___________________________________________________________
Un dia, en una xerrada a Manlleu sobre música pop a Catalunya, jugava amb aquesta historieta. Si un alienígena visités el país fent un treball d'exploració, i després informés als seus companys alienígenes, podria donar-se la següent conversa:
Li preguntarien: - Com són els catalans?
I ell respondria: - Són gent molt preocupada per la seva identitat.
I llavors, dirien, - I com és aquesta identitat que tant els ocupa?
I l'explorador respondria: - Són gent molt preocupada per la seva identitat.
Amb això intentava plantejar la idea què per a mi, la qüestió identitària, si més no parlant de música, impedeix desenvolupar amb naturalitat allò que podria ser la intenció de qualsevol persona interessada en la pròpia cultura, i probablement de qualsevol artista: expressar un món propi, vinculat a una gent, uns sentiments, uns materials, i un lloc concrets.
Pensava en els grups de rock català dels anys noranta, que eren vistos i admirats per l'ús de l'idioma, però que, acabant aquí l'aposta pel que els podia ser propi, empraven recursos musicals propis de grups anglesos i americans, i d'altres èpoques, i cantaven lletres que al·ludien a imaginaris d'allò més convencionals. La identitat anava pel davant, i no calia gaire més.
Em referia també a l'escena musical de l'entorn metropolità de Barcelona de la mateixa època, amb un munt de grups que cantaven en anglès i feien música més propera als sons internacionals del moment. També ells, sota el meu punt de vista, estaven marcats per la preocupació identitària "en negatiu", fugint de qualsevol semblança al rock català (o a la movida dels vuitanta), en tots els aspectes formals i lingüístics. Les seves lletres i voluntat expressiva, segons es podia deduir llegint i escoltant les seves entrevistes, no ambicionaven molt més.
I també tenia en compte l'actual onada pop, en la que es troben barrejats grups que van començar els darrers anys de la dècada dels noranta i dels primers anys del mil·lenni, una mica més permeables al mon en el sentit que proposava, que durant el lapse d'uns pocs anys van estar, potser afortunadament, abandonats de la pressió mediàtica (tot i que en l'actualitat ja formen part d'un nou procés de captura simbòlica que els identifica amb el país).
D'aquesta mena és la meva mirada sobre la qüestió de la identitat. Penso que si alguna cosa tenim en comú els catalans i les catalanes, tant diferents i diversos en tantes altres coses, és que som especialistes en el tema identitari. Tothom ha hagut de pensar i sentir a parlar sobre el tema. És gairebé impossible viure a Catalunya i no tenir un vocabulari i repertori d'opinions sobre la qüestió de la identitat.
Passa així, tant si som molt "de la ceba" i vivim en aquest mon conformat per bolets, música, tradicions pretesament ancestrals, seny, rauxa i caràcter emprenedor, com si som dels "cosmopolites" que pretenen haver superat la dimensió territorial de la seva vida, vivint en un mon de vincles fràgils i conceptuals, ja que, en aquest darrer cas, encara que es dissimuli, també hi ha una definició forta a partir de la negació de la identitat (De fet, aquesta divisió, que potser és molt "anys vuitanta", alguns l'han superada, i ara hi ha la possibilitat de ser cosmopolita i "de la ceba" al mateix temps, sense haver de triar). També és el cas, és clar, de les persones que han de conciliar la seva vida aquí amb arrels culturals d'un altre lloc, sigui perquè han immigrat, perquè els seus antecessors ho han fet, o perquè s'han emparellat aquí. Ningú escapa a la reflexió identitària.
De la mateixa manera que ho aplicava a la creació musical en aquella xerrada a Manlleu, em pregunto si la millor condició per fer créixer una cultura pròpia no hauria de ser oblidar aquest deure de tenir una posició envers el fet nacional. Em dic que la qüestió de la identitat ens fa opacs a qualsevol intent de construir, o simplement veure, vincles més reals i generosos amb el nostre entorn.
_____
Perquè, d'altra banda, si alguna cosa em resulta amable de la idea de país és el que té d'invitació a atendre com son els nostres lligams amb les persones i territori que tenim a prop, siguin els que siguin, et resultin amables o no, formin part de la teva constel·lació mental o no.
No ho tinc clar tot allò dels trets nacionals. Si, és clar, alguna cosa devem tenir en comú els que vivim en un mateix lloc pel fet de tenir un clima similar i de creuar-nos més sovint entre nosaltres que amb gent que viu en altres llocs del planeta, però, com en els amors platònics, sobre aquest fet és construeixen fantasies que es fan servir com a veritats.
En canvi, que compartim un territori, encara que els nostres caràcters puguin ser diferents i fins i tot tenir poc a veure, és una evidència. I aquest si que és un bon motiu per plantejar-nos com ens organitzaem. Elaborar el veïnatge físic i immediat, aquell que gairebé t'ha tocat per atzar, diferent a les complicitats escollides, pot ser d'allò més saludable.
No ho dic per una qüestió de generositat o de civisme. És una mica com la necessitat de mantenir el contacte amb els pares. Per molta ràbia que en algunes ocasions ens facin, tenim un vincle amb ells, en aquest cas més profund que el territorial, que hem de cuidar per a cuidar-nos a nosaltres mateixos.
Davant un mon tant mental, amb noves fantasies d'agermanament global, posar atenció en allò que tenim físicament a prop no em sembla mala cosa, i a això és al que em remet fer un esforç més i pensar el país en positiu.
Acordar amb els que tenim a prop unes normes noves per la nostra constatada vida en comú, podria ser un bon exercici.
_____
Sigui com sigui, tant aquella identitat menys preocupada per la identitat, com aquesta nova constitució que re-elaborés el veïnatge, els voldria ben petits. Quan sentia a dir "la voluntat d'un poble" pensava en una mena de força vampírica que voldria xuclar les nostres energies.
Si hem de reconstruir alguna cosa, que sigui per deixar de fer. Menys pressió, menys ambicions, menys de tot. Qualsevol empresa que ens haguem de proposar que sigui per deixar de muntar empreses. A mi una Catalunya plena de barcelones world, estatues de Colom disfressades i grans festivals em fa més por que il·lusió.
No tinc cap gran teoria que ho sustenti, però quan penso en estratègies per un mon millor vaig a parar a aquesta idea: que són més determinants les coses que s'haurien de deixar de fer que les coses a emprendre. No us sembla que darrera la major part dels problemes que tenim hi ha algú que estaria millor si tingués les mans quietes? Que la solució de tantes coses seria que algú deixés de fer?
És com veig, tornant a la música, aquella escena musical "del lapse" temporal. Un bon grapat de joves van fer música durant un temps amb poques expectatives d'èxit i sense pressió mediàtica. Potser ells ho varen trobar a faltar, -perquè sovint es confon el carinyo amb la publicitat-, però, vist amb perspectiva, crec que aquella manca de pressió ambiental va fer possible un dels millors moments en la música catalana dels darrers anys.
El mon seria infinitament millor si algunes coses es deixessin de fer, si algunes persones deixessin d'actuar, si alguns reptes de creixement deixessin de tenir lloc, si algunes normes poguessin improvisar-se cada cop que fessin falta.
Si és per una Catalunya així, amb una identitat provisional, sobrevinguda i mal acotada, i amb una constitució que ens cuidés i s'estalviés grans construccions nacionals, jo m'hi apunto.