot i que en l'actualitat ja formen part d'un nou procés de captura simbòlica que els identifica amb el país).

D'aquesta mena és la meva mirada sobre la qüestió de la identitat. Penso que si alguna cosa tenim en comú els catalans i les catalanes, tant diferents i diversos en tantes altres coses, és que som especialistes en el tema identitari. Tothom ha hagut de pensar i sentir a parlar sobre el tema. És gairebé impossible viure a Catalunya i no tenir un vocabulari i repertori d'opinions sobre la qüestió de la identitat.

Passa així, tant si som molt "de la ceba" i vivim en aquest mon conformat per bolets, música, tradicions pretesament ancestrals, seny, rauxa i caràcter emprenedor, com si som dels "cosmopolites" que pretenen haver superat la dimensió territorial de la seva vida, vivint en un mon de vincles fràgils i conceptuals, ja que, en aquest darrer cas, encara que es dissimuli, també hi ha una definició forta a partir de la negació de la identitat (De fet, aquesta divisió, que potser és molt "anys vuitanta", alguns l'han superada, i ara hi ha la possibilitat de ser cosmopolita i "de la ceba" al mateix temps, sense haver de triar). També és el cas, és clar, de les persones que han de conciliar la seva vida aquí amb arrels culturals d'un altre lloc, sigui perquè han immigrat, perquè els seus antecessors ho han fet, o perquè s'han emparellat aquí. Ningú escapa a la reflexió identitària.

De la mateixa manera que ho aplicava a la creació musical en aquella xerrada a Manlleu, em pregunto si la millor condició per fer créixer una cultura pròpia no hauria de ser oblidar aquest deure de tenir una posició envers el fet nacional. Em dic que la qüestió de la identitat ens fa opacs a qualsevol intent de construir, o simplement veure, vincles més reals i generosos amb el nostre entorn.

_____


Perquè, d'altra banda, si alguna cosa em resulta amable de la idea de país és el que té d'invitació a atendre com son els nostres lligams amb les persones i territori que tenim a prop, siguin els que siguin, et resultin amables o no, formin part de la teva constel·lació mental o no.

No ho tinc clar tot allò dels trets nacionals. Si, és clar, alguna cosa devem tenir en comú els que vivim en un mateix lloc pel fet de tenir un clima similar i de creuar-nos més sovint entre nosaltres que amb gent que viu en altres llocs del planeta, però, com en els amors platònics, sobre aquest fet és construeixen fantasies que es fan servir com a veritats.

En canvi, que compartim un territori, encara que els nostres caràcters puguin ser diferents i fins i tot tenir poc a veure, és una evidència. I aquest si que és un bon motiu per plantejar-nos com ens organitzaem. Elaborar el veïnatge físic i immediat, aquell que gairebé t'ha tocat per atzar, diferent a les complicitats escollides, pot ser d'allò més saludable.

No ho dic per una qüestió de generositat o de civisme. És una mica com la necessitat de mantenir el contacte amb els pares. Per molta ràbia que en algunes ocasions ens facin, tenim un vincle amb ells, en aquest cas més profund que el territorial, que hem de cuidar per a cuidar-nos a nosaltres mateixos.

Davant un mon tant mental, amb noves fantasies d'agermanament global, posar atenció en allò que tenim físicament a prop no em sembla mala cosa, i a això és al que em remet fer un esforç més i pensar el país en positiu.

Acordar amb els que tenim a prop unes normes noves per la nostra constatada vida en comú, podria ser un bon exercici.

_____


Sigui com sigui, tant aquella identitat menys preocupada per la identitat, com aquesta nova constitució que re-elaborés el veïnatge, els voldria ben petits. Quan sentia a dir "la voluntat d'un poble" pensava en una mena de força vampírica que voldria xuclar les nostres energies.

Si hem de reconstruir alguna cosa, que sigui per deixar de fer. Menys pressió, menys ambicions, menys de tot. Qualsevol empresa que ens haguem de proposar que sigui per deixar de muntar empreses. A mi una Catalunya plena de barcelones world, estatues de Colom disfressades i grans festivals em fa més por que il·lusió.

No tinc cap gran teoria que ho sustenti, però quan penso en estratègies per un mon millor vaig a parar a aquesta idea: que són més determinants les coses que s'haurien de deixar de fer que les coses a emprendre. No us sembla que darrera la major part dels problemes que tenim hi ha algú que estaria millor si tingués les mans quietes? Que la solució de tantes coses seria que algú deixés de fer?

És com veig, tornant a la música, aquella escena musical "del lapse" temporal. Un bon grapat de joves van fer música durant un temps amb poques expectatives d'èxit i sense pressió mediàtica. Potser ells ho varen trobar a faltar, -perquè sovint es confon el carinyo amb la publicitat-, però, vist amb perspectiva, crec que aquella manca de pressió ambiental va fer possible un dels millors moments en la música catalana dels darrers anys.

El mon seria infinitament millor si algunes coses es deixessin de fer, si algunes persones deixessin d'actuar, si alguns reptes de creixement deixessin de tenir lloc, si algunes normes poguessin improvisar-se cada cop que fessin falta.

Si és per una Catalunya així, amb una identitat provisional, sobrevinguda i mal acotada, i amb una constitució que ens cuidés i s'estalviés grans construccions nacionals, jo m'hi apunto.

Apunts per la meva participació a Interacció

El proper divendres 10 de maig participo a Interacció en una taula rodona, amb Lluís Pasqual, Jaume Antich, Jordi Pascual, Mercedes Giovinazzo, i moderada per Rita Marzoa, que porta per títol "La sostenibilitat de la cultura: recursos públics, recursos privats".

M'han dit que es buscarà respondre a preguntes com aquestes: "s'hi abordarà si la cultura és sostenible tal i com la concebem avui dia i quin ha de ser el paper del món local davant d'aquesta situació. Cal tendir cap a un model més ajustat? S'ha de refermar el paper central de la cultura en la societat? Dubtar de la sostenibilitat de la cultura implica dubtar del mateix concepte de cultura?Quin paper ha de jugar el sector privat en la cultura? Quins pros i contres té el mecenatge? Com es poden finançar els grans equipaments imprescindibles per al país? Quin ha de ser el paper de l'administració pública pel que fa al finançament de la cultura? La cultura ha de ser, per davant de qualsevol altra consideració, un bé i un valor públic?"

Sembla que la dinàmica serà la d'anar responent a les preguntes de la periodista moderadora. De tota manera, he pres uns apunts de coses que m'agradaria dir. Els obro aquí per contrastar-los abans de la xerrada amb qui tingui ganes de llegir-los i de fer-me qualsevol apunt, proposta o contrast, per a millorar-los. Si acabo incorporant coses d'altres em comprometo a, com a mínim, esmentar aquestes aportacions externes.

LA PRIMERA RESPOSTA: DESOBEIR

Sembla ser que la crisi no és una crisi real de recursos sinó una crisi financera. Com ja haureu sentit a dir, el principal problema és que s'estan esmerçant un munt de recursos públics per compensar el que, en la més benevolent de les interpretacions, són males pràctiques del sector bancari. Més enllà d'això podem trobar una llarga trajectòria de subordinació de l'estat al poder econòmic. El resultat és la despossessió a una gran majoria de la població d'una sèrie de recursos públics dels que -millor o pitjor gestionats- disposàvem. La primera resposta a aquest fet no hauria de ser l'acceptació com a fatalitat d'aquest robatori sinó la desobediència. Baixant això a les preguntes de la taula, la primera resposta pel que fa a la disminució de recursos públics és que convindria veure en cada lloc i en cada cas com pren forma aquesta desobediència.

LA CULTURA NO ÉS "UNA"

La idea que hi ha una única cultura a preservar és una idea que ens emmordassa. En la pràctica, si escarbem una mica, ens trobem una gran diversitat d'interessos, cultures i agents, que defensen coses diferents, sovint contraposades i en conflicte. Aquest fet és soterrat per un fràgil consens que diu que hem de defensar LA CULTURA. La cosa estaria més clara si fóssim més bel·ligerants a l'hora d'explicitar qui som i quines coses volem enlloc d'embolcallar-nos sota una única bandera cultural.

Hi ha cultura amb opcions de classe, com es manifesta, per exemple, en la recent aposta pel festival de Pedralbes, o, sense anar tant lluny, en la constant aposta pel Liceu i els altres grans equipaments culturals. Hi ha interessos que s'agrupen sota l'enunciat de la indústria cultural, en molts casos amagant realitats econòmiques ben allunyades de l'argument de la rendibilitat econòmica que simulen. Hi ha també els interessos del sector artístic, la ciutadania, la política,… que en tots els casos es corresponen amb concepcions diferents del que té valor cultural.

Per tant, no tinc resposta a les preguntes sobre la protecció a la cultura que suposen que aquesta és un valor consensuat.

LA INDÚSTRIA CULTURAL ÉS MÉS IDEOLOGIA QUE REALITAT

Crec que el discurs hegemònic encara és el de les indústries creatives, per a mi una modalitat avançada del de les indústries culturals. Aquest discurs aconsegueix fer creïble que allò "pràctic i realista" -i per alguns fins i tot beneficiós- és gestionar la cultura perseguint la seva rendibilitat econòmica. És un discurs que s'explicita ara de forma més clara, per exemple, en la política cultural de la Generalitat, però que porta molts anys fent forat. Només cal veure, per exemple, la manca d'esperit crític amb que molts assumeixen el discurs de l'emprenedoria.

Generalitzant, jo no crec ni en l'existència real d'aquestes indústries auto-suficients en el nostre entorn immediat -la major part de les que porten el nom només es diferencien pel seu tamany i per la seva millor connivència amb el poder polític, però no per la seva autonomia econòmica- ni en que aquestes suposin el millor instrument pel desenvolupament de la cultura que prefereixo (una cultura tensionada, crítica, compartida,…).

LA GESTIÓ COMUNITÀRIA I ELS PROBLEMES D'ESCALA

Ara, com fa trenta anys, convindria apostar més per la gestió des de la ciutadania de tots els serveis culturals. S'hauria de fer des de la pròpia administració pública, i ho hauria de fer la pròpia ciutadania, exercint un rol polític més actiu, com cada cop passa més en l'actualitat.

Aquesta idea no és nova, està clar. Personalment, vaig tenir ocasió de viure com a principis dels vuitanta, amb els primers ajuntaments democràtics, es va anar cedint en aquesta necessària tensió i implicació en la gestió dels recursos comuns. La professionalització, i en concret la forma en que es va fer, va ser una de les claus d'aquesta cessió. Primer va ser la idea de professionalitzar els lideratges culturals, després, de diferents maneres, aquests professionals van anar trencant els lligams de dependència amb la ciutadania i enfortint-los amb altres poders com el poder polític i les seves derives i el poder econòmic. O també auto-constituint-se en tècnics o "experts".

És evident que ara no podem regenerar en quatre dies, després de tanta insistència en la cultura professional i en la indústria cultural, una cultura de la gestió de la comunitat, però jo crec que cal afavorir-la en tots els casos que es pugui. I, evidentment, la considero prioritària abans de les externalitzacions d'equipaments i serveis, centrades prioritàriament en l'explotació econòmica, perquè, contra el que diu el liberalisme, no crec que la lògica del mercat tingui sempre correspondència amb les necessitats de les persones.

Per tant, una dificultat a tenir en compte al apostar pels models de gestió comunitària -que és el que prefereixo- és que si ara apostéssim per ells cegament entraríem en col·lisió amb les possibilitats econòmiques i culturals de bona part de la població.

NO HI HA UN MODEL

Enllaçant amb això, si mirem una mica enrere, crec que serà fàcil trobar exemples de com la l'estandardització produeix monstres. No podem pretendre aplicar les mateixes solucions a Anglaterra que a Catalunya, a Barcelona que a Nova York (o que a Manresa), al barri de Sants que a la Barceloneta, al Liceu que a l'Ateneu de Nou Barris,…

Fa uns anys em van explicar com la concessió de llicències a sales de concert a no recordo quin país europeu -crec que Anglaterra- no responien a unes normes fixes, aplicades en tots els casos de la mateixa manera, sinó que responien a un pacte ad hoc per a cada cas, en el que participaven totes les forces implicades (per ex. la propietat, els programadors, els sindicats d'artistes, els bombers, la policia, els veïns,…) per a definir el "contracte social" que regiria aquest sala.

Crec que, extrapolant aquesta lògica, hauríem de ser prudents amb totes les macro polítiques i tendències uniformitzadores i treballar en processos que realment vagin de baix a dalt, dels petits acords als macro-acords, per a definir les coses. Cosa que, evidentment, és força diferent de les aplicacions polítiques dominants que, sigui amb intencions que podem compartir o no, tendeixen a treballar en el sentit invers.

LA INNOVACIÓ CULTURAL

En alguns debats en que he participat s'ha dit que la línia que proposo no vetlla pel desenvolupament de la innovació cultural. En un es deia que era la indústria qui garanteix la innovació, cosa que em va semblar una aberració, a mi em sembla que la indústria, com a molt, treu rendiments de la innovació, però que aquesta es produeixi en un altre lloc. En un altre es deia que l'estat, recolzant propostes com la música d'avantguarda, era qui garantia aquesta recerca.
Sobre aquesta qüestió penso un parell de coses.

1) Que la innovació no és un valor en si mateixa.
2) Que si mirem enrere per detectar on s'ha produït innovació cultural amb impacte en les darreres dècades, normalment no ha coincidit amb els llocs on es pretenia innovar.

SOBRE LA PRECARIETAT EN L'ENTORN CULTURAL

En l'entorn cultural hi ha una gran precarietat poc visible, que va en augment. És una precarietat dissimulada, tant pels propis treballadors culturals, que sovint viuen de la imatge i consideren inadequat mostrar les seves dificultats, com per la resta de la societat que tendeix a assumir la idea que l'entorn cultural som una mena de casta privilegiada.

Els drets dels treballadors i treballadores culturals acostumen a trobar-se en la franja baixa de la majoria dels treballadors, sovint perquè s'han deixat endur per la fantasia de l'empresari individual.

Sota el meu punt de vista, aquesta és una situació de la que n'és corresponsable la societat -igual que d'altres fantasies que han fet mal- i que, independentment del que considerem sobre el model ideal per la cultura, hauria de ser atesa pel poder públic.


Nota afegida: Un cop passada la sessió, he publicat l'article Crisi, cultura, sector cultural i desobediència.

Entrevista a "La Sopa de Ajo"

Ja fa molt que em van fer aquesta entrevista per un molt bon blog que es diu La Sopa de Ajo. No em tinc per gran orador, però la persona que va fer el vídeo va preguntar bé, i em va fer dir coses que em semblen un pel agossarades d'afirmar però que encara ara puc mantenir. Doncs aquí va:

Personajes: Jordi Oliveras from Natxo Medina on Vimeo.

Ocupar-te de problemes que no són els teus

L'altre dia una noia em preguntava en una entrevista, sobre el meu consum musical, i en particular sobre què faria ara que spotify ens convida a pagar. Sembla raonable que m'ho preguntés. En alguns cercles, la restricció d'aquest servei, orientant-lo a que l'usuari pagui una quota mensual, és la notícia del moment. I darrera hi ha tot un debat sobre si pot ser una sol.lució a la pirateria o per trobar un sistema per remunerar als artistes, i tota la pesca.

Li vaig respondre el que hi ha. Que spotify té un paper residual en el meu consum musical, i només el faig servir per compartir música al twitter. Que, a banda de la feina, la meva principal font de descobertes musicals és el fons de la biblioteca Jaume Fuster, on puc funcionar d'una manera més física que a internet. Camino, remeno discos, en trio tres, me'ls emporto a casa i els assaboreixo durant un parell de setmanes. A banda, que el consum de música en directe segueix tenint un paper important per a mi, que encara no he acabat de gaudir els CD's que he acumulat durant anys, i que recentment estic descobrint allò que diuen molts: que escoltar vinils és una millor experiència auditiva (i després vindríen els cd's, i després els mp3, i després la FM, i finalment els serveis d'streaming,...).

Personalment, no tinc cap afany per tenir accés permanent a cap biblioteca universal. No m'interessa tenir tota la música. Fet i donat el meu interès és re-escoltar algunes músiques que conec i dedicar atenció repetida a unes quantes que acabo de descobrir. Tampoc m'interessa tenir tota la música disponible a qualsevol lloc. No li veig el benefici: els meus dispositius per transportar música ja són un luxe. I no em resulta atractiu descobrir música a base de remenar un ordinador i buscar associacions amb els meus gustos. Em sembla que funciono d'una altra manera. La música que més m'interessa sempre l'he descobert amb persones físiques i concretes amb les que he tingut algun vincle, i és música que d'alguna manera comença per a mi amb una relació amb moments concrets, llocs determinats, persones, estats d'ànim, paraules,... De fet, cada vegada hi crec menys en la música aïllada d'aquests vincles.

No és que em vulgui posar com exemple de res, però amb els antecedents que he exposat s'entendrà que digui que el debat sobre spotify no és el meu com a afeccionat a la música. No obstant, començar pensant en la posició real d'un mateix em sembla imprescindible per no perdre's en els debats. Penso que la gent, els que escoltem música, hem de trobar el nostre lloc en aquests debats sense deixar-nos arrossegar a prendre partit sense reflexió. Inclús decidir si són els nostres. Tal com van les coses ens fiquem en papers molt estranys: parlem com si fóssim gent que es dedica als negocis, com economistes, com advocats,... induïts per l'estat social i mediàtic de la cosa, per molta propaganda, per una estúpida ideologia que ens fa responsables de l'evolució dels negocis (això que en diuen prosumidors?), i sense parar-nos a pensar realment quina és la nostra necessitat, quina mena de relació amb la música i amb els músics tenim o volem establir. I després, si cal, buscar quins són els canals que realment ens la proporcionen. O inventar-los.

Conceptes, perceptes i afectes. (Déleuze)

Un altre vídeo que hem trobat pensant en el Fòrum. En ell, Déleuze, de qui vaig parlar en aquesta entrada de Nativa, reflexiona sobre quina mena d'idees exposa l'art. Diu coses com:

• "Crear es tenir una idea" 
• "La idea en filosofia es presenta sota la forma de concepte"
• "Un artista es algú que crea perceptes"
• "Un percepte podria ser respondre a la pregunta "Què significa estar atrapat al somni d'algú?" com passa a tot el cinema de Minnelli."

Pensar i fer (i un fragment de "Vivre sa vie")

Treballant amb la Cristina Tascón per preparar el proper Fòrum d'Indigestió, volíem trobar un vídeo que il.lustrés allò que ens agradaria que fos tema de la trobada: el conflicte entre el fer per fer i la recerca d'algun contingut a les coses, o el que nosaltres ens expliquem com el predomini del formalisme per sobre del contingut. Potser treballem més des d'una certa rebel.lia davant el que és la cultura que vivim, i intentant una recerca conseqüent, que des d'un espai molt definit.

Vam trobar aquest fragment de "Vivre sa vie", aquella pel.lícula de Godard de la que vaig parlar fa molt de temps que em sembla que emmarca bé el tema, i que m'agrada tenir aquí i veure i que sigui vista moltes vegades:

"El cansancio de Occidente" i jo

No fa gaire, m'he llegit el llibre "El cansancio de Occidente" (Ediciones Destino. Ancora y Delfín. 1992), un text que recull una conversa entre Rafael Argullol i Eduardo Trias, en la que reflexionen críticament sobre l'evolució de la cultura occidental. Parlen de la cultura en tota la seva amplitud, com a base del sistema polític i de viure que tenim, i d'Europa i la seva relació amb la resta del mon.

Jo ja havia fullejat el llibre fa anys en alguna biblioteca, i recordo d'aquelles lectures superficials que, tot i tenir-hi interès -segurament per què tenia un bon record d'Argullol com a professor-, em sorprenia no poder connectar amb el que s'exposava. Crec que em semblava alarmista. Ara, passats uns anys, m'adono que he canviat de posició i m'identifico amb allò que en el seu moment em va semblar pessimista.

He volgut recollir aquests canvis. Ho resumeixo en dos punts que em semblen significatius: el que diuen sobre el progrés i el que diuen sobre la tècnica.

Progrés. Al llibre, Argullol diu: "Es curioso, en relación a esto, que una de las más grandes críticas al marxismo, totalmente justificada en mi opinión, era que éste hubiera intentado dar sentido a la historia, e incluso lo hubiera defendido "científicamente". Pues bien, prafraseando esta crítica, podría afirmarse que lo que ha hecho el nihilismo -con la máscara de la "razón moderna" a menudo- es fomentar la idea de que la historia sólo podía avanzar en una dirección." I, més endavant: "Lo preocupante es que una civilización empeñada en acomodarse a una "ruta unilateral" tiende a despojarse de todos aquellos ámbitos que le desvían de lo que supone son sus fines prácticos. Y esto incumbe tanto a la esfera de lo moral, con la eliminación de los valores comunitarios y solidarios, cuanto a la esfera de lo trascendente, donde empieza por erradicarse el elemento "sagrado" y acaba por negarse, simplemente, la posibilidad de todo enigma."

Tracto de veurem a mi mateix llegint això fa uns anys, i penso que, tot i que adoptava posicions crítiques, em sentia partícip d'aquesta mena de confiança en el futur i el sentit de la història que posen en qüestió. Malgrat els dubtes, crec que assumia la creença que el futur sempre conduiria cap un mon millor. Podia repetir comentaris d'aquests tant típics com "això és estar endarrerit" o "cal adaptar-se als nous temps" assumint-ne la creença. Crist, Marx i Darwin, ens ho havien fet veure així. També la música pop i l'art, amb tot el seu imaginari d'avançar sempre cap a noves formes.

Ara no m'identifico amb la idea de progrés. Penso, com deixa veure la cita, que n'hi ha molts de futurs possibles, que no està gens clar que triem els millors, i que potser aquesta creença, la idea d'un únic sentit de l'avenç, no ens fa cap bé com a col·lectivitat i forma part dels mecanismes anul·ladors d'una mirada oberta sobre la vida. M'adono de canvis en el meu llenguatge. Ara rarament defensaria res en nom de l'adaptació als nous temps o l'evolució. No obstant, la confrontació entre progressistes i reaccionaris era etimològicament això.

Potser estic repetint quelcom que ja està molt assumit en l'àmbit del pensament, no ho sé, però en cas de ser així, la nostra quotidianitat no ho ha integrat. La confiança en el sentit positiu de l'evolució segueix molt present en la gent i en els missatges que rebem i emetem.

Tecnologia. I això del progrés també està lligat amb la tecnologia, entesa en un sentit ampli que no només es refereix a les eines que inventem sinó també a les formes de raonar i organitzar la vida. Diu Trias: "Ese dispositivo no es sólo lo que llamamos comúnmente "técnica" ni "ciencia". Es un modo de ser, de pensar, de razonar. Su característica principal consiste en remitir siempre, como a su pauta de verdad y de bondad, a la eficacia, a la eficiencia, a la operatividad, a un éxito que se persigue en la relación de los medios y los fines, o de las causas y los efectos: una mentalidad siempre previsora, (...) Pues bien, tal forma de pensar engendra una forma de ser, de existir y de convivir." Una forma de pensar que afecta totes les dimensions: "Tales patrones técnicos presentan múltiples variantes: pueden ser patrones económicos, políticos, expresivos, incluso "artísticos", incluso "filosóficos"."

I aquesta forma de ser, diuen, és banalitzadora: "La tecnología actua sobre el mundo desde una dimensión exclusivamente práctica y a sus efectos avasalladores y uniformizadores habría que añadir otro menos comentado: su capacidad de trivialización. El efecto de la tecnologia es trivializador con respecto a la propia imagen que el hombre tiene de sí mismo." (R.A.) I parlen d'aquest home tecnològic com un nou bàrbar: "En este sentido el bárbaro, para decirlo según una distinción de Walter Benjamin, tiene (o acumula) muchas vivencias, pero carece de experiencia. Pues toda experiencia radica en una apertura a lo verdaderamente ajeno." (E.T.)

Em torno a situar en aquella primera aproximació meva al llibre, i penso que fa uns anys ja podia compartir un refús a les mirades massa tècniques sobre l'art, però, pel que fa a altres àmbits, només recentment sóc sensible a les possibles contraindicacions dels efectes de la tècnica en si mateixa. Per exemple, ara em qüestiono la noció de projecte, entès com un procés de reflexió gairebé mecanicista, integrable en tota mena de feines, i aplicable també a la comunicació, via màrqueting, i fins i tot a la vida en general, com plantegen algunes teràpies de coaching.

D'altra banda, el debat sobre la mentalitat tecnològica ara té una dimensió més gran que l'any 92, amb l'impacte d'internet en la nostra cultura. Una cultura que, com diu Trias, potser està canviant: "Y subsiste, fuera de ello, como algo residual, aquello que toda cultura trata de determinar: todo el remanente de enigma y de misterio que nos rodea, todas aquellas interrogaciones e inquisiciones relativas a lo que Kant llamaba ideas, ideas-enigma, ideas-misterio, relativas al destino y al sentido de la vida humana, relativas a lo sagrado, relativas al misterio del cosmos. La cultura intenta siempre dar cierta tentativa de respuesta (expresiva, religiosa, artística, filosófica) a estas cuestiones. Pero la civilización técnica los descalifica: las considera faltas de sentido, las trivializa, tiende a desconsiderarlas." (llegint això, no puc evitar un pensament una mica irònic cap al discurs majoritari de creadors, gestors i polítics culturals, preguntant-me si parlen de la mateixa cosa quan parlen de cultura).

Segur que quan llegia el llibre em venia al cap allò tan popularitzat dels apocalíptics i integrats de l'Umberto Eco. Una confrontació que amb el pas del temps ja només s'utilitzava per qüestionar als apocalíptics, com aquelles persones crítiques que obstaculitzen el curs de les coses. Doncs bé, hi ha un moment del llibre en que Argullol s'hi refereix dient: "los auténticos apocalípticos son los integrados en el "presentismo", los que insisten machaconamente en que habitamos el mejor de los mundos mientras disimulan los mecanismos de destrucción que alientan en el mundo. La indiscriminada apología del presente acostumbra a derivar en una apología del vacío y, por tanto, en una forma más o menos consciente de encubrimiento del nihilismo."

I si, ara també ho veig així: una actitud vitalista només pot ser crítica, per buscar les escletxes, per petites que siguin, per intentar una forma de viure, viable col.lectivament i més feliç. De fet, la lectura del llibre, que per acabar també parla d'eros i de la relació de l'home amb la natura, m'ha resultat -contràriament a alguns tòpics sobre la intel·lectualitat- del tot estimulant i activadora. M'he sentit acompanyat en pensaments que en la quotidianitat estan subtilment censurats pel nostre estil de vida i empès a assumir la mirada crítica com una defensa de la vida.