Demà poso música

Demà poso música a les 7 de la tarda al Zapato Rojo

Crits

Un músic ens ha enviat a Nativa un missatge enfurismat, queixant-se de que no hem parat prou atenció atenció als seus missatges i al seu concert. Li he dit que no arribem a cobrir un 10% de les coses que hauríem d'atendre.
En un mon on la realització personal és tant important com en el nostre, hi ha una sobre-demanda de reconeixement, i uns actius molt inferiors per respondre amb atenció. Tots demanem que ens mirin i tenim poca energia per escoltar als qui ens reclamen. Els músics són uns bons representants d'aquesta situació, hi ha més gent que fa música que capacitat per escoltar-la, i, en ocasions, enlloc de seduir amb les seves cançons hi ha músics que agredeixen amb les seves queixes per a que ens fixem en ells.

Binomi qüestionat

El 19 de març passat va tenir lloc el Fòrum d'Indigestió que organitzem cada any. Aquest cop, excepcionalment, vaig decidir fer una intervenció, cosa que em va donar alguns maldecaps, tant per la dificultat en concretar bé el seu contingut, com per què em qüestionava la conveniència de fer de presentador i ponent a l'hora. No obstant, estic força content del que vaig "construir". Crec que el seu contingut no va tenir gaire impacte, ja sigui per les meves limitacions a l'hora d'exposar, o per què proposava un aparent punt mig que per mi no ho és. Per aprofitar la feina feta, aquí deixo el text del que vaig dir.

L’objectiu de la meva intervenció és posar en qüestió un binomi que fem servir habitualment, i que fonamenta accions polítiques i actituds que a vegades assumim.
Es tracta, dit a la brava, de la distinció entre alta i baixa cultura. Vull parlar en contra de la distinció, i no a favor de cap de les dues.
Per fer-ho pretenc seguir el fil d’un llibret “El desprecio de las masas”, d’un autor, Sloterdijck, que vaig començar a conèixer l’any passat aquí, al fòrum, gràcies a la intervenció de Martí Perramon.
En aquest llibret aquest autor –com d’altres- diu que el projecte de l’home modern, aquesta idea que va començar durant el Renaixement, va prendre cos el segle XVIII, i es desenvolupa fins l’actualitat, conté un doble encàrrec difícil de resoldre.
D’una banda ens posa al centre com a individus, i s’ens demana que desenvolupem el nostre projecte personal, que siguem nosaltres mateixos, que siguem diferents.
De l’altra, ens diu que tots som iguals, que tots els principis de l’església i de la noblesa que en el passat havien fonamentat les diferències entre els homes no tenen sentit. Aquesta idea igualitària que és el principi de la democràcia.
Segons com ho pensem, aquest doble encàrrec és de difícil sol.lució: Com podem ser únics i diferents i a l’hora entendre’ns com a iguals als demés?
És un conflicte i tensió que es manté durant tot el desenvolupament de la modernitat.
Segons Sloterdijck aquest conflicte ha tendit a resoldre’s en favor de la idea igualitarista, relegant el projecte personal a l’àmbit íntim. La diferència en la nostra societat si no pot ser assimilada és castigada.
Des d’aquesta idea s’explica per exemple l’enigma de com una persona no especialment intel.ligent va poder arribar a president dels EEUU.
Aquella part de gregari que tots tenim, busca persones “normals” o inclús una mica inferiors per governar i castiga per exemple, un polític que sembli intel.lectual.
L’art també reflecteix aquest conflicte, i si des d’aquí mirem la distinció entre alta i baixa cultura, trobarem que d’una banda el que s’anomena alta cultura podria ser portadora d’aquest projecte en favor de la diferència, de posar en relleu allò que ens fa diferents, i la cultura de masses allò que ens fa iguals.
El problema és que la una, l’alta cultura ho fa des de l’esperit de clan, des de la reminiscència d’aquella noblesa que s’auto-justificava pel sol fet de ser-ho.
I que l’altra, la cultura de masses ho fa des de la igualació, la eliminació de la la diferència, la recerca del mínim comú denominador.
Contra el que a vegades diem, és difícil de preveure que el mercat trobi respostes. El mercat treballa de comú acord amb la cultura de masses i no en contra. La Operación Triunfo que converteix en herois a persones “normals” amb missatges nuls treballaria contra-corrent i contra els seus interessos, si premiés la diferència. Crec inclús que no és cert que la indústria hagi ajudat a créixer a aquells artistes que encara considerem singulars. La lògica de la cultura de masses fa molt que no ens projecta cap gran artista. I la prova està en aquesta mena de retorn als vells rockers al que assistim, a artistes gairebé anteriors a la indústria.
Segons Sloterdijk, hi ha molt poca gent que sigui crítica amb les masses, i és un pas necessari per buscar respostes.
Cap de les dues visions –alta i baixa cultura- ens aporta una sol.lució de síntesi al conflicte de com ser diferents i a l’hora iguals. De com viure d’una altra manera la diferència.
Què es pot fer? No ho sé, però jo crec que està clar que una concepció de la cultura que mantingui la distància entre un concepte qüestionable d’alta cultura i la cultura de masses no aporten cap sol.lució.
Jo penso que sobretot entre els qui ens belluguem en l’àmbit de les músiques populars hi ha gent que està més a prop de buscar aquesta síntesi. Artistes, gestors, inclús públic, que busca en una direcció diferent. Gent que no vol jugar a la divisió de la cultura d’elit, per què sí, ni al de la cultura de masses homogeneïtzadora. Que busca un discurs propi sense tancar-se en un castell sagrat i aïllat. Per posar exemples immediats, penso en els Standstill, en el Joan Saura, que és un samplerista, que pot fer les coses més estranyes, però a l’hora no s’autorevesteix d’aquesta actitud solemne que tenen els sampleristes de I el Xavier Baró, el Miguel Poveda,....
Bé, si tingués 5 minuts més trobaria arguments per posar en qüestió això que ara defenso,... però sí.
També penso que hi ha gestors que estan més aprop que d’altres en aquesta necessària recerca de respostes des de l’art. Al llibret es defensa una actitud, la realització “d’exercicis d’admiració”, que contraposa a la recerca d’art que respongui a cap mena de cànon. L’exercici d’entendre el que proposa l’artista, “admirant” la diferència, encara que resulti incòmoda, enlloc de cercant la coincidència.
Bé, ningú és sant i pur, però penso que és important que busquem i ens afirmem en aquesta part de nosaltres que treballa per viure d’una altra manera la diferència, i tractem d’esquivar aquelles temptacions que també tenim de tancar-nos en castells de suposada noblesa aïllada, i auto-justificada, o de buscar la homogeneïtat per fer contents als gregaris.
I també, molt important, que ens afirmem col.lectivament, no només individualment, en aquest espai que no és ni alta ni baixa cultura.

L'excel.lència. (Què redimonis deu ser?).

No sé si ho haureu vist, recentment s'ha posat de moda en l'àmbit de la política i la gestió culturals, parlar d'excel.lència per referir-se a una categoria d'art elevada, desitjable i a protegir. A mi, m'inspira força recel, la parauleta. No fa tant, era un mot que es fèia servir per revestir d'autoritat a aquell qui potser no la tenia prou justificada per si mateix. Busco a internet, i em trobo un munt de referències a l'excel.lència en diversos àmbits, però de manera dominant en el món empresarial, per qualificar a la forma correcta, superior, i superlativa de gestionar les coses. Ah! Ja ho veig: també en cultura es busca aquesta idea de "les coses ben fetes".

Acceptant provisionalment el concepte, sé que no estic d'acord amb la idea d'excel.lència aplicada a l'art d'alguns. Els he sentit defensar autors que jo, des de la cultura mitjaneta que m'han donat estudis, lectures, pel.lícules, relacions, músiques i intel.ligència, no sé veure pròxims a Shakespeare, Bach, Proust o Homer. En canvi, estaria disposat a defensar altres obres que probablement estan lluny dels paràmetres d'aquests "popes" de la cultura.

En conseqüència, dubto de la objectivitat del concepte. Penso que l'art ho és quan comunica, i això sempre depèn dels dos costats del flux. Hi ha, per exemple, artistes actuals molt "cultes" però també molt críptics, que han perdut la seva capacitat de comunicar. I, mirant el passat, estimo molts dels valors artístics comuns de la nostra cultura occidental, però em sento incapaç d'assegurar la seva utilitat per tothom i en tot moment. Hi ha obres reconegudes, que guanyen o perden presència al nostre món en funció de modes o preocupacions canviants, i em sembla normal.

Sospito que alguns dels defensors del concepte ho fan per trobar una autoritat que no els hi atorga l'acceptació de la seva obra. També suposo que el concepte té èxit en l'àmbit polític per què és còmode donar per fet que existeix aquest valor consensuat. I els gestors i tècnics també estarien encantats que la seva feina fos una ciència irrefutable!

Lluny d'aquesta creença, em sembla més valent defensar des de l'acceptació de la diversitat, una determinada opció cultural, i el risc que hi hagi altres idees d'allò que pot ser excel.lent que s'hi contraposin. Assumir la incertesa. L'excel.lència només o pot ser en relació a uns objectius o valors. Parlar d'excel.lència en termes absoluts em sembla una altra forma de donar per vàlid el pensament únic.

Trío!: Bauman, Montaigne i Le Carré.

He començat el llibre "Vida líquida", del sociòleg Zygmunt Bauman. El principi del llibre em fa pensar. Posa en qüestió els beneficis de la idea d'individualitat en la que tots, aquí, hem estat educats. "Sigues tu mateix!", ens diuen i assumim. I l'autor diu que en certa mesura, això ens fa a tots iguals, per què el fet de preocupar-se de similar manera de la realització d'aquesta idea, equipara força els nostres comportaments i ens fa homogenis enlloc de més diversos.

Recentment he llegit alguns assajos de Montaigne. M'hi va portar una entrevista a Vicent Alonso, que l'ha traduït al català. Allà es parlava de la influència de Montaigne, entre d'altres, sobre Josep Pla. Dels dos, a mi m'interessa molt la seva capacitat i disposició per parlar de tot i de qualsevol cosa. I, entre l'entrevista i la lectura directa, he entès també que, més enllà de la seva saviesa, el que permetia a Montaigne parlar de tot era pensar que no hi ha més certesa que la d'allò que tu vius. Es veu que Pla diu a "El quadern gris", que el pensador francès tenia una idea molt precisa de la insignificant posició de l'home sobre la terra. Si parteixes de la humilitat d'acceptar aquesta limitació en el teu coneixement, també obtens llicència per dir el que penses sobre qualsevol cosa. Una perspectiva ben diferent a la del saber especialitzat, que dona per fet que tots podem saber sobre una única cosa, i sobre aquesta tenir alguna mena de veritat exclusiva.

També m'he acabat una novel.la de John Le Carré, "Amigos absolutos". Fascinant, absorvent i terrorífica. Crec que ha impregnat de cert pessimisme els meus dies d'hivern. Com fan les novel.les d'espíes, t'explica el que pot estar passant al teu costat sense que tu ho vegis. Però, més enllà d'això, també m'ha arribat la figura del seu personatge principal, Mundy, que, més enllà del seu pas pels serveis d'espionatge, intenta reconstruir la seva vida tres o quatre vegades en versions força diferents, en un mon en que no es pot agafar a res (la vida líquida de Bauman?).

Un dia que pensava en l'autoria,...

Recentment, em tornen al cap les meravelloses classes de literatura romànica que, en la meva irregular carrera acadèmica, vaig rebre de Victòria Cirlot. D'elles, tinc molt present una cosa que vaig aprendre. Ens parlava de Chretien de Troyes. Si no ho recordo malament, seguint en part els treballs de George Duby, ens explicava les seves novel.les de cavalleria, i la seva vinculació amb les molt diverses inquietuds del moment. Davant aquells relats -per què en part les classes eren fascinants relats-, jo, que estava molt encaparrat en la llibertat de l'individu i la seva capacitat creadora, em preguntava on quedava l'aportació individual de l'autor si tot estava tan relacionat amb el que li era extern. Chretien de Troyes segons s'ens explicava, havia aconseguit cristalitzar les preocupacions del seu moment, la descoberta d'una nova manera de veure l'amor entre d'altres, en les seves obres, però, on quedava la seva aportació individual? Victòria Cirlot deia que la seva posició defensava malgrat tot el paper de l'individu: el que feia Chretien de Troyes era una aportació individual que difícilment hauria fet un altre de la mateixa manera. I, crec recordar, quan alguna vegada li vaig preguntar si pensava que els temps actuals eren diferents pel que feia al paper de l'autor, em va donar a entendre que ella pensava que no. En aquestes classes jo vaig aprendre a mirar la llibertat d'una altra manera. Amb més humilitat, ja que la llibertat va passar a ser quelcom molt més petit del que jo m'imaginava, i a l'hora, amb molta més admiració, ja que l'aportació d'alguns individus, donant forma a allò que viuen, és única i, en alguns casos genial, per molt condicionada que sigui.

Moment grandilocuent.

Un matí d'aquest passat estiu, a casa d'un amic, aquest, eufòric, va posar l'obertura de Tanhauser, de Wagner, a tota pastilla. He de reconèixer que l'experiència em va impactar, i durant les setmanes següents la solemne melodia em va tornar persistentment al cap en diversos moments, donant aire heroic a les meves accions més insignificants, fins que vaig anar a buscar el disc a la biblioteca i m'el vaig posar sense mesura unes quantes vegades a casa. El mon està ple d'ànimes sensibles que rebutgen el so apocalíptic d'aquest compositor, però he de reconèixer que no és el meu cas. Potser per què de petit, de la mateixa manera que l'Obèlix va caure a la marmita de la poció màgica, ja vaig sentir i em vaig enganxar a aquesta música, fins el punt de portar el disc al meu parvulari, quan la mestra ens va demanar que portéssim discos que ens agradessin (acollonits, es deurien quedar!). Crec que aquest és l'efecte que va desvetllar el meu amic a casa seva, provocant el retrobament amb la meva magdalena.

Critica.

L'altre dia vam tenir un petit debat amb alguns companys de Nativa sobre el fet de si havíem de formular crítiques "negatives" o no, als nostres comentaris sobre grups, concerts i enregistraments, a la revista.

La postura dels contraris a fer-ho, donava arguments com "el que cal fer és informar sobre el que hi ha o passa, i no donar la pròpia opinió", "una crítica negativa pot enfonsar un grup", o "millor no dedicar espai a parlar del que no ens agrada: el silenci ja és una crítica".

La meva opinió era a favor de les crítiques que poden posar en qüestió, en certa mesura, diametralment oposada al recull d'arguments anteriors: "la informació sobre el que hi ha o passa és fàcil d'obtenir (a internet podem trobar els components del grup, els instruments que toquen, les cançons que toquen,....), el difícil i necessari és la opinió", "una crítica negativa ben argumentada pot ajudar a un artista a millorar el seu treball (o a defensar més el que fa)", i "parlar només del que ens agrada, no és informar al lector i ajudar-lo a escollir, i és fomentar el sectarisme".

Ja ho he dit alguna vegada, crec que darrera de tot això, hi ha una concepció de la crítica -no només artística, també política i social- errònia, com si fos una eina per destruir l'enemic i no un factor constructiu. I també una mostra de que vivim en una societat feble, tova, poruga, inconscient dels elements constructius que hi ha en la confrontació de parers, desconfiada en relació als fruïts positius -per a tothom!- del debat, i, pel mateix motiu, tendent a la disgregació, en grups de tota mena, endogàmics, homogenis i aïllats, que s'ignoren mútuament.

I, per descomptat, també hi ha una visió errònia i limitada de la discrepància, que a cops només es pot veure en blanc i negre, com a signe d'adhesió o rebuig absoluts i sense matisos, com a element de divisió maniquea, i com a lluita entre enemics. Com si no fos la realitat molt més complexa!

Penjats de tant veure.

Dubto sobre el fet que el meu bloc contingui reflexions tan, diguem-ne, intel.lectuals. Dic "diguem-ne" per rebaixar-ne la pretensió, ja que sé positivament que quan enceto tímides reflexions sobre l'estil, la percepció de les coses, la realitat o el cinema, no faig més que repetir coses que ja s'han dit. No pretenc descobrir, però sí integrar i viure aquestes idees. Busco per internet altres blocs i són en alguns casos més frívols i quotidians, en altres, més informatius, en altres més enginyosos i variats, i en molts casos més exitosos pel que fa a les respostes dels "visitants". De tota manera, encara no hi trobo una altra via per a mi. No hi ha moltes més coses de la meva vida diària que trobi interessant explicar en públic, encara que sigui a quatre amics que em llegeixen, i tampoc tinc gaire veritats filosòfiques o d'altra mena per explicar, i, de moment, aquests enfilats de cultura i reflexió són la única cosa que em ve de gust escriure amb continuïtat. Així que continuaré per aquí. S'admeten comentaris i propostes.

Aquest matí (11 d'agost), per variar, per fer estiu, i per evitar enllaçar el llit amb la feina, he pujat a les nou i poc al Parc Güell a fer una passejadeta. Des d'ahir m'ha donat per recuperar la meva càmera de vídeo. De moment, no obstant, no sé que enregistrar. I mira que al Parc Güell tothom sap què ha de recollir amb les seves càmeres. La gent es fa fotos enfilada a les pedres de Gaudí, fotografia els paisatges de Barcelona, fotografia els detalls,... ho fotografia tot. Potser és per la competència, que a mi em costa trobar el què. He gravat plans fixes d'arbres bellugant-se, plans fixes de creus mirant el cel, moviment de persones per què sí,... no sé si té gaire sentit.

Després m'he posat a llegir una mica de Proust ("Pel camí de Swann", el primer volum de "A la recerca del temps perdut"), la meva nova lectura estiuenca. M'he trobat algunes persones que consideren una heroïcitat posar-se a llegir això. Deu ser per la longitud de la obra, però de moment no em resulta gens enfarragosa. Ho són molt més molts llibres curts. Només és un problema de ritme, trobar un estat d'esperit prou down, per poder-te entretenir a llegir sobre les olors de les cases, les manies de les tietes i no obstant gaudir immensament, no entenc encara per què, de la manera com ho explica.

Baixant, m'he menjat una magdalena (sí, sí,... les lectures em condicionen,...) a la pastisseria Farga i després de gaudir d'escenes de cambreres que s'ajuden i a l'hora mostren les seves diferències en públic, i de turistes que no saben si han demanat un suc de taronja o no, he agafat La Vanguardia.

M'han quedat dues lectures, o potser tres, que vull comentar.

En un article, Jordi Balló, parla sobre el seu costum de veure el darrer capítol de les teleseries catalanes i del fet que sembla haver-hi un canvi de paradigma. Ara, diu, alguns actors han començat a queixar-se que els confonguin amb el seu personatge. L'autor ho relaciona amb el fet que hi hagi una nova fornada de directors de cinema catalans que fan una mena de documentals-ficció, que potser retornen al cinema la funció que els hi ha pres la televisió, i que ofereixen una altra manera d'identificar-se amb els actors.

En un altre, Joana Bonnet parla d'Italo Calvino. Sóc prou addicte a aquest autor. Es veu que com a persona no era especialment afable. M'ha quedat el fet que deia que volia demostrar i explicar que la literatura no pot substituir la realitat.

Això em recorda, també, que fa poc he re-vist "Until the end of the world" de Wim Wenders, a la filmoteca, una pel.lícula que adverteix sobre el risc de que en la societat de la imatge ens quedem enganxats a les imatges, a l'enregistrament dels nostres somnis. I, de fet, hi ha un personatge que es guareix de la seva addicció a les imatges amb una lectura. La lectura, almenys, obliga al seu cervell a generar les imatges.

També he llegit una notícia sobre la concentració editorial catalana. Planeta i Enciclopèdia Catalana compren Edicions 62. Ara el 80% de la producció catalana dependrà d'una sola empresa. Els nostres polítics diuen que el sector editorial és el més potent de la nostra cultura. Potser estaran contents de tenir un grup fort. Es veu que l'entrada d'Enciclopèdia era imprescindible, per què Planeta sols hauríen donat una imatge de pèrdua de catalanitat. Jo no hi entenc prou, però em temo que tanta concentració deu ser bona per l'exportació mundial, el gran deliri d'alguns, però no tant bona per la diversitat en l'edició. Un grup, un criteri.

I per acabar (vaja, són quatre notícies), he llegit sobre els atemptats frustrats a Londres. Es veu que els terroristes volien volar deu avions. No sé. Jo ja estic viciat. Enlloc d'aterroritzar-me amb la possibilitat del que hauria passat, ja només penso en el relat. Un relat que hauria interessat als terroristes per demostrar que el mon àrab no accepta la invasió de l'occidental. I un relat que interessa als governs occidentals per justificar les seves incursions a territoris on hi ha petroli. I a tots plegats, per provar de tenir-nos espantats, que la por és una cosa que tots tenim.

Una setmana d'agost

El dilluns vaig anar veure "Vivre sa Vie", una meravellosa pel.lícula de Godard, que fan als cinemes Renoir. Em va semblar una pel.lícula plena de vida, tot i les seves rareses formals. Molt més que d'altres suposadament més reals. És curiós, fa uns anys hauria posat aquesta pel.lícula al sac de les arriscades intel.lectualment, ara el que em sembla és al costat de les compromeses amb la vida.

En ella, en el moment potser més explícit de la història, hi ha una conversa de Nana, interpretada per Anna Karina, amb el filòsof Brice Parain, interpretat per ell mateix, en que aquest proposa quelcom així com que la vida hauria de consistir en un balanceig entre pensar i viure. Pensar en el sentit de mirar-se la vida des de fora, cosa que, segons diu, només es pot fer prescindint un moment de viure.

Aquests dies d'estiu a la ciutat tenen petits moments per pensar-la (la ciutat) des de fora. Tot i que els moments d'agost en que la ciutat es buida, són molt més difusos que en altres temps, encara existeixen. Fa dues setmanes semblava que la ciutat no es buidaria. La setmana passada sí que va ser així. Avui sembla que es torna a omplir. Potser és que a Gràcia, per on passejo, hi comença a haver ambient d'aquesta festa major tant carregada d'expectativa que s'està organitzant.

El cas és, però, que la setmana passada la ciutat era un lloc en que es podia pensar. En un mateix i també en la ciutat. Pensar o no pensar, que és un dilema, però en qualsevol cas fer-ho sense la pressió d'haver de convèncer o ser convençut pels demés de que cal pensar més o que cal pensar menys.

En algun moment potser vaig dubtar si no era massa trista la ciutat tan buida, però no em va quedar temps per viure-ho, per què només van ser set dies fugissers. Així que ja ho enyoro. Com aquella plaça de la Revolució de fa uns dies, en la que hi havia un serè ambient de "botellon" no massificat amb vuit grupets força silenciosos, de persones bevent assegudes a terra a les dues de la matinada, i gaudint del mínim aire que passava, i en la que avui ja hi ha unes aparatoses infrastructures muntades ocupant l'espai, amb alguna funció la propera setmana, però exercint des d'ara mateix d'element limitador.

Jo crec que la setmana passada era més fàcil pensar i viure que aquesta, i menys que la setmana que ve.